Per a desitjar a tothom un BON ANY 2009, us deixo amb un fragment de la intervenció d'Eduardo Galeano al Fòrum Social Mundial del 2006.
"El poder identifica valor i preu. Diga'm quant paguen per tu i et diré quant vals. Però hi ha valors que estan més enllà de qualsevol cotització, perquè no hi ha qui els compri. I no hi ha qui els compri perquè no estan en venta, estan fora del mercat i per això aquests valors han sobreviscut.
Insistentment vius, aquests valors són l'energia que mou els músculs secrets de la societat civil. Provénen de la memòria més antiga i del més antic sentit comú. Aquest món d'ara, aquesta civilització del 'se salvi qui pugui', aquesta civilització del cadascú a allò seu, està malalta d'amnèsia. I ha perdut el sentit comunitari que és el pare del sentit comú.
En èpoques remotes, des del més matiner dels temps, quan erem els més vulnerables de la zoologia terrestre, quan no passavem de la categoria d'aperitiu fàcil en la taula dels nostres veïns deboradors, vam ser capaços de sobreviure contra tota evidència, perquè vam saber defensar-nos junts i perquè vam saber compartir el menjar".
A través de Vilaweb coneixia la notícia ja fa un parell de dies que el més que conegut i usat MESSENGER ja és en català. Jo ja vaig córrer a descarregar-me'l, i ja el vaig fer funcionar. Va perfecte!!! Seguint aquesta notícia, podreu també descarregar-vos-el -si és que encara no ho heu fet-.
I és que poder fer servir amb la teva pròpia llengua una eina que ja temps ençà és tan important entre el jovent en concret (ja fa temps que quan surts molta gent no et demana el mòbil, sinó el messenger) i tota la població en general és una satisfacció. La veritat és, però, que ha tardat prou a aconseguir-se. La salut del català a internet, ha millorat una mica més amb aquest gest. Mica en mica. Amb un estat propi a darrere, seria tot plegat més senzill.
Hi ha una gran febre per la loteria de Nadal. Ja fa dies i mesos que la gent en general (hi ha excepcions, clar) anem comprant i venent participacions i dècims per participar al sorteig que el 22 de desembre es fa a la capital de l'Estat. No parlaré del fenòmen de la població de SORT (segur que tornen a treure alguna cosa, la gran majoria de números surten d'allà), ni de les probabilitats que tinc o tenim de treure la grossa aquest any (tampoc és el meu més gran desig). (hi ha més...)
No m'ho esperava, en absolut. En un principi dius "la típica novel·la que explica un drama familiar". La Kappy i la Maria m'havien alertat que aquesta era intensa. Carai si ho és d'intensa! 368 pàgines digeribles, amb un llenguatge extramadament proper, modern, juvenil.
Un home monofòbic (aversió patològica a la monogàmia, amb una necessitat compulsiva de cometre adulteri com a conseqüència), jove, casat, amb el propi negoci. Té una dona també jove (36), també empresària. Tenen èxit i diners. I una filla que quan comença la història té poc més d'un any. De sobte, detecten un càncer -que serà terminal- a la dona i la vida els fa un gir inesperat i impressionant. El relat de tot plegat és culpidor, extramadament excepcional. La frase "Tan és el què penseu de mi, aquesta és la meva història: un cru relat sobre l'amor" ja indica que l'autor es deixa anar sense complexos per explicar què va viure, amb detalls i experiències (de feina, de grup, familiars i, sobretot, sexuals). Amb aquest llibre a les mans he rigut i he plorat, ambdues coses de forma potent. (hi ha més...)
Quan sentim parlar de canvis en els òrgans directius d'un mitjà de comunicació (premsa, ràdio, televisió.. és igual) de seguida ens surten amb esbrinar de quina tendència política provénen els noms que ocupen aquests càrrecs. I és que la influència dels mitjans de comunicació és bastant (o molt) elevada -així s'ha establert-.
