Correu Blocs Traductor | VilaWeb.cat
POLÍTICA
POLÍTICS? NO, GRÀCIES
valldalbaidi | POLÍTICA | dimecres, 7 de gener de 2009 | 12:16h
Sant Ramon de Penyafort i sant Julià



No sé vosaltres però jo ja n'estic més que fart (o tip, d'aquest estil de fer política i dels polítics que tenim). Per què? Més d'una vegada he dit ja alguna coseta al voltant d'aquest aspecte. Però quan veus que hi ha persones que s'estan anant a l'atur, que alguns ho passen malament per tal de dur endavant una família, que cobrem sous que, ja m'agradaria per a alguns dels nostres polítics, arriba un moment que ho engegaries tot a "fer la mà" -passeu-me l'expressió-. Dades que vénen a "explicar" aquest cabreig.
 
L'alcalde la Pobla del Duc cobra 30.900€ en un any a pesar de no tenir dedicació exclusiva. Segons una informació publicada per Levante-EMV, Natalio Navarro percep 8,20€ per cada hora que dedica a l'ajuntament. No té l'exclusiva perquè cobra del PP de València. Tot el que cobra, segons aquesta mateixa informació, ho fa com a hores extres. I si no fóra prou, té altres regidors que han cobrat: 5.759€ (Juan Miñana), 1.933€ (Salvador Fenollar), 5.660€ (Ma Àngeles Sandiego), etc. 
 
Els exdiputats demanen la "paga" de les Corts. Són una desena d'exparlamentaris que han demanat aquesta pensió. La pensió màxima enguany és de 2.441,75€. Això és el que els haurà de pagar -o la part proporcional segons els anys que han estat parlamentaris-, però el que no puc entendre és que exparlamentaris, com Manuel Giner Miralles, Juan Marco Molines, Salvador Sanchis Perales, declaren una pensió pública de 776€ (la Cambra li n'haurà d'abonar 1.665), 565€ (la Cambra li n'haurà de pagar 1,953), 624€ (la Cambra li haurà de fer efectius 1.329€). Però si alguns tenen una pensió més baixeta que ma mare...  pobrets exparlamentaris. I el que ja clama al cel és que l'exalcalde de Ribarroja de Túria haja estat condemnat a tres anys de presó per haver-li arreglat la pensió a una treballadora del seu ajuntament (va cotitzar pels anys que havia treballat sense contracte). No havíem quedat que totesi tots eren iguals davant la llei.
 
I el que ja clama al cel (encara més) és la presència en càrrec públic de familiars i durant tant de temps. Dissabte podíem trobar a EL PAÍS una referència a les principals sagues que ocupen el poden a Benidorm des de fa molts anys. Ací podeu llegir la informació. De veritat, tot açò que denuncie ajuda molt poquet per tal que "confiem" en la classe política. Molt poquet. Per no dir gens.
Bon dia.
 
PD: I si voleu podeu llegir aquests articles:
Cabalgada de Reyes, Àngel López Garcia-Molins (EL PAÍS)i
Feliz Año Nuevo, Almudena Grandes (EL PAÍS)
 
Comentaris: 2
ARRAN DEL POST D'AHIR I MÉS COSES
valldalbaidi | POLÍTICA | divendres, 19 de desembre de 2008 | 11:42h

 

Arran del post d'ahir una blocaire em deixà una referència al seu bloc sobre com elegeixen els rectors, els diaques i els assistents pastorals a Zuric... per un període de 6 anys i per votació de la comunitat catòlica. Ací teniu el post de referència. Tant de bo a la resta de comunitats s'establira aquest mètode d'elecció de responsables cominitaris -haig de dir que a les comunitats de monjos, frares i monges hi ha elecció democràtica del responsable de la comunitat-. 
Quant més sabem de la manera com solen "dur" el càrrec polític la major part dels polítics "professionals" més ganes tenim -almenys jo- de donar-nos de baixa d'açò que anomenen "democràcia". Per què? Sols cal llegir com encaren la crisi amb els diners de totes i tots. Per a mostra, com solem dir, un botó: les Corts Valencianes han celebrat el sopar de Nadal -a costa de l'erari públic i, si no, que ho facen saber amb factures personals-, tindran cistella de Nadal les diputades i les diputats -no els treballadors de les Corts-, encara que enguany no seran obsequiats amb els regals tan "venals" a què ens tenien acostumats. En fi, no sé vosaltres però jo ja estic una miqueta fart -o tip- de tanta xerrameca, de tant de cinisme, de tanta hipocresia, etc. 
I si no, llegiu aquests textos:
2. Transparencia, EL PAÍS,

