Us transcric un interessant article publicat per Àlex Calvo al butlletí del CEEC. Cal tenir present que després de la Segona Guerra Mundial Japó no va fer l'esforç alemany o italià per reconèixer el seu passat agressiu i encara avui a Japó, igual que a Espanya, hi ha un discurs populista que simpatitza amb el passat feixista.
Destituït el cap de la Força Aèria japonesa El
General Tashio Tomogami, cap d’estat major de les Forces Aèries
d’Auto-Defensa Japoneses (ASDF) ha estat destituït, abandonant el
servei actiu el passat dia 3 de novembre. El motiu que ha provocat la
seva destitució ha estat la participació, i victòria, en un concurs
d’assaig amb un text titulat “Fou el Japó una nació agressora”1 en el que defensava que:
·Malgrat
que molta gent pensa que l’agressió japonesa va causar forts patiments
als països asiàtics durant la Segona Guerra Mundial (que anomena Gran
Guerra de l’Àsia Oriental), molts països asiàtics tenen una visió
positiva de la guerra.
·És falsa l’acusació que el Japó fou un país agressor.
·No
és acurat parlar d’una invasió nipona de la Xina, atès que el Japó va
obtenir la seva posició al país d’acord amb el dret internacional
gràcies a les guerres Sino-Japonesa i Russo-Japonesa i hi va estacionar
tropes per a protegir aquests interessos en base a diversos tractats.
·Corea sota domini japonès era segura i pròspera.
·El President Roosevelt va preparar un parany i el Japó hi va caure i va atacar Pearl Harbor.
·El Japó s’hauria d’enorgullir de la seva gloriosa història. Un país que nega la seva història està destinat a caure.
Un cop conegut el contingut de l’assaig
guanyador, la reacció de països com Corea del Sud i la Xina comunista
fou immediata, criticant amb duresa aquestes afirmacions. El govern
japonès va reaccionar amb gran rapidesa, i les declaracions crítiques
amb el General Tamogami del Primer Ministre Japonès, Taro Aso, i el
Ministre de Defensa, Yasukazu Hamada, foren seguides per la seva
destitució al capdavant de la forces aèries nipones. A més a més el
ministre de defensa va declarar dijous passat davant el Comitè
d’assumptes exteriors i de defensa del Senat que volia que el General
Tamogami retornés voluntàriament els seixanta milions de iens a que té
dret en concepte de premi de jubilació. El ministre i tres alts
funcionaris han decidit retallar-se el sou temporalment. Els principals
rotatius japonesos han publicat editorials contràries als punts de
vista del General i donant suport a la resposta del govern.
Val a dir que el contingut de l’assaig va
provocar aital revolada perquè contradiu directament la declaració
l’any 1995 pel llavors Primer Ministre Tomiichi Murayama que "El Japó
va causar grans danys i patiments als països d’Àsia i d’altres indrets
pel seu colonialisme i agressió", la visió de la majoria
d’historiadors, i encadena amb una sèrie d’escàndols i controvèrsies
que han envoltat les Forces Armades nipones, especialment la Marina,
els darrers dos anys.
Malgrat que algunes reaccions no deixen de ser
una mica hipòcrites, no oblidem per exemple que van morir més xinesos
sota el maoisme que per les armes japoneses, fet que Beijing sembla
haver oblidat convenientment, o que es menjava més a Corea del Nord
quan era una colònia japonesa que sota l’actual règim estalinista. És
evident que l’assaig conté diverses errades i distorsions, i sobretot
que un dels pilars de la democràcia és la submissió estricta de les
Forces Armades al poder civil. La posició que ocupava el General
Tamogami era incompatible amb la seva participació en aquest concurs.
Entre d’altres, el General Tamogami acusa Chiang
Kai Shek d’haver estat manipulat pels comunistes, oblidant que sempre
els va veure com un enemic més perillós que el Japó, fins al punt que
va ordenar a les seves tropes no resistir, i fou segrestat pel seu
segon per a obligar-lo a signar un pacte de no agressió amb les forces
comunistes1.
Una pregunta que l’assaig ni tan sols és planteja és perquè no fou
possible un acord entre el Guomindang i el Japó que barrés el pas al
comunisme a la Xina.
Té tota la raó el General quan afirma que un
país que nega la seva història no té futur, però la resposta és
conèixer la història, sense amagar-ne els punts foscos i les errades.
És cert que al Japó hi ha molts professors que s’avergonyeixen del
país, arribant a l’extrem d’oposar-se a l’himne nacional, i que
pretenen inculcar a les joves generacions ideals pacifistes que poden
facilitar futures polítiques expansionistes xineses i afeblir el paper
del país en la lluita contra el terrorisme jihadista, però és molt
dubtós que aquesta sigui la millor manera d’oposar-s’hi.
