Com fa ja vàries dècades, la Franja de Gaza (què és?) és notícia. En aquest altre enllaç de la viquipèdia, podeu conèixer la història de l'actual conflicte, les arrels, els motius, etc. i anar més o menys esbrinant, a partir dels enllaços allí establerts, tots els actors de l'auca (per si no els coneixeu, o tot plegat us sona a xino).
No sóc cap entès en el tema del conflicte que ens ocupa. Però sóc un dels actors que s'ho mira passivament (ho reconec) sense saber què fer, ni -la veritat- poder fer res. I m'ho miro amb impotència, sentint una profunda VERGONYA, com a occidental que sóc, que m'ha tocat ser. Sento una profunda vergonya veient diplomàtics amunt i avall, sense fer-hi res.
Les Nacions Unides m'han provocat basarda i, també, vergonya. Obama, que ha de ser el mecenes mundial, resta en silenci. Resulta que no en pot dir res perquè encara no és president -d'acord-, però en canvi, per la crisi econòmica o altres temes, no té problemes en pronunciar-se. Quan sigui president què farà? Més del mateix? En el tema arabo-israelià, no li tinc gaires esperances... Dels organismes europeus, no val la pena ni parlar-ne. De la Lliga Àrab, no sé què esperar-ne. (segueix..)
Fa dies que no escric sobre el Barça, o futbol, o... I no pretenc fer-ho bé (tampoc malament, és clar), sinó simplement avui em ve de gust. Ahir, el pensament que vaig fer va ser "aniré una estona a veure el Barça!". L'estona es va allargar i encara que l'hora que jugava no convidava un diumenge a estar fora de casa, m'hi vaig quedar tot el partit. No és que fós espectacular el joc (tampoc sé descriure el partit que va fer) però va ser distret. A més, tenia ganes de veure una nova victòria barcelonista.
Ocasions diverses, jugada d'estratègia fantàstica, 1 a 0. Messi marca, i protagonitza vàries jugades també brillants, només amb falta de resolució. Tenia ganes que marqués l'Eto'o (uneix-te al seu grup de fans al Facebook). Aquest 'nanu' em cau bé. Va marcar el Keita, (a xut frustrat d'Eto'o) que no és pas mala notícia -en aquest Barça fins i tot ell pot marcar-. (hi ha més...)
He escrit ja alguna altra vegada en aquest bloc en favor de Joan Laporta, el President del Barça. I ho torno a fer. Si el diumenge hagués pogut votar ho hagués fet en contra la moció de censura, o el què és el mateix, a favor del millor president del Barça que he conegut (aquest conegut que s'agafi relativament..). Després d'un partit vibrant de tennis -malgrat no ser-ne entès ni seguidor ni res- amb final infeliç (bé, el NÚMERO 1 segueix sent el suís...), vaig aguantar despert fins a quarts de dues de la nit perquè tenia moltes ganes de sentir Laporta.
Després de la curta intervenció del president de la mesa del vot de censura, va ser el torn d'Oriol Giralt. Reconec que no va estar malament. Encara que em sembla que el paper jugat per aquest 'fantasma' -ho dic sense conèixer-lo- durant tot el procés ha estat bastant lamentable, va fer una roda de premsa força lloable. Parlava amb tranquil·litat i, malgrat tot, satisfet. Se li notaven ganes boges d'anar de vacances, ajeure's sota una ombra (ja en fa cara) i fotre's un bon berenar, tot acompanyant-se d'unes birres... (segueix...).
Em considero roig, ideològicament roig (per les connotacions que s'entenen al pronunciar aquest mot). Però els espanyols, fins i tot els més 'blaveros', s'han apoderat d'aquest adjectiu (somos rojos) i avui estan contentíssims. Jo, contràriament, em sento ferit. Avui hem perdut. Repeteixo el que vaig escriure a l'anterior post: mentre ens impedeixin competir a nosaltres també (en bona part -o totalment- els catalans no ho podem fer com a tals per culpa seva) no puc estar content pels seus èxits.