Ja fa uns dies que parlava d'un treball de recerca fet en el marc de batxillerat. Avui escriuré sobre un altre, també elaborat a l'IES Castell del Quer (el del Lluçanès). Aquest parla concretament sobre la ideologia a la televisió. La part més curiosa és la que la Laura dedica a analitzar els telenotícies de tres canals diferents -TV3, TVE i T5- (excel·lent el cas de com expliquen el dia de la hispanitat); encara que a mi m'ha interessat especialment l'apartat "notícies", en que s'explica com s'elaboren, com es manipulen i com actua la televisió. A banda d'això, el treball fa una mica d'història, parla de la propietat dels mitjans de comunicació, fa enquestes sota la pregunta 'es fa palesa la diferent ideologia dels canals entre la gent que m'envolta?', etc. (segueix...)
Avui és el dia internacional per a l'eradicació (gran paraula) de la violència de gènere; és el dia per a la NO-violència vers les dones. El meu pensament ja es veu reflectit en aquest article publicat al bloc jerki. Per això mateix, aquí al meu bloc voldria aprofitar el dia d'avui, que ens fa pensar en les dones víctimes de maltractaments, les que acabem coneixent-ne els problemes amb temps, les que no hi som a temps, les que moren, les que no gosen dir-ho mai (i no ho diran mai tampoc)... per pensar en els que no maltracten (ni física ni psicològicament) les seves parelles. Que són, afortunadament, la GRANDÍSSIMA majoria. Aquests, ja no necessiten cap celebració d'un Dia Internacional (O si? Podríem celebrar més dies internacionals per coses positives, no?), però cal que hi pensem.
Doncs això, reflexionem dos cops (o més) sobre la situació que algunes viuen, i mirem des d'on puguem, de donar-los a les víctimes un cop de mà (en el sentit figurat, és clar), i explicar-los-hi que se'n poden sortir.
Sovint em pregunten què fa un regidor. Un company i amic em va demanar uns dies enrere que li escrivís quatre línies explicant-li què és exactament el què faig jo, com ho visc, etc. En el meu cas, com potser sabreu, sóc regidor des de mitjans 2007. No he viscut altre posicionament com a regidor que a l'anomenada oposició. Aquí segueix l'escrit.
"Ser regidor del teu municipi, del teu poble, vol dir inequívocament treballar per aquest muncipi, per aquest poble i per a TOTA la seva gent. En el meu cas, no tinc cap càrrec simplement perquè el grup polític al qual pertanyo no forma part de l'equip de govern, però això no vol dir que no es puguin fer coses. Les meves tasques (i dels meus companys) es centren en estar al costat de diferents peticions i reivindicacions que persones, grups de persones, entitats, associacions, empresaris i altres actors que puguin necessitar-ho ens ho demanin. A voltes també sense que ens ho demanin. (segueix...)
El pirata és una figura fantàstica, una figura plena d'història, de continguts, d'elements gens versemblants. Tots en algun moment de la nostra vida hem volgut ser pirates (si volíem fer de dolent, perquè si volíem ser bons, llavors érem bombers). La típica imatge, com la que il·lustra aquest post, és mitificada. No passa cap carnestoltes que algú o altre es vesteix de pirata.
Quan et fas gran, t'adones que els pirates resulta que existeixen de debò. I et provoca un xoc. Almenys a mi. Encara ara quan en sento a parlar, em dóna la sensació que estan parlant de dibuixos animats. Aquests dies en tornem a sentir parlar molt (tot l'any n'hi ha al mar, però ara han agafat un vaixell gros, i clar, aflora l'interès informatiu cap això). I són temes seriosos, i complicats, amb molts interessos pel mig.
També hi ha els pirates informàtics. Aquest terme em sembla totalment fora de lloc, però clar, és el terme que s'ha donat a les persones que modifiquen il·legalment continguts internautes o entren on no els hi toca. I com que algú va decidir dir-ho així, doncs li diem tots.
Per això jo proposo una cosa: que es busqui un altre terme per a referir-se a aquesta gent i als segrestadors-lladres dels vaixells! I així deixarem en pau el terme PIRATA tal i com el coneixem quan som petits!!! Que visqui el pirata fantàstic, de dibuixos, còmic, inversemblant!!!
"... veure com els polítics consideren que els mitjans de comunicació no fan bé la seva feina, mentre els periodistes troben que els lideratges polítics actuals són més prims que un paper de fumar. I és habitual escoltar com la intel·lectualitat troba que l’empresariat és mediocre i oportunista, mentre els empresaris estan convençuts que els universitaris viuen a l’esquena de la societat. I tots sabem fins a quin punt els pares creuen que l’escola fracassa per la ineptitud dels seus mestres, mentre els mestres veuen la família com una discapacitada educativa."