Un altre aspecte polèmic al que es va referir el
General en el seu assaig fou la possibilitat que el Japó rellegeixi, o
reformi, la seva Constitució en el sentit de permetre la conclusió de
tractats de defensa mútua amb altres països. Fins ara la interpretació
oficial del govern és que la Carta Magna nipona no ho permet2,
malgrat que la qüestió emergeix periòdicament al debat polític i el
Primer Ministro Shinzo Abe va crear un grup consultiu a quines
conclusions es recomanava una reinterpretació oficial del text
constitucional, que no es va dur a terme en dimitir poc després. Durant
una conversa amb periodistes a Nova York amb ocasió de la darrera
Assemblea General de l’ONU el setembre, l’actual Primer Ministre Taro
Aso va indicar la seva voluntat de procedir en aquest sentit.
Finalment cal comentar que fa uns dies s’ha
filtrat que dels 235 assaigs presentats al concurs 78 ho foren per
membres de les ASDF (cap membre de les Forces Terrestres o Marítimes
d’Auto-Defensa hi va participar), i d’aquests 62 pertanyen a l’Ala
Aèria 6 desplegada a la base de Komatsu, Prefectura d’Ishikawa,
dirigida pel General Tamogami del 1998 al 1999. Fou precisament quan
era màxim responsable d’aquesta unitat que es comenta que el General
conegué Toshio Motoya, cap del grup Apa, empresa organitzadora del
concurs d’assaig.
Força gent sap que les eleccions per escollir un nou president dels EUA són el primer dimarts després del primer dilluns de novembre, cada quatre anys. El que no és tan conegut és el per què d'aquesta data.
Sense saber si és cert o no, he trobat a la wikipedia una explicació força raonable, que us transcric.
Una llei federal de 1792 permetia als diversos estats fer les seves eleccions presidencials (escollir els electors) en qualsevol moment en un període de 34 dies abans del primer dimecres de desembre, data en què els electors es trobarien per escollir el president i el vicepresident dels EUA.
Fer les eleccions durant el novembre era una bona tria perquè ja haurien fet la collita (important en una societat agrària) i les tempestes d'hivern encara no serien fortes (important en una era sense carreteres asfaltades ni llevaneus). Tot i això, amb la millora de les tecnologies de la comunicació i el transport (el tren i el telègraf), aquesta llei dels 34 dies comportava a poc a poc alguns problemes, sobretot perquè els estats que votessin darrers podien arribar a determinar ells sols el resultat de l'elecció.
Finalment, el 1845 el Congrés va decidir fixar una sola data per les eleccions. Segons l'acta de la sessió de desembre de 1844, les raons per escollir aquesta data peculiar van ser força prosaiques: inicialment la proposta va ser escollir els electors presidencials el primer dimarts de novembre dels anys divisibles per quatre, però van trobar que en alguns anys el primer dimarts de novembre es trobava a més de 34 dies del primer dimecres de desembre i es violaria la llei electoral de 1792. Així és que es va fixar que seria el primer dimarts de novembre després del primer dilluns de novembre, cosa que assegurava el rang de 34 dies.
I per què un dimarts? Doncs perquè el 1845 els EUA encara eren un país agrari on la gent es movia a cavall o en carro. Els grangers necessitaven un dia per arribar a la seu del comtat, un dia per votar i un dia per tornar a casa. A més, no es podia interferir en el sàbat (que els diversos grups cristians dels EUA practicaven diumenge, dissabte o fins i tot divendres al vespre). Així que les eleccions només podien ser dimarts o dimecres. Dimecres era dia de mercat. Per tant, serien dimarts.
La història de la crisi de les subprime ve de lluny i abans d'acabar-se ja ha deixat força cadàvers pel camí.
Eliot Spitzer, 54è governador de l'estat de Nova York, es volia guanyar una fama d'incorruptible. El 2003 aquest polític del Partit Demòcrata era el Fiscal General de l'estat de Nova York i va actuar en l'escàndol de les compres d'accions a preu de tancada fora d'hores. Spitzer va detectar certes irregularitats en determinades hipoteques d'alt risc, va voler actuar però no va poder per l'obstrucció d'una determinada agència federal, l'OCC.
Eliot Spitzer es va convertir en governador de Nova York el gener de 2007. El 14 de febrer de 2008, en un article al Washington Post, Eliot Spitzer va denunciar l'ús partidista de l'administració Bush de l'OCC, una obscura agència creada durant la Guerra Civil Americana per comprovar la fiabilitat dels bancs. OCC significa Office of the Comptroller of the Currency.
Segons explica Spitzer en l'article, el 2003 Bush va usar l'OCC per impedir les investigacions dels fiscals dels diversos estats dirigides a comprovar la fiabilitat de les hipoteques subprime. Cada cop que un fiscal obria una investigació contra un banc, l'OCC intervenia per dilatar al màxim la investigació i aturar-la. Els cinquanta fiscals i governadors dels cinquanta estats dels EUA van arribar a coordinar-se per actuar contra les hipoteques d'alt risc però Bush va usar hàbilment l'OCC per impedir qualsevol tipus d'efecte en aquestes contractacions.
