Deien els Yuppies en l’època de l’eufòria borsària, que quan la portera compra, ven! Amb això volien dir que quan un determinat producte financer, unes accions de borsa per exemple, ja estan en el punt de mira de la gent sense informació econòmica privilegiada, ni excessiu poder econòmic, això vol dir que aquella inversió ja no és rendible o que està apunt de deixar de ser-ho, i a tu, que pertanys al cercle dels rics i informats, t’ha arribat l’hora de desfer-te’n.
Anys més tard, quan semblava que el totxo no pararia mai de pujar de preu o, en tot cas, mai s’abaratiria, algú em va dir que si els teus amics que no han tingut mai un duro comencen a comprar i vendre pisos pensant que es forraran, és que la bombolla està apunt de petar. Tenia raó.
adam |
Polítiques |
dimecres, 10 de desembre de 2008 | 23:46h
La gràcia de fer 40 anys és que ja no et preguntes que seràs quan siguis gran, ja ho saps.
L’any 1968, un grup de joves deixaven el Front Nacional de Catalunya i fundaven el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, el san o pesan. La idea era crear un moviment polític amb vocació de masses que ajuntés dos conceptes fins aleshores força deslligats: el trencament amb els estats espanyol i francès i la transformació social. Un estat propi per a la nació catalana, socialista i d’àmbit gran, de Països catalans. Tenint en compte que es trobaven en ple franquisme, cal admetre que la manca d’ambició no era el seu principal defecte.
L’altra dia, a Berga, més de 500 persones van aplegar-se per cel·lebrar aquesta efemèrida. Per commemorar que malgrat el ball de sigles (PSAN, IPC, MDT, CSPC, Catalunya Lliure, la PUA, Endavant, maulets, les assemblees de Joves, CUP..), les escissions, els morts, la presó i la guerra bruta (recordem l’atemptat contra el local de l’MDT a Manresa l’any 1989), 40 anys després segueixen havent-hi molts nois i noies que s’identifiquen amb aquells mateixos referents ideològics. Aquest factor, la joventut de la militància independentista, és la cara, però també la creu, d’aquest moviment polític.
adam |
Polítiques |
dilluns, 1 de desembre de 2008 | 23:10h
Us recordeu de la Grip aviar? Aquell virus que transportaven els ocells, que s’estenia per tot el món de forma imparable i que en cas de patir una petita mutació podria afectar als humans i provocar una mortaldat cataclítica? Doncs bé, després d’alguns mesos de parlar-ne dia sí dia també als mitjans de comunicació diversos, el tema va desaparèixer de les nostres vides sense deixar rastre i amb un balanç de víctimes humanes molt proper a zero. El mateix va passar amb la malaltia de les vaques bojes, els atacs amb Àntrax o la pluja d’aeròlits, aquells blocs de gel que si et queien al cap et podien estabornir.
adam |
Polítiques |
dilluns, 3 de novembre de 2008 | 23:13h
El Tripartit, l’aliança entre el PSC, ERC i ICV-EUIA, fa 13 anys que governa l’ajuntament de Manresa, més de 6 la Generalitat de Catalunya, comparteix poder en una pila de consistoris i diputacions, i manté un grup conjunt al Senat espanyol. Si hem de fer cas als seus portaveus, allò que uneix aquestes tres forces és la voluntat de fer polítiques socials, concretament, pretenen augmentar i millorar els serveis públics i les prestacions assistencials, amb l’objectiu afegit, en el cas republicà, d’eixamplar l’autogovern i, en el cas d’Iniciativa, de corregir el model de desenvolupament dominant. Tot plegat, socialdemocràcia típica i clàssica: redistribuïr riquesa a base de cobrar impostos als qui més tenen i reinvertir-los a favor de la igualtat d’oportunitats i dels sectors més dèvils, amb un inconvenient, que el gruix de les taxes les recapta una altra administració, l’hisenda espanyola, i la resta, les que es recullen des d’aquí, depenen sobretot del sector immobiliari. Mentre aquest anava bé, encara que fos a base de detruïr territori i encarir l’accés a l’habitatge, tot-hom anava fent. Els ajuntaments i la Generalitat podien pagar als seus treballadors i les factures corrents, i encara quedaven alguns diners per fer inversions i preveure nous serveis i activitats. Els partits que governen podien asseure’s i repartir-se funcions i pressupostos de manera que tot-hom pugués inaugurar una cosa o altra i tirar endavant algun projecte més o menys engrescador. Tot i que a ICV hi havia gent descontenta amb determinades decisions (Bracons, la MAT o el quasi transvasament de l’Ebre, per exemple) i tot i que a ERC no tot-hom veia clar que l’aliança amb el PSC-PSOE ens fes avançar cap a la independència, el cert és que hi havia recursos a gestionar i és comprensible que molts pensessin que calia fer el cor fort i aprofitar el moment per ser-hi i fer-ne un bon ús.