El sociòleg Salvador Cardús escrivia el divendres dia 10 d'octubre un interessantíssim article un trosset del qual us he reproduït només iniciar aquest post. Es formula preguntes a l'estil "Som tan desastre els catalans? ... Si tots som tan incompetents, com és que només ens adonem de la ineptitud dels altres?". I per anar acabant ens aporta una recepta: "...cal primer abandonar el joc del pim-pam-pum interior -el disparar indiscriminadament contra tothom- per, llavors, sense abandonar el rigor crític, tornar a creure en nosaltres mateixos."
Clica aquí per llegir-lo (són 3 minuts), i val la pena. Si et suggereix alguna reflexió-aportació (el post o l'article), aquí evidentment pots deixar-la! (hi ha més...)
"La realitat quotidiana és només un muntatge que ens hem organtizat per viure còmodes. És una cambra tancada, fora de la qual volem pensar que no existeix res, que tot és imaginari. Tanmateix, la cambra és plena de portes falses, i només, Arnau, n'hem oberta una. L'Arnau va sospirar. Sí, només n'havien oberta una, només havien donat un cop d'ull al doble fons de cada dia, a una de les portes falses de la realitat: la Porta Falsa del bosc."
Aquest és l'últim fragment de la novel·la juvenil "Porta falsa" de l'escriptor Pau Joan Hernàndez. Una novel·la que anys enrere em va captivar intensament. És el llibre que en guardo més record, és el que em va portar, sense massa explicacions clares, a unes sensacions més intenses i profundes. 13 capítols (cada capítol=1 dia), 185 pàgines. (hi ha més...)
Dissabte passat vaig anar a Sant Joan de Vilatorrada, a visitar el nou Centre Penitenciari de la Catalunya Central.
Cues de cotxes i de gent és el què em vaig trobar primer. M'esperava trobar-me gent, però no sé pas si tanta. Tampoc sé si preveien tanta afluència de públic. Un cop dins el recinte: més gent i més cues. El més buscat: la piscina. Tot plegat és un bon equipament: sales d'estudi i formació, patis, pistes d'esports, gimnàs, sales multifuncionals, i evidentment, cel·les (o crec que n'anomenen apartaments).
La sensació primera que anava repetint-se, és que tot allò seria una perfecta residència d'estudiants; sense necessitat de portes blindades ni tantes càmeres (conformant un sistema impressionat!!), i amb una mica més d'espai a les habitacions. (hi ha més...)
*Podeu veure algunes de les fotos que vaig fer jo mateix clicant aquí.
Profunda pena, llàstima. Això és el què sento quan veig a les notícies el judici als dos menors acusats de matar la Rosario (ho recordeu, en un caixer). Pena, llàstima per la situació que van provocar. Pena, llàstima per l'actitud d'aquells tres joves. Pena, llàstima per la mort d'aquesta dona. Pena, llàstima pel què ha vingut després.
Vaig obrir ja un post en aquest bloc temps enrere (mireu-lo aquí) i el tema afecta dins meu bastant sovint. Aquests dies, però, més.
Què s'ha de fer per fer pagar a aquells joves el crim comès? El menor d'edat ja està en un centre internat. Els altres, s'han dedicat a acusar a aquest menor. Acusació sincera o una estratègia per no carregar-se ells més càstig? (segueix...)
Hi ha imatges que no semblen reals. Hi ha postals que semblen inventades, impossibles de fer-se al natural. Hi ha fotos, però, que són ben reals i que semblen postals, per tant, semblen inventades.
La que us ensenyo es feta al Marroc la setmana passada. Si cliqueu damunt, la veureu més gran. Endevineu qui va damunt d'aquests dromedaris?? Premi a qui ho encerti...
Lluny d'haver tingut mai un escriptor de referència, allò que se'n diu "ostres, sóc fan de...", Saramago està presentant candidatura per obtenir aquest títol que jo mateix podria atorgar-li.
