Com a guanyador de la darrera imatge enigmàtica del blog Finestra Fotogràfica em corresponia fer-hi arribar una foto feta per mi per a que fos publicada en l'edició de gener d'aquest joc.
És aquesta que il·lustra el post. Ja fa uns dies que la vaig fer arribar a en Francesc Cabiro (el blocaire del blog esmentat), el qual la va publicar a començaments de mes. (vegeu aquí).
Heu d'endevinar a quina ciutat europea (o millor dit, en les aigües de quina ciutat europea) es troba aquesta casa que a més, és un restaurant.
Us animo a que us hi passeu i hi participeu!. Les condicions són aquí.
Però el 200nou sí que sembla que ens portarà un cicle 9 en molts aspectes.
D'on venim? A on anem? Cap a on hem de tirar?.
Temps d'incertesa (com tots, però ara més) ens esperen.
Així doncs rebeu els meus desitjos d'optimisme i empenta per a encarar-los i que d'avui en tres-cents seixanta-cinc dies poguem dir que ha estat un any feliç.
Aquesta senyoreta de la foto és la cantant Yasmin Levy (web), nada a Jerusalem l'any 1977.
Descendent de jueus sefardites, fa anys que canta principalment en jueu-espanyol amb influències de ressonàncies africanes, indígenes americanes o aflamencades.
Si cliqueu a "Vull llegir la resta de l'article" en sabreu una miqueta més i la sentireu cantar...en català.
Els llibres són dipòsits de vida i és fantàstic tenir el poder
d'activar-ne l'engranatge, i quan n'acabes un que t'ha agradat molt i
que feia molt de temps que tenies a casa -l'havies vist molts cops i li
havies passat la pols no tants cops- és curiós pensar que aquella
història, aquell estil o aquells coneixements que tant t'han captivat
havien estat moltes nits dormint al teu costat en stand by. I tu sense saber-ho!
Llegit al post "El llibres que no hem llegit" del blog de n'Astrid Bierge
Com que diuen que hi ha molta gent que el setembre la deprimeix (que si la tornada a la rutina diaria, que si queda poc per a que acabi l'estiu,...) hi poso un dels remeis del Doctor Borinotus:
Durant els darrers dies hi han hagut obres al bloc. Hi he posat una mica d'ordre amb els enllaços i hi han alguns serveis nous. En principi els enllaços els vaig posar com a d'us personal però pensant en els meus lectors (en tots quatre) ara els he reubicat d'una manera més entenedora i fàcil d'utilitzar. Així tothom qui hi entri els podrà fer servir.
La nostra benvolguda i admirada coblocaire Victòria, autora del bloc El pèndol de petites oscilacions ha tingut la pensada d'incloure'm a la seva llista de blogs que mereixen la distinció de blog solidari .
En concret hi diu:
Temps d'incertesa, d'en Borinotus, perquè no vull que afluixi. La seva honestedat i capacitat d'estimació són extraordinàries, fa de bon estar al seu jardí, on sempre s'obren interrogants d'interés. Ens cal la seva mirada
No cal dir que em sento molt honorat de llegir això, i més venint com ve d'algú amb tanta sensibilitat i que escriu al nivell que escriu. Que una persona així trobi plaer en entrar ací i llegir les meves cabòries és una d'aquelles coses que e fan pensar....
(Entre nosaltres, per a mi que s'ha equivocat. Però abans que se n'adoni vaig a recollir el premi he he he )
Com que és el dia de la dona treballadora (l'acrònim del qual coincideix amb un pesticida xungo, i és que hi ha molta mala bestiola voltant arreu) vull dedicar un post a les meves lectores siguin o no blocaires, hi deixin o no comentaris, siguin treballadores, estudiants, rendistes o funcionaries. Per cert, això d'afegir l'adjectiu de "treballadora" es fa aquí però no en altres llocs on és simplement el Dia International de la Dona (International Women's Day, IWD)
No és gran cosa: Simplement un desig, un vers i una cançó(bé, la cançó no és meva, és clar). Un petit agraïment per les visites que fan a aquest el meu (i vostre) jardí.
Entre en Josep Blesa i en Jordi Carbonell han muntat una trobada xoto-culer. Serà a Les Cases d'Alcanar (Montsià) en data a determinar (potser Setmana Santa) i el motiu serà celebrar l'eliminació del València de la competició copera.