adam |
Polítiques |
dimarts, 21 d'octubre de 2008 | 01:02h
Comprar o vendre comptant aprofitar-se d’una fluctuació en el preu. Així defineix el diccionari l’acció d’especular i és evident que això és el què ha passat els darrers anys en el mercat immobiliari. S’han comprat i venut locals, habitatges i terrenys, comptant que el preu s’apujaria i es podrien guanyar diners fàcilment, sense produïr bens ni serveis de cap mena, jugant, senzillament, amb l’inèrcia alcista del mercat. Una inèrcia alimentada, precisament, per aquesta mateixa expectativa de guany, com més s’invertia en especulació, més pujaven els preus, es confirmaven les expectatives i es continuava comprant. Que això no podia durar sempre era prou obvi, però mentra no s’aturava eren molts els que s’afegien a la festa, grans inversors, per descomptat, però també mitjans i petits espavilats. Empreses que preferien vendre terrenys que millorar la producció o gent que pensava treure’s un sobre-sou hipotecant-se per un segon o tercer pis, tot comptant que l’augment del preu compensaria de sobres els interessos bancaris. Durant molts anys, masses, això va anar així i hi ha qui, efectivament, s’ha pogut enriquir, els grans, evidentment, però també molts d’aquests petits inversors, alguns dels quals fins i tot van atrevir-se a deixar la seva feina habitual i obrir una petita, o no tant petita, oficina immobiliària.
adam |
Polítiques |
dilluns, 13 d'octubre de 2008 | 23:27h
Em refereixo, evidentment, a la draconiana imposició de l’holandès (neerlandès, pròpiament dit) que pateixen els habitants d’aquest petit país. De fet, fins fa ben poc ni tan sols estava clar que es tractés d’una llengua pròpiament dita, tal i com reclamava el nacionalisme holandès i flamenc, sinó d’un mes dels molts dialectes de l’alemany. En tot cas estaríem parlant d’una llengua menor, si més no pel què fa al nombre d’usuaris, i d’uns parlants que gairebé en la seva totalitat són bilingües, amb l’anglès, a Holanda, i el francès, a Flandes.
adam |
Polítiques |
dimarts, 23 de setembre de 2008 | 20:34h
A mi em passa com a molta gent, que tinc la impresió que en l’evolució de l’economia general, la macro, hi intervenen tants i tant complexos factors i depèn d’estructures tan complicades, que no tinc prou recursos ni dades per emetre una opinió més o menys presentable, més enllà de constatar, això sí, la injustícia de moltes de les seves conseqüències. A vegades, però, algunes de les reflexions que se’ns acudeixen a la gent que representa que no hi entenem resulten ser prou assenyades.
adam |
Polítiques |
diumenge, 21 de setembre de 2008 | 21:38h
L’actual daltabaix financer internacional és probablement el primer i més evident reflex de la crisis estructural que viu l’economia mundial, de base capitalista, certament, però amb diferents graus i modalitats d’intervenció pública (estatal). Diem que és una crisis estructural, no perquè les bases profundes del model de producció estiguin en perill, perquè l’acumulació de capital com a motor de l’economia estigui al caire del col·lapse, sinó perquè el model de desenvolupament sobre el que s’ha construït el món els darrers 100 anys es demostra insostenible.
adam |
Polítiques |
dissabte, 13 de setembre de 2008 | 17:55h
L’anagrama de les CUP, la CUP si ho preferiu, hauria de ser prou explícit. Una estelada, una C, una U i una P.
