|
EDUCACIÓ  Ara que el curs acadèmic ja es pot considerar acabat, us deixe uns articles sobre els mestres. Ja que conselleria s'ha entestat a fer-nos veure que un burro vola... està bé que algunes persones diguen el que podem llegir en aquests textos.Profesorado
desigual
EN DEFENSA DEL MAESTRO (LEVANTE-EMV) FERMÍN BOCOS VENCER (LEVANTE-EMV) JULIO BUSTAMANTE  Arran de l'inici del nou curs i a l'espera de les "novetats" pel que fa a nombre de cursos i grups , reducció d'optatives a l'ESO, etc. al meu ies, us deixe l'article de Manuel Muñoz de dijous al LEVANTE-EMV sobre les classes d'Educació per a la ciutadania -en anglés... això sí-. Ací el teniu:BORDENANDO "BANANAS"
MANUEL MUÑOZ Aunque puede que no sea uno de los títulos más logrados por Woody
Allen, hay una escena de Bananas (1971) que nunca he olvidado: aquella
en que el líder revolucionario, ya en el poder en la imaginaria
República de San Marcos, dicta una serie de leyes absurdas, como que la
ropa interior deberá ser llevada por fuera. Aunque muy caricaturesco,
es un ejemplo del peligro de alejamiento de la realidad que aqueja a
aquellos que se emborrachan de poder.  És el títol d'un programa de Ràdio Gandia (SER) en què la persona que té alguna queixa (sobretot de i a l'Ajuntament) telefona i l'exposa. Alguna vegada hi assisteix algun representant de l'administració local. Bé, aquesta explicació ve a conte que estic a punt de llençar la tovallola (en açò de la xarxa). M'explique: cada dia és més feixuc establir-hi connexió des del poble on visc. I a més a més, quan l'establesc -no sempre ho aconseguesc- em va a 46,6 Kb/s (la vegada que va millor). I ja fa dies que, una vegada redacat lapunt i/o cercada la foto (per al fotolog) vaig a penjar-ho i em quede jo mateix penjat, cosa que significa perdre la redacció de l'escrit i haver de començar de nou. La veritat sols ho pot saber aquell/a que ho ha patit a les seues carns. Espere que no haja d'arribar a aqueix extrem. Però estic molt cabrejat. En ple segle XXI, i entre Ontinyent, Xàtiva i Gandia -ciutat que han estat el rovell de la nostra terra-, que encara estem així és "per, com diuen els amics catalans, llogar-hi cadires". Desorden en la enseñanza
EL PAÍS - 09-06-2008 Los sindicatos de la enseñanza y los padres de Font de Mora es un especialista en aguantar envites que ha hecho gala de un temple notable en sus actuaciones: podía llover a cántaros y él afirmar sin inmutarse que lucía un sol espléndido. Hasta ahora, ha logrado sortear la situación entreteniendo a los padres con un asunto u otro. Cada cierto tiempo, dos o tres semanas, la consejería lanzaba un tema polémico a la opinión pública y así íbamos matando el tiempo. Puede decirse que hemos pasado de La política de enseñanza en La enseñanza será en los próximos años uno de los problemas más serios a los que deberá enfrentarse  Els dilluns és el dia que EL PAÍS dedica unes pàgines a temes educatius. Ahir foren dues pàgines (46 i 47). I anava al voltant dels anomenats nous batxillerats, les tutories (que, de fet, desapareixen en la major part de les CCAA, al batxillerat).
