Ja ho veuen: diumenge. Fins al despatx m'arriba la ferum de les crispetes d'ahir, tota la casa n'està empudegada. I a mi em vénen arcades, perquè no hi ha res pitjor per a l'estómac que endrapar una tona de crispetes amb el pilot automàtic i els ulls fixos esperant un gol que no arriba. Te les podrien canviar per engrunes de porexpan i te les fotries igual i amb el mateix desfici. Així que si el gol et ve com va venir al minut 83, el mal ja és irreparable, Primperan al canto. Ara, a 12 punts: què et sembla? Si mires enrere i ja no t'arriba ni la flaire de la gomina que enllustra la testa del noble y bélico adalid, caballero del honor... Ja t'ho dic, que jo avui només sento olor de crispetes.
Però ja ho veuen, deia: diumenge, i treballant, i tot per no saber dir que no. I tot perquè l'any que ve qui sap què passarà. Perquè el Pau, la Marta, la Teresa, i dos més dels quals no he parlat al bloc s'han quedat sense feina. Perquè la Berta espera un encàrrec que mai no acaba d'arribar i el lloguer se la menja viva. I el Joan, que, tot sigui dit de passada, me'l vaig trobar l'altre dia al Centre amb una altra criatura i una dona diferent, doncs què tal-com va-quant de temps-ja ho veus, diu també que fa un mes que no treballa. I cap d'ells no els veuràs amb pancartes cridant consignes en castellà davant de la fàbrica, perquè la fàbrica són ells. Amb això ja està tot dit.
Doncs sí, l'any que ve no sabem què passarà, però almenys tindrem més temps per escriure al bloc. Que l'aprofitem o no, ja serà una altra cosa.
I és clar que sí, aquesta és la manera: potser tu i jo havíem decidit, mai que puguéssim, no volar o deixar de volar amb Air Berlin, però aquest gest segur que no els hagués fet ni pessigolles: “un palomo no hace verano”, com deia aquell. Però ep: quan es tracta del Barça, el nostre Barça, que s’hi nega, quan els toquem la butxaqueta ben tocada i, de retruc, el voraviu del prestigi, ara sí que fa pupeta, oi, Herr Hunold? Doncs molt bé, Senyor Laporta, així es fan les coses, a can Barça. Qui s’han cregut que som, nosaltres?!
Com a ciutadana de la UE aficionada a això de veure correr vint-i-dos individus (normalment majors d’edat) darrere d’un tros esfèric de cuiro, ahir al vespre em mossegava els punys en sentir com pujava per la vall del pati l’apassionament dels meus veïns italians (sí, els mateixos que al mundial de poc que no ensorren l’edifici), i també la xaranga dels espanyols-vamos-coño, fruïnt tots en primera persona de la seua gran nit de futbol europea. I em mossegava els punys de l’enveja que em feien, i em fan, els futbolers que tenen una “seleción” regalada, així, té, sense cap esforç, sense humiliacions, sense haver de demanar permís al papa i a la mama. Una selecció nacional gratis, "porque yo lo valgo", t'ho imagines?, i només per haver nascut en aquella classe d'indrets físics, i/o també psicològics, on per viure de normal només et cal llevar pel dematí i anar fent amb el que et vas trobant, ara un dia, ara l'altre, amb un còmode sistema operatiu de sèrie que et val per a tot, en aquests indrets de somni on el vent sempre bufa a favor i la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Quina enveja, poder ser no-nacionalista en aquestes condicions. Jo m’hi apunto.
Ahir volia parlar del
Messi, i no me'n va sortir ni una paraula. I avui, que no tenia cap intenció de parlar
del Madrit, mira, aquí em tens, amb la mitja rialla, xano-xano, fent cap al
bloc. Perquè m’acabo d’empassar el partit retransmès per la ganyolamenta de la
Ser, que encara em tremolen les trompes d’Eustaqui, i això té un mèrit, el mèrit
que no t’agafi un atac de cor amb cada jugada, sigui o no de perill manifest. Encara
no m’explico com aquests hòmens de la veu de rovell, del Guti-por-tu-madreee,
i de lo-tuyo-no-tiene-precio-puritos-Ducs, poden aguantar noranta minuts
en aquest estat àlgid de tensió, una tensió que se t’encomana, que et
taquicarditza, que et fa hiperventilar, i et trobes no sé com, amb aquella cridòria
infernal matant-te el cuc de les orelles, fent-te d’urgència una til·la de
microones amb el 1 a 2 en temps de descompte i encara creient possible l’èpica
blanca. Però avui, xiquet, avui l’esforç ha valgut la pena. Me’n vaig al llit
amb el cap com un bombo, però amb aquella tranquil·litat d’esperit de qui retorna
a la llar, estàlvia i victoriosa, després d'haver travessat de cap a cap, durant sis quarts d'estrèpit radiofònic, un peculiar camp de batalla de quatre còrners amb els respectius banderins.
Una altra nit com
aquesta jo no l’aguanto. Per a la pròxima jornada el Puyal ja em pot apuntar
falta. El B. i jo hem fet una tertúlia de crisi i hem arribat a la conclusió
que la davallada en picat del Barça, casualment, comença amb les primeres
declaracions incendiàries de l’Eto’o a Vilafranca. No és per espolsar
responsabilitats, però per a guanyar lligues no pots tenir una bomba instal·lada
permanentment al vestidor. Qui no es consola és perquè no vol.