 

 

Afegir-hi un comentari
De la premsa
valldalbaidi | POLÍTICA | dimarts, 2 de desembre de 2008 | 19:23h
Ací us deixe alguna coseta trobada a la premsa escrita.
Y PAPELERA DE RECICLAJE, RAFAEL REIG (PUBLICO.ES)

De: Facebook

Para: Esperanza Aguirre

Asunto: Arnold quiere agregarte como amigo

Querida colega, soy Arnold Schwarzenneger y quiero conocerte más a fondo, porque creo que tenemos mucho en común. Como tú, soy político, maduro, pero atractivo, y tampoco descuido la elegancia. Soy firme en mis convicciones, ambicioso y solvente. Al mismo tiempo, igual que tú, soy un hombre de acción, sin miedo, capaz de estrellarme en helicópteros, resistir ataques con ametralladoras y escapar descalzo sorteando charcos de sangre. Tenemos mucho en común, no tengo duda de que podríamos formar un gran equipo de Políticos con Superpoderes. Yes we can, Esperanza. 

EL LAICISMO ACOMPLEJADO, Ignacio Escolar (PUBLICO)

Ahora que Rouco propugna el olvido hay algo que conviene recordar. La propia Iglesia Católica, en el concordato que dejó bien atado el posfranquismo, se comprometía a autofinanciarse en el futuro, sin cargo a los Presupuestos Generales del Estado. La promesa de Roma fue en vano y hoy, tres décadas después, el dinero público a modo de cepillo no sólo no disminuye sino que aumenta. Franco definió al español como católico, heterosexual, de derechas y castellanoparlante. Tras treinta años de democracia, los gays se pueden casar, las otras lenguas españolas se estudian en las escuelas (por mucho que escueza a algunos), el centro izquierda consigue más votos y ¿la Iglesia? Bien, gracias. La reserva espiritual de occidente sigue incorrupta. O al menos lo parece, dados los pocos avances que se han podido lograr en el camino a la modernidad, en la básica separación entre la Iglesia y el Estado que en Europa marcó el siglo XIX y en España aún no hemos resuelto en el siglo XXI. La Transición no se atrevió, y por eso dejó a los muertos de la cruzada en las cunetas y a los capellanes en el Ejército. La asignatura está pendiente y parece que lo estará muchos años más.

Desde el Gobierno, la estrategia es clara, pero el horizonte es lejano. Y asusta dar grandes zancadas. ¿Romper el concordato? Ni de broma. ¿Sacar la religión de los colegios? Ahora no toca. ¿Eliminar la financiación pública a la Iglesia? Demasiado pronto. Zapatero se autoimpone un límite: no se puede hacer una reforma tan ambiciosa que después, cuando más tarde o más temprano gobierne el PP, la derecha lo tire para atrás. Pero tiene un plan: romper con el debate Iglesia-Estado, no plantearlo como un enfrentamiento, y dejar que sea la propia sociedad, cada vez menos religiosa, la que disuelva poco a poco los privilegios del Vaticano.

La razón por la que los obispos han sido tan hostiles contra la Educación para la Ciudadanía no es ese supuesto adoctrinamiento (mira quién habla). Lo que les preocupa es que esa asignatura obligatoria y necesaria acabará con la dicotomía de ética versus religión. La ética, los valores ciudadanos, son para todos y la religión para los que lo deseen. Con la Ciudadanía dentro del programa educativo, la religión ya no necesita una asignatura alternativa, por lo que, por pura lógica docente, debería quedar en el horario escolar como la primera o la última materia del día. Los alumnos que quieran dar religión tendrán que madrugar o quedarse un rato más en el colegio. El Estado seguirá dando esa opción, pero supondrá un pequeño esfuerzo para quien la pida por puro respeto al resto de los alumnos, la mayoría no creyente o no practicante.

