El servei de missatgeria de la feina és que és la repera. Cada dia igual:

Dilluns, 10:00 h:
—    Megarràpid, un segundet si us plau... (10 segons de fil musical) Megarràpid, bon dia?
—    Bon dia, sóc la R. P., de Pum-Pam Associats. Voldria un missatger perquè em reculli un sobre abans de les 11…
—    Un segundet, sisplau… (10 segons més de fil musical) Mira, em diuen que abans de les 11 no podrà ser.
—    I a les 11:30?
—    No, tindria que ser a partir de la una i mitja o ja per la tarda.
—    Mac-cà!
—    És que els dilluns tenim totes les motos a tope.

Dimecres, 9:00 h:
—    Em podeu enviar un missatger a les 11, si us plau, per un sobre?
—    Un segundet, sisplau, que t’ho pregunto...
—    Spero…
—    Em diuen que abans de les 12 i mitja impossible.
—    Recony.
—    És que avui tenim un matí desquiciat.
—    I a les 12 no pot ser?
—    Et podria posar entre les 12 i mitja-una.
—    No pot ser: a dos quarts ja no hi sóc.
—    I les 12:15?
—    Va, 12:15 i no se'n parli més.

Divendres, 8:00 h:
—    Voldria un missatger per recollir un sobre, a les 11, si us plau.
—    Mh, me’n sembla que és una mica just. Un segundet, sisplau...
—    Hosti, tu…
—    Mira, hauria de ser a partir de les 12.
—    Però si esteu aquí al costat mateix! Són les vuit del dematí, a quina hora se suposa que he de trucar, per a tenir un missatger a l’hora?
—    Oh, és que els divendres, les 11 ja és molt just… Si vols te’l poso urgent.
—    Deixa, deixa, a les 12, doncs…
—    Mira, et poso recollir entre 12 i una.
—    M'has dit les 12.
—    Fem una cosa, et poso les 12:30, a veure si les motos et poden fer un huecu.

No sé quines arts té aquesta Yessi que quan penjo ha aconseguit que tingui l'estranya sensació que m'ha fet un favor. I això perquè no he transcrit la negociació de les hores de lliurament, perquè és un altra aventura que riu-te'n, dels regatejos de Khan el Khalili.

La meua cap és bipolar. No sé si li ho ha dit algun metge, però el meu diagnòstic és aquest. Transtorn maníac-depressiu. Quan entro al seu despatx, no sé mai què m’hi he de trobar. Potser em rebrà amb una rialla primaveral i serà locuaç i eufòrica i em convidarà a fer un te i es cagarà en el cap suprem exhal·lant el fum del Winston com una artista cinquantina, volant de la Nespresso a la nevera sense deixar-me ni dir ni meu, que si això i que si això altre, mira tu si què. Si és així, em dirà “deixa, que això ja ho faré jo” i m’engegarà cap a casa. Però hi ha uns altres dies en què és veure-li un cabell per sobre la mampara de vidre fumat i ja sé que avui és l'hora de la seua fi del món. Plora, està saturada, desbordada, es mareja, li explota el cap, rodola per les parets, li dic que marxi, que l’acompanyo al taxi, l’arrossego de bracet, aquí caic aquí m’aixeco, fins a la a la farmàcia, recita el nom d’uns medicaments de memòria, amb un fil de veu, no s’ho prengui tot alhora, que li diu la noia de la bata blanca, i llavors és quan em diu que sí, que se’n va cap a casa, que sisplau que truqui al Tal per això, que si l'endemà puc anar a tal reunió en lloc d'ella, que si la puc ajudar a acabar tal altra cosa, i veig com em creix al davant una muntanya d’imprevistos que m’arrasen el temps lliure com un tsunami. I no em sap greu, però crec que hauria d’anar al metge. Si no hi va ella, ja veig ben clar que acabaré havent d’anar-hi jo, al seu puesto, per variar.

