L'ofensiva espanyolista continua. Animats per la manca de resposta davant els atacs estatutaris i per desviar l'atenció de la crisi econòmica i del fracàs de la recuperació de la memòria històrica, l'esquerra i la dreta espanyoles continuen la seva ofensiva per desmuntar l'estructura social catalana.
Joan Ferran ja va avisar. Primer el tripartit d'esquerres es va carregar TV3 i després Catalunya Ràdio. L'estratègia va ser fer-ne fora els professionals més bons i fer-li perdre audiència. Així van veure per fi acomplerta la denúncia que feien des de fa vint anys: que els mitjans públics catalans tenien menys qualitat que els espanyols. Quan els han dirigit, han convertit profecia en realitat.
Ara l'espanyolisme del PSC ja té un nou objectiu: l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Aquest atac de l'esquerra espanyola (PSC, El Periódico, Catalunya Ràdio) rep l'ajut entusiasta de la dreta espanyola (PPC, La Vanguardia, RAC1) i igual que abans, IC-V i ERC no faran res per impedir-lo sota amenaça d'haver de buscar feina real i CiU està massa distreta en picabaralles internes conseqüència de no haver partit peres quan tocava (un l'últim congrés).
La tàctica seguida pel PSC al govern i als mitjans no serveix ara. Com que no poden infiltrar gent d'esquerres al IEC (perquè cal tenir un cert nivell cultural i acadèmic), la tàctica seguida és desprestigiar la institució: una entitat com l'IEC té el poder que li otorga la gent i si es buida de prestigi es buida de funcionalitat.
Aquest matí ja hem sentit la primera ofensiva: que l'IEC exigeixi que els periodistes dominin la llengua és motiu de burla i escarni. Si els camperols que cultiven patates no parlen bé la llengua, diuen, per què l'han de parlar bé els periodistes?
La raó és ben simple: l'eina de treball del periodista. L'ha de repassar, afinar i esmolar. N'ha de conèixer tots els registres i escollir el més adequat a cada feina. L'ha d'estimar i integrar-la a la seva vida. Cap broma. El Tribunal Penal Internacional ha reconegut que els periodistes de Radio Rwanda i Radio Télévision Libre des Mille Collines van ser tan responsables del genocidi com els militars. El periodisme és una professió seriosa.
És inimaginable un atac similar dels periodistes espanyols contra la Real Academia Española (RAE). De fet cada notícia generada per la RAE és escampada com a Paraula de Déu pels mitjans espanyols que tenim establerts a Barcelona, sense vergonya.
Què ens passa? Per què tant d'autoodi? Per amagar la incultura d'uns professionals crescuts a la societat de la subvenció? El Col·legi de Periodistes ha reaccionat ràpidament: per ells aquest és un assumpte de vital importància, molt diferent per exemple de les portades del Periódico denunciades per manipulació de la informació en els casos de la Guerra d'Irac o les eleccions nacionals.
Els periodistes que avui tenen entre quaranta i cinquanta anys no van ser educats en català. Tampoc van ser educats amb ordinadors. I és molt més fàcil pronunciar una e neutra o usar un pronom feble que dominar un sistema operatiu o un conjunt de programari professional: tots els humans aprenem llengües de manera natural mentre que la ofimàtica s'ha d'ensenyar i costa. Per què doncs s'usa l'excusa de la manca de formació? Perquè com que se'ls accepta com a bona una feina feta malament, la feina ben feta els importa un rave.
A mi també m'importaria un rave dissenyar projectes malament si em paguessin fes el que fes. Però no és el cas, com no és el cas de molta gent indignada pel mal ús de la seva eina de treball que fan força periodistes catalans.
L'ofensiva espanyolista continua. El 1941 Erwin Rommel va ensorrar l'estructura britànica del nord d'Àfrica gràcies a uns moviments audaços que li van fer adonar que els britànics no tenien realment defenses fortes i modernes. Ningú al Regne Unit donava importància a aquest front, que van deixar a mans dels australians de Tobruk, fins que es van adonar que perdre el Canal de Suez significava perdre la guerra i perdre la guerra siginificava ser esclavitzats. Llavors van plantar cara.
El PSC ja ha ensorrat TV3 i Catalunya Ràdio. Ara comença a bombardejar contra l'IEC. No estem parlant de fronteres exòtiques. Parlem de Montgomery i parlem de Churchill. Parlem de sobreviure.