"Oh, és que jo vull que guanyi la selecció espanyola pels jugadors", ens hem hagut de sentir aquests dies. I és que, nosaltres ens trenquem la cara per la causa i ells es poden vendre tranquil·lament per un títol esportiu, personal, col·lectiu... digueu-li com vulgueu! També necessitem esportistes professionals compromesos, fins llavors, ho tenim magre. (hi ha més...)
Abans d'ahir, malgrat estar esgotat en motiu de la festa major, vaig seguir el partit Rússia-Espanya. Em sentia rus i, com a tal, volia que guanyés el que en aquells moments era el meu equip.
Són moltes les sensacions que em provoca el fet que Espanya arribi a la final de l'Eurocopa. Sensacions totes, negatives. I això des del principi. El que també em molesta profundament és que es jugui amb la passió pel futbol d'infants, joves i grans que etziban-te l'argument "no barrejo la política amb el futbol", tenen arreglat el tema. És a dir, nosaltres no podem barrejar-hi política (entraríem a debatre què vol dir política i fins on arriba) però els espanyols sí! Quines penques. A més, ens 'maneguen' (per no dir paraules més gruixudes) esportivament-políticament tant com poden i encara després els hem d'anar a aplaudir?? És que el tema és gruixut eh! És allò de "cornuts i pagar el beure". Com vaig repetint, a mi mentre no em deixin sortir de l'armari (aprofitant aquest simil, ja que avui és el dia de l'orgull gai) nacionalment parlant, i deixin a la meva nació expressar-se també en el terreny de joc, no podré estar content que Espanya aconsegueixi èxits. No només no podré estar content, sinó que cada triomf seu m'insatisfà produnfament. Mentre ells vagin contra meva, no m'agradarà que guanyin res. (hi ha més...)
Amb aquest titular encapçalava ahir la notícia referent a la final de la Champions el diari El 9 esportiu. I és que ahir es va viure a Moscou l'últim episodi de la Guerra Freda. Curiosament, no amb facilitats, van sobreviure els diners nord-americans davant dels russos, tot i jugar en camp contrari.
Era la primera final europea anglesa, i va enfrontar el Manchester i el Chelsea, en un emplaçament que no em desagradaria conèixer en pròpia pell. Pel què fa al partit, no el vaig veure sencer, sols la segona part i quan va iniciar-se la pròrroga ja vaig abandonar. Els penals els vaig seguir en directe, però no mirant-los. Debia ser molt intens, i ser allà, debia ser apassionant.
En fi, a casa de Roman Abramóvitx (magnant rus que controla el Chelsea), però amb el United de Malcolm Glazer (magnant nord-americà, molt menys mediàtic que el rus) davant, es va imposar una altra vegada el que venia de l'altra banda de l'atlàntic.
Ara bé, ahir hi havia una diferència fonamental amb la històrica Guerra Freda: tan un bàndol com l'altre, representaven el capitalisme pur i dur.
Diumenge al vespre vaig ser un dels pocs que va seguir en directe l'entrevista que Xavi Torres li va fer al President Laporta. Dic un dels pocs, perquè he vist que molta audiència no van tenir, malgrat l'aposta de TVC d'emetre el Gol a Gol per TV3 en horari de màxima audiència.
Malgrat tot, vaig escoltar-los atentament. Xavi Torres ja anunciava de bon principi que seria una entrevista sense límits. Penso que va fer una entrevista completa, però sense conclusions. Torres va fer de periodista dur, directe (potser volia imitar l'estil Terribas?), intentant esgarrapar profundament, i possiblement intimidar a l'entrevistat. Va realitzar unes qüestions encaminades a aconseguir massa titulars. I així va ser. L'endemà, uns quants titulars i, de conclusions que no sabéssim, poques. (Hi ha més...)
Respira i utopia. Segurament són les paraules més repetides avui pels culés, i pels diaris esportius. El Barça està a semifinals del torneig de clubs més important del món, i és un dels quatre milllors equips d'Europa. Costa de creure, però és cert.