Ja tinc becari! Els déus són generosos, oh, oh, ja tinc un reu per a sacrificar-los-hi a peu d’altar i ben de gust. Quant de temps porto, esperant aquest moment? Se’m fa la boca aigua només de pensar en el gruix de feina bruta que m’espolsaré del damunt a costa de la seua bona disposició. El noi se’l veu espavilat, el seu currículum fa patxoca, fins i tot el té adornat amb un Erasmus recent en un país nòrdic de cinc estrelles, cosa que em porta a deduir que ja ha complert amb el nivell de disbauxa màxima quan tocava, i ara només he d'esperar que vagi per feina. Com es feia, això de (de-)manar?

Anvés de marxar de vacances m'havia d’haver gastat les garrofes en un mac. Estic que no visc només de pensar-hi. Avui, en una visita d’urgència, el meu informàtic de capçalera m’ha dit que era cosa de la placa, i que si és la placa, mau. Així que és terminal, i li dóna mig any de vida, si no peta abans. Per reis, mira què et dic, cau el mac, i alabat sia déu. Acabarem l'any en números vermells, mil-set-cents euros en fan pagar, del que m'ha caigut en gràcia. Si te'l compres, ara sí que ja no ens veurem més, que m'ha dit el Marcel.

Sí senyor, al final m'he decidit pel més guapo. I la lletra clicant a "Vull llegir...".

Avui a les deu del matí he trencat el meu rècord de l’any de vint-i-un dies treballant sense parar. Dilluns, -marts, -mecres, -jous, -vendres, dissabtes i diumenges, de nou a set, i mitja hora-tres quarts per dinar. Demà no em posaré el despertador, i ja me’n sento culpable. No passarà res, no ha de passar res, serà un secret, no té per què sortir d’aquí.

Vuitanta planes de lectura obligatòria que em fan venir nàusees. Aquesta és una part de la feina que he de fer entre feina i feina, i que també és la meua feina. Cada vegada que em poso el feix de paper davant de la vista, l’estómac em fa un tomb, se’m posa malament el dinar. Vull que passi tot i poder cremar-lo a la foguera, fer-ne un aquelarre, embogir. No sé com deu tenir l'agenda Sant Joan, però per fer el fet, a mi m'aniria bé traslladar la festa al setembre. Perquè és al setembre que faré un pet com un aglà. Quan em tregui tot això del damunt, seré una traca major. Aprepara't.

Però de moment em planto cada dia a aquesta hora absolutament esgotada. Esgotada de cap, de tant de patir, de tant de deixar de respirar. A aquest pas em convertiré en la rècord-woman mundial d'apnea. En tota la meua vida professional no recordo haver viscut mai un període de tensió d’aquest calibre. Una tensió que arrossego col·lateralment per totes les circumstàncies quotidianes, no trobo la manera de desconnectar el cable que em té endollada a la taula del despatx, encara que la tingui a trenta quilòmetres de la punta del nas. I entremig sento veus que m'enraonen en un segon pla, són la meua gent, que m’expliquen les seues coses i jo no puc passar de ser un fantasma al seu costat, amb cadenes incloses. Absolutament di·luïda, els contesto d’esma. La meua admirada professora se m’ha convertit en un llast de gran tonatge. En mala hora ens vam retrobar.

Com m’agraden les vacances! Puntualitzo: com m’agrada que la gent per qui treballo facin vacances. Arriba un punt que em fan una nosa que no es pot explicar. Perquè la gent per qui treballo no em deixen treballar. Són autèntiques màquines del destorb continu. I jo sóc més aviat de Què s’ha de fer? Això? Val, doncs d’aquí a tres mesos t’ho porto i aleshores ja ens tornarem a veure les cares. Doncs no, tu, seeempre hi ha alguna cosa pel mig. Està vist i comprovat que jo he nascut per a treballar sola. Si em deixen fer, sóc la persona més feliç del món. Ara, quan m’he d’entendre amb algú altre, tot són maldecaps i contratemps. Però avui, tot això queda esborrat per una boira que si tot va bé ha de durar fins dimarts.

Sóc al llit des que no m’he llevat. A la tauleta, a cops de colze amb el despertador i la foto del meu primer dos mil (i l’últim, aprofito per dir-ho), hi tinc en exposició un iogurt exhaurit, l’ampolla de Primperan (ahir mig plena, avui mig buida), un got amb una solada blanca, dos sobres siamesos d’Espidifen, un llibre del Joan Fuster que em fa bullir el cap de posts que mai no escriuré, el mòbil, i el fix (que també és mòbil), que no sé per què els tinc, perquè és cantar l’un o l’altre, veure’n el número, i merda: aquest!, merda: l’altra!, i no despenjar-los per a res, mentre deixo que em passin per damunt els trenta cavalls al galop de la meua taquicàrdia.