La gràcia està en que quinze xotos i quinze culers quedaran aparellats. Qui perdi pagarà el dinar. Les condicions al blog d'en Josep (enllaç).
No sóc gaire futboler però em fa gràcia la idea i m'hi apunto. Així doncs necessito un xoto. Qui s'hi apunta amb mi?
(Imatge extreta de la web de Lionel Messi www.lionelmessi.org )
Doncs res, que estava posant ordre als correus i paperassa diversa quan trobo un que em va enviar en Marcús sobre un meme que havia iniciat al seu blog (i que va tenir força èxit i seguiment) cap allà la juny de l'any passat. Ja li vaig dir que en aquells dies estava molt atrafegat i que ja hi contestaria. Però passa el temps i te n'oblides....
Bé, doncs vinga. El contesto (que ja toca!) però com que ha transcorregut tant de temps no el passo a ningú tot i que si algú s'hi vol apuntar, lògicament, ho pot fer....
De tota la vida que hem sentit el conte típic: Una bonica princesa que somia casar-se amb algú per amor però és obligada a desposar-se amb qui no vol (tot de motius econòmics, polítics o d'altra mena que no ens diuen) i que acostuma a ser lleig i trepa.
Sempre que ens expliquen aquesta història tendim a compadir-nos de la pobre princesa, la qual finalment sempre troba el seu princep blau (perque blau?) i són feliços i el poble els estima i tal i qual.
Amb la murga que estan donant amb el 10è aniversari de la mort de la Lady Di se m'ha acudit que la història que va passar és talment així però a l'inrevès.
El primer problema al qual s’enfronta el lector d’Ulysse és la seva àura de totxo dens i incomprensible. Parlo és clar de lectors que siguin persones normals que vulguin saber que diu un dels clàssics de la literatura universal i deixo de banda els lletraferits professionals o els esnobs setciències.
Però aquesta por és injustificada. Per a copsar la gràcia i la màgia d’aquest llibre cal capbussar-s’hi i deixar-se portar pel corrent de paraules, monòlegs interiors, situacions quotidianes....només així podrem entendre una mica de què va. Tot i així la lectura no és gens fàcil. Amb freqüència he hagut de revisitar pàgines llegides per a no perdre’m i tenint en compte que he hagut d’interrompre’n sovintla lectura durant dies, he trigat uns quants mesos en llegir-me’l sencer.
En aquest país nostre tan mancat de tantes coses (sobretot de polítics amb visions d'estadista) sovint pengem la llufa de simbol nacional a un representat d'algun sector i li concedim en exclusiva. I ai d'aquell que gosi criticar-lo que serà castigat, vilipendiat i titllat de botifler, traïdor i espanyolista (com si fosin coses diferents).
Però aquesta actitud pot ser contraproduent. El fet de concedir atributs que excedeixen del paper propi que correspondria a l'honorat pot fer que enlloc de fita a emular esdevingui espill de les nostres mancances nacionals.
El cas més paradigmàtic és el del futbol. El Barça és més que un club. I hi estic d'acord, per la història, per l'actitud dels seus socis i (segons quins) directius i jugadors en determinats moments de la nostra història va fer que esdevingués un símbol més enllà del purament esportiu.
Jo, que el futbol no em diu gran cosa, em considero simpatitzant culer.I és per aquest simbolisme. Però m'agradaria que això deixés de ser així. Que el Barça arribés a ser simplement un club de futbol i que paral·lelament Catalunya deixés de ser menys que un país.
Sembla clar (jo cada dia ho veig més clar) que la independència és qüestió de temps. Si més no al Principat. Trigarà cinc, deu, vint o cinquanta anys. Però la lògica econòmica (que al final és la que acaba essent més decisiva)s'encamina per aquí: Espanya no ens surt a compte. I si tinguessim polítics amb mentalitat d'estadista (és a dir, que actuin pensant en la propera generació i no en la propera contesa el·lectoral) el procés aniria més ràpid.
Bé, i el dia que siguem independents que farem del club barceloní que respon al nom d'Espanyol?
Tot reubicant els meus enllaços
Tot reubicant els meus enllaços.