El 2003 encara no havia esclatat l'escàndol i el públic no se'n va assabentar. Però quan el febrer passat Spitzer va publicar l'article explicatiu al Washington Post l'efecte va ser fulminant. Al cap de menys d'un mes, el 10 de març de 2008, el New York Times publicava un informe en que es revelava que Eliot Spitzer contractava prostitues de luxe i el 12 de març de 2008 Spitzer anunciava la dimissió.
Pallywood és el nom creat pel professor Richard Landes, de la Boston University, per descriure les escaramusses entre israelians i palestins que són recreades per aquests últims per tal que els càmeres televisius les puguin gravar i transmetre pel món com a reals.
En un conflicte com el que enfronta Israel i Palestina, on tothom es posiciona i els nervis van sempre a flor de pell, fer aquestes recreacions per alimentar la bèstia mediàtica és, si més no, força atrevit.
Dol per a morts que s'aixequen o es posen còmodes, ràfegues de subfusell contra habitacions buides i ferits que canvien de mal són una mostra de les imatges dubtoses gravades a Pallywood i descartades per France 2 a l'hora d'emetre els Telenotícies. Fins i tot l'afer de Mohamed al Durrah es posa en dubte.
El 2005 Richard Landes va produir el documental Pallywood: According to Palestinian Sources (anglès, 18 minuts), que podeu veure a YouTube.
Sense refiar-me de les teories de les conspiracions, el que es veu en les imatges descartades és clar que són muntatges i parafernàlia per a la televisió. Quan un grup de periodistes independents (Daniel Leconte, Dennis Jeambar i Luc Rosenzweig) en va criticar l'ús que en feia France 2, la resposta que van rebre va ser "Ja sabeu que això sempre funciona així".
David Cowan escriu que John McCain ha escollit com a candidata a la vicepresidència dels EUA la governadora de l'estat que otorga menys vots electorals [Alaska].
Recordem que els EUA són un estat federal i la presidència dels EUA l'escullen els estats, no els ciutadans. Cada ciutadà pot votar al seu estat i els representants electorals de l'estat recolzen al candidat que hagi guanyat a l'estat, sense tenir en compte el tant per cent de vot obtingut ("the winner takes it all"). Així, comptar amb el governador d'un estat potent pot assegurar força vots electorals, cosa que no es dóna amb Alaska. Llavors, per què Sarah Palin?
Doncs per atraure el segment de votants fanàtics religiosos que tan bé va saber mobilitzar George W. Bush. John McCain és un republicà de la vella escola que no posa en dubte els fonaments científics de la vida moderna, cosa que sí que fa Palin.
Sarah Palin, una persona que es troba potencialment a una passa de la presidència dels EUA, rebutja la ciència a cada moment. Vol ensenyar el creacionisme cristià a les escoles enlloc de les idees de Darwin i rebutja les lleis que "assumeixen" que la polució causa l'escalfament global que estem vivint. En tots dos casos no hi ha cap discrepància científica respecte a la veracitat d'aquests temes i el debat només es produeix a nivell del carrer per motiu dels discursos interessats de determinats grups religiosos i econòmics.
Palin també nomena jutges que prohibeixen l'abortament a nivell de l'estat i això la va dur a tenir un cinquè fill tot i saber que tindria síndrome de Down. També s'ha sabut ara que la seva filla de disset anys està embarassada, cosa comuna en el país del primer món amb major índex d'embarassos adolescents.
Palin ens fa tenir present que tot i les reiterades resolucions judicials en contra, els defensors del creacionisme, ara anomenat "disseny intel·ligent", continuen esforçant-se i (irònicament) evolucionen. Louisiana i Texas debaten ara per ara si ensenyar el creacionisme a les escoles públiques (les bones escoles privades no estan per tonteries).
Tot això em fa pensar si és lícit que un polític pugui legislar a favor de determinades creences sense tenir en compte el punt de vista dels científics. O dels tècnics especialistes, pel què fa al cas. I, és clar, quan em trobo amb un govern condicionat per un partit (ICV) que és absolutament minoritari al país i que força polítiques d'infraestructures que no tenen res a veure amb les necessitats del país... crec que els EUA marquen tendència.
Tamara Zlotnikova és una membre del partit rus Yabloko que ha dut temes de medi ambient a la Duma. De la poca informació que en podem trobar a Internet, però, la majoria fa referència a la seva lluita per aconseguir que el govern publiqui tota la informació sobre les proves de Totskoye, Orenburg.
La província d'Orenburg forma part del Districte Federal del Volga, a Rússia. És propera al Kazakhstan. Una de les comarques d'Orenburg, Totskoye, ha estat des de fa temps un centre d'experiments i proves de l'exèrcit rus.
