Un dels plaers que se m’ha despertat amb l’edat és el de saber llençar. Abans ho guardava tot, en previsió de ves a saber quina classe de nevada metafòrica. Tenia piles de capses, bosses, sobres i capsetes plens de proves de moments memorables materialitzats en bitllets de tren, entrades de concerts, cartes, postals, carnets joves, fulls d’apunts, tovallons de paper dibuixats, bolígrafs robats, flors dissecades, sotacopes, arracades, fotos de quan se’n tiraven 48 per viatge, monedes caducades, embolcalls de xiclets, llaços de regalar, de tot, vaja. Quan em vaig traslladar on visc ara, però, vaig perdre de cop totes les manies: de la meitat dels papers i objectes que representava que avalaven una o altra empremta sobre el tou del meu passat, ni me’n recordava de quan eren ni què se suposava que m’havien d’evocar. Avui, si un objecte em desperta mínimament la temptació acumulatòria, de seguida em passo en diapositives mentals el moment en què no sabré què coi és ni per què ho hauria volgut conservar, i oli en un llum, tu: cap a la paperera falta gent i, com diuen els castellans, “si t’he vist, no me n’ancordo”. Ara bé, les entrades de Montmeló de la setmana passada sí que les guardaré temps, que no valen pas quatre quartos, juntament amb els taps auriculars de tacte de núvol comprats a l’estand de Ferrari. I és que la meua vida ultraprivada a voltes té raons que la raó no entén.
Una de les coses que vaig
guardant per fer-me una mica d’història són les llibretes d’estalvis. D’aquesta
manera sé que, fa quinze anys, mons pares m’ingressaven 25.000 pessetes
mensuals per a les meues despeses a la capital. Això són
uns 150 euros, vet-ho aquí. El pis anava a banda, 20.000 peles i avall. Quan
vaig començar a treballar, les cent-mil no me les treia ningú, i fa nou
anys ―ara ja es pot dir, perquè el tabú ha prescrit― vaig arribar al pic de les cent-setanta-cinc mil per vuit horetes de xauxa en un
despatx. Ja ho veus: una llicenciada mileurista i feliç. Com que em sortien els calers per les orelles, em vaig comprar el primer cotxe, un Corsa blanc com una cullerada de nata. Però això ja serà una altra història.
Si observem les nostres mares i àvies, podem elaborar una teoria general ―i, com a tal, també un poc reduccionista― sobre l’evolució de les proporcions corporals femenines. La teoria diu que arriba una edat en què, o bé tires cap a pera, o bé cap a calamar. Com saps que pereges? Doncs perquè, suposant que fas la mateixa talla 40 de samarreta i pantalons, un dia comences a fer la 42 de la part de baix, i nà pujant. Algunes noies que conec, sobretot les que han parit, peregen. I com saps que calamarseges? Doncs perquè, partint del mateix cas, la talla de pantalons baixa a la 38, o, una variant que també val, la de samarreta puja a la 42. Doncs jo diria que ja començo a calamarsejar.
De tant en tant, passa
que el B. i jo ens tornem a conèixer. Vull dir que hi ha dies en què sortim a
fer un volt, i, ara un pas, ara un altre, se’ns enganxa un tema d’aquests de
nit de borratxera i li anem estirant el fil durant quilòmetres, escoltant-nos de
perfil, amb el resultat que, entre unes coses i unes altres, ens tornem a
explicar la vida.
Al fons de l’armari
hi tenia guardades dos bosses de xarol de quan eren moda, cap a principis d’aquest
segle. Una d’elles la vaig recuperar a l’oficina d’objectes perduts, en una ocasió en què l'atzar me la va fer
venir de pas, dos o tres
mesos després del robatori. Però en aquell moment, mira si tenia fe en el reencontre, ja me n’havia
comprat una altra de pràcticament igual.