Crec que és significatiu que un diari com El País, que des del meu punt de vista no es distingeix per fomentar el catalanisme sinó per dissoldre'l dins l'espanyolisme, reconegui la influència de l'idioma català en el món blocaire actual. Fomento aquest reconeixement en l'article publicat ahir des de Prada de Conflent en que es parlava de la Jornada de Blocaires inserida en les activitats de la Universitat Catalana d'Estiu (la de sempre, no la contraprogramada per l'espanyolisme domiciliat a Catalunya).
En l'article parla del nombre d'articles a la Viquipèdia i de la quantitat de blocs i servidors de blocs disponibles en català. I fins i tot fa referència al magnífic bloc d'en Marcús i a les trobades de l'Ateneuesfera, en que vaig tenir la sort de participar en una edició (vegeu Marcús 1, Marcús 2 i Guillem Carbonell). Entenc que és estiu i els filtres nacionals espanyols deuen trobar-se relaxats, però la qüestió és que la notícia s'ha publicat.
Comparar les tertúlies dels pares del catalanisme del XIX amb les trobades de blocaires d'avui és qüasibé ridícul, però reflecteix una continuitat d'existència d'un ideal, d'un neguit i d'un compromís, que es produeixen i reflecteixen de manera diferent al llarg de tot aquest temps però que no deixen d'existir. Un fil roig de continuïtat.
Si ahir els pares de la Renaixença es feien ressò del malestar generacional i miraven enrere fins al 1714 i per alleugerir el malestar d'allà en recuperaven l'amor a la llengua i a la noció de pàtria, avui el malestar, amb la llengua i la pàtria protegides en un lloc comú més o menys acceptat (o tolerat), s'ha d'alleugerir a través de canvis polítics.
Avui trobem normal expressar-nos en públic en català, fer política en català i llegir diaris en català, però per als pares del XIX això va ser motiu de conflictes. Molta gent s'havia avesat a fer vida pública en castellà i deixar el català per a la vida privada. Recuperar l'estima per la llengua va necessitar dècades i avui en podem gaudir gràcies al seu esforç.
De la mateixa manera, viure lligats a Espanya és la realitat que vivim dia a dia. I és la causa del malestar que ens envolta. Trencar aquest lligam és la feina que ens correspon als catalanistes del XXI. Una feina que toparà amb moltes reticències però que un cop feta ens permetrà, altre cop, de manera normal. Perquè sempre vivim de manera normal. Però si observem el fil roig de la continuitat del catalanisme, la necessitat de les tertúlies de l'Ateneu del XIX i la de les trobades de blocaires del XXI, entendrem que algunes normalitats són anormals.
Per cert, recordeu que el cas d'en Marc Belzunces continua obert (acusat per objecció a les eleccions espanyoles).
Ja han acabat les Primeres Jornades de la Catosfera. Com a resum del que he viscut, he de dir que m'han satisfet molt. He pogut assistir a quasi totes les taules rodones (menys a les de diumenge, per una faringitis sobtada enxampada dissabte a la nit) i, dins de la diversitat de temes tractats, he pogut gaudir d'un nivell prou alt en força exposicions, incloent-ne naturalment la feta per la Núria Masdéu a la taula de xarxes ciutadanes de blocs, companya en els blocs i en la vida.
De les intervencions de dissabte en voldria destacar les d'en Genís Roca, en Dídac Lee, en Carles Puigdemont, en Raül Romeva, en Pau Llop i l'Alexis Vizcaíno. Resumir les seves intervencions seria falsejar-les, ja que més que explicar-nos coses que no sabéssim en powerpoints facilons, aquestes intervencions ens van mostrar com es pot treballar directament sobre el concepte de web 2.0, sense els clixés i els lligams i les maneres de fer del web 1.0. Queda clar que a través de la participació directa de la gent i de la contribució del propi usuari, un sistema web (de l'estil que sigui) creix exponencialment tant en ús com en qualitat del servei que ofereix. El fet d'enllaçar-nos entre nosaltres ens permet trobar sempre la millor manera d'extreure'ns potencial i optimitzar els nostres propis recursos.
Per cert, el tractament (des)informatiu que n'ha fet TV3 ha generat força emprenyament:
A nivell del que em van semblar les jornades i el seu funcionament, tot molt bé excepte la capacitat de la sala, massa petita, cosa que va provocar alguns enfadaments. Es va habilitar una sala annexa però la qualitat del so no era bona i no es podia participar als debats posteriors (cosa que s'hagués pogut solucionar amb un micro a l'altra sala).