Lo mismo debería suceder con la casilla del IRPF, un modelo que se copió del alemán pero para coger sólo lo peor. En Alemania las personas religiosas cuentan con una casilla en la declaración de la renta para destinar parte de sus impuestos a la Iglesia. Pero, a diferencia de España, esa cruz supone pagar más dinero. Y cuando vas a casarte, el cura te pide la declaración. Aquí los católicos pueden quedar bien con su dios en el IRPF sin que eso le suponga nada en su bolsillo.

Lo que sí se abordará en esta legislatura será la reforma de la Ley de Libertad Religiosa y ahí veremos de nuevo a los obispos con las pancartas. Un pequeño grupo de expertos, cuatro personas, ya está trabajando en un primer documento que ha encargado Fernández de la Vega. La reforma se basa en dos ejes: la neutralidad del Estado para salvaguardar a esa mayoría para la que la religión es indiferente y el desarrollo de la libertad religiosa para dar respuesta a la mayor pluralidad de creencias. Para ambos objetivos, terminar con los símbolos religiosos en el ámbito público es básico. Es una cuestión de convivencia. En España ya viven un millón de musulmanes. Si no queremos que sus hijos, españoles, exploten como los coches de las afueras de París, conviene hacer un esfuerzo para que lo católico deje de ser el último valor obligatorio de la España de pesadilla que soñó Franco. Esos chavales no pueden pasarse los primeros años de su vida en una clase donde un crucifijo sobre el encerado les recuerde a diario que ellos no son de allí.

Pero sacar las cruces de las clases no será lo más difícil, pues tampoco quedan tantos. Será más complicado que salgan de los cuarteles. La reforma de la ley, además, está supeditada al calendario de otras leyes sociales, como el aborto o la eutanasia. Y hay también una fecha que el Gobierno tiene muy presente: agosto de 2011. En ese mes, Madrid será la sede de la JMJ, la Jornada Mundial de la Juventud, un enorme evento que monta el Vaticano, con visita del Papa incluida. Si, como antaño, van a excomulgar a los que voten liberal, mejor que la ley ya esté aprobada cuando venga Ratzinger.

"Lo que ha hecho Aguirre canta por sí solo", Ignasi Guardans (PUBLICO) 

 
Afegir-hi un comentari
Fem foc o fugim
valldalbaidi | POLÍTICA | dissabte, 22 de novembre de 2008 | 18:58h
Hi ha dies que voldria fer les dues coses: pegar foc al que m'envolta (bé, a tot no, encara hi ha realitats que paguen la pena) i després fugir. I per què? Molt senzill. La societat en què vivim és del poder. Passen els anys i sembla que avancem (i ho fem, és clar, perquè ja no ens desplacem amb ases, etc.) però només gratar un poquet t'adones que no és així. Al cap de 33 anys de la mort del dictador, feixista, genocida (podeu seguir afegint adjectius vosaltres) encara hi ha regidors que no volen desfer-se del nomenament de fill predilecte i alcalde perpetu del dictador. En fi...
I ja no dic res de la manera com entenen la política la major part dels partits (i sobretot, el PPOE)... i si no, llegiu aquestes cartes al director que trobareu més avall. Alguna dóna bones idees però, com estem en mans de qui estem, no arribaran a enlloc.