Acabada la Segona Guerra Mundial, la dissenció entre els EUA i l'URSS va crear la Guerra Freda. Des del primer moment els estrategues dels dos bàndols van creure que hi hauria una guerra nuclear sobre territori alemany. La qüestió era arribar preparats a aquesta guerra i intentar que no es convertís en una guerra global, la Tercera Guerra Mundial.
Aquesta creença al final no es va revelar certa, per sort per a la humanitat, però durant molts anys va condicionar el comportament internacional de les dues superpotències. Com a exemple, la necessitat de tenir aliats forts a Europa va fer que Eisenhower revertís la política anticolonialista de Roosevelt i permetés al Regne Unit i França que usessin la força per mantenir els seus estatus colonials. Els EUA van sentir les conseqüències d'aquesta política de suport a la França colonial quinze anys més tard, al Vietnam.
Però durant el 1954 encara es creia que hi hauria una guerra a Alemanya. Per estar a punt per aquesta guerra, russos i americans van preparar el seu exèrcit per a l'ocupació de terreny bombardejat per armament nuclear tàctic. Fa poc s'ha pogut conèixer que el 1954 el Mariscal Júkov va ordenar fer uns exercicis tàctics amb armament atòmic per simular un combat a Alemanya. Normalment les proves atòmiques russes es feien al desert proper a Semipalatinsk (a l'actual Kazakhstan), però per dur a terme aquest exercici calia un entorn ecològic similar a l'alemany. L'indret triat per a l'explosió va ser Totskoye, Orenburg.
Els poblets propers a la zona van ser evacuats i l'exèrcit hi va enviar la divisió 270 de fusellers, 320 avions, 600 tancs i 600 semiorugues. L'explosió va tenir lloc a les 9.33 del 14 de setembre de 1954, per una bomba de 40 quilotones (el triple que a Hiroshima) llançada per un bombarder Tupolev Tu-4. Aquest avió era la còpia russa per enginyeria inversa dels bombarders B-29 americans que havien caigut lluitant contra els japonesos a Manxúria (recordem que Stalin va mantenir-se neutral davant Japó durant tota la guerra i no va atacar fins després d'Hiroshima, i que encara avui les Kurils són territori conquerit).
La zona propera era habitada per mennonites russos descendents de baptistes alemanys i l'anomenaven Nova Samària. Katharina
Nachtigal explica que les dones dels pobles veïns estaven enfeinades amb la collita de síndries quan una llum encegadora va omplir el cel. Tothom va veure el bolet nuclear que s'encenia a 50 km de distància. Al cap d'uns minuts el vent va començar a arrossegar cendra i arbres morts de la zona de l'explosió. "No ho toqueu!", va cridar una dona anomenada Helene Schröder. "Podria estar contaminat".
Tamara Zlotnikova denuncia que el 1997 la ciutat d'Orenburg (que no va
ser evacuada) presentava una quota de radiació dues vegades major que la de
Txernòbil. De la resta, poc ha transcendit. Se sap que el pilot i
el copilot de l'avió Tu-4 van morir de càncer uns anys més tard i que,
quan la divisió va tornar als barracons, una colla de soldats van morir
per diverses malalties. Però l'exèrcit va ocultar les proves i va falsificar les cartilles dels soldats involucrats per simular que es trobaven a altres llocs. Avui, dels 45.000 soldats i residents dels pobles
veïns, encara no se'n sap res.
Als EUA, la història del Batalló de tancs 761 és la història d'una doble victòria. Abans de la Segona Guerra Mundial, l'exèrcit dels EUA era oficialment segregacionista: els soldats blancs i els soldats negres no podien combatre junts i, de fet, hi havia molts pocs soldats negres. La majoria de reclutes negres eren destinats a feines auxiliars i de manteniment (mecànics, cuiners, transportistes, etc).
Tot i que hi ha referències de tropes negres lluitant pels EUA des del mateix moment de la independència, amb casos tant famosos com el Regiment 54 de Voluntaris de Massachussets, retratats a la pel·lícula Glory, o bé els Buffalo Soldiers a qui cantava en Bob Marley, l'administració nordamericana desconfiava de la capacitat dels afroamericans per lluitar correctament en un camp de batalla. De fet, el propi president Woodrow Wilson, a qui devem el concepte d'autodeterminació dels pobles, va ratificar l'ordre de segregació racial a les seves forces militars.
La creixent pressió per tal que els EUA entressin a la Segona Guerra Mundial va fer que el General Lesley J. McNair ordenés la creació d'unitats afroamericanes. L'any 1942, amb els EUA ja en guerra, es va crear el Batalló 761 de tancs, amb base a Texas. El batalló, però, era tractat com un experiment. Tot i que els batallons d'unitats blanques entraven en servei després de dos o tres mesos d'entrenament, la gent del 761 van haver d'aguantar dos anys d'instrucció fins que se'ls considerés "aptes per al combat".
