A la fira de Sant
Ponç hi havia pa de figues a la majoria de les parades. Des dels cinc o sis anys que no
l’he tornat a tastar. Me’n recordo de ma iaia com anava
atapint les figues seques amb la mà de morter, d’una en una, esculpint el negatiu del recipient
ceràmic. La fruita era densa, olorosa, de textura plastilínica, marronosa. I ara una altra, m'anava retransmetent ma iaia l'operació, i una altra. De tant en tant hi afegia un sostre de
no sé què (farina?, ametlles?), no ho sé, per més que m'hi esforço no m’arriba a la memòria. Potser a la concavitat del morter hi havia enfonsat un drap, com feia amb el mató, per a facilitar l'extracció de la peça. Compra’n un,
va, que em diu el B. No, no, que em fa por que no tingui el mateix gust que recordo.
Però és mentida: el gust que m’imagino és fugaç i dil·luït, una espurna dolça a
la llengua mental, amb una mica d’aspror al paladar que ja no tinc, però, amb tot, sé del cert que fos el gust que fos no podria ser de cap manera igual.
Mirant l’Àgora
d’avui, que anava de tot això de l’internet, m’ha agafat aquella cosa que de
tant en tant m’agafa i que és enyorar l’època en què l’única pantalla mitjanament
tecnològica que tenia per remenar era la de la calculadora científica. Quins
temps tan feliços, tu. Els treballs de l’escola els fèiem tirant de Gran Enciclopèdia
Catalana i els picàvem una ratlla rere l'altra amb l’Olivetti Lettera, tec, tec, tec, fet que
esdevenia tota una labor d’artesania. Ja ho veus, setze anys a cada orella i ja estem
explicant batalletes com una iaia de competició.
Avui tocava Hisenda,
i mira, m’ha sortit una devolució mileurista. Què, em diuen, caurà un viatget?
Què viatget ni què punyetes, aquest serà el meu sou de l’agost. Què no
treballaves, a l’agost? Treballar sí que treballo, però en aquest mes no em
paguen ni les pipes. I cada any la mateixa història.
Amb tots els maldecaps i malviures d’aquests dies, només em consola l'estar convençuda que per res del món no voldria tornar enrere. Quan era estudiant només somiava que fos ara. Un cop acabada la carrera, em vaig sentir a dir de mil boques diferents que els problemes de veritat començaven a partir d’aquell moment. On vas a parar! A mi, tot s’ha de dir, estudiar sempre m’ha agradat, i encara m’agrada, però la mandra que m’ha fet sempre haver de demostrar-ho amb exàmens i proves diverses, no hi ha paraules per a posar-li nom, ni al nou diccionari que ha sortit ara.
Ahir, quan aquest 2006 traspassava, nosaltres ja érem al segon son. M’ho figuro, perquè en un moment donat vaig sentir com una veu que em deia: ja deu ser el 2007. A mi m’importa un cogombre, el 2007. Encara està tot per fer, i ja veurem què ens espera. De tot el que no és, no te’n pots refiar. Les coses al sac, i després encara parlem-ne. I un cop recitades les quatre lletanies del pagès, anem a la cosa, que sempre m'embolico.
