De petit volia ser gran i ric. Ara que sóc gran voldria només ser ric. I no ho sóc, en canvi sí m’he fet gran. Gran però no ric.
Fins el punt que com molts, em veig obligat a tirar de banc per a fer, de la meva, una vida més.
Però no una vida més bella ni més magnífica sinó simplement una vida més. Un vida més entre els munts de vides que discorren pel nostre mon amb aquella mirada neutra de no ser ni rics ni pobres, però sí "pillats".
I és que estem tant immensament "pillats" a les nostres vides de classe mitjana en constant involució que, com he dit abans, el banc és el nostre fidel "amic salvador". Qui diu banc, també diu caixa.
I com a benefactor de les nostres misèries el banc es creu en el dret de donar-nos pel sac casi cada cop que ens despistem i això ens consumeix per dins fins que un dia saltes i ho escrius, com jo estic fent en aquests moments.
Dir-li quatre coses ben dites a la cara d’un banquer, a cops ens resulta difícil per por, però a cops ens fa pujar el lívid i la bilirubina i ens excita i ens fa moure les parpelles. Llastimosament quan hom, pobre, desgraciat i miserable es troba davant d’un banquer és per demanar més que per oferir i és aquí on errem. Demanar-li coses i calés a un banquer és donar-li feina, "vidilla", és proposar-li una bona renda a canvi del que demanem. Ell ens lloga uns diners i nosaltres, captius d’ell, li paguem un bon lloguer per la plata prestada. Fins aquí la llei de l’oferta i la demanda. Més o menys poc a dir.
Els bancs però, un cop ens han lligar (pillat), sempre miraran de fotre al seu client com a norma intrínseca del seu dogma tot i que això vagi en contra de les bones postulacions del comerç i del màrketing que diuen que el client sempre te raó i se l'ha de cuidar. Seguint aquest dogma, el banc sempre mirarà de cobrar-te per manteniments i targetes i comissions i descomptes i tramitacions i per tot allò que hi trobi excusa tot i que ell sempre et dirà que pots estar tranquil que no et cobrarà res. Això és mentida, quan tornis a badar te la fotrà de nou i si et vas a queixar et dirà allò tant poc argumentat de que això és cosa del programa, que ho fa per defecte.
És a dir que el seu programa, el programa que els han fet a mida i que els ha costat un ronyó fa, per defecte, operacions sense permís. Com si la culpa no fos del banc sinó d’un tercer, el programa. El maleït programa que de sobte cobra vida i es converteix en la bèstia negra de mitja humanitat fent i desfent al seu aire per les intimitats del teu compte. I d’aquesta manera, el totpoderós banc, a través del seu delegat o director o comptable o com vulguis nomenar-lo queda eximent de tota culpa i responsabilitat i de pas també et fa veure que es fica, un cop més, de la part del client i vinga, fins la propera vegada.
Ah, però que passa quan el banc et cobra, per defecte, coses que no t’ha de cobrar i tu no te n’adones? Doncs que t’ha robat, sempre per defecte, els calés de la cartera. El símil de la cartera seria aquell del lladre que et fot la mà a la butxaca per robar-te-la i tu l’enxampes. I ell, elegantment s’excusa i et diu que te l’estava pispant per defecte, sempre amb un somriure a la boca. El somriure dels lladres per defecte.
Les coses de la política a cops ens duen a escenaris bipolars com el que ara ens vol fer veure el sistema. O triem als bons o triem als dolents en podríem dir. Això sí, depenent del costat on ens col·loquem, els bons son els uns o els altres?.
Per a mi però, dins aquesta bipolaritat forçada hi ha els dolents i els pitjors.
Els dolents son aquells que a casa nostra fan veure que ens entenen a nosaltres, els catalans, però que a les Espanyes fan veure que estan en contra nostra, o si més no a favor de la ancha Castilla i sus confines más lejanos. Coses del màrketing suposo.
D’aquets en diuen socialistes, una espècie de sindicat vermell envoltat de Felipisme i bona dosi de catalanisme de façana encobert en forma de Chacón optimista i riallera.
Per descomptat no em callaré en opinar que el seu líder, tot i caure’m be, és un mentider de pantalla plana i circumstancial. I això és el que no m’agrada. Gens.
Els pitjors son els altres, aquells que ja d’entrada es declaren contraris a la nostra realitat, peti qui peti. I a més a més ens donen pel sac, tot argumentant que això és el millor per a nosaltres i que la sarna, si ens arribés a agradar, de ben segur que no ens picaria.
Els Peperos els diuen, espècimen ranci de color sípia i amb els rebordons desgastats, potser de repetir-se tant i tant en allò de la grande i libre.
He de dir però que en conec d’ambdós bàndols i en persona no em semblen tant nefasts. Aquí és on empro la premissa meva que diu que les idees ens fan persones en la mesura que les ideologies ens poden provocar regressió.
Un cop feta la meva particular escenificació de les dues polaritats que s’han entestat en fer-nos veure, ara ve la resta.