El batalló arribava a França el 10 d'octubre de 1944 per la mateixa platja Omaha on quatre mesos abans s'hi havia guanyat una crucial batalla. El batalló anava dirigit al Tercer Exèrcit dels EUA, comandat pel famós Patton, el qual no feia fàstics a tenir soldats del color que fos. Van ser adscrits a la Divisió 26, com a complement blindat a aquesta unitat d'infanteria.
Tot i que Patton els va rebre amb un discurs encoratjador fet en el seu estil barroer i directe, en privat va manifestar la seva preocupació per tenir al camp de batalla soldats "que no pensaven gaire ràpid", una opinió que no va rectificar en cap moment.
El batalló va començar els combats el 7 de novembre de 1944 i no va parar de combatre durant 183 dies, el triple del que era acostumat. Estaven destinats a la zona de Moselle i entre les seves accions va haver-hi la famosa cursa per trencar el setge de Bastogne, on només la divisió 101 de paracaigudistes aguantava l'ofensiva de les Waffen-SS a través de les Ardennes.
Alguns veterans blancs de la infanteria dels EUA recordaven el primer cop que es van trobar amb soldats afroamericans: l'alegria de veure apropar-se tancs amics que podien resoldre una situació complicada es tornava estranyesa al veure que els caps que sortien per les escotilles eren tots negres. Però fins i tot els soldats dels estats sudistes acabaven rebent amb alegria l'ajut, vingués de qui vingués.
Un altre fet destacat del batalló 761 va ser l'alliberament del camp de Gunskirche, un dels camps satèl·lit de Mauthausen-Gusen. Imagineu-vos la cara dels carcellers de la SS en veure que l'extermini de jueus era abortat per un grup de tanquistes negres! Al cap d'uns mesos, a Àustria, el 761 va entrar en contacte amb tropes ucraïneses de l'Exèrcit Roig i va completar així la seva primera victòria, la victòria contra el racisme genocida internacional.
Però a casa encara calia lluitar una altra batalla: el racisme discriminatori no seria eliminat oficialment dels EUA fins a la gran sacsejada social dels 60. La Segona Guerra Mundial havia estat una gran plataforma per a negres, mexicans, nadius americans i filipins per a mostrar-se tan útils a la societat com els blancs. També va ser el moment en què les dones van ocupar els llocs de treball a les fàbriques i van rebre un sou propi que ja no van voler abandonar. Ara calia usar aquesta visualització, aquesta oportunitat única.
Quan els EUA començaven a demanar voluntaris per a la guerra, James Thompson, un treballador d'una cafeteria, va escriure al Pittsburgh Courier demanant que les dones negres transformessin el famós símbol de la V de victòria (. . . _ en morse) en una doble V, per a la victòria a fora i a casa. La campanya de la Doble V (la doble victòria) va tenir molt de ressò i el propi J. Edgar Hoover va demanar a Roosevelt que els seus instigadors fossin jutjats per traïció a la pàtria, però John Sengstacke, editor del diari Chicago Defender, va convèncer desesperadament al Fiscal General Francis Biddle que no ataqués l'incipient moviment civil afroamericà. Biddle hi va consentir a canvi del compromís de la premsa i els moviments civils en vèncer primer la Segona Guerra Mundial i veure després què es faria a casa. Els moviments civils hi van accedir. La primera contrapartida es va produir el 26 de juliol de 1948, quan el President Truman va aprovar l'ordre executiva 9981 que prohibia que l'exèrcit diferenciés als seus membres en funció de raça, color, religió o origen nacional.
Quinze anys després, quan el moviment pels drets de les minories racials va assolir la primera plana de l'interès nacional, un dels grups més destacats en aquesta reivindicació va escollir com a símbol el símbol que vint anys abans duien cosit a la solapa els soldats del Batalló 761 que lluitaven contra el feixisme: una Pantera Negra. Després d'un dur conflicte social, el moviment pels drets civils va assolir la plena igualtat dels ciutadans blancs i negres als EUA.
La implicació de l'Amèrica del Sud en la Segona Guerra Mundial és en general poc coneguda, més enllà dels refugis en que es van convertir Argentina o Paraguai per a destacats membres del moviment nazi. Però per a l'aficionat a la història sempre hi ha més i més anècdotes per descobrir que ens mostren com aquest enorme conflicte va abastar tots els racons del planeta.
Un fet més o menys conegut és la Batalla del Mar del Plata, on els britànics van aconseguir enfonsar el cuirassat de butxaca Graf Spee, que amenaçava d'atacar els combois britànics de l'Oceà Atlàntic. La batalla va tenir lloc davant de Montevideo i de retruc va servir per posar a lloc un govern argentí que estava a punt d'aliar-se amb el règim nazi.
De fet, un dels trucs que l'MI5 britànic va fer servir per instigar l'entrada dels EUA en la guerra va ser la fabricació de documentació falsa per 'demostrar' que els nazis planejaven envair Sudamèrica i repartir-se-la entre els seus aliats argentins, francesos i espanyols. Podeu observar un d'aquests mapes en aquest apunt d'en Julián Gallo.
