Aquests dies de
malestar general, m’he fet caure a les mans tres petits volums de Quaderns
Crema que he tret de la biblioteca amb el nas arronsat. Necessitava consumir
una cosa ràpida, lleugera, sense més expectatives que les de mantenir el
cervell ocupat amb aires nous que m’allunyessin de la tragèdia que s’havia d’esdevenir
al meu lavabo. Doncs bé, a raó d’un llibret per tarda i més n’hi hagués, puc
confessar que he tingut la grata sorpresa de descobrir l’escriptura de l’Empar
Moliner, i ja puc confessar públicament i amb el cap ben alt que em llenço als seus
peus, que si vol li enllustro les sabates, que la convido a un cibergintònic,
que li imploro perdó des del terra estant pel post desafortunat en què vaig fer acompanyar el
seu bon nom amb el de la Maria de la Pau Janer.
Avui ens hem llevat amb una gran notícia: ja som al futur. La novel·la guanyadora del Ramon Llull ha estat escrita per una exponent de la generació de nouvinguts que representa que ha de fer gran aquest país. Quina manera més digna de demostrar-ho, tu: on s'ha de firmar?
Conec una història que val la pena d’explicar. Va d’un llibre gruixut i d’una escriventa. L’escriventa, quan encara no es pot considerar com a tal, fa un màster d’escrivència aplicada impartit per gent que remena cireres. Fa coneixences, que per a això paga el quilo que val el màster, i algú d’aquests remenaires de cireres, que treballa en una editorial d’anomenada, li fa una proposta: escriure un llibre.
Demà me’n vaig d’excursió a una bonica localitat situada al rovell de l'ou
de Catalunya. Hi anem a celebrar els aniversaris del D. i de la E. Ara mateix
acabo d’embolicar els regals, i des d’aquí sento com van saltant els cel·los de
les vores, negant-se a la idea d’haver d’aguantar tota la nit un paper massa
esquerp pel seu gust.
El P. i jo hem quedat davant d’una llibreria d’aquestes de fast-book,
que en dic jo, amb cent mil seccions dedicades a matèries diverses i un racó
miseriós i recòndit abandonat a la literatura catalana. Aviat ho tens tot vist.
(I més si tens clar que no regalaràs res de Maria de la Pau Janer ni d’Empar
Moliner, per posar dos exemples que rimin.) És més, posaria la mà al foc que
hi pots trobar més llibres en anglès que en català. Però mira, ens anava de
pas, i què hi vols fer.
La meua llibreria de capçalera de Barcelona és la llibreria Ona (que també
rima). De vegades no en sortiria ni amb aigua calenta. Hi compro els meus
llibres, els teus, els contes dels fillols, els dels fills del cosins i més
n’hi hagués. És com un paradís instal·lat a la terra. I més quan saps que els
clients que t’hi trobes no són allà de casualitat. A vegades un català
necessita injectar-se una certa dosi de país en vena, i la llibreria Ona és per
mi la millor narcosala de la identitat. Quan en surto, vaig fent esses per la
Gran Via amb el cantó de la bossa que predica "llegeix llibres en
català" ben a la vista, i el cel fa pampallugues i els ocells canten i el
món és plàcid i multicolor.
Un dia com tants d'altres, amb el B., buscàvem pel segon pis un altre volum
de l’obra completa del Pla, i vinga mirar i remirar pels prestatges, i què
estrany, tu, si eren aquí, ves que no els hagin venut tots, ves que no els
hagin canviat de puesto, i finalment, a l’hora d’anar a pagar la tria
alternativa, d’un cop d’ull mig inconscient, va i els veiem ocupant tota una
prestatgeria a l’esquerra del taulell, un darrera l’altre com una flamant
col·lecció de nous testaments. Ens hem afartat de buscar-los, que li dic a la
dependenta. No, si els tenim aquí perquè l’altre dia ens vam trobar que ens els
havien robat tots. Com! Com ho sentiu: algú va venir i se’ls va emportar; per
això ara els tenim aquí, a la vista.
Quan vam sortir no sabíem què pensar. Caminàvem tots dos muts per la Gran
Via, una mica destarotats, cadascú donant-li voltes al succés a la seua manera.
Qui pot voler robar unes obres completes del Pla? Com se les va poder emportar?
Les volia per vendre-se-les? Les volia per llegir-se-les? Potser estava pelat,
com nosaltres, i simplement feia una obra de caritat envers el seu esperit...
Es veu que els nostres pensaments devien convergir en aquest punt, perquè tots
dos, d’una manera o d’una altra, vam deixar anar la veu a l’uníson per dir més
o menys que No, si el mateix Pla ja ho deia, que el preu a què anaven era fora
mida..., no m’estranyaria que si fos viu ho hagués trobat tot plegat un gest
encomiable.
Què cony vol dir, que un llibre siguifàcil de
llegir? Això és un insult a la pròpia capacitat intel·lectual. Un dia, en una
coneguda llibreria del Passeig de Gràcia de Barcelona, que ara també es fa
canviar el nom d'idioma a la pàgina web, vaig sentir la conversa entre un subjecte
encorbatat i la dependenta, a qui s'havia dirigit amb un volum i un paperet a
la mà: que m'han regalat aquest llibre, i el voldria canviar per un o dos de
més curts. I a vostè què li agrada? No, és que jo no tinc temps de
llegir, doni-me'n un que sigui curt, que sigui facilet. Així, com qui parla
d'un quilo de tomàquets. Que siguin petits, que no siguin madurets. El B. i jo, des de dos cantons oposats del taulell,
vam convergir les mirades en el
clatell impol·lut d'aquell pobre empresari sense temps que volia canviar dos-cents fulls per dos paquets de cent. Si, home,
sí, i posats a demanar, que siguin en blanc.
Els que busquen llibres fàcils de
llegir es perden tot l'art de la literatura. Busquen guies gastronòmiques,
manuals d'autoajuda, reculls fotogràfics, però no literatura. Els millors
llibres que he llegit són els que m'han fet anar els engranatges a tota màquina,
sense compassió, els que exploraven àvidament amb els límits compositius de les
paraules i arrencaven tot el sentit al meu vocabulari, els que a força d'anar
avançant pàgines em feien sentir la meravella d'una bona peça musical. Jo no
vull dos notes fàcils, jo les vull totes, en plena ebullició, que m'omplin el
pit d'aire, que em facin retrocedir, desitjar rellegir aquest fragment que m'ha
tallat la respiració, deixar-me anar en els moments plàcids, contreure'm en els més amargs, deturar-me per assaborir
tots els matisos d'aquell adjectiu ben triat, passar els fulls amb calma, a
vegades amb voracitat, i agafar l'embranzida de les últimes pàgines amb el cor
accelerat, per arribar a l'última, tancar el llibre sobre la falda i llençar
la mirada lluny a través dels vidres de la finestra, amb el cap mig emboirat
encara pel miracle d'haver viscut tant sense haver sortit de casa. Qui ha
acabat un llibre amb llàgrimes als ulls sap que no hi ha plaer que se li pugui comparar.