Cuando la educación se convierte en campo de batalla la primera víctima es la educación misma. En este país nuestro, de historia tan triste que decía el poeta desesperanzado, la paz no ha llegado a este territorio. Reformas, contrarreformas, recontrarreformas... Atrás quedaron los cadáveres o los cuerpos moribundos de disciplinas como las lenguas clásicas, la música... y desde hace tiempo los homicidas de todo lo que huela a cultura parece que le tienen ganas a la filosofía. Nada grave si no fuera porque nuestros estudiantes presentan un déficit escandaloso en capacidades tan básicas como la de lectura comprensiva. Capacidades que están ya no sólo en la base de cualquier aprendizaje sino incluso de algo tan cívico como es poder leer un periódico, y para cuyo desarrollo el estudio de las disciplinas llamadas humanísticas son, que se sepa, el mejor reconstituyente. La última reforma educativa la propuso el PSOE en la anterior legislatura. Su materia estrella: la educación para la ciudadanía. De manera sorprendente el PP se puso en pie de guerra contra esta asignatura más bien inocua -¿se harán "buenos ciudadanos" nuestros adolescentes merced a una o dos horas semanales de teoría?-. Uno de sus barones más aguerridos, el señor Camps, se ha destacado sobremanera en esta batalla. Su gobierno quiere recortar la enseñanza de la filosofía en primero de bachillerato, y todos sospechan que ello es un castigo por su obligado (por el gobierno central) maridaje lascivo con la ciudadanía. Y en cuanto a la educación para la ciudadanía propiamente dicha, reduce su enseñanza a una hora semanal, afirma ufano que se dará en inglés y prevé hasta tres modos alternativos de salvar el trámite de la misma: cursando el programa normal, haciendo el estudiante un trabajo cuyo contenido decidirán sus padres o... simplemente objetando. Perfecto. Como soy pitagórico, exigiré que a mi hija no se le enseñen los números irracionales en matemáticas. Y como soy evolucionista pero creo en la teología de la naturaleza, nada de que los profesores de biología le expliquen a Darwin. Con Lamarck basta.
Lo cierto es que a fecha de hoy -y las matriculaciones para el próximo curso están a la vuelta de la esquina- los pobres inspectores de la Conselleria de Educación andan a la caza y captura de profesores de los seminarios de historia y de filosofía de los institutos de secundaria que puedan/quieran dar la asignatura de marras en inglés. ¿Y los máximos responsables de la Conselleria? Ausentes en la negociación, según cuentan quienes estuvieron en ella, nadie sabe dónde están. Lo único que parece claro es que no están para nadie. Ni para sindicatos, ni para comisiones universitarias, que también les han solicitado entrevistas a sus excelencias.
Los sindicatos más moderados califican la propuesta de la Conselleria de ilegal e irresponsable. Otros más decididos ya anuncian que denunciarán por prevaricación a quien del gobierno autonómico se atreva a firmar la orden. Mientras tanto, los estudiantes de la Facultad de Filosofía han decidido protestar acampando en las verdes praderas de los jardines de la avenida Blasco Ibáñez, bajo la vigilante -y atenta- mirada de la policía local. Como se ve, no todo en el Levante feliz es felicidad. Debajo de la alfombra de las grandes obras y proyectos faraónicos se esconde el caos en que se están convirtiendo los servicios públicos. Esos que los ciudadanos -hayan o no sido educados para la