Aquestes tàctiques d'espionatge van tenir el seu efecte en una població dels EUA que ja estava fastiguejada d'haver hagut d'intervenir en la Primera Guerra Mundial i veia com els europeus continuaven les seves disputes inacabables. L'aïllacionisme dels EUA es convertia en no res si un país proper i important com Argentina ingressava a les files del feixisme internacional. De fet, la Segona Guerra Mundial va propiciar per a Argentina i per a Brasil els seus màxims d'implicació en la política mundial, però en termes ben diferents...
Argentina havia tingut una dotzena de presidents diferents durant els anys 30 i 40 del segle XX, tots ells militars que s'anaven passant el càrrec o bé es deposaven en cops d'estat. Sempre van veure amb simpatia els governs feixistes europeus però la pressió dels EUA impedia que s'hi aliessin formalment.
Els EUA van aconseguir que Argentina trenqués formalment les relacions amb Alemanya el 1944 però tot i això, un cop acabada la guerra el nou govern argentí (amb Perón) va acollir destacats criminals de guerra nazis com ara Emile Dewoitine, Erich Priebke, Josef Mengele, Adolf Eichmann, Franz Stangl, Reinhard Spitzy, Ludwig Lienhardt, Ludwig Freude, Klaus Barbie, Kurt Tank, Ronald Richter, Milan Stojadinovich, Ante Pavelic, Charles Lescat, Jacques de Mahieu o Pierre Daye. Alguns d'aquests criminals van poder ser jutjats més tard, com en el famós cas d'Adolf Eichmann, l'arquitecte de l'Holocaust, segrestat per un comando del Mossad l'11 de maig de 1960.
Eichmann va ser dut secretament a Israel on va ser jutjat durant catorze setmanes. Es van estudiar més de 1.500 documents i es van escoltar 100 testimonis de l'acusió (entre els quals 90 supervivents dels camps). Setze països diferents van fer arribar a Israel per valisa diplomàtica peticions de llibertat per Eichmann, però al final els jutges el van condemnar i va ser executat. Això va disparar una fúria antisemita a Argentina, representada sobretot pel Movimiento Nacionalista Tacuara. Podeu llegir-ne aquest reportatge. El 1961 el món tot just comprenia la dimensió de l'Holocaust i de seguida va aparèixer el moviment negacionista, incapaç d'entendre la magnitud de la destrucció. Durant quatre anys, Tacuara va omplir de violència els carrers argentins i l'emigració jueva cap a Israel es va multiplicar per 10: de 400 emigrants l'any el 1960 a 4.255 el 1963. El pont entre el feixisme argentí i els neonazis estrangers el va establir Hussein Triki, representant de la Lliga Àrab a Buenos Aires i impulsor de la idea que la lluita àrab contra Israel era la de la lluita contra la democràcia liberal a Argentina i a tot el món.
Però no tota Amèrica del Sud vivia propera al feixisme. Almenys, no la que no s'expressava en castellà: Brasil vivia una situació ben diferent. Com podeu llegir en aquest estudi de Frank D. McCann, els estrategues de Brasil tenien por de ser absorbits per quatre potències diferents, de quatre maneres diferents: l'expansió italiana a través dels immigrants, l'expansió dels EUA a través del comerç, l'expansió militar alemanya i la més temuda, l'expansió comercial i immigratòria de Japó. Quan Brasil va decidir fer costat als aliats, els EUA els van integrar al programa Lend-Lease (iniciat l'11 de març de 1941, quan Hitler i Stalin encara eren amics) i van instal·lar-se en una sèrie de bases militars brasileres a canvi d'omplir la flota brasilera de destructors un pèl passats de moda.
Les bases de Brasil van ser vitals en la Batalla de l'Atlàntic però Brasil no es va conformar amb un paper de segona fila en la major guerra de la història: va formar la Força Expedicionária Brasileira (FEB) amb una divisó d'infanteria formada per 25.000 voluntaris. Es veu que quan Hitler va ser informat que Brasil entrava a la guerra, se'n va riure. Va dir que abans veuria cobres fumant en pipa que soldats brasilers a Europa. Amb un adequat sentit de l'humor, la FEB va escollir com a logo... una cobra fumant en pipa! Amb aquest dibuix cosit als muscles, els soldats brasilers van intervenir en la campanya d'Itàlia i van destacar a la Batalla de Monte Castello, a la Línia Gòtica. Dels nou mesos de servei a Itàlia en van passar quatre sota el foc de les defenses alemanyes a Monte Castello, que van rebutjar quatre atacs brasilers (els dies 24, 25, 29 de novembre i 12 de desembre de 1944) i van ser vençuts al cinquè assalt (el 21 de febrer de 1945). Recordeu que tot just en aquestes dates Argentina trencava les relacions amb Alemanya. Per fer-vos una idea de les condicions, en l'assalt fallit del 12 de desembre els brasilers van patir 145 morts mentre que els defensors alemanys només van tenir 5 baixes.