D’una banda aquells que aquí son els grans, els blaus, els nacionalistes refundats que tenen casa gran, diguem-ne convergents i unionistes, amb algunes bones idees, segons el meu parer, però amb poc tacte i un excés de liberalisme que tot ho paga a cop de taló.
No seria mala proposta si tots tinguéssim un talonari solvent, però no és ben be aquesta la realitat.
D’altra banda, i per ordre d’aparició al pòdium català, els independentistes de l’estel.lada al calaix, per allò de guardar la roba crec. Tots bona gent els d’erc, massa ideologistes per a mi però bona gent. I deu ni do lo que els entenc i comprenc a vegades, però només a vegades.
Al tercer graó del podi polític català hi trobem els verds, aquells que fa anys se’ls menyspreava tot posant-los l’armilla de hippyes i somiatruites i que ara, ves per on, resulta que tenien raó en tot allò del canvi climàtic, les flors i el no haver de córrer tant per a viure millor. I és que els d’icv poden ser visionaris en tot això i és clar, les veuen venir.
Aquests darrers son amics meus. Aquests, els blaus de la casa gran i els de l’estel.lada al calaix.
A la fi, el meu país és tant petit, que dia en Llach, que des de dalt del campanar puc veure be i amb bons ulls tots els qui treballen amb cor i ànima pel país.
Per a ells i per a ningú més tinc avui les meves pregaries d’agnòstic.
Pel petis. O pels que no son grans; o pels que avui i demà poden treballar veritablement per a fer d’aquest meu país un lloc millor i un espai sense hipòcrites i secretes balances fiscals i sense dobles guions, adaptats en funció d’on es trobi l’escenari, si de Fraga cap ací o be cap allà.
Perquè reivindicar està de moda, reivindico el recolzament de la gent d’aquí a les forces polítiques d’aquí. I això ho dic jo, que mil cops m’he declarat poc afí del sistema polític que tenim. Però algú tenia raó quan em va dir que és el sistema que tenim i és el que, de moment, hem d’anar emprant.
No ens creguem un cop més el vell argument del vot útil perquè aquest vot només resulta útil per aquell que el demana i no pas per la diversitat d’idees que cadascú tenim. Crec que en la diversitat estava la riquesa, oi?
Jo per descomptat, votaré als verds; per sans, per clars i per ecologistes d’avantguarda amb ganes de fer política de debò, política d’ets i uts.
Del Salt del Duran en recordo be les excursions. A peu, en bici, amb el 4L del pare o amb el 600 de la mare. Les llargues tardes de primavera i estiu esgarrapant-me les cames amb les branques dels matolls i l’herba seca. Els genolls pelats i l’aigua, revoltosa, per tot arreu; estem al Salt del Duran, l’obac del Pla d’Urgell en dic jo, un forat ple de frescor, vegetació i xiuxiueig d’aigua que reclosa a la vora del salt, el de debò, el que dona nom a tot el racó. Recordo el festejador, una petita caseta on suposadament les parelles s’aixoplugaven de les mirades per fer-s’hi els primers petons, o potser els últims. El Salt del Duran és, en realitat, un salt d’aigua de 4.5mt de desnivell brut, construït per ordre de La Forestal d’Urgell (La Forestal de Urgel), nom de la paperera que duran anys i panys va ser el motor industrial de la comarca amb altres contemporànies industries com la lletera El Castillo o la Farinera. El salt d’aigua s’aprofitava per a fer part de la llum que alimentava la paperera; aquesta llum transitava per un tramat de fil al llarg de la tercera sèquia del canal d’Urgell per endinsar-se a Mollerussa i arribar al seu destí, La Forestal. Allí feia rodar, entre altres, les immenses bobines que estiraven la pasta de paper, amb el seu olor peculiar i els seus vapors calents. Més avall del Salt hi havia i encara hi és, el Salt dels Llums que també feia corrent; de fet el Salt dels Llums va ser la primera entrada de llum a Mollerussa, el 15 de maig de 1904, aprofitant que era Festa Major. El Salt dels Llums va ser explotat per companyies elèctriques com La Canadiense Riegos y Fuerzas del Ebro o F.E.C.S.A. El Salt del Duran però, sempre va ser explotat per La Forestal, tret d’una proba infructuosa que es va fer a mitjans del noranta, quan ja duia anys aturada la turbina. La paperera Forestal era tot un complex industrial a la mesura de la comarca i del seu temps, que més enllà de dades econòmiques i tècniques, avui a molts ens du memòries romàntiques i records d’altres temps guardats a la senalla. Retornant al salt he de dir que per a mi, si hi ha al Pla d’Urgell un indret amb historia, enigma, recull i solitud, aquest és sens dubte el Salt del Duran. Des de fa molt i molt però, aquest racó del Pla és deixat i brut i ha perdut el títol de paratge amb aureola. (segueix)