Vam trobar a faltar els dos ponents que no es van presentar: en Daniel Sirera (PP) i l'Enric Sopena (elplural.com), ja que haguessin aportat tocs de dissenció sempre agraïts. També hi va haver altres moments tensos en les intervencions d'en Toni Aira a la taula de periodisme ciutadà o d'en Paco Rivière a la de blocs i nació.
També va ser curiós l'ús constant del Twitter per anar informant del contingut de les intervencions, quasi bé minut a minut. No he fet servir mai encara el Twitter i em va sorprendre el seguiment que se'n feia. És una eina un punt geek però crec que és molt útil per determinades necessitats de comunicació barata i col·lectiva en temps real.
Avui he assistit al primer dia de jornada de la Catosfera a Granollers. Aquesta iniciativa, impulsada per en Marc Vidal, s'està revelant com a molt satisfactòria. Des de la quantitat d'assistents (més de sis-centes peticions, de les quals només se n'han pogut acceptar 280 per raons d'aforament) fins a la qualitat dels ponents.
Avui han parlat, després de les presentacions polítiques pertinents, en Cèsar Calderón, en Juan Varela i en Vicent Partal. En Calderón ha fet una presentació moderna i àgil, on ha mostrat diversos usos imaginatius dels blocs al món polític dels EUA i el Regne Unit i ho ha comparat amb el baix nivell que encara hi ha al món polític espanyol.
La intervenció d'en Juan Varela ha estat força més contundent durant les diverses vegades que ha parlat. Ha defensat una ètica hacker del blocaire, lluny de normes ni codis deontològics. El bloc no és un mitjà de comunicació ni una empresa sinó l'expressió d'una persona, i com a tal pot prendre qualsevol forma i tenir qualsevol contingut. Si no ens agrada, no el llegim i punt.
Varela també ha denunciat que mentre es vol crear un debat sobre l'ètica blocaire i el filtrat dels continguts dels blocs, s'oculta que Espanya és l'únic país de la Unió Europea que no té una llei de llibertat d'informació. L'administració espanyola (i la catalana) poden ocultar informació a l'administrat en un nivell no tolerat als països veïns. També s'ha referit a les mobilitzacions del 13-M del 2004 i als moviments sobiranistes de la Catosfera per aclarir que tots els moviments virals tenen l'origen en estratègies ben planificades per persones concretes: no sorgeixen espontàniament.
També ens ha reclamat l'existència del periodista professional per filtrar les notícies realment interessants. Un sistema de popularitat fa que Google només ens retorni com a resultat les notícies més comentades a més diaris digitals i no pas les notícies que poden ser més noves o trencadores. Les xarxes digitals massives poden arribar a penalitzar la recerca d'exclusives, ja que cap cibernauta l'arribarà a conèixer fins que ja en parli tothom.
En resum, Juan Varela ens volia fer perdre la innocència informativa dels blocs per situar-los en el que són: elements comunicatius personals que poden viure anònimament i alhora formar part de xarxes virals dirigides per persones conegudes o desconegudes.
Finalment, en Vicent Partal ens ha explicat que, mentre defensa la llibertat individual en els continguts dels blocs, defensa també un cert estil en l'escriptura i la maquetació per fer-los llegibles i també una certa coherència en el contingut. El que no accepta és la definició de periodisme ciutadà. Per a Partal, un periodista ha de ser un professional d'un mitjà de comunicació, definit com una empresa pública o privada que es dedica a informar la societat. Un blocaire és un amateur que pot parlar del que sigui, fins i tot de les coses que passen, però això no el converteix en periodista.
Per a Partal, un periodista, que és un professional, ha de respondre al rigor i l'estil del mitjà pel qual treballa, mentre que un blocaire pot seguir l'estil que vulgui, ja que només es deu a ell mateix.
Com podeu veure, un debat molt interessant que ha suscitat una bona colla d'intervencions. Demà, més Catosfera.
Fa uns dies vaig escriure un apunt més o menys elaborat sobre com les mitges veritats del Periódico em recordaven el tractament informatiu que molts periodistes van fer sobre la Guerra de Vietnam (1965-1975). Un conegut periodista va aprofitar una frase desafortunada per treure'n profit (allò que els americans anomenen exploitation) i anys més tard va continuar fent reportatges impactants però sovint dubtosos.