Un cop acabada la guerra, Brasil va obtenir una sèrie de beneficis intangibles molt elevats: la col·laboració dels alts càrrecs de la FEB amb els alts càrrecs dels EUA, la transmissió dels know-how
logístics, el contacte de més de vint mil voluntaris amb la realitat
europea i el paquet de mesures comercials i econòmiques imposades pels
EUA.
Tot i això, l'aliança de Brasil amb els EUA no va acabar bé. Acabada la Segona Guerra Mundial, el teló d'acer va imposar noves prioritats als EUA que van abandonar els països de l'Amèrica del Sud i difuminaven la seva implicació en la política mundial. Sense un Pla Marshall específic, la població d'aquests països es va tornar aïllar del món i va quedar a la mercè dels seus propis dirigents, o bé militars o bé demagogs populistes, i amb els anys l'anomenat pati de darrere dels EUA seria terra fèrtil per a tot tipus d'enemics de la democràcia liberal.
De fet, encara avui s'hi poden trobar espècimens força curiosos de governants, però ni tan sols aquests peculiars personatges han arribat al nivell d'implicació que van tenir Argentina i Brasil durant els dies de la Segona Guerra Mundial.
A la imatge, el logo de la Força Expedicionária Brasileira. La cobra fumadora!
Tots els països tenen idiosincràsies. L'ànima d'un país es transmet a través de l'expressió de la seva societat en múltiples formes: de l'interès per la literatura al culte per la música, de la sofisticació de la seva cuina a les preferències en les relacions internacionals, de l'interès per la ciència a la pràctica de les arts marcials.
Imi Lichtenfeld va néixer el 1910 a Budapest. Als anys 30, mentre vivia a Bratislava, va obtenir un cert èxit com a practicant de la boxa i de lluita lliure. Ser una persona forta i en forma no el va deslliurar dels problemes que fa setanta anys tenien a Europa les persones de la seva condició: era jueu.
Imi Lichtenfeld sovint es trobava bandes de brètols que passejaven pel carrer buscant jueus per apallissar. Lichtenfeld aviat va descobrir que la boxa i la lluita lliure són tècniques massa esportives com per aplicar-les en lluites de carrer, on no hi ha normes i on qualsevol descuit pot significar la mort. Preocupat per les condicions de vida dels seus conciutadans, Imi Lichtenfeld va començar a crear un sistema de defensa personal que servís per a qualsevol persona, de qualsevol edat i qualsevol sexe, que es trobés en perill de ser apallissada al carrer: el krav magà.
El 1940 Lichtenfeld va fugir de l'Europa nazi en direcció a la terra dels jueus, Palestina (segons el nom assignat pel mandat britànic després de l'alliberament del jou otomà). Hi va arribar el 1942 i de seguida va establir contacte amb la Haganà. Els membres del Palmach, les forces de xoc de la Haganà, eren instruïdes pels britànics per tal de repel·lir els atacs dels nazis i els seus aliats. En aquell moment, Rommel amenaçava de conquerir Egipte i el canal de Suez (que era el que preocupava als britànics) i podia arribar a Palestina (que era el que preocupava als jueus). D'altra banda, Síria i Líban estaven en mans de la França de Vichy, col·laboracionista amb els nazis, i per fer-ho més difícil els àrabs palestins es van aliar amb els nazis i van empènyer al mateix camí els dirigents d'Irac i Pèrsia.
El Pròxim Orient va patir el 1941 una miniguerra dins la Segona Guerra Mundial, poc coneguda, però amb batalles com el setge de Habbaniya, la invasió de Pèrsia o la invasió del Líban i Síria. Totes aquestes accions eren necessàries per mantenir el canal de Suez i el contacte entre les diferents parts de l'Imperi Britànic i per obrir un canal de reforç a una URSS que no estava preparada per aguantar l'assalt fet per les tropes nazis a partir del juny de 1941.
Com que per la moral de l'opinió pública aliada no era bo conèixer les batalles fetes contra els francesos i àrabs amics dels nazis, totes aquestes accions es van censurar i no van ser de domini públic. De fet, la diplomàcia dels canons es va sentir per força parts del món, des de Madagascar fins al Mar del Plata...
Si us explico la situació al Pròxim Orient durant l'any 1941 és perquè entengueu el context en què Imi Lichtenfeld va arribar a terra jueva. La situació era desesperada i només la qualitat de l'exèrcit britànic va permetre salvar els mobles. Quan, després de la victòria a El Alamein, l'exèrcit britànic va ordenar la supressió del Palmach, els soldats jueus van preferir passar a la clandestinitat. Començava la llarga guerra de guerrilles i terrorisme entre britànics, jueus i àrabs, que acabaria el 1948 amb la independència d'Israel.
