Darrere el seu posat d’home tranquil, gairebé impassible, Joaquim Budesca viu immers en un neguit silenciós i incessant per treballar i per avançar des d’una trajectòria que, al cap d’unes quantes dècades d’acompliment, ha acumulat ofici, experiència i l’assoliment d’un llenguatge artístic personal i en contínua evolució. L’exposició monogràfica que, des de mitjans del passat octubre de 2007 es mostra al Centre d’Art Contemporani La Sala de Vilanova i la Geltrú amb el títol genèric d’H2O aigua, posa de manifest la capacitat de l’artista en desenvolupar una successió d’imatges multiformes que porten el títol genèric que dóna el nom a la mostra.
Elegant, polit, impecablement editat, rebo el discus d’ingrés a l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi pronunciat per Daniel Giralt-Miracle el passat més d’octubre de 2007. L’acompanya una carta igualment elegant, polida, impecable i cordial que és un prodigi de composició gràfica. Com si l’amic i autor del llibre volgués reblar la importància del grafisme i el seu valor estètic en relació amb el tema que va triar per al seu discurs, La generació dels grafistes.
- És en Pavarotti…!
- Els molesta? va demanar el taxista, perplex
- No, de cap manera, al contrari. Canta tant bé…
- Ah! és un déu… Ara potser ja no tant, però és que quan era una mica més jove…Escoltin-lo...
Dedicar un dia universal als museus és estar a favor d’una bona causa. No és que la preocupació pel canvi climàtic o la lluita contra el càncer no en siguin, però en estar al cantó positiu de la vida, els museus tenen un no sé què d’agraït i de participatiu que hauria de fer d’aquesta commemoració una de les més lluïdes de l’any. En bona part, ja ho és.
El passat estiu em plantejava l’existència de deixebles de Rusiñol o, si més no, les possibilitats de rastrejar alguna influència o inspiració en l’obra de l’artista amb motiu de les obres que penjaven de les parets de la Galeria Àgora. En termes generals, i més enllà de les motivacions vocacionals dels artistes que hi exposaven amb el denominador comú de la commemoració rusiñolià, existeixen les lectures i les interpretacions que cadascun en fa des del segle XXI.
Cada vegada que entro al Museu Picasso em fa l’efecte com si deixés el món a fora. El recinte té un aire inexpugnable, potser degut a d’accessos d’aparença no sempre fàcils, amb escales dissuassòries, però una vegada a dintre el visitant no té altra cosa que fer que iniciar-se en la descoberta del tresor.
Aquesta vegada el tresor ha estat el del circ de Picasso.
El debat sobre el present i el futur dels museus catalans en relació amb la funció cultural i social, l'ús de la tecnologia i la presència a internet posa de manifest un l'acord genèric sobre els dos primers aspectes. La constatació d'un notable dèficit de presència a internet s'ha d'afegir a la llista de mancances.
L'escultora Maïs exposa una antològica de la seva obra (1986-2006) a l'Edifici Miramar de Sitges. Una obra que mai no deixa indiferent...(El Marge Llarg, L'Eco de Sitges, 29 d'abril de 2006)