Per a què val un home? Com més hi pense, més m’adone que el gènere viril no aporta res a la civilització: fins i tot les mamelles en el cos del teu marit són un pleonasme, dos botonets excrescents de carn roja sense utilitat per a l’espècie. Estic cremada pel muntó d’exàmens que haig de corregir, avui m’agradaria ser una multimilionària desvagada encara que acabara per no saber distingir entre els incondicionals i els pilotes. Òbric el correu electrònic, i encara m’emprenye més: em venen la moto d’una retafila prescindible de novetats bibliogràfiques de les que a l’any que ve tothom s’haurà oblidat justament. Ja li ho dic jo al meu màrit proto-màrtir: hem de llegir només volums de l’època dels grecs i dels romans. Amb la Bernat Metge ja anem servits! La resta és fosca i patètica simulació de taxidermistes fatigats que s’han quedat estancats a les beceroles de l’enunciació.

            Val més que no hi pense, perquè el meu cabreig pot expandir-se en espiral fins a límits de complicat retorn: perillaria l’aprovat dels tres plaçonets d’anglesos que desafien tots els dies la meua autoritat docent, impugnant la legimitat del sistema públic d’ensenyament. Si per mi fóra, expulsaria els britànics del Parlament Europeu. En la meua època de xiqueta bleda i presumida, no vaig comprendre l’exactitud i la fiabilitat de la grandassa  Gisela, caixera del supermercat que hi havia a l’urbanització caribenya on passàvem els estius: “Los ingleses son como los gitanos, pero en rubio”. Aquests pensaments són fugaços, afortunadament, perquè si es tracta d’exhibir el carnet de multicultural, a mi tothom m’aplaudeix el meu sentit solidari a l’hora de donar suport i cobertura emocional als estudiants immigrants. Gràcies a la meua tenacitat increbantable hi ha una nena africana a qui els seus pares caníbals NO han practicat l’ablació del clítoris. NO sense mi. Fins i tot he covat la idea de cedir sine die l’habitació dels convidats a una jove adolescent, mare soltera romanesa. Una de dos: o el meu mar(t)i(r)t em fa un fill o convertesc aquesta casa en una ONG! Poca broma.

            Estic farta de ser una pària en les reunions d’amigues: totes exhibeixen bombos lluents o entendridores màquines xucladores que podrien convertir a la més exhuberant de les dones en una anorèxica, si no irrompiren els rots de satisfacció. Quin destí, el nostre! O fugim cap al desert de l’alliberament total, prescindint dels mansos i dels xulos, dels endimoniats mentiders compulsius i dels metòdics enredradors amb apariència de corderets, triant entre el dolent i el pitjor  dins l’agenda xunga de les aventures imprevisibles, discontínues i insegures de cap de setmana (amb el risc cert de fer-nos “tortis” o, pitjor encara, unes madures solitàries que crien desenes de gats lascius) o escollim la densa selva del familisme orgànic, amb un marit que --en el millor dels cassos-- haurà transformat el seu desig viril en un anhel disciplinat que el farà ser tot un “oficial del bricolatge” per a major glòria de la caseta i de l’hortet, mentre a nosaltres se’ns unflen irreversiblement les panxes i ens convertim inexorablement en la imatge desmillorada d’unes calipígies Venus neolítiques que no cobejaria ni el més desgraciat dels mortals. Aquest tema em dispara els sucs del fetge fins a l’extrem de no saber si preferesc “tirar-me” al tren o al maquinista.

            Estic cansada de tot. Quan acabe de corregir els exàmens, em gastaré 400 euros en roba i accessoris de moda com a teràpia de txoc. Hauria de posar unes notes de color al meu vestuari, hauria d’emprovar-me uns pantalons ajustats, hauria de tornar a tintar-me els cabells (he d’explotar al màxim les tonalitats del vermell). Més fàcil encara: hauria de coneixer un cubà bailongo, bromista i atlètic que em llevara aquest desfici tan insuportable. ¿On estan els homes de veritat?

Anit vaig fregar els plats i vaig estendre la roba. No entenc com tot un candidat a l’Ajuntament de València va haver de vendre’s al personal amb una foto de campanya en el terrat de sa casa, davant de la bugada estesa: al pas que anem, la normalitat de la maduresa als trenta anys serà un bé escàs que exhibim unes quantes despistades i despistats. Però a mi em burxa l’ànima tota una altra cosa: ¿De què em val ser grup A, si no hi ha manera de trobar una bona assistenta que no siga la típica boliviana analfabeta i sub-desenvolupada que et neteja els mobles d’Ikea amb trossets de paper de cuina? Mecagondena! Quin país!

Per avui ja n’hi ha prou: ja podeu fer-vos càrrec de la meua « rage for the system ». No vos atabale més.

