Quin país, marededéu,
quin país! Acabo de tornar d’una festa “de negocis” on he conegut una americana
d'Arizona que porta 4 anys a Catalunya i parla un català perfecte, amb uns “collons” i “macagunlous”
que fan gust de sentir, i també a una lleonesa que porta 10 anys a casa nostra
i que em recrimina “este catalán tuyo es muy cerrao, es que no te entiendo nada”. Però calla,
que entre el restaurant i la ballaruca ens ha agafat un taxista paquistanès que
en sentir l’adreça ens ha demanat “baixo per tal carrer?” i, un cop a la destinació: “us deixo aquí mateix, a la
dreta?”. No m'ha sapigut gens de greu l'euro vint de propina, un bon servei s'ha de pagar com cal. El que sí que m'ha sapigut greu és que, mentre lligàvem amb un autòcton, la lleonesa li digués "oye, te vas a quedar flipao: Yénifer, dile algo en catalán al Yordi!", així, com si fos una mona de fira, mentre la pobra al·ludida em comentava, emparada pel volum insultant de la música "El que més em fot és això, quan em diuen parla català, parla català, que ja veuràs quina gràcia". Quin país, marededéu, quin país! Endevines, de tota aquesta gent, qui és qui no rutlla?
Anirem ràpid, que el post és dels que fan mandra. Ahir volíem portar els fills dels cosins a l’Imax, a veure els Taurons 3D o, com a alternativa, les Profunditats marines 3D. (La tria era imposició d’una servidora, amb l’oposició del B., perquè mentre que a mi les bèsties aquàtiques em susciten una fascinació desaforada, al B. més aviat li provoquen pixera.) Amb tot, n'estàvem decidits, perquè diuen a la Tevetrés que, tant l’una com l’altra, les fan en català, i que dóna corda al català i que pum i que pam. A mitja tarda, que és quan el cos t'és més favorable a un “nem al cine”, agafem la cartellera, i heus aquí que aquesta corda que figura que hem de donar se’ns presenta més curta que un pany de cop:
Un dia dius va, avui baixem a la City i anem a veure per fi la de la rata que cuina, que mai no és tard per posar-se una servidora en evidència davant de les habilitats culinàries d'un rosegador comú. Seguint el protocol, quan anem pel pas número dos (per als catalans, sempre hi ha un pas número dos), que és mirar en quins paratges inhòspits del nostre territori la passen en català, de seguida entenem per què, en efecte, el cinema en aquesta llengua no genera demanda, que a casa meua vol dir que té una oferta la demanda de la qual és pràcticament impracticable: la projecten a un, calla, no, a dos cines en tooooota la capital: un al centre i l'altre a la fi del món. Impressionant: prepara el GPS que la cosa va d'aventura.
Mira que m’agrada, el
te amb gel, però li he agafat mania a força que me’l portin sense haver-lo
demanat. Som en un frankfurt de la Rambla de Catalunya, i dic “de Catalunya” per dir alguna cosa. La cambrera és xinesa,
aproximadament. Sembla espavilada, i m’ha pres la nota a la primera, sense imperatius
lingüístics: un te amb llet. Caram, tu, encara hauré de creure en els miracles...
Però no, ja el tenim aquí, el te amb gel de la punyeta. No, gggel no, senyora: lllllet, leche, leite, lait, milk, vaca's juice, em cago en tota la Comunitat Europea. Que un cambrer no em sàpiga entendre si li demano una destil·lació de grana de matafaluga, mira, passi, però que no tingui idea de què és la “llet”, que forma part del vocabulari bàsic de primer de cafeteria, que fins i tot ho sap un nen de primària acabat d'arribar del Camerún que no ha vist mai un bar ni dibuixat, això ja em costa més d'assumir. Ja veuríem quant de temps duraria en una farmàcia l'apotecari que no sabés què és el paracetamol.
I jo que reflexiono: si
aquests cambrers han arribat a l'entranyable conclusió, encara que sigui errònia, que “llet” és “hielo”, que
per fonètica deductiva no s’hi acosta ni d’esquena, què els ha de vindre d’aquí,
aprendre directament que “llet” és “leche”, macasumcony? Em vénen ganes de penjar un rètol
a la porta de l'establiment que digui “S’ofereix clienta amb idiomes, bones referències. Capacitada per demanar el te amb llet en cinc llengües diferents i fer que el seu personal se senti com a casa”. Els
propietaris dels bars m’haurien de pagar, per ser una parroquiana tan
qualificada. Resulta que jo els compro el servei dels seus treballadors i a sobre els he de fer la feina de traducció automàtica. Cornuda i pagar el beure (cornuda y pagar el pato, popcorn and pay the drink, etc.), mai millor dit.
No entenc com els
hospitals no estan col·lapsats de filòlegs amb afeccions cardíaques per l’estrès
de viure en un país en què els mitjans de orals i escrits presenten unes deficiències
tan flagrants en qüestions de llengua. Jo mateixa, que ni tan sols no sé
conjugar els verbs sense tenir a mà el Xuriguera, que la meua formació de
lletres es va quedar a segon de BUP i encara gràcies, visc esgarrifada de tot el que he de
sentir: vaig amb la ràdio pel món i cada barbaritat que m’entaforen pels taps de l'emepetrés és com un dard al mig de les costelles, em provoca un tal espasme als òrgans vitals que un dia d’aquests m’hauran d’ingressar.
Això del malparlar m’he
fixat que va per modes. Ara he detectat que es porta molt el “de quan en quan”, “de quan en
quan això”, “de quan en quan allò”, i des del malaurat Fòrum de les cultures comencen
a anar més de baixa els “aconteixements”. La distinció entre esses sonores i sordes
ja ha passat a la història, de manera que ara ens hem d’acostumar a les sobres
de l’AVE, portem els savis a una residència, sortim de caça per
anar a treballar i som convocats a participar en les seleccions
municipals. El verb “treure” ha fulminat el malaguanyat “prendre”,
i les coses ja no passen a la tarda o a la nit, sinó per la tarda o per
la nit; de passada, el vespre ha estat desterrat del mapa lingüístic, com els
quarts i mig i les hores tocades, en favor de les mitges i els mitjons.
Quan sento el que
sento, se’m fa clar que la gent que comet aquesta mena d’errors mai no escriu
ni llegeix en la nostra llengua: si no, ja em diràs d’on surten “una dubte”,
“una compte” o “una pintura negre”? I les “recomenacions”, els “textes”, els “reflexes”,
les “llògiques”, les “relligions” i els “certificats metges”, que ja m’acaben de
matar.
Sí, ja sé que no sóc pas la persona més adequada per anar donant lliçons d'ortodòxia ligüística, perquè també les faig de l'alçada d'un campanar, però cony, no sóc pas periodista, ni poso veu als anuncis, ni sóc tertuliana, ni em dedico, en definitiva, a corrompre la llengua des un mitjà de comunicació, moltes vegades públic, que és des d'on s'ha de predicar amb l'exemple i constituir un punt de referència per al bon escoltar de les oïdes del nostre país. Si no ho fan aquesta gent, que és la seua fenya, ja podem plegar.
I aquí ho deixo dit,
de moment, perquè això fa l’efecte que només acaba de començar.