Volia fer un apunt similar sobre l'editorial del diari El País de dilluns passat però és realment difícil. Amb què ho comparo? D'entrada l'editorial està escrit en un llenguatge barroer que desmereix el diari i que ens remet a comparacions amb diaris de baixa estofa com La Razón. Aquest és l'estil d'El País?
D'altra banda, el contingut de l'editorial és molt agressius. Comença rebaixant la xifra de manifestants a 125.000 (la meitat del que deia la policia i una tercera part dels càlculs del Periódico i una sisena part del que deien els organitzadors!) i continua insultant als organitzadors de la manifestació i tracta els manifestants de tontets, al deixar-se manipular per uns organitzadors malèvols que van transmutar el sentit de la manifestació.
Amb què ho comparo? Per comparar-ho amb Lerroux només els calia incitar a violar les noies que es van manifestar dissabte, per elevar-les totes a la categoria de mares. Ho puc comparar amb Ràdio Jowhar o amb la COPE pel foment de l'odi que destil·len aquestes paraules. Potser tenen com a objectiu la ràdio-odi de Ruanda? O es volen limitar a l'estil periodístic de Corea del Nord?
El tracte que donen a CiU és comprensible des de l'espant que ha tingut el PSC amb aquesta mobilització. Totes les reaccions (declarar que hi ha hagut sis milions de no manifestants, acusacions a TV3 i Catalunya Ràdio d'incitar als espectadors, acusar els organitzadors de manipulació, etc.) han seguit el mateix esquema que va seguir el PP en les manifestacions contra la guerra. S'ho han pres a tall personal. I si no, a què venen les amenaces als periodistes que ha fet Joan Ferran (PSC)? L'editorial d'El País pertany al mateix bloc de respostes.
Amb què puc comparar l'editorial? Si no vull escriure insults ni barroeries és força difícil posar-s'hi. Diuen que el pacte global PP-PSOE s'acosta. Que la política espanyola avança cap a un bloc castellanista que intentarà eliminar les cultures perifèriques amb un cop sonat. Potser l'acord vindrà després de la resolució sobre el nou estatut? O després de les eleccions espanyoles?
La línia ideològica que destil·la aquest editorial apunta en aquesta direcció: cal frenar els catalanistes. Potser aquesta és la comparació que busco. Comparar-ho amb la línia d'El Mundo i l'ABC. Poca diferència tenen ara quan parlen de nosaltres. Ja ho deia Joan Fuster: "el que més s'assembla a un espanyol d'esquerres és un espanyol de dretes".
Aquesta segona trobada girava entorn del bloc com a nou mitjà de comunicació.
En Marc Roca ha explicat els diversos usos del bloc a l'entorn de la comunicació per arribar a la conclusió que si bé un bloc no és un mitjà de comunicació, el conjunt de blocs sí que influeix en la política i els mitjans, cada cop més i per tant són actors a tenir en compte. Una altra cosa és, ha explicat, que existeixi un periodisme ciutadà, cosa que ha posat en dubte.
En Joan Rovira ha explicat com el principal problema és el de saber si un bloc que llegim és prou vàlid o no. Darrera cada bloc hi ha una visió del món i els blocs més interessants són aquells que ofereixen visions personals i no directrius d'empreses o de partits polítics.
En Saül Gordillo ha posat en dubte que el bloc sigui mitjà de comunicació ja que encara és massa autocentrat i no genera notícies, només les comenta. Ha tornat a demanar (com va fer a la trobada de Londres) un segell de qualitat d'adhesió voluntària per poder identificar els blocs dels qui volen ser referents i ha criticat amb contundència tant els blocs polítics que es limiten a ser cadenes de transmissió de les directius del cap polític de torn com tots aquells blocs polítics anònims que es dediquen sobretot a destrossar l'adversari sense donar la cara.
També hem tingut temps per fer diverses intervencions des del públic i s'ha generat un debat prou interessant, amb experiències personals i anècdotes diverses i ho hem rematat tot plegat fent un frankfurt al Gavatxons.
Una de les cites més famoses de la Guerra de Vietnam va ser la que Peter Arnett, corresponsal d'AP va aconseguir d'un major de l'exèrcit dels EUA.