Ara ha estat "Petites memòries. Deixa't portar per l'infant que vas ser" el llibre que m'ha agradat. Molt diferent que l'Assaig sobre la lucidesa, aquest és la seva història, de quan era menut. Una història explicada amb un estil amè, lleuger, proper, planer.
La veritat és que fa introduir-te en el què explica, fa pensar, reconèixer situacions, reviure experiències. Aquest llibre "constitueix una reivindicació del record com a font de coneixement personal i de la saviesa que brolla d'una tradició secular lligada a la terra". A mi també m'agradaria escriure els records de la meva infantesa (no gens llunyana), encara que sigui per mi mateix. Potser algun dia ho faré. O no.
Ah, i deixar-se portar per l'infant que vàrem ser, segurament ho hauríem de fer més sovint...
Avui faig un petit apunt sobre dues coses que per a la gran majoria de gent que entra a la xarxa ja són més que vistes. I és que, amb ganes de posar-me al dia a tot això d'internet, he obert un canal a youtube (em fa bastanta gràcia poder penjar els vídeos que vaig fent, i poder-los compartir). I des de fa quatre o cinc dies, estic donat d'alta al facebook... però aquí sí que vaig molt perdut!! Però és divertit. El què em falta ara, és temps per a tot!!! I perquè no m'agafo amb twitters o coses d'aquestes....
Pel què fa a això, al facebook, si no en teniu cap crec que no em podeu veure, però el youtube sí. De moment hi he penjat pocs vídeos (i bastant monotemàtics), però un parell de minuts d'imatges sí que els podeu veure.
A través de 
Quan sentim parlar de canvis en els òrgans directius d'un mitjà de comunicació (premsa, ràdio, televisió.. és igual) de seguida ens surten amb esbrinar de quina tendència política provénen els noms que ocupen aquests càrrecs. I és que la influència dels mitjans de comunicació és bastant (o molt) elevada -així s'ha establert-. 
Avui és el dia internacional per a l'
Sovint em pregunten què fa un regidor. Un company i amic em va demanar uns dies enrere que li escrivís quatre línies explicant-li què és exactament el què faig jo, com ho visc, etc. En el meu cas, com potser sabreu, sóc regidor des de mitjans 2007. No he viscut altre posicionament com a regidor que a l'anomenada oposició. Aquí segueix l'escrit.
El 
"... veure com els polítics consideren que els mitjans de comunicació no fan bé la seva feina, mentre els periodistes troben que els lideratges polítics actuals són més prims que un paper de fumar. I és habitual escoltar com la intel·lectualitat troba que l’empresariat és mediocre i oportunista, mentre els empresaris estan convençuts que els universitaris viuen a l’esquena de la societat. I tots sabem fins a quin punt els pares creuen que l’escola fracassa per la ineptitud dels seus mestres, mentre els mestres veuen la família com una discapacitada educativa." 
Dissabte passat vaig anar a Sant Joan de Vilatorrada, a visitar el nou Centre Penitenciari de la Catalunya Central.
Profunda pena, llàstima. Això és el què sento quan veig a les notícies el judici als dos menors acusats de matar la Rosario (ho recordeu, en un caixer). Pena, llàstima per la situació que van provocar. Pena, llàstima per l'actitud d'aquells tres joves. Pena, llàstima per la mort d'aquesta dona. Pena, llàstima pel què ha vingut després.
Hi ha imatges que no semblen reals. Hi ha postals que semblen inventades, impossibles de fer-se al natural. Hi ha fotos, però, que són ben reals i que semblen postals, per tant, semblen inventades.
Lluny d'haver tingut mai un escriptor de referència, allò que se'n diu "ostres, sóc fan de...", Saramago està presentant candidatura per obtenir aquest títol que jo mateix podria atorgar-li. 
Avui faig un petit apunt sobre dues coses que per a la gran majoria de gent que entra a la xarxa ja són més que vistes. I és que, amb ganes de posar-me al dia a tot això d'internet, he obert un canal a youtube (em fa bastanta gràcia poder penjar els vídeos que vaig fent, i poder-los compartir). I des de fa quatre o cinc dies, estic donat d'alta al facebook... però aquí sí que vaig molt perdut!! Però és divertit. El què em falta ara, és temps per a tot!!! I perquè no m'agafo amb twitters o coses d'aquestes....