ciudadanía- utilizan todos los días. PD: La fotografia que il.lustra aquest post és de PÚBLICO (ELS PASTORS DEL SEGLE XXI)  He llegit en pocs dies algunes notícies referides a la conselleria d'Educació del "nostre" govern (PP) al PV que no m'han agradat gens. La primera fou de dilluns en què s'afirmava (LEVANTE-EMV) que "LA DESPESA PER ALUMNE A L'ESCOLA PÚBLICA VALENCIANA ÉS LA TERCERA MÉS BAIXA D'ESPANYA. Al País Basc s'inverteix en cada alumne 8.858 €, el doble que en la C. Valenciana (sic)". Això vol dir que la inversió per alumne de l'escola pública valenciana és de 4.840 € l'any. Tota una senyora inversió, com podeu veure! I cal saber que la mitjana espanyola se situa en 5.299 € l'any. I el que encara crida més l'atenció és que sols tenim per davall de nosaltres Múrcia i Andalusia. I si mirem l'ensenyament públic i privat al nostre PV la xifra varia un poquet però a la baixa: 4.259 € l'any. I jo que m'havia pensat que érem els "primers" en tot... que ací no ens "faltava" de res... Però ja podem veure com estan les coses en un pilar bàsic del futur: l'ensenyament. La segona era d'EL PAÍS d'ahir: "EL CONSELL DEU A DOCENTS DE LA CONCERTADA I INTERINS 21 MILIONS. No ha pagat l'homologació de la privada ni els triennis d'antiguitat" I si ho voleu més clar:
I com n'hi ha dos sense tres, la tercera és d'avui. I diu així: "ELS DIRECTORS D'INSTITUTS RECLAMEN QUE EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA S'IMPARTESCA EN VALENCIÀ" (LEVANTE-EMV). Si voleu saber-ne més sobre aquesta decisió de l'Associació de Directors d'Instituts de Secundària del País Valencià ací ho trobareu. Respecte al programa ÈXIT, programa de reforç per a l'estiu afirmen... ""que el refuerzo que la conselleria propone será "insuficiente" para reforzar al alumno con fracaso."".Tot un bon acabament de curs. Bona vesprada. No ho dic en sentit negatiu. Però ho explique. Com que em vaig fer càrrec de les classes de repàs per a l'alumnat pendent de 1r de bat i, encara que la professora-substituta (salut, Ma Isabel!) ho haguera pogut fer, he preferit encarregar-me jo mateix de la correcció d'aquestes poques proves. I avui mentre ho feia he llegit aquestes "perles": Crònica de Jaume I: com s'ubstiteïx el tro a son pare. Ausiàs March: pertany al segle XV i utilitza la poesia trobadoresca. Cants espirituals és una de les seues obres. ... de vegades fa servir algun provençal per exigències mètriques. La cançó: génere trobadorsc... i d'un estil molt verd. Ramon Llull: que serveixen al lector per a la meditació diària i està escrita amb hereves sufís. (referint-se al Llibre d'Amic e Amat). Si bé es mira... Bon dia.  Ja volíem haver fet aquesta eixida a la terra veïna d'Almansa el curs passat (amb motiu del 300 aniversari de l'anomenat "mal d'Almansa"). Però ho haguérem de deixar per a aquest curs. I finalment, arribà el dia de l'excursió. Eixírem a les 8h00 de Gandia, passàrem a les 8h30 per Llocnou de Sant Jeroni (on m'havien d'arreplegar) i a les 9h30 ja havíem arribat a Almansa. Una vegada fet un mosset en un bar proper al Pavelló Poliesportiu, ens separàrem en dos grups per tal de fer les visites concertades. El grup de 1r de batxillerat féu al matí l'activitat sobre la Batalla d'Almansa i el grup de 4t d'ESO férem la visita a la ciutat. Com que jo anava amb els de 4t (juntament amb Na Isabel Bartolomé, professora que em substitueix ara en el procés postoperatori i de rehabilitació), us en faré la crònica en aquest ordre.