El 7 de febrer de 1968, mentre parlaven sobre els combats al poble de Ben Tre, capital de la província de Ben Tre, al delta del Mekong, aquest oficial va dir a Arnett que "vam haver de destruir el poble per poder-lo salvar".
Aquesta cita va fer fortuna entre determinats cercles i encara avui es fa servir l'expressió "la lògica Ben Tre" per indicar que la millor solució per a tots els actors implicats en un conflicte és destruir l'objecte de discussió. I, naturalment, la imatge dels EUA arrasant un poble per salvar-lo no va fer gaire per la seva bona imatge.
Peter Arnett es va fer famós molts anys després, quan va ser l'únic periodista que va retransmetre, per la CNN, els primers bombardeigs sobre Bagdad durant la Guerra del Golf (17 de gener de 1991). També ha estat dels pocs periodistes que han obtingut entrevistes exclusives de Saddam Hussein i d'Ossama Bin Laden, la qual cosa li ha reportat un gran prestigi (i una certa ombra de sospita).
Però aquest prestigi té una altra cara. Durant la Guerra del Golf, Peter Arnett va denunciar alguns casos de bombardeigs sobre instal·lacions civils, però el Pentàgon sempre ho va rebutjar. El cas de la fàbrica de llet per infants n'és un clar exemple. Tot i que sembla clar que anys enrera s'hi fabricava llet, les reformes de defensa que s'hi van fer, incloent la instal·lació de dos míssils SAM feien pensar que la fàbrica podia fer altres coses a part de llet en pols, a part que Nestlé va negar haver dut components en aquesta fàbrica.
Però la controvèrsia no acaba aquí. El 1998 Peter Arnett va publicar un reportatge sobre l'Operació Tailwind, una operació encoberta dels EUA que entre l'onze i el tretze de setembre de 1970 van entrar a Laos per cobrir el flanc d'una ofensiva de l'exèrcit de Laos contra Vietnam del Nord. Arnett va dir que tot plegat era un muntatge per liquidar amb gas sarin un grup d'uns cent soldats americans que havien desertat. El Pentàgon va reaccionar amb duresa i va publicar un contrainforme que negava aquesta acusació. Després d'una investigació interna sobre les fonts usades en el reportatge, la CNN es va veure obligada a acomiadar els dos productors del programa, April Oliver i Jack Smith, i Peter Arnett va ser convidat a marxar.
I encara podem tibar més del fil. Hem començat parlant de la lògica de Ben Tre, una acció militar que va suposar un nou desprestigi en la implicació dels EUA a Vietnam del Sud. Però l'excapità Michael Miller explica com la ciutat va ser reconquerida pel batalló 3/39 (9 Inf Div) després d'aturar l'Ofensiva del Tet a Saigon. L'artilleria dels EUA va disparar sovint contra posicions dins de la ciutat, però la ciutat ja estava afectada pels bombardeigs previs fets per l'NVA i encara va quedar més tocada per les demolicions fetes pel VietCong durant la retirada. El resultat final va ser una batalla urbana duríssima que va destruir bona part de la ciutat, però aquesta no és la imatge que tenim quan sentim, descontextualitzada, la cita sobre Ben Tre.
Totes aquestes mitges veritats fan que el prestigi de periodistes com Peter Arnett quedin tocats. Necessitem periodistes valents com Peter Arnett, que es juguen la vida per explicar-nos les notícies, però no hem d'oblidar mai que ell i tots els periodistes són persones que sovint ja s'han format la seva opinió sobre el que explicaran. I sovint se'ls nota l'agenda. Autors com B. G. Burkett i Mona Charen van més enllà i lideren les crítiques conservadores contra aquests periodistes antipatriòtics. Naturalment, per a l'esquerra nordamericana, Peter Arnett és un ídol.
Sovint, quan llegeixo El Periódico penso en la "lògica de Ben Tre". No crec que calgui titllar a ningú d'antipatriòtic, però crec que hem de demanar sempre el màxim dels nostres periodistes. Els necessitem per saber què passa al món, no perquè l'interpretin a la seva mida. I menys perquè menteixin.
Per als despistats, una teoria de la conspiració és una teoria que atribueix la causa primera d'un esdeveniment o d'una cadena d'esdeveniments (normalment esdeveniments polítics, socials, històrics o de la cultura pop) o bé l'ocultació a la gent d'un esdeveniment important a un complot secret dut a terme per una agrupació oculta de gent o organitzacions poderosos i/o influents. Moltes teories de la conspiració es basen en què grans fets de la història les han dirigit conspiradors ocults darrere les cortines.
