La vida és canvi, no hi ha volta de full. El Bassas, el segueixo pràcticament des del primer dia. El Bassas ha estat en tots els meus matins d’universitària, ha sigut la sintonia de la llet amb colacau regirada a l’estómac pels nervis d’un o altre examen. Fins l’aparició de Rac1 al dial, l'agulla de la meua ràdio estava enganxada amb Loctite al punt de Catalunya Ràdio. Fins aquesta temporada he anat alternant matí-Catalunyarràdio, tarda-Racú, vespre-Cataluyarràdio, nit-zàpping entre els programes esportius de les dos emissores i, també (i ara em poso un antifaç) la tertúlia del Miravitllas (ningú no és perfecte). Aquest migdia es pot dir que, si no passa res d’imprevist, a casa meua es formalitzarà l’apagada analògica i digital de l'anteriorment anomenada ràdio nacional de Catalunya. Em dol i em redol, perquè una emissora que es fa dir així hauria de ser la número u del meu país i no acabar convertida en una segona Comràdio. Calla, que comença l'entrevista amb la Neus Bonet, això no m'ho perdo.
De periodisme, jo no n’entenc ni fava. Però sóc una acèrrima escoltaira dels programes esportius de la ràdio i, per tant, ja porto anyets sent “testimònia” passiva de la manera com les redaccions procedeixen a l'hora de dotar de continguts les seues llargues, excessives, hores de programació radiofònica. Són com els programes del cor, que d’un pet de la Obregón n'omplen tres Salses roses i set edicions de l’Está pasando.
De casa estant he assistit virtualment al minut a minut de fitxatges que al final no han sigut, a la gestació de rumors diversos que s'han anat apagant sense haver estat mai provats, a l’aquissament de les masses –barcelonistes, concretem-ho ja– ara cap a una banda, ara cap a l’altra, segons com bufés el vent. Cada sospir en una o altra direcció ha generat hores i hores de tertúlies, debats, discussions, com si es tractés d'un afer d'estat. Però sobretot han convertit l'exercici de la divagació dialèctica en un art.
A mi sempre m’ha relliscat tot. Tinc la meua opinió sobre el cas Ronaldinho, sobre el Rijkaard, sobre l’equip Laporta, i sobre els llangardaixos aquestos que han muntat la moció. Els mitjans esportius tenen un poder d'influència sobre el nostre club que no me'l sé explicar. Bé, sí que me'l sé explicar, però em fa mandra. Per tot això i més espero que avui es faci justícia amb una trajectòria presidencial que objectivament ha tingut molts més encerts que errors, però en tot cas no tinc un bri de confiança que un nou redreçament del club aconsegueixi que el soci i el simpatitzant del Barça experimenti la mutació genètica necessària per a deixar de banda aquesta dèria autodestructiva que el defineix pels segles del segles, amén. Vindran temps millors, segur, i no cal patir que sempre sortirà algun altre cap de soca amb l'empenta i entusiasme que cal per a poder-los continuar espatllant. Visca el Barça, malgrat els barcelonistes.
Avui és un gran dia. Un dia enorme. Sense paraules. Penso en els teus fills i en un de tants missatges telefònics que t'enviaven, a través de Radio Caracol, cap a la selva, selva endins, "mucha, mucha fuerza, mamá", davant de les càmeres que van enregistrar el documental en què et vaig conèixer a tu i a la teua feina. Un dia feliç. I tot just comença.
Fixa't que últimament la diada de Sant Jordi està agafant, des del punt de vista mediàtic, com un aire electoral. Les setmanes precedents, els escriptors fan campanya, míting-presentacions de la criatura per tot el país, i, arribat avui, les editorials de més pes, que vindrien a ser com els grans partits amb número per la rifa, han estat pendents dels resultats dels seus candidats des de les seues seus amb cava i picapica. Aviat tindrem programes especials amb Corals i Terribes que ens il·lustraran sobre formatges de colorins les vendes de llibres per percentatges i l'escriptor guanyador.
Sóc conscient que amb aquest post
quedaré definitivament retratada, però és que no me’n sé estar, no-me’n-sé-es-tar.
Es trobava una servidora fent divendres davant de la tele, remenant canals en
acabat de Callejeros, i plam, topo de nas amb un programa d’aquests on hi van a
plorar les famoses de mitja màniga a canvi d’uns quants quilets per desafogar una mica la hipoteca i de repic fer-se el bòtox i desembussar-se les "cartutxeres" (perquè els pits ja els portaven d'abans, que és lo primer que es fan, sinó, famoses de què?) i també, que no perdi el fil, a canvi d'una mica de mal rato que els
fan passar una rotllana de “periodistes” del cor àvids de fetge (paradoxalment).
Al plató, cony, si és la Maria José de Gran Hermano I, que segur que tu, que ets
un català com cal i mires l’Àgora i Millenium i ho saps tot de
primera mà sobre el culebrot d’Esquerra Republicana, no deus tenir ni idea de
qui és, però només afegiré que és la que es va embolicar a “la casa” amb aquell soca que es lamentava “¡¿quien me pone la pierna encima...?!". Doncs veig que
la Maria José porta uns ulls desfets que em fan pensar que ja venia plorant des
de maquillatge, i ei, un respecte, de moment, perquè està explicant tots els
detalls del dia de fa dos mesos en què va morir la seua filla, que tenia paràlisi
cerebral. I al final de la història i de tota la ploramenta, va una periodista,
tota compostura i vestida de cap d’any, que s’hi solidaritza protocolàriament i a
continuació li comenta que “los espectadores” segur que s’estan demanant (ui, sí,
a crits i seroll) com és que gosa anar a un plató a vendre aquesta classe de tragèdia
(ui, pos sí que m'ho demano) tan grossa que només cap al si de la intimitat i blablabla. I la mare desconsolada l'interromp ipso-flauto fent cops de cap, que no, que no, “no es vender, no es vender, ya me conoséis, que yo no he venío a vender
nada, porque te digo, eh, te digo, que todo el dinero que saque del programa, eh, todo
el dinero... (i aquí penso jo que dirà: va a ir destinado a una fundación
racatà, racatà, però encara m’estic fregant les orelles quan he sentit que
continuava:) ... es para que mis padres puedan haser un crusero a Gresia, eh, un crusero a Gresia que no les falte de nà”. I aquí, tant de xerrar, tant de xerrar, és quan em quedo sense paraules. Bona nit.
