Un dia de fa anys estàvem
collint bolets, o més aviat fent-ho veure, i tot d’una va començar a ploure. Sí,
home, allò que cau aigua del cel. Els moixons van emmudir, i, de cop, damunt del
bosc, es va precipitar en tromba un immens aplaudiment. Ma mare ens cridava, la
caputxa, cordeu’s l’anorac, correu cap al cotxe, mentre mon germà i jo seguíem enriallats
les gambades del pare, que amb el cistell s’havia calçat un casc de vímet improvisat:
era el nostre general. La caputxa, N., J.!, l’anorac! I el pare, que mai no havia
fet la mili, desfilava lleuger amb el bastó estintolat a l’espatlla, un, dos,
un, dos, camí del camí; i un dos, un, dos, fèiem mon germà i jo, rectificant-nos
el pas a cada pas, xops com a gats, els serrells regalimant davall de la
caputxa, el moc despenjat. Nem a esmorzar? Va, Jaume, reia ma mare, no feu
tonteries, que agafaran una galipàndria!
Quan
vam arribar a la Cova va ser com arribar a casa. Des del recer estant es veia
el 4L groc al fons de la vall, com un signe d’exclamació obert entre la boira d'aigua, i, davant dels ulls, el
bosc se’ns mig partia aquí i allà per una cortina de mil rosaris de cristall viu. De tant en tant, sobre l'alè del paisatge detingut s'arrossegava un tro, sord i mandrós. I així,
amb els sentits a vessar de l’esclat de la natura, mon germà i jo
badàvem, la pupil·la al lluny, abraçats els ginolls contra el pit, la galta plena, a mà i mà una
llesca de pa amb oli i una presa gegant de xocolata d’Andorra. Què us sembla,
com plou?
Sobre el terra de
platja de la Cova, recordo que amb una rameta vaig dibuixar un caragol. Mon
germà va aixecar una pedra amarada, i ja ponien els ous les caragolines.
He vist aquest
programa dels gossos i encara ara estic tirant de cleen-ex. Les bèsties, siguin
del color que siguin, sempre m’han fascinat. M’hi entenc, cosa que no em passa tan
sovint amb les persones. Si em trobo una criatura a l’ascensor, per exemple, no
sé mai què dir-li, clavada tota jo amb les costelles contra el mirall com si m’anessin
a encomanar la ràbia. Si m’hi trobo un gos, un gat, una fura, mai no
se m’acabaria el tema.
Deien en aquella pel·lícula que fa plorar que estimar és no haver de dir mai “ho sento”. Doncs em sap greu portar-te la contrària, benvolgut Oliver Barrett IV, o més aviat Jenny Cavilleri (e.p.d.) (que per la quantitat de glucosa de la frase i per la data de la pel·li em sembla que a un home no l'hi haurien atribuït). Estimar és dir “ho sento”, cent, mil vegades, cent mil vegades, fins que t’hagin petat les cordes vocals. I amb tot i encara, mira bé a la butxaca, perquè sempre et quedarà un “ho sento” per pronunciar.
Dissabte a les dotze de la nit tocades m’agafa per plegar mitjons. Arrenco de l'armari el calaix de la roba interior i el tombo de cap per avall sobre el cobrellit. Ja tinc davant una escampada de petites peces multicolors de pam i mig d’alçada relativa sobre el nivell del mar, i començo a passar llista. Vaig reconciliant parells que fa setmanes que no es trobaven cara a cara, i els col·loco en un racó a tocar de les calcetes, com un plec d’informes en un arxivador. Les samarretes de tirants els fan mitgera, en una bona trava capaç de contenir futurs desplaçaments del gènere de disponibilitat immediata.
Cada vegada que em regalen un CD d’Antònia Font, algú que sens dubte em vol molt de bé, busco un moment amb la il·luminació mínima per anar seguint el llibret de les lletres mentre em tanco dins l’atmosfera dels cascs i allà dintre, com una pel·lícula a càmera ràpida, van passant els paisatges. Perquè les lletres de l’Oliver sumades a la veu del Debon, que porteu-me’ls aquí que m’hi caso ara mateix, legalització de la bigàmia ja!, són paisatges a càmera ràpida. Encara que te'ls passin a càmera lenta. Paisatges de cels oberts i mars en espiral i artefactes voladors i fragàncies d’estiu. Perquè a Antònia Font sempre és estiu, l’únic estiu que vull a la pell. Al costat d’Antònia Font tot em sembla simple i quantificable, antic i descriptible. No els puc definir si no és a través d'una interminable negació d’adjectius. Per això, la segona vegada que em passo el CD, l’escolto asseguda davant l'oscil·lació de la panxa de la rentadora, i em vaig encongint, encongint, i penso, què coi hi hem d’explicar, avui al bloc? Què es pot explicar quan algú ha escrit en fotogrames sonors que Retxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, que ja s’ha fet de nit i es plàncton s’il·lumina i canten ses balenes a trenta mil quilòmetres d’aquí? I quan ja t'has mort t'hi fot: i canten ses sirenes aproximadament per no existir!