La llista que ens ofereix Wired és la següent:
La NASA no va arribar a la Lluna: i fins i tot l'Arthur C. Clarke va escriure el guió de la història. Els conspiracionistes es basen en defectes dels arxius de les missions Apollo i rareses de les fotos de les missions. L'any 1970 el 33% dels enquestats creia que tot plegat era una mica rar. Avui, el 94% dels enquestats es creuen la NASA... què sabran!
El govern Bush està implicat en l'11-S: o els jueus. O els jueus infiltrats al govern Bush. Fins i tot es va fer un documental (Loose Change) que afirmava tenir proves de les mentides del govern. Després, la revista Popular Mechanics ho va desmuntar punt a punt i tots plegats van fer un debat que podeu veure a YouTube. Atacs terroristes convertits en entreteniment familiar!
La Princesa Diana va ser assassinada: ja fa deu anys de la seva mort i els rumors no han parat. També diuen que va fingir la seva mort per escapar de la pressió de la premsa (deu ser en una illa del Pacífic amb l'Elvis, la Marilyn i companyia) o que la va matar la gent dels serveis secrets britànics per evitar que es casés amb un moro.
Els jueus controlen Hollywood i Wall Street: al segle XIX va aparèixer a Rússia un llibre titulat "Els protocols dels Savis de Sió", un llibre de lectura recomanada pels nazis, que descriu un complot jueu pel control de les finances, els mitjans de comunicació i finalment, el món. Tot i que avui sabem que el llibre el va escriure la policia secreta del Tsar per justificar els pogroms, encara s'edita a força parts del món. A la nostra època és força popular en alguns països musulmans.
La Cienciologia controla Hollywood: tot i que xoca amb la teoria anterior, la llista de celebritats que estan relacionats amb la Dianètica alimenta aquest rumor. Contractes, acords, matrimonis i xafarderies del món de l'espectacle són dirigits per aquesta misteriosa religió organitzada.
En Paul és mort: avui dia pot xocar, però el 1969 els principals mitjans de comunicació es feien ressò del rumor de la mort del baixista dels Beatles i la seva substitució per un doble. Els creients més fervorosos trobaven pistes en les cançons i tapes dels àlbums: en Paul mira cap a una altra banda, en Paul està girat, en Paul va descalç... És clar que veient els discos que ha tret en solitari aquest Paul, potser sí que és veritat que ens el van canviar...
La SIDA és una creació humana: tot i que sembla ser que el virus és una mutació d'un altre virus que es troba en alguns micos, el rumor diu que el VIH va ser creat en un laboratori de fabricació d'armes biològiques o bé com a pandèmia per eradicar del món els homosexuals. Qui ho va fer? Potser la CIA, potser el KGB o potser alguna altra agència malvada i secreta si la coneguéssim... llàstima que no en sabem més, oi?
Les aletes de pollastre fregides esterilitzen els negres: aquesta llegenda urbana dels EUA té l'origen en l'estudi de la distribució de la sífilis en la població negra de Tuskegee, Alabama. A partir d'aquí, la cadena KFC és un conclave dirigit pel KKK. Tots dos tenen 3 lletres! El que no té discussió és l'efecte d'aquest menjar en el colesterol...
Els llangardaixos controlen el món: el periodista David Icke, que fa temps va treballar a la BBC, ja du vint llibres explicant que hi ha una raça de llangardaixos que són coneguts com a 'Illuminati' o 'jueus' que han pres forma humana i controlen tota la vida del món. Alguns d'aquests llangardaixos són George Bush, la reina Elisabet IIII i el cantant Kris Kristofferson. Es creu que Lady Di va descobrir la naturalesa real de la seva sogra i per això la van matar. A més, s'han trobat dibuixos d'antigues civilitzacions on hi surten llangardaixos. Significatiu. Recordeu 'V'!
Els Illuminati controlen el món: les elits mundials i els líders polítics són membres d'una antiga càbala: els Illuminati. O els Rosacreus. O els Francmaçons. Escolliu. De fet, a diferència d'altres paranoies, aquestes societats secretes sí que han existit (no són un invent d'en Franco). Però, i si en realitat el món el controla la Comissió Trilateral, o el Nou Ordre Mundial, o la Societat Skull and Bones de Yale? Qui sap la veritat?