L’estelada ens situa políticament en la tradició independentista moderna (la que ve de la creació del PSAN l’any 1969), que si bé admet matisos diversos, també delimita uns certs referents clars: el marc geogràfic dels Països catalans com a punt de partida, la consideració de la nació catalana com a subjecte polític de ple dret i, per tant, legitimat per autodeterminar-se, i l’assumpció dels valors socialistes –per això l’estel roig- de subordinació de l’economia als interessos i necessitats de la majoria de la població, tant a nivell nacional com mundial.
adam |
Polítiques |
dimecres, 10 de setembre de 2008 | 10:30h
El fossar de les Moreres, allà on hi ha enterrats els lluitadors del 1714, es converteix cada any, per la diada nacional!, en la fira de l’adhesiu, la pancarta i la samarreta. El míting del passeig del Born l’organitza una gent que no se sap ben bé quí són ni a quí representen. La PDD es divideix, i mentre un sector es fa un embolic amb l’estatut que no el volen però el defensem, l’altre, en nom de la coherència independentista, acudeix a la justícia espanyola per resoldre el contenciós. La mani de la tarda l’ha acabat convocant un compendi d’entitats –almenys algú pren l’iniciativa- perquè cada cop hi ha menys independentistes que s’identifiquin amb ERC, però tampoc ha sortit cap força política capaç d’ocupar, amb cara i ulls, l’espai que Esquerra s’entesta en abandonar. Els d’Endavant i els de l’MDT persisteixen en no posar-se d’acord a treballar plegats. I els meus, la gent de la CUP, se’n van a la mani de Girona perquè diuen que és més maca i menys complicada. Senyors!, i senyores, el dia 11 de Setembre de 1714 les muralles que les tropes felipistes van prendre a l’assalt foren les de Barcelona, és allà on toca anar i manifestar-nos.
En política, i a la vida, els símbols i els rituals són importants. Ens en podem riure, sempre que calgui, fins i tot els podem abandonar quan ja no ens serveixin, però mentre ens seguin útils, hem d’anar molt en compte a no devaluar-los alegrament nosaltres mateixos.
Ja se que tard o d’hora deixarem l’adolescència enrera, ens prendrem la vida, i la lluita, seriosament i guanyarem, segur. Mentre tant permeteu-me que aquest any l’estelada d’aquest bloc la porti el personatge més popular entre les noies de l’insti de quan jo feia BUP i vaig anar a la primera mani de l’11. M’ho vaig passar molt bé. Fa 22 anys.
adam |
Polítiques |
diumenge, 7 de setembre de 2008 | 13:06h
Vaig conèixer l’actual diputat al Congrés espanyol, en Joan Canongia, a finals dels anys vuitanta. Un jove Manresà que es deia, i es diu, igual que l’aleshores president de la Generalitat, era a la presó per no voler fer el servei militar obligatori, la mili. Com que la llei que enviava a la presó als insubmissos l’havia proposat i aprovat el PSOE (PSC inclòs, naturalment), vam anar a protestar davant del local d’aquest partit, a la carretera de Cardona. Algú va sortir a plantar-nos cara amb actitud xulesca i el puny alçat, un tal Canongia de les Joventuts socialistes. Molts anys més tard, ara fa uns mesos, vam coïncidir en un programa de
ràdio i ens varem discutir una mica. Jo deia que ell no és diputat del
PSC, sinó del PSOE, ja que forma part d’un únic grup parlamentari
socialista en que tots voten, sempre, exactament el mateix, vinguin de
Manresa o de Toledo. Ell, em digué que hi havia moltes maneres de
defensar Catalunya i la gent que hi vivim, i que la seva era, des del
seu punt de vista, la més efectiva.