 1. Gastos de escándalo, Andreu Escrivà i Garcia. València
 2. ¿Què es 'Bolonia'?, Marcos Antón Roncero. Zamora
 3. Un ERE de la clase política, Daniel González. Barcelona.
Afegir-hi un comentari
Vull llegir la resta de l'article
Un centenar de casos de corrupció
valldalbaidi | POLÍTICA | dilluns, 17 de novembre de 2008 | 19:33h
És el que investiga la Fiscalia de València en els darrers dos anys. Ahir ens despertàvem amb el "mapa de la corrupció" a LEVANTE-EMV. Les pàgines 5, 6 i 8 n'anaven plenes. Allò que destacava la informació era que la zona costera era la més afectada per les investigacions judicials. Tanmateix, podem trobar zones de l'interior en què també n'hi ha. I una altra vegada ha eixit Benicolet. De la Vall d'Albaida sols hi ha tres municipis que estan essent investigats: Ontinyent, Beniatjar i Benicolet (delicte contra l'ordenació del territori i prevaricació). Pel que fa a la investigació judicial podem afirmar que estem al mateix nivell que Orpesa, Borriana, Sagunt, Benimodo, Dénia, Bigastro, etc. Pel que fa a uns altres aspectes de la vida social no podem dir el mateix (connexió en condicions a Internet, menjar a casa, transport públic -que ens permeta prescindir del privat per tal de desplaçar-nos a Ontinyent, Xàtiva o Gandia-, etc.). Ens agradaria poder eixir als diaris per altres motius. Però darrerament eixim per una subvenció d'uns 12.000€ (a veure què es pot fer amb això) o per la investigació judicial. A veure si prompte ens donen una alegria i ens proporcionen JA una connexió adsl o de fibra òptica. És l'any 2008 (per si algun càrrec públic -dels de les Corts Valencianes- no se n'han assabentat.
Bona vesprada. 
Afegir-hi un comentari
EL TREBALL DE DIPUTADES I DIPUTATS
valldalbaidi | POLÍTICA | dimarts, 11 de novembre de 2008 | 12:40h
Vaja per endavant que no sóc qui per tal de dir-li a ningú com ha de fer la seua feina (i més si aquest/a és persona "aforada"), però em crida molt l'atenció com duen a cap, pel que trascendeix a l'opinió pública, la gran part dels nostres representants públics. I si no, mireu aquesta notícia del Levante-EMV del dia 9 de novembre. Sus señorías hablan poco era el titular. Los diputados nacionales de la C. Valenciana concentran su trabajo parlamentario en presentar preguntas por escrito al Gobierno era el subtitular. La notícia estava signada per Juan Antonio Blay, des de Madrid. El que més cal destacar de la notícia és que entre els 33 parlamentaris que ens "representen" qui més "ha preguntat" al govern és Miguel Barrachina, amb 833 preguntes, seguit per Ignacio Gil, amb 779 i Adela Pedrosa, amb 547, tots tres membres del PP. I el que més crida l'atencó és que la feina d'Adela Pedrosa (PP) ha consistit a presentar el passat 29 d'octubre 547 preguntes. Sí, un dia i 547 preguntes. Com ho ha fet? Amb "copiar" i "enganxar". És a dir, 547 preguntes amb la mateixa redacció i sols un canvi: el nom del tots i cadascun dels pobles del País Valencià. Com us ho dic. 

Per si tot el que hem dit abans no fóra prou, tenim que hi ha parlamentaris que no han obert la boca en aquesta legislatura. Aquests són:  JUan Costa (PP, Castelló), Enriqueta Seller (PP, Alacant) i Teresa García (PP, València). No cal que calculem a quant els ix el sou de diputat i si poden acabar el mes o no. Per això no ens ha d'estranyar que trobem a la revista Crònica, Tribuna d'opinió d'Ontinyent un article intitulat "Polítics professionals? No, gràcies", de la meua collita. Ací el teniu. ´

POLÍTICS PROFESSIONALS? NO, GRÀCIES

 

Hi ha polítics professionals, el mitjà de vida dels quals és l’exercici de la política. I hi ha polítics, la dedicació dels quals a la política és temporal, per uns anys. Segons l’Església, pel que fa a l’activitat política, “lloa i estima la tasca de qui, al servei de l’home, es consagren al bé de la cosa pública (política) i accepten les càrregues d’aquest ofici (Església Món 75, a)

 

Al Concili Vaticà II l’Església diu que “els cristians han de tenir consciència de la vocació particular pròpia que tenen a la comunitat política; en virtut d’aquesta vocació estan obligats a donar exemple de sentit de responsabilitat i de servei al bé comú” (Església Món 75, e)

 

