|
 |
|
La família no es tria Doncs que mon fill me pegue. I no és mal noi, no, perquè de mal noi no ho és, perquè al carrer és amapble, tothom ho diu, salude, és rialler, però aquí a casa de vegades li agafe una ràpbia, una ràpbia que m'agafe pel coll així fort, com per aufegà'm, i me pegue puntades als rinyons, puntades a les costelles, i l'altre dia que va ser per Tots Sants me va agafar aquí pel braç que se'm va posar tot negre, negre fins a l'hombro. La conclusió que m’emporto de les trobades familiars d’enguany és que cada vegada som menys, i aquests menys que som, cada vegada més sords. Arribes a casa i el primer que fas, abans de repartir petons, és llençar-te a la jugular del comandament de la tele i abaixar el so a la meitat. Mama, aquest volum no hi ha qui l’aguanto! Pos io així no sento re, xiqueta. Vénen ma iaia i mons tiets, i mentre preparo l’aperitiu, m’arriba un altre cop el tro del telenotícies. Cony, mama, això sembla l’Apocalipsi! Deixa, deixa, que sinó ta iaia no ho sent. No sé per què mos vam gastar tantes peles amb l’aparato! Iaiaaa, iaia!: que no trobe que això està molt fort? Molt fort lo què? Tieta, abaixeu un poc la tele, o hauré de desfer-me un gelocatil al suc dels berberetxos. Ai, xica, sí que tenim l’oïda fina, si aixíns se sent la mar de bé. Bueno, bueno, pos dec ser io! Però després vas a cals padrinets a fer el cafè, i sant tornem-hi: Adelina, que no sentiu lo timbre? Que dius, que truquen?, Genííís, telèèèfono! Que no, Adelina, lo timbre de la porta! Ah, l’timbre!, si ia ho dic io, que l’hem de fer arreglar. I així totes les santes festes, que ha estat tancar la porta del cotxe i sentir sobre el motor del viatge aquell brunzit a les orelles com qui torna d’una nit boja de discoteca (o club, que em sembla que en diuen ara). Després de 20 hores de part i una cesària, la meua cunyada m’ha fet tieta. Això bé val un post, encara que sigui amb dos dies de retard. El P. s’ha volgut avançar, ves què hi vols fer, la canalla d’avui ja vénen amb presses. Encara tinc la pell de gallina de quan me l’han deixat agafar, una personeta de 50 centímetres que pesa menys que el meu gat. Així que tu eres així, dins d’aquella síndria gegant que no deixava la S. ni tallar-se les ungles dels peus. Em tremolen les boletes dels genolls només de mirar-te, així arrupit, amb tots els complements en miniatura; et passo un dit pel front, per la galta, les orelles, pels ulls closos que encara no sé com són, pel botó del nas, i m’he d’empassar una bola de plor. El meu primer nebot, no tens ni 48 hores i ja sé que et consentiré fins que no em quedin forces. Sóc una padrina moderna. Ja em sap greu, ja. La meua fillola es va esperar a què li arribessin veus que ja tenia un contracte amb cara i ulls per a demanar-me que, si no em sabia greu, aquell any mona no, que volia quartos. Tot un detall. Així que, des de llavors, amb l’acord gastronòmic rescindit, transferència al canto. El sogre altre cop que sí que no −perquè si una cosa tenen els jubilats és que no escolten−, em torna a portar a
casa amb el cotxe empestat de gambes, que encara em sembla que en tinc un parell de clavades a cada forat del
nas, i em demana si em veuria en cor d’ensenyar-li a picar a màquina
amb l’ordinador, que li faria gràcia poder passar els seus escrits per la
impremta, i que si això que fan de l’internet ho té la pantalla de l'aparato que tenen a casa, si hi
posen pel·lícules i si les pot gravar. Quina sort, haver-se pogut jubilar amb
aquest nivell infrapolar d’informàtica, que el sentia batallar amb el
vocabulari i era com tenir assegut al costat un turista de la màquina del temps.
Només de pensar que li he d’ensenyar a manejar un ordinador a una persona que
es va comprar un mòbil per anar demanant pels puestos: i ara què haig de
fer, si vull trucar? Introduir el piiin. I on és la “p”?; i ara què haig de fer, si vull
trucar? Re, perquè no tens bateria; i ara què haig de fer, si vull trucar?
Re, perquè no tens saldo, és que m'agafen totes les febres tropicals. Mira, saps què, més valdria que t’apuntessis
a un curset, que en això de l'informàtica s'agafen molts vicis, i cadascú és cadascú, cada manera de fer és cada manera de fer, i segons com, segons quan, i segons qui, segons què, perquè les coses, si es volen fer bé, s'han de fer bé, sinó al final ni blanc ni negre, i, ja se sap, que de vegades, i amb tot, encara. Que m'apunti a un curset, vols dir. Això mateix, això mateix. (Tot i que sovint em costi de creure, tenir un sogre jubilat que no escolta, i perdó per la redundància, té els seus avantatges.) |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaços0. PRESENTACIó
DELÍCIES DE CAN VILAWEB
DE LA NOSTRA GENEREIXON (O GAIREBÉ)
NO BEN BÉ DE LA NOSTRA GENEREIXON
NOIES AMB TALENT
VILAWEBAIRES QUE NO EM PERDO MAI
ZZZ
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