adam |
Polítiques |
dilluns, 1 de setembre de 2008 | 11:59h
Hi ha un tipus de pel·lícules d’humor que, com se sol dir, no deixen ningú indiferent. O et fan riure o marxes del cine. Són aquelles que combinen l’humor absurd i hiperbòlic de clàssics recents, com Top secret o la col·lecció dels Aterra com puguis -així l’anomenaven a TV3-, amb la presència d’uns protagonistes masculins, omnipresents i absolutament extralimitats, interpretats per una mena d’actors, hereus de l’injustament oblidat Jerry Lewis, amb els que o hi connectes o els odies. Parlem del carregós per excelència, en Jim Carrey, d’en Ben stiller, el de There’s something about Mary -no se si està doblada al Català- i de l’Adam Sandler, fins ara el menys destacat però que ens ha sorprés positivament amb la seva darrera pel·licula: You don’t mess with Zohan (aquí la passen als cinemes amb el lamentable títol de Zohan: licencia para peinar).
L’independentisme de finals del segle XX, el què ara anomenem Esquerra independentista (EI), va apostar per raons ideològiques i estartègiques per unir indestriablement dos conceptes que de fet, conceptualment, no van inevitablement units. Em refereixo a la independència i el socialisme, l’alliberament nacional i social, si ho preferiu. Era allò que hem anomenat l’Independentisme revolucionari.
Des del meu punt de vista, a l’any 2008, pretendre que els dos conceptes no tenen sentit per ells mateixos i que només són acceptables s’hi formen part indestriable d’un mateix procés és, per dir-ho fi, un error estratègic.
adam |
Polítiques |
divendres, 22 d'agost de 2008 | 16:53h
L’aparició d’això que coneixem com a neoliberalisme, un corrent polític que té com a objectiu minimitzar l’intervenció pública en les relacions econòmiques i laborals, tant locals com internacionals, s’associa sovint a la caiguda del mur de Berlin i a la fi del socialisme soviètic. Al desaparèixer l’única alternativa realment existent al sistema de producció capitalista, els sectors més durs del capital , els falcons, s’imposarien sobre els més conciliadors, els coloms, i endegarien una ofensiva, que encara dura, per maximitzar els marges de benefici a base de disminuïr impostos, des-regularitzar mercats i desmuntar moltes de les conquestes socials que la classe treballadora havia anat esgarrapant, en determinats llocs del món, des dels anys trenta del segle XX i, més decididament, després de la guerra.
adam |
Polítiques |
dimarts, 29 de juliol de 2008 | 10:53h
El nacionalisme espanyol és especialment paradoxal. Per una banda ataca als projectes nacionals amb els que competeix qualificant-los d’excloents, semblen incapaços d’admetre que no tot-hom s’identifica de bon grat amb el marc geogràfic que ells proposen –imposen- per a la nació espanyola. Alhora, la nacionalitat espanyola, l’adhesió a aquesta nació, està vetada per a centenars de milers de persones, que malgrat viure en aquest espai físic, parlar correctament l’espanyol i tenir voluntat de formar-ne part, no ho poden fer plenament a causa del seu origen personal. Estic parlant, òbviament, dels immigrants que, vivint i treballant al regne d’espanya, no veuen reconeguda la seva condició d’espanyols encara que així ho desitgin. Dit d’una altra manera, mentres que el nacionalisme català accepta com a català a qualsevol que visqui aquí i tingui una actitud més o menys positiva cap al país i la llengua, sense mirar cognoms ni lloc de naixement, Espanya exclou de la nacionalitat a milions de persones que viuen en aquest territori a causa del seu origen geogràfic.