És cert que “no tots (ciutadans o cristians) poden o són capaços d’exercir aqueix art tan difícil i tan noble de la política” (Església Món 75, f). Per tal de formar part d’un govern o d’un parlament calen tècnics. I també ciutadans honrats en els fets, sincers, austers i sobretot solidaris que, sense pretensions personals, servesquen al bé comú i col.laboren en la solució dels problemes que afecten les persones, especialmente les més necessitades.  I d’aquests tipus, n’ha d’haver molts entre els no creients i molts entre els creients. Aquesta és l’anomenada “caritat política” o pública. Aquests ciutadans poden estar o no afiliats a un partit polític. L’afiliació és bona, però la implicació personal és necessària.

 

Seria un mal que els ciutadans caigueren a la temptació de pensar que la política és un fàstic i que els polítics són tots iguals o d’altres idees igualmente errònies. Però ens ho posen massa difícil els polítics que cada dia escoltem a la ràdio, llegim a la premsa i/o veiem a la televisió. Molt difícil.

Perquè massa vegades posen en pràctica el tristament famós despotisme il.lustrat, el resum del qual el tenim en aquesta frase: “Tot per al poble, però sense el poble”. Evitar aquests errors faria que la democràcia tinguera qualitat i fóra més real i autèntica.

 

Què podem fer perquè la democràcia siga una autèntica democràcia?

 

  1. Tenir en compte que un 15% o més mai no vota perquè són tan pobres que ni tan sols coneixen la importància dels seus vots. Són els anomentats pobres-pobres. I respecte a aquest grup, cal fer que canvie la seua situació, no que tinguen un plat i un llit cada dia.
  2. Els ciutadans han d’estar prop dels polítics i aquest han d’explicar-los amb tota claredat i veritat quines són les seues accions polítiques que van a dur a cap al llarg de la legislatura. I els ciutadans estan obligats a assabentar-se’n, i si no ho fan, el que tenim és una oligarquia partidista.
  3. Els polítics han de tenir present que no han estat elegits per tal de ser progressistes, conservadors o moderns. Sinó perquè siguen justos en l’elaboració de les lleis i miren pel bé comú.
  4. El que han de tenir en compte els polítics són els drets dels ciutadans. I entre aquets tenim la llibertat ja que és característica o qualitat humana sense la qual homes i dones queden infravalorats o mutilats i, de vegades, reduïts a la categoria de cosa. Cal que tots (ciutadans i polítics) reflexionen sobre el dret a exercir la nostra llibertat, ja que, en tractar-se d’un  concepte talismà exposat mitjançant eslògans o frases fetes, dóna lloc a interpretacions poc favorables ni a les persones ni a la societat.
  5. És tasca o objectiu prioritari de la política posar els mitjans perquè tots els drets humans de tots els ciutadans puguen viure’s. Aquest és el termòmetre més clar i legítim per tal de mesurar la temperatura d’una democràcia. I no cal estendre’s més. Però totes i tots tenim a la ment que hi ha drets humans que no ens deixen exercir-los.
  6. Finalment, cal tenir en compte que es pot exercir la crítica dels programes mitjançant criteris objectius i tècnics i també la crítica de les accions polítiques mitjançant la comparació o confrontació dels fets amb els valors humans viscuts o negats. El que no cap és el judici d’intencions, ni les desqualificacions de les persones. I mira que n’hi ha… als nostres parlaments, ajuntaments, etc. Allò normal és que els polítics, tant creients com no creients, siguen persones justes, responsables, atentes al bé comú, i una part important del bé comú és la convivència pacífica i conciliadora.  Però malauradament, d’açò darrer, ens en cal moltíssim encara.

