|
 |
|
De la ceba I no és la de "Lo-lo, lo-lo...", així que els "forofos de la seleción" hauran de fer colzes amb el nou "hinno". (Per altra banda, aprofito per informar que la lletra que vaig proposar jo al Comité Olímpico Español no va arribar gaire lluny, i no ho entenc. Feia: “Cargol, treu-bà-nya…”. En fi, que aquesta gent no té sensibilitat, no ho descobrirem ara.) Des de fa uns mesos, de tant en tant, he de baixar a Madrit. Mira, coneixem món. Avui he estat a la Moraleja, tu, en un cop de pont aeri. Quin bé de déu de luju, sembla Beverly Hills, amb urbanitzacions amb garita de seguretat a l'entrada i goril·les prenent la fresca, perquè mira que en fot, de fred, allà a baix. Em sembla que he enganxat alguna cosa.
Passo per aquí per esteranyinar una mica el bloc, que ja he vist per la finestra que el rondaven uns ocupes prenent-li les mides. La millor hora del dia i de tots els dies que l’han precedit és aquesta hora, perquè ja no és avui, però tampoc demà, ni demà passat. Uns dies que arribaran, no ho dubtis pas. Però el pitjor de tot és que la setmana que ve m’envien a Madrit, i no me’n recordo ni de conjugar els verbs en castellà. Tampoc no sé si he de dir que bajo a Madrit, vengo a Madrit o voi a Madrit. No sé si traigo los documentos o si llevo los documentos. Ai, mare, que sóc pell. Ara m’aniria bé ser una simple mesetària i poder anar amunt i avall per la pell de brau sense haver de preocupar-me pels idiomes. Aquí em planto i tu m’entendràs por mis güevos i com em dic Manolo. Quina sort que tenen alguns... I encara se'n queixen. Mentrestant, vaig per casa assajant la situació, escoltant com s'ho fa el Francino, que se'l veu molt suelto: Lesson uàn. Líssen and ripit: En la entrevihta de hoy, nohacompaña... I jo: en l'entreviç..., vihta de uoi, nos hacompanya... Mañana viernes nojtrasladamoh a la Alhambra. Manyana viernes noj tras..., traj-la-da-mos... moh! a l'Alhambra. I així nà fent. Això em recorda un dia de no fa gaire que el savi Basté ens va descobrir en el seu programa un dels entrellats de la llengua castellana: així com els catalans tenim la ela geminada, va dir, els castellans tenen la ena geminada: Lesson txu. Líssen and ripit: Fennando, ginnasio, Encanna. Em sembla que tenint això clar, i amb un parell de visites als canals internacionals, ja vaig una mica més preparada. Avui m’he trobat amb dos situacions gairebé idèntiques que he dit mira, les explicaràs al bloc. Anava amb la meua alegria carrer avall, peregrinant de botiga en botiga d’articles de viatge i amb la mateixa pregunta a la boca: que si teniu necessers, industrials, vull dir que generosos, una cosa més o menys així, i en dos dels establiments, atapeïts que no hi cabia ni un sospir, m’han atès un parell de barbamecs que amb prou feines devien arribar als 15 anys, si els tenien. En aquesta mena de negocis familiars, els dies de pau i amor universals els amos hi tenen empleat fins al hàmster de casa, encara que hagi de ser per embolicar paquets. Això és un país com déu mana, macasumdena!: tothom a treballar, i la canalla que sàpiguen què costen les garrofes. Tots dos nois feien la cara de ser els primers de la classe, ben arreglats ells, amb el cul dels pantalons a puesto, les ulleres damunt d’uns nassos a mig fer que ja respiren una punta de borrissol, interpel·lant-me amb aquella veu cosida de galls: el vol de senyor o de senyora?, (i és clar que sí, harmós, parlant de vostè, com la gent ben educada), de viatge o d’estar per casa?, i mostrant-me tota la mercaderia més sol·lícits que uns prínceps de l’alta marroquineria. Aquest és molt pràctic, perquè veu?, es penja d’aquí i queda així obert. I aquests de la casa Tal ja pugen més, perquè són més reforçats, miri, amb una butxaca aquí, i una aquí, i una altra aquí. I ris, ras, cremallera amunt i cremallera avall. Quina delícia de criatures. I no en teniu que no boniquegin tant, més de batalla? Ja sé que en aquells moments, a una hora d’abaixar la persiana, més aviat foren amb el cap a la play, o fent-se una palla-pantalla, però com ho dissimulaven, tu: els hi hagués comprat tota la mà de gènere a ulls clucs, buida'm aquell prestatge, i m'emporto tots els paraigües, i els moneders aquests d'aquí, i posa’m també una Samsonite familiar, de set places, amb doble combinació, sis parells de rodes i quatre intermitents. Per a regalar. I ara torno amb la furgoneta. Però clar, siguem pràctics: no tenien el que buscava, i no hi havia més volta de full. Però que consti que les dos vegades he estat a puntet-a puntet de comprar-los encara que fos un clauer i dir-los a sons pares, davant de tota la clientela: cuideu-me'l, aquest xiquet, que al pas que va farà carrera. I és que a mi, amics i amigues de la catosfera, i per si no ho havia dit manta vegades, pels dintres-dintres em perd l’estètica. Aquest matí he passat per davant d’una obra i sento que un manobre li diu a l’altre, ensenyant-li no sé què: “mira, Mohamé, esto es un retulador, RE-TU-LA-DOR, a ver si vemoh adelantando con las clases de castellano.” |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaços0. PRESENTACIó
DELÍCIES DE CAN VILAWEB
DE LA NOSTRA GENEREIXON (O GAIREBÉ)
NO BEN BÉ DE LA NOSTRA GENEREIXON
NOIES AMB TALENT
VILAWEBAIRES QUE NO EM PERDO MAI
ZZZ
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