La primera part no la vaig seguir per la tele. Només els últims deu minuts escoltant la retransmissió del Puyal, enmig de flaixos del I will survive, cosa que em va semblar no massa escaient pel tipus de retransmissió que fan els de Futbol a Catalunya Ràdio. Entre les lamentacions de la persona que més partits del Barça ha retransmès, explicant-nos el mal paper que estava fent el Barça, les poques ocasions, el joc lamentable, etc. va cridar l'accidentat gol de Touré Yaya. L'heroi de París va ser el Belleti (qui ho havia de dir!) i el que ens permet el pas a semis ahir, va ser el Touré! Ja veus! (hi ha més...)
A aquest noi li ha afectat, com a gairebé tots els que hi passen, l'escalfor que suposa asseure's a la banqueta de l'equip blanc. Ets un llenguallarg!
Tot i que ahir, en noves declaracions el xicotet es va fer el suec, la premsa espanyola no l'ha condemnat fermament, malgrat em pensava que ho faria menys encara. Diumenge, motivat espressament per aquestes declaracions, vaig seguir els esports d'Antena 3. Sorpresa! Van criticar-lo! I sí, fort! Bé, recordant-li el què és innoblidable, el partit amb l'Almeria, que van guanyar els blancs amb l'inestimable ajuda de l'àrbitre (el mateix que aquest dissabte), que curiosament ja era català, tal i com van recordar en l'informatiu que he citat. (hi ha més...)
El principal atractiu esportiu del cap de setmana va ser l'última cursa de Fórmula 1 (així ho certifiquen les audiències), però no va ser l'únic. La derrota del Madrid davant l'Espanyol i la decepció de Rafa Nadal al Masters Series de Madrid, afegint-hi a més la mala imatge de la selecció estatal de futbol a mitja setmana, dónen un mal resultat a l'esport espanyol aquests dies. Només Lorenzo els salva, proclamant-se bicampió del món dels 250cc.
La F-1 va ser el principal atractiu pel "morbo" que durant la temporada s'ha anat afegint a la història, i també bàsicament perquè s'hi jugava tot. Fins i tot l'àvia, que cada cop està més al cas dels esports, va estar enganxada mirant el final de la carrera, i "feliç de no veure guanyar l'Alonso" (paraules seves!). La cursa, doncs, va tenir un desenllaç més que feliç. Fantàstic. Apassionant i amb excel·lent final. (segueix...)
El futbol centra les agendes de molts de nosaltres. Habitual és que a l'hora de quedar amb algú, de concertar una reunió, de planejar un acte, de... es miri si hi ha partit de futbol; i si efectivament n'hi ha un, es canvia de data el què tenies previst fer. Jo ho faig. I m'agrada molt veure'l. Però no només el Barça que, ho confesso, no passa res si em salto algun partit... M'agrada anar a veure el futbol local, el d'aquí casa. Veure jugar amics, coneguts i saludats (i el germà...) és diferent que veure Messis, Henrys, i companyia. I m'agrada.
Anar a veure futbol aquí, és també una bona excusa i un bon moment per veure la gent del poble, trobar-se amb amics i fer la xerrada. Aquest cap de setmana mateix ha estat ple de futbol. (Segueix...)
Aquest cap de setmana va tenir lloc la primera jornada de lliga. És decepcionant el debut del Barça, però bé, no vull escriure sobre això (per cert, convido a llegir una lectura optimista de l'inici de lliga clicant aquí). El meu post és per la pell de gallina que m'ha fet posar el desenllaç de Puerta, el jugador del Sevilla que dissabte va desplumar-se dins el camp i que ha aguantat fins avui a l'hospital.
22 anys. Com jo... La mirada serena de la foto que he penjat, esgarrifa. D'aquí un mes i mig havia de ser pare... Una carrera esportiva per davant... Res. No em surten més comentaris. Sé que com ell en el planeta n'hi ha tants d'altres, sí, i cada dia. Però quan és una cara pública, i en aquest món irreal del futbol, ens fa aturar encara més a tots i dir EP! que aquí hi som de viatge...
Avui es celebra un trist aniversari. Els diaris i les televisions en van plens. 4 anys del primer míssil que esclatà a l'Iraq. Sota la mentida i la manipulació, i dels interessos interessats dels tres (i altres) que van tirar-se la famosa foto de les Açores, va començar a l'Iraq una mala època, que en seguia una altra d'encara més fosca. (segueix...)