La visita a la ciutat constà d'un llarg passeig per les zones més destacades de la població: al llar d'aquest recorregut poguérem admirar l'Església de l'Assumpció, construïda al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII. L'Església ha estat declarada Monument HistoricoArtístic el 13 d'abril de 1983. Destaca la capella de la Comunió. La Plaça de Sant Agustí on hi ha el convent de les Monges Agustines. Consta d'Església Conventual i Clausura. I l'interés del conjunt es troba en la façana principal de l'església, barroca del valencià Juan Fauquet, de 1704. En aquesta mateixa plaça trobem en l'actualitat la Casa de Cultura, un edifici del segle XVI, inicialment dipòsit per emmagatzemar blat i, a partir del segle XVII, fou la seu de l'Ajuntament. El Convent dels Franciscans. La presència dels Franciscans a Almansa data del segle XVI i, des de la consagració del convent en 1637 fins avui ha passat per diverses vicisituds: desamortització de Mendizábal, l'Ajuntament ocupà algun temps la sacristia i la capella dels germans, fou també ocupat per una església, la caserna de la Guàrdia Civil i una escola pública, i des de 1940 torna a estar ocupat pels Franciscans. Allò que més destaca és l'Església de Santiago, edifici barroc, de planta rectangular, amb una sola nau amb un cor sobre arc escarzà, coberta amb bòveda de canó. Entre els franciscans que han passat pel convent cal destacar Sant Pasqual Bailón i el Beat Andrés Hibernón. Tots dos molt relacionats amb el Regne de València, i el Beat Andrés Hibernón amb Gandia. El Beat Andrés Hibernón estigué un dia orant durant dues hores en un racó, els seus devots aprofitaren per tal d'apoderar-se del bastó i d'alguns trossos de l'hàbit que vestia per tal de conservar-los com a relíquia. I Sant Pasqual Bailón va ser pastor i serví a les Cases dels Osa i d'Alarcón. Existeix al terme una font anomenada de Sant Pasqual, on donava aigua al ramat. El Castell d'Almansa. Una edificació medieval i fronterera entre els regnes de Castella i Aragó i el regne musulmà de Múrcia. Durant l'època àrab Almansa pertanyé al regne de Múrcia. És el monument més destacat d'Almansa. I ja cap a les 13h30 ens trobàrem tots dos grups per tal de desplaçar-nos fins al Santuari de Betlem, on descansaríem i dinaríem. Hi ha una església, plaça porticada, restaurant, celler i zones d'esbarjo. L'Església-Ermita és del segle XVII. Actualment la Mare de Déu de Betlem n'és la patrona. I les festes tenen lloc de l'1 al 6 de maig. I ja cap a les 16h00 el nostre grup, acompanyat d'un guia, ens dugué a l'Ermita de Sant Blai, és un edifici del segle XVII, de planta quadrada, d'aproximadament vuit metres. Avui és el Centre d'Interpretació Històrica, i és des d'on s'inicien les rutes guiades al camp de la batalla. I des d'allí, en autobús, férem la visita guiada al camp de la batalla. El guia ens digué que pensen poder representar la batalla cada dos anys. L'any passat ho feren per primera vegada i l'any que ve intentaran tornar-la a representar. I una vegada acabada la visita, tornàrem al lloc d'eixida del matí. Allí ens trobàrem i férem cap de nou cap a Gandia. A mi em deixaren a Llocnou i així anà aquesta eixida que, esperem, haja servit per tal de prendre consciència del que som i del que hem estat els valencians.  L’altre dia denunciava l’explotació infantil per part
d’algunes multinacionals relacionades amb el món de l’esport (i concretament el
futbol). Avui vull continuar amb aquesta reflexió i la relacionaré amb les
escoles de futbol. Als equips de primera divisió sol haver allò que anomenem
escoles de futbol, en les quals xavals de 12 anys en avant estudien en règim
d’internat, quan acaben les classes es dediquen a entrenar de manera intensiva
i per a estudiar tenen les nits, ja que no tenen altres moments del dia. Són
escoles cares, per exemple la del Reial Madrid costa 1.600 € al mes, col.legi i
residència. Amb un règim dur, normes estrictes, inclús amb uniforme al
col.legi. Tenen objectius de formació personal i també futbolística. Abans d’aquestes edats hi ha casos en què són
fitxats per equips grans, però viuen a les seues cases i han d’acudir als
entrenaments i partits. Hi ha un cas en què un pare duu el seu fill d’onze anys
per tal d’entrenar a De tots els xavals, molts poquets són els que
arriben al professionalisme en les màximes categories, perquè l’entrada
d’estrangers fa que tinguen poques oportunitats. Paga la pena dur aquest tipus
de vida? I què passarà amb els que arriben a professionals? Quina formació
rebran si l’únic objectiu és fer estrelles? Quan gaudeixen de la família i els
amics? Cada cap de setmana (i va a més!) tenim notícia
d’agressions de pares a àrbitres, entrenadors o altres jugadors perquè el seu
fill no guanya o li han fet una traveta, i aqueixes agressions tenen lloc
davant dels fills, que entenen que el que no s’aconsegueix amb l’esport es pot aconseguir amb la violència. Els adults projectem frustracions als fills, i
descarreguem la nostra violència als terrenys de jocs en la seua presència.
