M'estic desintoxicant. Avui ja he pogut sortir al carrer sense emportar-me'l, cosa impensable fa unes setmanes. A la nit, dormo d'una tirada, i ja no em desperten atemptats ni accidents ni butlletins meteorològics a deshores. Quan m'aixeco, faig fressa amb el cobrellit, mentre els veïns es dutxen i s'assequen els cabells sorollosament. El tap del pot de Colacau gira amb un fris posegós, i la porta de la nevera fa un pum elàstic i sord. Si secciono hortalisses, sento el clec del ganivet sobre la fusta, un clec ancestral, el clec de totes les cuines de la història del món, i quan bull l'olla, m'endormisco amb el borbolleig de l'aigua olorosa, amb el cul clavat a l'espona del marbre, que engrapo amb les mans, aplucant els ulls al sostre. I tot això tan extraordinari que em passa és perque m'estic desenganxant ni més ni menys que de l'emepetrés, que és com dir que m'estic desenganxant de la ràdio, que és com dir que m'estic rehabituant als silencis i els sorolls de les coses que em passen a cinc metres a la redona, impunement. I ho portaria bé si no fos perquè aquest forat immens que cada dia m'omplia la ràdio, ara me l'omple el pensar. I pensar, a mi, mai no m'ha fet gaire bo.
Aquest cony de veu interior que tot ho veu, que res no se li escapa...
Ara, quan tornava a
casa, he vist l’insòlita estampa d’una palma i un palmó abocats en un
contenidor. Ja m’imagino que algú es devia apuntar a la festa del diumenge
per pur folklorisme, sense saber-ne de la missa la meitat. O això, o bé aquesta
gent són d’aquells que, forçats per la tirania de la bombolla immobiliària, no
han tingut altre remei que muntar-se la llar en un sòtan amb cèdula d’habitabilitat
sense una miseriosa finestra ni un trist balcó.
Si no tinguéssis un bloc, probablement no li hauries donat cap importància.
Però com que tens bloc, de cop et trobes que en la jerarquia de successos diaris hi ha coses insignificants que, de la mateixa manera que valen un pensament, bé valen un post. Coses tan insignificants com el pom de mimoses que avui transportava una dona al metro.
L’Albert Om va dir
una vegada, no sé on, que la felicitat és aquell instant comprès entre que
acaben les obres del pis de sota i comencen les del pis de dalt. Això, com passa amb totes les felicitats, només ho saps
quan el moment de plenitud ja ha caigut fulminat d'una llampegada.
D’entrada, no m’agraden els anys nous. No saber-ne res, del que m’espera, no em fa cap il·lusió. Perquè a mi el 2007 ja m’anava bé, amb les seues virtuts i els seus defectes, una mica de sal, i una mica de pebre. Però passa que un cop han caigut les dotze campanades, m’agafa un atac de futur que em planxa. Un any més, que parteix altre cop amb els marcadors a zero. Penso, repenso, retequepenso massa. No caldria tant. Sóc una afortunada insatisfeta, tot i que per anar bé ho hauria de considerar des d’un altre cantó: repeteix amb mi: sóc una insatisfeta afortunada. Ja ho veus, el meu etern problema sempre ha estat saber trobar l'ordre correcte dels factors. I a partir d'aquí, ja no cal donar-hi més voltes.
Si no tinguéssis un bloc, probablement no li hauries donat cap importància. 
