Des que m’he quedat sense veu m’he tornat una indivídua, com t’ho diria, mooolt més interessant. El B. em mira amb una altra cara: tota jo, sense el meu incessant xerroteig femení, li sóc insòlita. M’he convertit en una còpia barata d’aquelles noies urbanes que surten retratades a les pel·lícules independents, tan callades i misterioses i especials, que van absorbint les coses de la vida amb ulls de babaua integral, processant els pensaments, sempre tan fondos, a través d'una veu en off. Mira si és així, que ja m'estan venint ganes de calçar-me una faldilla de franel·la verd billar, bufanda, boina i manoletines roges, i anar-me'n de pet a veure una exposició de fotos en blanc i negre.
A la meua cunyada ja
se li nota la panxa i ja no hi puc competir. Sóc al nivell zero: el meu currículum personal i professional, el mateix que feien servir els sogres per a impressionar les sobretaules de la parentela, ha quedat en paper mullat. El que compta ara en el si de la meua família política, ja ho veig clar, és la capacitat de gestar un bon bombo, i lo demés són nimietats. Sí, molt bé, al teu projecte li han donat un premi, i sí, molt bé, t'han ofert un càrrec que tomba d'esquena, però quan et deixaràs d'històries de fenya i et posaràs a la fenya? La seua manera de dir-ho fa, més o menys: enhorabona..., ehm, d'això...: i ja t'ho podràs compaginar? Com diuen els castellans: a bon entenedor, pan i cuchillo, o alguna cosa aixís.
Doncs mira, el meu entorn s’entesta a ser monotemàtic. El mateix dia que pareix la Teresa, de cesària, és clar, m’anuncien que seré tieta. Aquesta sí que és bona! Si tot va com ha d’anar, assoliré aquesta nova categoria genealògica de cara al Nadal. M’ha fet il·lusió, mira. A casa (teua) no es parla d’altra cosa. El primer nét o néta de tons pares, ves per on, no els vindrà de part de l’hereu. Perquè a aquesta seua nora tocacampanes no se li ha acudit altra cosa que ficar-se un gat a casa, quan el que hauria de fer és posar-s’hi bé per fer la seua fenya, que ja en té trenta-dos i els dies corren que volen. Després d’haver superat el “I vosaltres què?” del casament de la nena, ara ens tocarà posar-hi estómac davant de l'“I vosaltres què?” del naixement del/de la/dels/de les novingut/uda/uts/udes (Ho faig bé, senyora Mayol?). Si supero la pressió en expectativa, ja estaré preparada per a entrar al cos de forces especials de l’exèrcit que sigui.
Amb tot, em fa il·lusió, tu. Una cosa no treu l'altra. Tieta. Una tieta com les d’abans, la tia soltera que sempre paga el Tortell de Nadal encara que no li hagi tocat la fava.
En una reunió de dones, tres som multitud. Vull dir que no ens fa falta ser-ne deu per fer el fet. Sembla que vulguem enllestir ràpid la feina per poder fer una mica de xerroteig. La Mariàngels i la Carme podrien ser les meues mares. Parlen dels fills, dels bolsos que porten, de les sabates que apreten aquí i allà i de la calor, que quina calor, no t'aixecaries del llit. Són o estan menopàusiques o perimenopàusiques, tampoc no els ho he fet concretar. I m’ho expliquen amb aquella naturalitat, mentre es recomanen medicaments d’herbes i maleeixen la nova etapa en la què acaben de caure de cul, sense adonar-se'n ni haver-ho demanat a ningú.
No hi havia comptat, jo, amb això. Em diuen que és com una altra adolescència, tornes a assistir amb estupefacció a una nova transformació del cos. El metabolisme et juga la mala passada de voler modelar-te –a la força!– a imatge i semblança de ta mare, i ja no hi ha gimnàs ni dieta que s’avingui a tornar-te el que era teu. M’ensenyen els flotadors i em demanen què n’han de fer, de tot allò. Tampoc no els pots dir que pensaves que els havien tingut sempre. No tothom té els calers ni el temps per embalsamar-se en vida com la Preysler o les mòmies de Hollywood. El natural és pansir-se, coi, que penso, i que tampoc no deu ser cap consol. Jo calladeta, que estic més maca. El tema continua a l’ascensor. Em diu la Carme que tenir cinquanta anys ara no és com abans, cosa que ja sabem, i que ella es troba a la flor de la vida, amb els fills pujats i a punt de ser àvia, i amb cinquanta mil coses pendents que ja li toca de gaudir. I ara, cada dos per tres, metges amunt i avall. Més canvis d'humor i sufocamentes i insomnis i vinga, que no ha estat res. Quan has rodat el món i tornat al Born i penses que tot fa cap de nou a la seua llera, va i et trobes amb la menopausa. I jo que en tot això no hi havia pensat. Què deu ser ser home i viure una vida biològica en línia continua, d'un cap a l'altre? Per sort o per desgràcia, no m'ho puc ni imaginar.
Aquesta setmana, la meua veïna del davant, o del darrere, segons com es miri, té instal·lats els pares a casa. Els pares que han vingut del pueblo, i que deuen estar jubilats. Des que van arribar, el pare bàsicament llegeix l’As i el Marca i mira la tele. De tant en tant alça els peus del sofà estant per a què la dona hi passi la baieta. Perquè la mare no ha deixat un sol dia de trafiquejar pel pis i treure els cobrellits a ventilar, passar l'escombra, fer i desfer els llits, estendre cent rentadores davall d'un plàstic, netejar les persianes, fer llustre a les baranes, polir els poms de les portes, sempre amunt i avall, amb un drap o altre penjant de l’espatlla i la pala a la mà, que dic jo que aquest atrezzo que li surt del cos deu ser fruit d'una mutació genètica. Un panorama digne de veure. Quin neguit, que penso des de darrere de les cortines. Al final, he acabat fent dissabte jo i tot. Però per a variar, no és d'això de què volia parlar.