Quins valors transmetem als fills? Però són pocs els que triomfen. Els més corren perill de sentir-se fracassats a una edat massa jove. Hem pensat què fem, amb els nostres xiquets amb la idealització del futbol? Han reflexionat per un instant els dirigents dels equips sobre les conseqüències negatives que tot açò representa per als xiquets? Tenim feina si volem fer-ne. Bona vesprada
 Ahir tingué lloc a la ciutat d'Albaida la Trobada d'Escoles en Valencià de la comarca de la Vall d'Albaida. Al llarg d'unes 6 hores desfilaren més de 10.000 persones pels carrers d'Albaida per tal de prendre part en els diferents tallers programats pels diversos centres educatius de la ciutat. Era un riu humà mai millor dit. Gent de qualsevol edat (sobretot de 0 a 18 anys). Vaig arribar sobre les 17h45. Em resultà una miqueta complicat aparcar. Però aqueix dia la policia local anava a permetre coses que un dia qualsevol no permet: a mi em deixaren aparcar en zona groga per tal que no haguera de caminar massa des del cotxe fins a la zona de la Trobada. Gràcies. Un cop aparcat el cotxe, em vaig trobar El Ximo Urenya. Aquest, una vegada la gent del Casal Jaume I d'Ontinyent li van arreplegar uns quants exemplars de la revista Crònica, pogué fer cap a la taula del IEVA. Jo haguí de passar primer per la zona de la Glorieta (on es trobava la taula de la Morca) per tal de parlar amb Morrisson per veure com estava el tema del sopar. No el vaig trobar i m'havia deixat el mòbil al cotxe. Vaig deixar l'avís a un component d'Odi i vaig adreçar-me a la PLaça del Palau a la taula del IEVA. Allí m'esperava Sergi, Ximo, la mare del Sergi, i des d'allí vaig poder veure la resta d'exhibicions i el lliurament de premis Sambori i l'acte de cloenda. Vaig saludar moltíssima gent al llarg de la vesprada. No els esmentaré a totes i a tots (me'n deixaria algun). I ja, després de l'acte de cloenda, ens adreçàrem a la Glorieta de nou: allí tindria lloc el concert de rock valencià i nostre. Finalment, i sort que vaig poder localitzar Maties, vam trobar Morrisson i ja vixàrem lloc i hora més o menys per sopar. Sopàrem d'entrepà en la Tasca dels Moros Nous uns bons entrepans. I després havíem de desplaçar-nos a la veïna població del Palomar on tindria lloc un concert en homenatge al 800 aniversari del nostre rei Jaume I. Primer hi hagué un passacarrer de fanalets. I després ja començà el concert. Poguérem xerrar amb membres del grup de danses l'Albada. I entre riures i bromes passàrem la resta de la nit. I un cop es feren les 2h00 ja emprenguérem el viatge de tornada. Abans ens firàrem el CD d'Odi (acabat d'eixir del forn). Una bellesa de música. I no vull acabar aquesta crònica "personal" sense fer una crida a tres grups del món de la música per recordar-los que estem esperant els seus CD: Toni de l'Hostal (nét), Raça Borda i Decay. Amb tots tres tenim una "especial" relació (per diversos motius... alguns són exalumnes i amb Toni de l'Hostal (nét) ens ha unit aquesta xarxa) i esperem que isquen les seues obres ja al mercat. Quasi a pont d'agafar el cotxe ens trobàrem un membre de Raça Borda (Ausiàs)... que veges tu què feia allí i a aquelles hores... M'he deixat moltes coses i molt valusoses: la cara dels xiquets educats en la nostra llengua era un indicatiu de futur, les paraules de l'alcalde (PP) d'Albaida -millor no dir-ne res-, uns xiquets foren els encarregats de donar les gràcies a totes i tots els que han fet possibles aquesta edició de les Trobades a Albaida, etc. Al número d'aquesta setmana del setmanari CRÒNICA, d'ONTINYENT, m'han publicat aquest text al voltant del que és avui una "trista" realitat: les agressions de fills a pares. Ací us el deixe. Fa
