Fa gràcia, això del
bicing. El barceloní bicingaire és un ésser que, sobre la màquina, es mostra més
aviat esporuguit, arronsat de ginolls, tremolós de manillar, el pedal incrustat
al pont de la sabata, el timbre amb fluixera. Un fenòmeno, vaja, l’encarnació d’Apol·lo
sobre una quàdriga monoplaça i celestial. Costa de veure’n cap que pedali
relaxadament, la testa obrint-se pas pel món, la
barbeta avançada al nas, en actitud suficient. No: el bicingaire se'l veu tens, se li coneix que fa anys
que no fa girar el plat, el delaten l’alçada insuficient del seient, la
posició infantil del pedal a mitja sola, la pupil·la en alerta continguda, la fesomia, en definitiva, d’estar passant un mal trago. I, al damunt, la vacil·lació del conductor encara esdevé més grotesca si tenim en compte que aquest mitjà de transport és l’artilugi
més estrafet i poc sexi de la galàxia de les dos rodes, lleig com un pecat mortal, que confereix
un punt de ridícul al més àgil i destre dels pedalaires. En fi, que els que baixem
(o pugem) a Barcelona ja tenim l'espectacle garantit, fins que aquesta gent mos agafi pràctica
i el post que ara s'acaba quedi definitivament obsolet.
I ara començaria el poema: si les coses es fessin bé a la primera, jo no hauria hagut de perdre tres matins, i el que em falta per rondar, anant amunt i avall d'aquestes consultes mèdiques de déu buscant remei al meu mal.
El tema de la Sagrada
Família és que ja cansa. Aquesta psicosi col·lectiva sobre la presumpta incertesa del futur de la dita
construcció em fa fer un panxó de riure. Ara resulta que, des de l’enfonsament
del túnel del Carmel, un nyap reconegut per savis i per profans, tots ens hem
convertit en enginyers i podem opinar sobre la conveniència d’un o altre traçat
d’una determinada infraestructura i punyetes diverses. I sense fer-ne la carrera!
Això sí que és ser una llumenera. Potser que ens hi poséssim ja, a repartir
diplomes entre tanta saviesa popular i espontània, o ens faltarà el paper.
Deixeu fer als que en
saben, hòmens de déu, i no emprenyeu més amb la cançoneta de l’home del sac.
De tota la vida que les ciutats s’han foradat del dret i del través, amb
tecnologies força més precàries, moltes d'elles basades en l'aquí caic i ara m'aixeco del pic i la pala, i ara, al segle que som i amb els avenços tècnics
que tenim a l’abast, ens ha de venir d’un pam. Si ens donés la gana, hi podríem passar
fent tirabuixons, entre els fonaments de la Sagrada Família, i als japonesos instal·lats a la torre més alta no se'ls bellugaria ni un pèl.
Malauradament, la
Sagrada Família no ha de caure, ni passant-hi pel davall del cul ni a frec de
cuixes. No tindrem aquesta sort. Com va dir el Pla, em sembla que a Primera
volada, i hi coincideixo plenament, el lloc ideal d’aquest temple expiatori
no seria altre que el fons del mar, en la descripció més sensata i ben parida
que he sentit mai sobre aquest monument. Quan la trobi te la transcric.
Després de cent anys
de no posar els peus en una sala de cine, hem anat a veure aquesta dels zombis.
Abans, però, hem passat pel súper a agafar el beure, perquè als cinemes te’l
fan pagar a preu de guerra atòmica sahariana.
A les
nou ja sóc al centre de Barcelona, més morta que viva, carregada de papers i
eixordida per una sobredosi d'humitat ambiental. Si no fos per la reunió, encara seria al
primer son. Des de les ulleres de sol observo com els hotels posen al carrer les
primeres parelles de turistes, ensonyolides, mapa en mà, cuites com a llagostins
per una vigília intensiva de platja. Quina enveja que em fan: jo vaig a treballar, cames ajudeu-me,
i ells, amb la ronyonera i el barret de pescar, surten a regalar-se el dia a pas de sandàlia i mitjó blanc.