 

ÀNGEL CANET CATALÀ

(angelcanet@hotmail.com)

 

Comentaris: 1
La feina de diputat/da
valldalbaidi | POLÍTICA | diumenge, 2 de novembre de 2008 | 13:19h
No seré jo qui diga si els membres del Congrés de Diputats treballen molt o poc i/o cobren poc o molt. Déu me'n guard. Però el que sí que comença a ser una vergonya és totes aquelles prebendes de què gaudeixen pel fet de ser diputats o diputades. Tenint en compte la crisi en què ens hem instal.lat (la fàbrica Faus, amb uns 900 treballadors, de Gandia ha anunciat un "possible despatx" d'uns 450), no acebe d'entendre moltes de les "cosetes" que la premsa trau a la llum sobre els "nostres" representats. Així dimecres sols assistiren 12 dels 33 diputats "valencians" al ple del Congrés (9 socialistes i 3 populars). Si açò és fer feina... es posaven a les 9h00... que vinga Déu i ho veja: i no em serveix que tenen comissions, que han d'atendre altres assumptes, etc. Una vergonya!!!! Era un ple. I si a un ple no assisteixen, ja em direu a què poden assistir.

Una altra cosa que vull denunciar és la doble moral que algunes i alguns tenen. La setmana passada va morir Haider, líder ultradretà d'Àustria. Aquest senyor mantenia una relació amb un dirigent del seu partit, Petzner, que arran de la mort de Haider havia estat nomenat líder de BZO. És evident que els polítics són lliures de tenir l'orientació sexual que vulguen però amb coherència. Així ara hem sabut que Haider i Petzner havien estat units durant cinc anys amb el consentiment de la família del primer. I segons ha afirmat Petzner: "Teníem una relació que anava més enllà de l'amistat. Jörg i jo teníem una connexió realment especial. Ell era l'home de la meua vida". El que no sé és com es menja ser gai i ultradretà. 

Una altra cosa que cal denunciar és els 890.000€ que es repartiran en saldos (finiquitos) els exdiputats valencians (a les Corts). La major part d'aquests euros aniran a parar a mans de saplanistes, tret de De España que no els cobrarà per no demanar-lo quan tocava. I això com a premi per haver estat cesats perquè el beat camps tinguera una legislatura sense ensurts. 
Afegir-hi un comentari
TELEFÓNICA, ABONAMENT SOCIAL I POBRESA
valldalbaidi | POLÍTICA | divendres, 31 d'octubre de 2008 | 18:24h
Que estem en crisi ja no ho discuteix ningú. Que uns estan més en crisi que altres és cosa evident. I que alguns (més dels que pensem) no saben què és això de la crisi... ja ho sabeu massa. Si no, penseu sols en personatges de la talla del moreno cartagenero, del Juan Villalonga, de l'Ansar, dels diputats i diputades (i no cal que estiguen imputats... aquests -els imputats- no viuen al nostre món), etc. Tot açò ve a propòsit de l'anomenat "abonament social". És un abonament de "quasi" la totalitat de la despesa per disposar de línia telefònica: abonen la línia, no la resta de serveis de què facen ús. Per tal de gaudir d'aquest abonament social la suma de les RENDES de les persones que formen la unitat familiar no ha de superar els 7.236,60 € l'any 2008. Fins ací la legalitat. Però realment amb què ens trobem? Que si una persona, en aquest cas vídua, rep una pensió de 528,55 € al mes sobrepassa en 11,65€ mensuals aquesta quantitat i se li retira aquest abonament. Així és la realitat social d'aquest país democràtic i de dret. L'Estat no perd mai i Telefònica menys encara.
Aquest fet és més greu encara del que a simple vista pot semblar. Per què? A l'Estat tenim 8,5 milions de persones en situació de pobresa relativa, és a dir, amb ingressos per davall de 574€ al mes. Totes i tots els que cobren aquest tipus de pensió estan per davall del llindar de la pobresa. No són pobres de solemnitat, però sí són pobres. I això ho diu l'Informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social, apadrinat per Càritas.
I això no és tot: tenim un milió i mig de conciutadans que viu en "pobresa severa", això vol dir que "viu" amb menys de 280€ al mes... Crec que no cal dir res més. I què fan els nostres polítics? Saben que realment la gran part de gent major del nostre país, si no fóra per l'ajuda dels fills, viurien en les pitjors condicions possibles. O com anaven a poder pagar la llum, el gas, el telèfon, etc. aquestes "pobres" persones després d'haver lliurat a la societat el seu treball i la seua suor? 
Sé que algú/na podrà pensar que he fet demagògia amb aquest tema. Res més lluny de la meua intenció. El que no puc entendre és que l'Estat tinga els mateixos pobres després d'una dècada d'expansió ecònomica. Què han fet els vuit anys de govern Aznar i els quatre de RZapatero perquè tinguem una societat més igualitària? Pel que es veu, RES. Sols afegiré una dada significativa: Navarra, Euskadi, Múrcia i Castella-la Manxa tenen nivell de desigualtat inferiors al conjunt estatal. I on més desigualtat hi ha és a Andalusia, Canàries, Cantàbria i CAMadrid. 