poc els mass media donaven la notícia
d’uns pares de Galícia que havien sol.licitat al jutjat que es fera càrrec de
la seua filla adolescent doncs eren incapaços de conviure-hi pels
maltractaments que els causava. Ho havien intentat per tots els mitjans i no ho
havien pogut aconseguir; per la qual cosa renunciaven a la responsabilitat
educativa que els corresponia. La gent tenim por a aquestes notícies i preferim
silenciar-les per tal de no alarmar la població. Per això a penes es parla en
públic del maltractament dels fills als pares. Aquestes
conductes són bastant més freqüents del que semblen, encara que no arriben a
extrems com l’esmentat. El que passa és que no se solen denunciar. No sols
maltracten xiquets i adolescents, sinó també joves. És suficient tenir en
compte aquestes dades: l’any 2004, hi hagué 5.100 denúncies als jutjats per
maltractaments dels fills contra els pares; l’any 2005, 6.886 denúncies. Quan
els pares arriben a l’extrem de denunciar els seus propis fills, el calvari que
han hagut de recórrer ha hagut de ser llarg i penós. Entre xiquets i
adolescents se sol donar únicament el maltractament psicològic. Als joves es
donen els dos tipus. Tot
açò ens presenta uns interrogants. Si abans no solia passar, o era en algun cas
excepcional i patològic, i ara és més freqüent, què ens està passant? Són els
xavals d’avui dia pitjors que els d’èpoques anteriors? Per què els xavals s’han
convertit en dictadors i maltractadors dels seus propis pares? No convé amagar
el cap com l’estruç. Pense que quasi res passa per casualitat i aquestes
conductes menys. Existeixen causes que originen aquestes conductes agressives. L’agressivitat és part de la natura L’agressivitat
és un component innat de la natura humana. Amb ella emprenem moltes tasques i
fem front a les dificultats. Si està sotmesa i controlada per la raó i la
voluntad és un recurs que ajuda a madurar i créixer. A l’inrevés, quan està
descontrolada i sotmesa als seus capritxos i a les sensacions del moment és una
força destructora que s’endú per endavant el que troba al seu pas, tant de les
coses com de les persones, incloses aquelles a qui més vol. L’agressivitat
s’expressa fonamentalment de dues maneres: de forma física amb l’ús de la força
mitjançant cops de pota, empentes i agressions, si són persones, i destrucció
del que hi ha per davant si són coses; i de manera psicològica: insults,
amenaces, paraulotes, menyspreus, gestos, expressions facials, burles, ironies,
rialles, desvalorar el que fan, no respectar normes de la casa, etc. La
personalitat del violent és insegura, frágil, dependent i té la sensació que la
seua identitat personal està amenaçada. Per això intenta manifestar amb
conductes agressives que posseeix una personalitat forta i segura, que no s’esporugueix
davant les dificultats. D’aquesta forma emmascara els seus problemes. Preté que
els altres el temen i fugen i d’aquesta manera descarrega les seues tensions,
aconsegueix el que vol, controla la situació i esdevé el centre d’atenció. Les conductes violentes tenen un
origen Quan
l’agressivitat pren expressions violentes, és quan ens duem les mans al cap I
ens preguntem com s’ha pogut arribar a aquesta situació. El nostre fill no és