Estic cansada, desballestada, exhaurida. Vaig cometre l’error d’agafar-me uns dies de vacances secretes, després d’una feinassa que em va tenir en sobresaturació tot el Nadal i part d’aquest mes de camuflatge que se’ns acaba, i les conseqüències han estat fatals. Tot el que he deixat de fer, m’espera ara en un rengle sense fi, que va d’un correu a l’altre com una inesgotable carta als reis per terminis. Ningú no ha treballat per mi. Tot està per fer, i he perdut la noció de la fluència de les coses.

Aquest descontrol em produeix una somnolència sahariana, se m'enganxen els llençols fins a les onze tocades, i, per fer-hi joc, la casa està feta un fàstic. Ploro d'impotència pels racons. Em tremolen les mans si he d'agafar el telèfon, que no sap més que demanar. A sobre, aquesta memòria meua de la qual sempre n’he presumit, que m’ha permès anar per la vida prescindint dels dictàmens d'agendes i paperets grocs, ja m'ha començat a fallar. M’he descuidat completament d’una feina que tenia emparaulada de fa setmanes. Estic groga de vergonya, tinc nàusees, he perdut la gana, vull dormir. Només em faltava això per a agafar més tírria encara a aquests últims caps de setmana en què em veig obligada per agents externs a complir una ordre irrefutable d’allunyament de l’ordinador. No serveixo per a descansar. Sóc una central nuclear, per anar bé he de rutllar amb la finor que només tenen els corrents continus: ara m'he trobat que m'han pitjat l'"off", i a vore qui és el guapo que m'engega.

Sento que expliquen a la tele que les persones addictes al treball pateixen una baixa autoestima, que els agraden els reptes i que són competitius. La gran exclusiva ve il·lustrada amb tot d’imatges d’arxiu de gent picant als ordinadors, obrint i tancant finestres del güindous, que alguns diria que ja els havia vist treballant per a una altra notícia, la de la prohibició de fumar a la feina, la de la conciliació laboral i familiar o la del creixement de l’IPC anual, tant li fot. Tornant al començament, i segons aquest receptari de P3 de Psicologia, al·leluia, germans: estic curada! Torneu-me els quartos, que he vist la llum.

Assaboreixo el retorn al món real dels treballadors de nòmina amb tota la feina enllestida, a punt de neu per a què altres en facin magdalenes, braços de gitano o el que els convingui. A quarts de nou del matí el mòbil ja m’ha tret una torrada de la boca, i des que el dia és dia el correu no para de rajar del gestor amb les mil i una demandes. Que mira, que m’hauries de preparar... Ja ho tinc. Allò del Tal... Ja està fet. Del tema del Qual necessitaria... T’ho passo per mail. Si tens un minut podríem donar el vist i plau a... Digues que endavant. Aniria molt bé que poguéssim tenir... En menys d’una hora t’ho planta un missatger davant dels nassos.

Ah, xiquet, per a això serveixen les vacances dels altres. Ja fa dos dies que espero asseguda a la línia de meta i amb la cinta entre les dents a què arribin els meus superiors esbufegant i se’m posin al dia. A les vuit travessaven la ratlla amb la vista en blanc, el cinturó a petar, mig canaló entravessat a la nou del coll i una tira de cel·lo de segona mà penjant del puny de la camisa. Una miqueta d'aigua, potser?

Amb l'any comença una nova cursa. A vore si m’atrapes!

Aquest migdia em truquen a la porta i ha anat de poc que no em desmaio quan he vist a través de la peixera de l’espiell un àngel anunciador en forma de paio amb gorra carregant un monumental lot de Nadal amb llaç i tot que li tapava ben bé tota la caçadora de l’empresa de missatgeria. Per fi, per fi s’ha fet justícia! Heus aquí l’esclava del senyor, que es faci en mi la seua... Buenoç díaç çeñorita, y dihcúlpe laç molestiaç: çi no le importa, eç que el señor Fulano de Tal no ç’encuentra, çi me hiçiera uçté’l favor de entregarle eçte paquete, eç que ya vine otraç veçeç y, mire, le he dehado una nota...

