|
 |
|
Ai, l'amistat Amb el temps que porto per aquestos andurrials ja m’estranya que no hagi sortit mai l’ocasió de parlar de l’Anat, una amiga d’aquelles que et surten de les “voltes que fa la vida” i que és d’un país polseguerós i que, segons la tele, es troba en conflicte constant. Divendres ho vam intentar. Portàvem mesos programant-ho, havia de ser aquest cap de setmana o mai. Estic parlant d’un famós sopar que havia d’aplegar tota la colla, solters contra casats, i que, miracles de l’enginyeria planificatòria a dos mesos vista, va derivar en un ple històric. Ep, poca conya, que la cita requeria mobilitzar tot un exèrcit de cangurs, quadrar agendes impossibles, buscar un restaurant que ens volgués rebre un cop la respectiva canalla ja fos instal·lada al primer son, i les mil i una maniobres que només fan que afegir mèrits a la gesta més esperada del nostre febrer.
Així què, què, què, li
pregunto a la Berta, hi va haver tomàquet o no? I resulta que sí, que hi va
haver tomàquet del llarg, que van fer tombar el rellotge fins fer quedar curta la famosa cançó del Sabina. Uàu, nena! I què,
llavors com heu quedat? Doncs han quedat que ja es trucaran, que aquests dies diu ell que està tan colgat de feina i que potser la setmana que ve... Una manera de quedar que sona a "gràcies per participar", però això no li he pas dit, a la implicada, a qui m'aprecio massa com per aventurar-li segons quins averanys. Vaig pel carrer a velocitat de creuer, amb les mans a les butxaques, dos voltes de bufanda, l’emepetrés amb el Barril i la seua missa de nou, tris, tras, saltironant una mica. Estic contenta, torno de fer un cafè de quatre hores amb la Marta, a qui fa mesos que no veig. El dissabte vam sortir les tres mosqueteres de sempre a fer mal al Born. La idea no oficial que regeix les últimes sortides és trobar-li un home a la Berta. Un home que sigui digne del nostre vist-i-plau, o si més no del nostre “vist”, que arriba una edat que ja no estem per regatejar gaire. I mira que la Berta es fa mirar, ja ho he explicat mil vegades, però, coses de la vida, sempre se’ls acaba emportant tots la Núria. |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaços0. PRESENTACIó
DELÍCIES DE CAN VILAWEB
DE LA NOSTRA GENEREIXON (O GAIREBÉ)
NO BEN BÉ DE LA NOSTRA GENEREIXON
NOIES AMB TALENT
VILAWEBAIRES QUE NO EM PERDO MAI
ZZZ
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