Com cantaria l’Ico, el xiquet de cal Garcia en una de les seves poesies, no és que el temps ho curi tot però pot ajudar; i això ve a tomb del temps i temps que fa que a casa nostra, el vianant, està abandonat i deixat de la mà de deu i del ben acostumats que estem a que això sigui així. Fa un temps ja em vaig postular per la manca de protagonisme que el vianant te a Mollerussa, només cal donar un cop d’ull al respecte que molts promotors i constructors en tenen per aquesta espècie hominoide anomenada vianant; constructors i promotors, en general, miren d’obstaculitzar el bon pas de la gent, com si d’un joc de cucanya es tractés, tot posant-li traves i trampes per a veure si hi cau. Queden però exclosos d’aquesta praxis alguns promotors que sí respecten la gent. Només cal guaitar, també, el camí de pena que caminants i ciclistes han de sofrir per arribar a Palau o per anar a la Nufri a remenar les cireres, peres, pomes o el que calgui. El mateix passa a molts altres indrets de la ciutat on l’oblit s’ha engolit l’esperit de la gent, tot desant-lo dins l’embornal de les presses i el .jahofarem.. El centre de Mollerussa, el barri de les piscines, el barri .xino. i altres estan presos literalment pels vehicles, mentre els propietaris legítims de la nostra vida ens veiem reclosos a minses voreres i puntuals passos de vianants sistemàticament envaïts per la vestia metàl·lica amb rodes. I la culpa de qui és? No caldrà cercar culpables diria jo, més aviat caldrà gestionar solucions ja que les acusacions esdevenen malsons pels acusats i això ens du a perdre el temps en desfer elucubracions mentre els problemes romanen en un impàs. De solucions i propostes ja n’hem donat la gent i moltes, ara caldrà que els benvinguts o bentrobats governants en prenguin nota a l’hora de liquidar el famós POUM (pla d’ordenació urbana municipal, pels qui no estan al cas).
Els espais son per la gent, per gaudir-los i usar-los i si no preguntem-ho als nostres avis i que ens diguin quins carrers s’estimen més, si els d’avui o els d’ahir. I és que els vehicles son eines i prou, i això, amb el temps, sembla que ho hem anat oblidant tots plegats.
Ara que ho recordo, en Juan Perro, fill de cal Auserón, a l’igual que l’Ico en un altra ocasió, va fer esment a allò de cridar alt i fort per demanar ajut. El que no se és si finalment, algú els va escoltar i menys encara si algú els va ajudar.
Aquesta nit he vist a Tele Lleida l’habitual tertúlia dels alcaldes i entre diversos temes que s’ha esmentat he trobat molt encertat el projecte de Tàrrega de transformar l’antiga carretera general en un vial especialment pensats per a vianants. El pla preveu un espai central amb vegetació, arbrats i il·luminació única; un carril per a vehicles a cada costat i en els dos sentits, i la resta de vial fins a façanes per a viure la ciutat caminant i gaudint del comerç i dels espais. Tot al mateix nivell, sense ressalts de voreres i amb puntuals separacions vegetals per a preservar el vianant. Hi trobo a faltar un carril bici però de ben segur que en una ciutat amb tradició ciclista com Tàrrega, finalment l’acabaran incloent. Els felicito pel projecte, molt proper a la filosofia dels corredors verds, però més els felicito encara per haver estat desperts i haver posat bon seny, ja fa molt anys, en demanar el traspàs d’aquesta via a competència municipal. Animo també la Teresa Ginestà i el seu equip a dur iniciatives com aquesta a la nostra ciutat, tal com ella mateixa va expressar en aquest programa televisiu, i que iniciïn tant aviat com sigui possible els tràmits pràctics per escometre el traspàs, també a casa nostra, de l’encara carretera general tot i que ara en diguin l’aNII. Estem d’acord en la necessitat de crear zones d’aparcament per escometre aquest projecte i ara tenim a les mans la possibilitat de fer quasi set-centes places de pàrking, en pocs anys, en espais molt propers al centre de la ciutat i que beneficiïn també altres zones de Mollerussa com la de les piscines, l’eixample, el barri .xino. o Jaume I i Casa Canal. Fent també referència a la manca de recursos econòmics de l’ajuntament i l’escassetat de líquid actual, els esperono a tirar endavant amb la necessària auditoria externa. No solament per a fer un exercici sa de la transparència, sinó també per donar a conèixer i publicitar la xifra vermella que aturarà part del nostre desenvolupament immediat. La publicitat d’aquesta xifra vermella s’ha de fer d’una manera clara cap a la ciutadania. Sense buscar ni trobar retrets, però parlant allò que se’n diu, clar i català. Aquesta serà, crec, la millor manera de emprendre un projecte de ciutat partint quasi de zero, en tots els aspectes, inclòs l’econòmic. Si d’aquí a quatre anys l’equip de govern ha d’explicar al ciutadà què ha estat capaç de fer, la gent del carrer hem de conèixer quin és el punt de partida i de referència d’ara i per això cal tenir els comptes clars.
A més, m’agradaria aplaudir la intervenció al programa televisiu de Tele Lleida de l’alcalde d’Ivars quan va prioritzar les necessitats reals dels pobles per davant les prioritats que el PUOS dona des de la llunyania de Barcelona.