Macasum cony! I ara mateix m’acaba de trucar el veí, tot en sabatilles ell, que hola, que mira, que m’han deixat... Sí, sí, aquí el tens. Tranquil·la, deixa, deixa, que això pesa. Sí que pesa, sí. Bueno, doncs moltes gràcies. De res, de res; i que el disfrutis.

 

Tanco la porta i en el mateix cop se'm tanca també un somriure de babaua que no sé pas de quin repertori l'he tret. Aaah, sí: del de ser bona persona?

Per si algú en dubta, entre el primer succés i el moment crític del desenllaç he tingut instal·lats sobre cada espatlla com un parell de clics de famòbil un personatge blau i un de vermell amb tots els complementos i ja no cal dir quin un del dos s’està fotent ara mateix un rom cremat pagat a la salut de la meua bona consciència.

El càrrec directiu diu que plega. Que surt de casa que encara el sol ni és projecte i que en torna a les nou, si la feina no s’allarga i si li dóna la gana a una caravana de mil dimonis. I la feina sempre s'allarga i la caravana, ja no cal dir-ho, sembla que hagi de fer la volta al món. Perquè el càrrec directiu viu fora de la City. I cony, viu fora de la City perquè viu on ha nascut, allò que dèiem ahir. Explica que té dos criatures petites i que a penes se’n recorda de l´últim dia que les va portar al col·legi. Que quan arriba a casa no té esma ni d’explicar-los un conte, això si encara estan desperts. Que sopa amb un plec de papers al costat i el portàtil encès, preparant la reunió amb la delegació de Madrit. Que quan ha de passar setmanes senceres a mil i dos mil quilòmetres de casa, trucant des dels hotels per preguntar als seus fills si han sopat bé, si han tingut un bon dia, com ha anat el col·le, el cor se li encongeix com una poma seca. Per motius extraprofessionals, el càrrec directiu no ha faltat ni un dia a la cadira del despatx. Menteixo: si hi ha faltat, ha estat perquè havia de portar el nen al pediatre, perquè la sogra s’havia trencat el fèmur, perquè havia de passar el lampista a arreglar la caldera. El càrrec directiu, si cal aclarir-ho, és una dona, i és la meua cap.

Una altra magnífica professional que se sent empesa a iniciar el camí de la degradació en favor del coi de conciliamenta aquesta amb la vida familiar: o amb la vida, en definitiva, que és el mateix. Una altra magnífica professional que ha estat al capdamunt de tot i que el tot se l’ha menjada amb patates. El seu home també és un càrrec directiu, i, per si també cal aclarir-ho, no n'està divorciada. Per suposat, ha estat a ella a qui li ha estat destinada la renúncia. No crec que davall del seu sostre hi hagi sorgit cap altre plantejament en sentit contrari. I tampoc no dubto que aquest sentiment de buit oceànic, d'estar perdent-se el dia que al seu fill gran li cau una dent o d'assabentar-se en diferit que la seua nena ja ha après a escriure el nom i els cognoms d'una tirada, pugui tenir la força implacable que ha tingut si la meua cap, magnífica professional que no ha faltat ni un dia a la cadira-menteixo, en lloc de dir-se Maria, s'hagués dit Josep. I qui em torni a venir amb el qüento que aquest és un altre post feminista, que mira la Regis que ja està plorant un altre cop per la maledicció d'Eva, li arrenco les patilles de viu en viu davant de tota la catosfera. Ja n'hi ha prou de tonteria. Vivim en un món real.

Tot el matí a casa de la meua professora. Un te acompanyat de xocolata ben amarga (a la xocolata que no és amarga se li hauria de dir d'una altra manera, igual que a aquesta mena de sacrilegis capitals que en diuen xocolata "amb llet" i "xocolata blanca"). Els colzes, ara un, ara l'altre, sobre una taula redona ocupada de les nou a les tres per llibres de tapa dura i papers i fotografies en blanc i negre. A la meua galta esquerra, la claror del pati interior d'un principal de l'Eixample de Barcelona. De la meua galta dreta fins al carrer, un ample passadís llarg com un dia sense pa que et porta a les dos últimes estances sobre una estesa de geometries multicromàtiques. Allà on se m'hi posaven els ulls, hi havia una prestageria plena, un quadre sense marc o una porta blanca.