dolent, però té unes reaccions i uns comportaments que ens fan la vida impossible,
diuen aquests pares. Potser tinguen part de raó, però cal comprendre com
s’arriba a aquestes situacions. No
em referesc en aquesta reflexió als casos patològics o als xavals que procedeixen
de famílies molt desestructurades, sinó de les famílies normals i corrents, que
presumeixen cada dia d’estar donant una bona educació. Les
conductes agressives tenen molt a veure amb l’educació que estem donant als nostres
fills i les maneres d’actuar cada dia. Quasi sense adonar-nos-en els consentim
tot el que necessiten o volen. Cada vegada valoren menys el que costa aconseguir
les coses. Els protegim de qualsevol frustració sense ensenyar-los a suportar
els revesos de la vida. Els eduquem en un ambient en què determinades conductes
resulten impensables i inacceptables i ara es converteixen en normals i
quotidianes. Se’ls permet quasi tot a casa. No saben valorar les coses en el
seu preu just i l’esforç que està fent la família. La seua paraula és la llei,
ja que sense obrir la boca ja tenen allò que desitjaven i molt més. Existeixen
poques o cap norma a la casa. No se’ls ensenya a assumir els conflictes i
donar-los solució. No han aprés a tenir frustracions. Se’ls deixa total
llibertat a casa davant L’autoritat
o no existeix o s’és excesivament tolerant, de tal manera que els fills no
saben descobrir els límits o s’aprofiten de la permisivitat dels seus pares.
Avui inclús presumeixen molts pares que són molt tolerants, fins al punt de no
fer un seguiment dels seus fills, els defensen quan trenquen les normes i
disciplina o manifesten conductes violentes, tant al carrer com als col.legis.
Així s’expliquen les queixes constants dels professors dels comportaments de
molts xavals a les aules par tal d’imposar ordre. L’agressivitat
també té a veure amb l’absència de valors ètics com el respecte, l’educació, la
llibertat responsable, tenir les idees pròpies, ser conseqüents, la
responsabilitat de les coses, saber dialogar, l’esforç, el treball,
l’autoestima. Com afrontar aquestes conductes Si
els fills són xicotets és convenient que els pares assumesquen la
responsabilitat d’educadors per ells mateixos. No cal deixar-los en altres
mans, ja que aquesta és tasca tan important com donar-los de menjar. Els valors assenyalats
duen a enfortir la pròpia personalitat ja des de xicotets. Si
són adolescents cal definir bé els papers de cada u, pares i fills. Cada u ha
de desenvolupar el seu paper. L’autoritat és imprescindible a l’educació i cal
realitzar-la de manera raonable. Cal
analitzar aquelles conductes agressives, com crits, insults, burles, amb els
propis fills i evitar-les en l’ambient familiar. L’autocrítica ha d’estar
present en les relacions. Perquè això siga així cal que la comunicació en la
família funcione de manera sistemàtica. Treballar l’afectivitat. Han de descobrir
que els estimem, Cal expressar-ho freqüentment, però no amb regals o donant-los
tot el que desmanen, sinó mitjançant la paraula i la vida. |
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Categories
Els meus enllaços25 D'ABRIL 1707-2007
BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ (BLOCAIRES)
BLOCS DE GENT JOVE I ESTUDIOSA
BLOCS QUE SEMPRE LLIG
CORRUPCIÓ URBANÍSTICA
EL MÓN DE L'ESCOLA
FOTOGRAFIES I UN POQUET DE LLETRA
FOTOLOGS
HISTÒRIA I MENTIDES
MÓN DEL FUTBOL
PORTAL DE BLOCS POLÍTICS EN CATALÀ
PREMSA
PREMSA DIGITAL
TASQUES EDUCATIVES
TRADUCTOR
UPF
VIDEOS
WEBS INTERESSANTS
|
