Tot i que els etarres, especialment els de la meua generació i posteriors, són més justets que un pany de cop i la seua manera de fer és repugnant, també és evident que la informació que els mitjans estan oferint últimament sobre els detalls dels seus projectes de futur frustrats no s’obtenen pas amb un copet a l’espatlla i un què, nano, quins plans tenim, per aquest estiu?
(...així que si has clicat per sentir a parlar de coses serioses i de to greu, et convido que passis a un altre bloc del Vilawebari, que de gent entesa n'hi ha per triar i remenar.)
Jo dec ser tonta o alguna cosa per l'estil. Per això avui m'he ficat dins del Gran Diccionari de la Llengua Catalana per buscar alguna accepció secreta del mot “permanent” que se m’hagi pogut escapar en tot el recorregut del meu aprenentatge vital:
adj1 1 Que es manté en el mateix estat, sense canvi, sense moure's. / 2 Que roman. / 3 Que no és provisori. / 2 ondulació permanent (o, simplement, permanent) Ondulació artificial dels cabells que dura molt de temps.
De la pel·lícula Salvador els blocaires de can Vilaweb n'han dit moltes coses, no em vull repetir. Només vull dir que el fet que hi haguem anat nosaltres (el B. i jo) no té cap importància, no canvia res. Personalment em va aportar molt més, em va emocionar infinitament més i em va tocar totes les fibres imaginables el documental que van emetre fa temps a "la nostra", amb els testimonis reals. O, a nivell particular, la comparació que en va fer el meu sogre quan em va dir que el cas del Puig Antich el van viure com els americans el de les seues Torres Bessones. El que avui em tenia més intrigada no era el film. El que em tenia de debò pendent era si hi hauria molt o poc jovent a la sala.
Diguem que déu n'hi dó.
Tota la pel·lícula me l'he passada pensant en aquest jovent. Procurant imaginar a cada fotograma si el que havia de quedar clar quedava prou clar per a la canalla que havien vingut amb les novietes a veure'n una que va d'un que al final el sentencien a mort i el maten. N'hi havia molts que havien entrat amb l'avituallament propi de qui en va a veure una de lladres i serenos. Aquest pot de crispetes, ja veurem quin profit us farà, criatures. He estat processant cada detall només pensant en ells. Tant, que no he tingut temps de plorar.
Finalment em quedo amb el que venia a buscar: darrere nostre, quan s'han encès els llums amb els crèdits encara desfilant, un parell de jovenets a qui no els posaria més de setze anys ploraven a llàgrima viva consolats per les respectives companyes. Això és el que esperava de la pel·li del Puig Antich: escletxes obertes, llavors sembrades i efectes perdurables en ànimes concebudes en "democràcia" i forjades a cop de Playstation i Movistar Activa.
La meua col·lega israeliana em respon el correu explicant que a Tel-Aviv la vida és tan normal que fa feredat. Que a 100 quilòmetres de la porta de casa seua la gent s’està matant i que, pel que fa al seu entorn, a la seua ciutat, a la seua feina, és com si no passés res. Que veuen el conflicte a la televisió, mentre sopen. Si fa o no fa com nosaltres: ara un mort per aquí, ara una cullerada de vichyssoise per allà.
Que el dissabte passat es van manifestar en contra del que qualifica d'"estúpida guerra” i que només s’hi van arribar a reunir 3.000 individus. Amb tot, dissabte que ve hi tornen, encara que, segons ella, tots els assistents saben que no ha de servir per a res. Bé, S.: ja n'hem parlat moltes vegades, de la "utilitat" pràctica de les manifestacions... L'ésser humà en té per molts anys, d'això de ser un animal simbòlic.
L'A., des que ha nascut, sempre ha viscut en guerra. Ella, tan alta, tan benestant, tan glamurosa, que fa servir els cosmètics més cars que ha trobat al duty-free..., sempre ha viscut en guerra. Em replicà que si hi pensés no hagués pogut viure, no hagués pogut estudiar la carrera, tenir uns fills que no són seus. Procura de forma automàtica no anar a llocs molt concorreguts ni agafar el transport públic a les hores punta. Un dia m'explicà que, durant les nits de la primera Guerra del Golf, les families pujaven a les teulades de les cases amb prismàtics i màscares de gas a contemplar l'espectacle dels castells de foc creuat. Després d'això, me n'he guardat ben prou de fer-li més preguntes estúpides.