Com a dones que som, parlem de feina i de coses personals sense establir-ne una limitació distingible. Mentre discutim tal o qual tema del projecte, plantem sobre la taula filles i sogres i receptes i afeccions mèdiques. Mentre negociem el calendari, ens salta de la boca una o altra apreciació personal sobre el món, cadascuna des de la seua edat. L'escolto amb una devoció que li tinc a ben poques persones vives. Parlem dels seus articles, de la seua tesi doctoral, que va fer entre un embaràs i un altre. Se'm nota, que al seu costat em sento la persona més insignificant de la Terra? Se'm deu notar, perquè de cop em diu que una persona no pot passar-se tota la vida enyorant quelcom. I m'ho il·lustra dient que per exemple ella enyorava tocar el piano, i que s'hi ha hagut de posar abans que la cosa es fes insuportable. M'ho diu perquè sap perfectament quina és la cosa que enyoro jo. M'ho ha dit perquè sap que la visita d'avui ha de començar a canviar la meua vida.

Quan he trucat a la B. per demanar-li com està, li ho he dit. Li he dit que estic preparada per intentar-ho. I dir les coses és una manera de començar. Com qui vol deixar de fumar. Com qui vol apuntar-se a classes d'alemany. En seré capaç? Confiarem de moment en l'ancestral compromís de la paraula, tan devaluat en els nostres dies. No estic disposada a enyorar quinze anys més el que ja porto més de mitja vida trobant a faltar.

I resulta que avui és divendres i m’ho han hagut d’explicar. He viscut la cua de la setmana totalment enganyada, pensant que era un dijous com una casa. És el que té ser autònoma, a vegades el teu món gira per la seua banda. A mi tant me fa un dia com un altre. Vaig a deshora perquè aquesta temporada no m’he enganxat a cap sèrie televisiva que em pauti la setmana, escolto la ràdio en diferit i al meu voltant la gent no es va explicant quin dia és.

Una de les poques gràcies de ser autònoma és que em sento una mica senyora del meu temps, amb una evident i olímpica despreocupació sobre per on cauen els divendres, els ponts i les festes de guardar.

Pel que fa a la resta, una merda monumental.

A sobre de treballar per tu, has de treballar per la teua causa, ets la teua pròpia ONG: t’has de fer de secretària, de comptable, col·leccionar justificants, tiquets, rebuts, factures, fer-te’ls segellar, fer-los constar, desglossar, extreure’n percentatges, omplir cinquanta mil formularis per cada pet que et tires, anar a hisenda a explicar-ho, pagar-te la seguretat social, fer-te la declaració de l’IVA, i tot sense cobrar! Mai no saps què tens ni que no tens, els comptes bancaris se t’inflen i desinflen contínuament. Quan demanes el finançament per una cosa o una altra i dius que ets autònom, els senyors dels diners ja canvien la cara.

Ni vacances pagades, ni pagues dobles, ni baixes laborals, ni lots de Nadal, que si ara em sento amb els ronyons ben coberts per una factura de pes, que si ara em veig a sota un pont per cent factures insignificants, que si ara caic, que si ara m’aixeco. A l’últim sopar dels de la U. els vaig demanar amb tota la innocència si era de debò això que dos vegades l’any cobren el doble, si és el doble doble o són maneres de parlar. Em pensava que era un mite, ves per on.

Avui diuen als telenotícies que s’ha presentat un avantprojecte de llei sobre l’estatut de l’autònom. Caram, caram. A veure com acabarà, la cosa. Em sembla que el tema dels lots de Nadal no el regula... Però si tot això de les pagues i les seguretats socials i els lots i les mandangues t'ho treuen del teu sou, que em repliquen els afortunats que tenen aquest passaport per tenir tractes amb els bancs i que en diuen nòmina. Sí, tu, però ves si no és bonic viure amb la il·lusió.