Ah, per fi, per fi he acabat de classificar els posts, els 342 posts que no s'acabaven mai, ordenadets, aquí a la dreta, en 20 categories; una suada considerable, he estat a punt de llençar la tovallola dia sí dia no, però fa segles que em voltava pel cap de posar-me la samarreta del Fido-Dido i els pantalons vuitanteros de l'equip de handbol del col·le (una servidora té un passat) per posar una mica d'ordre en aquest bloc on els posts més antics ja acumulaven un pam de pols i unes quantes colònies de peixets de plata (Lepisma saccharina). Encara he de fer algunes maniobres amb alguns apunts que no sé com cony classificar-los, però re, el pitjor ja ha passat. Ara ho veig tot més clar, he aconseguit convertir un bloc caòtic en un caos organitzat. Estic estarrufada de contenta. I ara me'n vaig tota cofoia al desplegable de "Categoria", busco la de "De blocs i altres manies", clico "publicar", i llestos!
D’això d’escriure, se n’ha escrit molt. Del fet no escriure, diria que ben poc. Sembla que no escriure no tingui cap mèrit, com tot el que no es veu, però segons com i per segons qui, és una inacció que fa patir més que l’acció mateixa. Perquè no escriure és un acte que es retroalimenta, que es reforça amb la pràctica (hosti: igual que el fet d’escriure, ara que hi penso). Comences un dia dient avui no escric, i no passa res. I si demà no escric, tampoc res no passa. I l’endemà, l’endemà passat, i l’altre, t’adones que si no escrius ja no és perquè no vols, sinó perquè no pots, perquè ja no saps com posar-t’hi. El full se’t fa costa amunt que és un “portento”, com diu l’avi. Res que vulguis explicar no et sembla prou fi com per a representar un retorn digne a un possible posteig regular.
Avui que és el meu
bloquiversari, o bloguiversari, o com se’n vulgui dir, si em descuido em passa
el dia per ull! La Registres fa dos anys, i, per celebrar-ho, planto dos
escuradents en una ració d’escopinyes Caprabo, i brindo amb un succedani
de Pepsibum contra el monitor immaculat del meu mac. És així de trista, la
celebració d’un bloc anònim, què hi farem: no hi ha cap pa que no costi una coca.
Com m’agrada que a Mésvilaweb
s’hagin incorporat els títols dels posts, quanta feina que estalvien al sofert
lector. Segur que d’ara endavant el nombre de visites de cada bloc s’ajustarà més
a la concurrència que li pertoca i reflectirà millor el còmput de llegidors reals.
Ja s’ha acabat d’entrar a portes equivocades i sortir-ne rabent, ui, dispensi, em
pensava que. De la meua banda, ja s’ha acabat irrompre en solil·loquis polítics i
pseudoperiodístics on no hi pinto re. És que en llegeixo els titulars, i m’agafa una mannndra que
em fa posar els ulls en blanc.
Després de barallar-me una bona estona amb la plantilla, fent i desfent i girant i tombant, per fi he trobat el budell que tocava i he aconseguit canviar l'interlineat del text! De pas, també he buscat una font més agraïda, espero, a la lectura en diagonal. Un moment, que ploro de l'emoció.