Una de les armes que la Haganà va posar a disposició del Palmach va ser la persona d'Imi Lichtenfeld. La seva experiència en la lluita de carrer contra els brètols nazis de Bratislava va ser molt útil en la lluita clandestina urbana i en la defensa dels kibbutzim i moshavim. Per repoblar el desert la Haganà va crear el programa del Nahal, on els joves entre divuit i vint anys aprenien a gestionar una granja comunitària on tot era de tothom i aprenien també a defensar-la amb les tècniques de krav magà i també amb coneixements d'armament lleuger, topografia, primers auxilis i direcció d'escamots. Els qui llavors volien passar al Palmach rebien també instrucció en tir, explosius, reconeixement, morters, ametralladores, ràdio i protocols de comunicació.
L'art marcial que el Nahal i el Palmach van rebre i transformar, el krav magà o combat proper, anomenat també kapap, era d'allò més adequat per a les dures condicions de vida dels seus practicants. Segons la Wikipedia els seus principis són:
neutralitza l'amenaça
evita les ferides
passa de la defensa a l'atac tan ràpidament com sigui possible
Com veieu, són uns principis ben diferents dels que trobem en les arts marcials orientals, que s'han allunyat més del seu origen marcial o militar i que viuen més a prop del ritual i de l'esport. Imi Lichtenfeld i la gent que el va seguir van entendre que la boxa o qualsevol altre esport amb normes estava bé per mantenir el cos en forma però no afavorien la supervivència en un combat a vida o mort. La concepció i l'evolució del krav magà s'han fet sempre tenint en compte que l'objectiu final és la supervivència, siguin quines siguin les condicions. La supervivència per davant de l'estètica i per davant de l'esport: això va refinar una pràctica marcial simple, efectiva, apta també per a les dones i per a la gent gran.
El krav magà va acompanyar Israel durant la segona meitat del segle XX i, igual que l'estat jueu, va sobreviure. Avui es continua ensenyant al Tsàhal (IDF) i a les forces policials antiterroristes. Les tècniques actuals de krav magà beuen de fonts tan diverses com el wing chun, l'eskrima, l'aikido, la boxa, el judo, el jiujitsu, el karate, el kobudo, el muay thai, el savate i la lluita lliure, però sempre amb un enfocament diferent. La lluita es practica en condicions deplorables (contra més d'un oponent, protegint algú altre, amb un sol braç, borratxo, contra armes, etc). El krav magà no té seqüències predefinides ni coreografies: es promou la intuïció i el retzef (moviment continu) i abandona l'estètica per abraçar l'efectivitat.
Els instructors de krav magà emfatitzen dues regles principals:
durant l'entrenament, no ferir-se a un mateix ni al company
durant la lluita, no hi ha normes
Una manera de pensar l'art marcial que reflecteix la idiosincràsia del poble que l'ha creat: sobreviure. El krav magà, l'art marcial d'Israel.
Llegeixo al bloc de la Sílvia Martínez que la XBS promou una campanya per titular un apunt del bloc així: "Today Kosovo, tomorrow Catalonia". Doncs res, m'hi apunto. He creat una imatge de les banderes combinades, tal com es recomana al bloc original d'en Fantassin.
Però durant el 1954 encara es creia que hi hauria una guerra a Alemanya. Per estar a punt per aquesta guerra, russos i americans van preparar el seu exèrcit per a l'ocupació de terreny bombardejat per armament nuclear tàctic. Fa poc s'ha pogut conèixer que el 1954 el 
Cinc minuts després de l'explosió l'exèrcit rus va bombardejar la zona amb armes convencionals i la va ocupar amb els destacaments assignats. 
Als EUA, la història del 
Quinze anys després, quan el moviment pels drets de les minories racials va assolir la primera plana de l'interès nacional, un dels grups més destacats en aquesta reivindicació va escollir com a símbol el símbol que vint anys abans duien cosit a la solapa els soldats del Batalló 761 que lluitaven contra el feixisme: una Pantera Negra. Després d'un dur conflicte social, el moviment pels drets civils va assolir la plena igualtat dels ciutadans blancs i negres als EUA.
La implicació de l'Amèrica del Sud en la Segona Guerra Mundial és en general poc coneguda, més enllà dels refugis en que es van convertir Argentina o Paraguai per a destacats membres del moviment nazi. Però per a l'aficionat a la història sempre hi ha més i més anècdotes per descobrir que ens mostren com aquest enorme conflicte va abastar tots els racons del planeta.
De fet, un dels trucs que l'
Tots els països tenen idiosincràsies. L'ànima d'un país es transmet a través de l'expressió de la seva societat en múltiples formes: de l'interès per la literatura al culte per la música, de la sofisticació de la seva cuina a les preferències en les relacions internacionals, de l'interès per la ciència a la pràctica de les arts marcials. 
Llegeixo al bloc de la 