Dóna gust fer una repassada ara mateix del què les versions electròniques dels diaris esportius (i els no esportius) diuen sobre el partit que acabem de veure. Tant de Madrid, com de Barcelona. Dóna gust haver vist el partit d'avui. Ni panxes ni mal rotllos. A dins el camp avui ha estat una festa. La llàstima, és que hagi hagut de ser a costa de l'Atlètic... (segueix...)
Tenia apunt un post amb una explicació-opinió sobre la compareixença de premsa d'aquest migdia del ministre Pérez Rubalcaba, però una notícia d'última hora ha generat una certa satisfacció-sensació en mi que he d'expressar-la ara mateix. Com bé podreu saber sóc culé, sens dubte. I com a tal, em satisfan notablement les victòries dels equips que juguen contra el Madrid. I avui, m'ha satisfet brutalment la victòria del Recreativo. I és que a mig matí ha sacsejat la notícia de l'accident que ha provocat la mort de quatre seguidors i ha ferit a no sé quants més que anaven cap a Madrid a presenciar el partit que enfrontava el Recreativo de Huelva amb el Reial Madrid. Seguidors d'aquests que ho deixen tot per seguir el seu equip. (segueix...)
Com fa ja vàries dècades, la Franja de Gaza (què és?) és notícia. En aquest altre enllaç de la viquipèdia, podeu conèixer la història de l'actual conflicte, les arrels, els motius, etc. i anar més o menys esbrinant, a partir dels enllaços allí establerts, tots els actors de l'auca (per si no els coneixeu, o tot plegat us sona a xino).
He escrit ja alguna altra vegada en aquest bloc en favor de Joan Laporta, el President del Barça. I ho torno a fer. Si el diumenge hagués pogut votar ho hagués fet en contra la moció de censura, o el què és el mateix, a favor del millor president del Barça que he conegut (aquest conegut que s'agafi relativament..). Després d'un partit vibrant de tennis -malgrat no ser-ne entès ni seguidor ni res- amb final infeliç (bé, el NÚMERO 1 segueix sent el suís...), vaig aguantar despert fins a quarts de dues de la nit perquè tenia moltes ganes de sentir Laporta.
Em considero roig, ideològicament roig (per les connotacions que s'entenen al pronunciar aquest mot). Però els espanyols, fins i tot els més 'blaveros', s'han apoderat d'aquest adjectiu (somos rojos) i avui estan contentíssims. Jo, contràriament, em sento ferit. Avui hem perdut. Repeteixo el que vaig escriure a l'anterior post: mentre ens impedeixin competir a nosaltres també (en bona part -o totalment- els catalans no ho podem fer com a tals per culpa seva) no puc estar content pels seus èxits.
Abans d'ahir, malgrat estar esgotat en motiu de la 
Amb aquest titular encapçalava ahir la notícia referent a la final de la Champions el diari El 9 esportiu. I és que ahir es va viure a Moscou l'últim episodi de la Guerra Freda. Curiosament, no amb facilitats, van sobreviure els diners nord-americans davant dels russos, tot i jugar en camp contrari.
Diumenge al vespre vaig ser un dels pocs que va seguir en directe l'entrevista que Xavi Torres li va fer al President Laporta. Dic un dels pocs, perquè he vist que molta audiència no van tenir, malgrat l'aposta de TVC d'emetre el Gol a Gol per TV3 en horari de màxima audiència.
Respira i utopia. Segurament són les paraules més repetides avui pels culés, i pels diaris esportius. El Barça està a semifinals del torneig de clubs més important del món, i és un dels quatre milllors equips d'Europa. Costa de creure, però és cert.
Dóna gust fer una repassada ara mateix del què les versions electròniques dels diaris esportius (i els no esportius) diuen sobre el partit que acabem de veure. Tant de Madrid, com de Barcelona. Dóna gust haver vist el partit d'avui. Ni panxes ni mal rotllos. A dins el camp avui ha estat una festa. La llàstima, és que hagi hagut de ser a costa de l'Atlètic... (segueix...)
