Hi ha una sèrie de petites catàstrofes que sempre m’han agradat. Que marxi la llum, que es fongui la línia telefònica, que ens quedem col·lapsats per la neu, que plogui a l'hora del pati, no ho sé, són petites coses que destaroten l'ambient i que em provoquen un somriure maliciós per davall del nas, de dolenta que sóc. Mira, hi disfruto. Ara mateix, he de confessar que sento un interès força morbós per alguns efectes d’aquesta crisi, que ja promet ser la més devastadora que he pogut viure i contemplar.
Cada dia és la fi del món. Em desperto a la nit. Giro i tombo, sento com pels budells em corre una mala digestió en forma de boletes de plom. Necessito un advocat.
Bufa, Totxanes, és que un mes passa d’una revolada. Però quin mes, tu. Hi ha una expressió que és perfecta per a això; qui se la va inventar té tota la meua admiració. Una expressió que, sense entrar en detalls, serveix per a justificar qualsevol cosa de manera gràfica i d'un sol cop: és la incomparable “se m’ajunta tot”, amb totes les seues variants temporals. Oh, m’encanta el “se m’ajunta tot”, perquè tant val per un nap com per una col. En el meu cas, vol dir que se m'han acumulat al sistema nerviós un seguit de trasbalsos personals, laborals, domèstics, que era arribar el vespre i em llençava de cap a menjar compulsivament, buscant ressucitar del malson amb una dosi ràpida de plaer instantani, com una ionqui. Devorava, amb la ment en blanc, llesques de panrico en dos mossades, torró de suchard i de rovell cremat del nadal passat, triangles de formatge, nyec, nyac, olives farcides, una, dos, tres, la llauna sencera, pernil salat que em deixava caure a la boca d'una peça, que a punt he estat d'ofegar-me, tot el que trobava pel camí ho deglutia, sense pensar, sense notar-ne el gust, ingerir per ingerir, per no pensar. Avui començo a veure la llum al final del túnel, ara tanco l’ordinador i no el penso tocar fins dilluns.
Ja he explicat cent
mil vegades la nul·la tolerància que tinc a qualsevol alteració de la meua
quotidianitat. Ara resulta que demà m'entren paletes a casa, i això em
té en un estat de nervis mortal. No exagero si dic que, des que sóc coneixedora
de la futura intrusió, aquesta és la idea principal que m'ocupa el cervell, des que se
m'obren els ulls una hora abans de cantar el despertador, fins que, exhausta de
tant patir, em desplomo en un son inquiet i superficial que em portarà a un altre
endemà obsessiu i laboralment inútil.
Ahir vaig haver de
visitar una col·lega que s’ha muntat un estudi força reeixit al cobert del safareig
de casa. És el que té tenir una casa, i un safareig de quinze metres ben
orientat i a disposar. Ui, perdona, se m’excusa, però tot està fet un desastre;
m’havia de venir la noia a netejar i amb això dels crios i la vaga... No cal
dir que tot estava al seu puesto i feia un goig que animorava. És el que té
tenir una “noia” que vetlli per fer de casa teua una veritable llar.