Quines són les vostres conspiracions preferides? La mort de JFK? La guerra d'Irac? Els OVNI? El govern tripartit? El caos de RENFE?
Avui he recuperat la connexió als blocs de Vilaweb, des que fa alguns dies la vaig perdre per algun problema del meu servidor d'Internet, ONO, amb els blocs de Vilaweb.
I dic amb els blocs, perquè la resta de Vilaweb sembla que funcionava bé. Podia veure les notícies, les editorials, els mails oberts, etc. etc. però no podia llegir els blocs que escriuen els usuaris de MésVilaweb ni podia entrar al meu propi bloc. Curiós, no?
Un impediment així és sempre frustrant, però aquesta fustració s'intensifica quan t'has acostumat a fer servir el bloc com a eina de comunicació i tens un d'aquells dies en que vols escriure algun article. Jo no em marco un hàbit d'escriptura diari o setmanal sinó que intento escriure quan alguna cosa dins meu m'hi impulsa; per això la impossibilitat d'escriure al bloc generava una frustració prou curiosa com per haver-me impulsat a escriure'n.
Això m'ha fet pensar en la fragilitat de la comunicació. Moltes relacions que tenim assumides depenen de l'expressió constant de la relació, en ambdós sentits. Tot i que ens hem acostumat a sistemes de comunicació més visuals i unidireccionals (les pantalles de la TV o l'ordinador), el fet comunicatiu en sí encara ha de ser bidireccional i constant si volem que sigui eficaç, en un sentit creatiu. La TV, que manca d'aquesta bidireccionalitat, la supleix amb el bombardeig constant d'informació que fa que el receptor no perdi la comunicació en cap moment. Per això també es busquen els estímuls que fan la recepció més addictiva.
En l'ordinador hi ha alguns casos de bidireccionalitat amb excepcions d'unidireccionalitat, com ara el correu electrònic amb el correu no desitjat, i casos d'unidireccionalitat amb excepcions de bidireccionalitat, com ara els articles dels blocs amb els ocasionals comentaris dels lectors (que sovint no esperen resposta de l'autor). Com que no hi ha una bidireccionalitat real, que seria intrusiva en la intimitat, el lector de blocs ha de ser acostumat a rebre informació constant si el blocaire es vol assegurar-ne la fidelització. I això ens pot dur a les temudes situacions de banalització de continguts, tant per la potenciació de continguts costumistes com per la superficialitat en que es poden tractar temes importants.
La comunicació profunda, doncs, quan no ve donada per la necessitat del receptor, necessita la bidireccionalitat per poder existir. Necessita fer saber que hi és per no caure en el parany de l'abús comunicatiu trivial. Necessita ser-hi amb una comunicació de qualitat. I si ja és difícil mantenir l'atenció sobre el bloc en condicions normals, si a sobre quan vols escriure alguna cosa els d'ONO et tallen l'accés al bloc... la fràgil comunicació s'esberla en mil bocins.
Una situació que es podria aplicar a altres tipus de comunicacions...
Vaja, això és una destacada notícia que m'estranya que hagi estat publicada als diversos diaris, incloent el Singular.
Bé, bromes a part, aquesta tonta confusió entre Jordi Cabré i Jaume Cabré ens mostra que el nivell acadèmic que tenim al país encara té capacitat per espantar-nos. Si quan miro unes simples taules que associen mitjans amb persones hi trobo aquest error flagrant, quins errors subtils d'aquest informe poden haver passat per alt?
La imatge d'un país es reflecteix també en la seva excel·lència, des del govern fins als redactors d'informes, passant pels periodistes. El món va passant i si nosaltres no ens hi esforcem, anirem quedant enrere.
I al ritme que anem potser l'any que ve el director del Singular Digital seré jo!
A la imatge, el fragment erroni de l'informe. Apunts relacionats:
Ja han acabat les 
Avui he assistit al primer dia de jornada de 
Fa uns dies vaig escriure 
Avui he assistit a la 
Una de les cites més famoses de la Guerra de Vietnam va ser la que Peter Arnett, corresponsal d'AP va aconseguir d'un major de l'exèrcit dels EUA.
Avui us proposo un article més lleuger: 
Avui he recuperat la connexió als blocs de Vilaweb, des que fa alguns dies la vaig perdre per algun problema del meu servidor d'Internet, ONO, amb els blocs de Vilaweb.
M'he endut una bona sorpresa mentre mirava l'