 
Afegir-hi un comentari
9 D'OCTUBRE DE 1238
valldalbaidi | POLÍTICA | dijous, 9 d'octubre de 2008 | 12:53h
Jaume I entra a la ciutat de València. 9 d'octubre de 2008: si Jaume I tornara avui a la ciutat de València... què penseu que faria? Al llarg del 2008 s'han representat a diversos llocs (i fins i tot s'han editat diversos papers) sobre quina seria la seua reacció. Però la que, per damunt de totes -al meu entendre- destacaria és que "SENTIRIA VERGONYA DE L'ESTAT D'AQUESTA TERRA AVUI DIA". I per què? Sols cal fer un recorregut mental per la realitat del nostre País i ja veureu si l'ínclit rei podria estar orgullós de la seua fundació avui dia. Fa pena... a la ciutat de València sols un 7% fa servir la llengua del seu rei fundador, a les Corts ni s'escolta aquest dolç parlar, Canal 9 -ja no parlem de la constant manipulació- ja és Canal Nueve, al Batxillerat públic han desaparegut totes les unitats en valencià, a l'ESO cal no explicar com està l'escolarització en valencià, etc. Com sempre dic, podria seguir... però ho deixe ací. 

Crec que avui més que mai cal el crit del nostre rei: VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA!.

Bon dia.
Comentaris: 2
DECEPCIÓ: POLÍTICS QUE HAN FET DE LA SEUA TASCA UNA PROFESSIÓ PROFESSIONAL
valldalbaidi | POLÍTICA | divendres, 3 d'octubre de 2008 | 19:00h
Ja he dit en alguna que altra ocasió que això de dedicar-se a la política (segons com ho fan avui dia la major part dels polítics) és una enganyifa al poble pla. Per què? Pocs polítics he conegut que, de veritat, s'hagen preocupat pel bé del poble, del país, etc. La gran part han anat a "ocupar" els càrrecs per un partit per tal de veure què hi havia d'allò seu. Sé que faig afirmacions molt generalistes i una miqueta dures. Però és el que pense i el que la meua experiència, com a ciutadà, m'ha fet veure fins avui. I no crec que açò canvie a curt termini. 

Llegia diumenge aquests paraules d'Antonio Vergara, Màxima tensión en el congreso (LEVANTE-EMV): "En Valencia todo se dirime en torno a una mesa: anem a dinar i parlarem. Unos y otros se reunieron en restaurantes, por lo general, populares, como corresponde a un partido socialista. Segurament no hablarían del menú ni de La izquierda, hoy. Sólo del reparto. No nos engañemos. Los partidos, particularment los más poderosos, son, a fecha de hoy, maquinarias burocràticas de poder, prebendas y agencias de colocaciones. O al menos esa impresión le transmiten a la opinión pública. La abstención irá en aumento." Doncs això mateix. El subratllat és meu.

Pel que fa a l'EpC la cosa va a més:




PD: Agraesc les telefonades, correus i comentaris d'ahir amb motiu del meu sant... Gràcies.
Afegir-hi un comentari
Vull llegir la resta de l'article
1 2 3 4 5 6 següent »

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Visites al bloc

Visites a la portada
  • Avui: 48 visites
  • Aquesta setmana: 660 visites
  • Aquest mes: 1053 visites
  • Des de l'inici: 130168 visites
Visites a les entrades
  • Avui: 73 visites
  • Aquesta setmana: 2178 visites
  • Aquest mes: 3935 visites
  • Des de l'inici: 586676 visites

Categories