      Hi ha mistela del sud, cervesa pilsen i triple-malta, suc de taronja siciliana, suc de navelates i de sucrenyes, cava del Rhin, liquor d’ametlles dels secans autòctons. Hi ha canapés creatius, entrepans previsibles, les tradicionals coques al forn, xeflis diversos per a prendre un tast abans d’entrar al menjador principal on ens esperen tres alternatives substancioses (a triar): Emperador a la planxa guarnit amb verdures marinabaixeres i salsa Melville, una acolorida Paella de Marisc o l’imponent Ossobuco a l’estil de Crimea (de primera!). Al menjador s’hi arriba per l’ample passadís bibliòman: l’encant fugaç de les curtes faldilles i de les cames esculturals de les assafates traginant amunt i avall mitiguen l’spleen presencial – l’abaltiment melancòlic-- de tants volums arcaïcs, rars, introbables – amb suaus cobertes de vellut. Nosaltres ens demorem al Saló dels Espills: la sensibilitat és una forma de lentitud. Som gent ponderativa i parlem a l’inrevés i de través, sense massa confessions, ocupats i preocupats per la deriva moral dels costums generals, els colps d’efecte informatiu dels heralds i dels personatges púdics que coneixem fa mitja vida, les noves expressions de religiositat popular i la tasca incombustible del nunci apostòl·lic, la sostenibilitat futura d’aquesta pàtria menuda en el concert internacional, els tafanejos hiperreals que afecten als que s’hi troben fora del nostre cercle exquisit.

 Imatge: escales modestes i humils per on s'accedeix al llarg passadís bibliòman del Palau de Primavera. Per ací acostuma a entrar el servei, les assafates, els cambrers i el personal de la cuina; no patiu: els alts càrrecs de la República i els seus convidats tenen una entrada més digna i apropiada que aquesta.

Reportatge anti-periodístic – en quatre capítols -- sobre les esforçades tasques d’uns regidors que descobriran en Europa la millor manera de governar el poble. Apte per a lectors de totes les ideologies polítiques i orígens ètnics.

Primer Capítol: Deliberació i partida. 

                El gran canvi polític esperat per la població va succeir, definitivament, quan l’Il.lustre Senyor Alcalde i tots els regidors de la Corporació Municipal van tornar d’un simpàtic i il.lustratiu viatge de França, un país europeu que -- com tothom sap-- és la cuna de totes les modes culturals així com la nació que disposa d’una Escola d’Administració Pública més avançada i eficient entre totes les d’Occident. Podríem dir que va ser el viatge impactant que marcaria per fi un abans i un després en els ritmes vitals del poble, induint a noves pràctiques que millorarien la relació entre governants i governats, és a dir, entre els que carreguen amb el pes ominós de decidir per als altres i la massa de pacients ciutadans participatius – encara que segons les indiscretes males llengües, que mai deixen de vibrar com les cues de les sergantanes, els primers no deixen de ser els que tenen “la paella pel mànec” mentre als segons només se’ls escolta una volta cada quatre anys, quan han de ficar una esquífida papereta dins una barata urna electoral excessivament mitificada; sobre açò mai ens posarem d’acord, ja que hi ha doctrines polítiques per a tots els gustos, inquietuds i interessos. Però sí que podem posar-nos d’acord en què ningú esperava que el viatge a França arribara a convertir-se en tan transcendental, ni tan sols els mateixos representants del poble hagueren esperat la transformació que sobrevindria, ja que l’agermanament amb el poblatxo francés de Ville-Nude es va plantejar en principi com a un requisit rutinari i institucional per certificar i donar constància que vivíem a pobles de la Unió Europea – i, en el fons, seria una exigua oportunitat per gaudir d’un viatget insuls i sofrit en el que els pròcers de la municipalitat castigarien els seus delicats i exigents estòmacs amb la infame gastronomia francesa, que, com tot esnob afirma, acostuma a ser una cuina de poc gust, dessaborida i en alguns plats està mancada de la suficient sal, all o pebre--.

                 Així, el primer en llevar-li importància al viatget fou el Senyor Alcalde, tal com corresponia al seu grau de preponderància i centralitat dins l’organigrama de l’equip de govern. En concret, el Senyor Alcalde va dir: “Per a les dates que hem d’anar a França, li havia promés a la meua santa esposa un viatge a Florida per a commemorar l’anniversari del nostre matrimoni, però com per imperatius de l’agenda institucional europea no podem avançar ni retardar aquesta trobada necessària amb els nostres homòlegs francesos, aleshores farem un sacrifici, perquè quan una persona té la responsabilitat d’un càrrec, ha d’estar a les dures i a les madures”. El segon en desmarcar-se amb ambigüetat calculada fou el primer tinent d’alcalde, que era un professional en exercici lliure: “A mi em ve molt malament la data del viatge a França, perquè precisament eixos mateixos dies he d’estar a Madrid en un Congrés de la meua especialitat, però com que jo m’estime molt el nostre poble, postposaré les obligacions del meu ofici en favor de les obligacions d’aquest càrrec per al qual he estat triat pels nostres veïns: no puc ni dec traicionar l’alta confiança dipositada en la meua humil persona”. I, així, successivament, tots els regidors van anar explicant amb gran pesar que tenien obstacles dificultosos per a viatjar a França, però que finalment ho farien per tal de ser complidors i que ningú els tirara en cara la seua manca d’esperit europeista. Casualment les excuses esgrimides --i superades-- pels edils  tenien a veure amb una gradació de llocs geogràfics més o menys llunyans segons la importància vital dels càrrecs que ostentaven, de tal manera que el Senyor Alcalde va esmentar que satisfer les exigències europees li costava eliminar un viatge a Florida (a Estats Units, ni més ni menys!), el primer tinent d’alcalde va esmentar Madrid, el segon tinent d’alcalde va dir alguna cosa sobre Barcelona, la regidora de cultura va parlar sobre la Ciutat de les Arts i la Ciència de València, el cap de l’oposició va recordar la regió de Múrcia (on tenia lloc la primera trobada de la Plataforma Cívico-Política-Reivindicativa “Campos de Cricket para Todos”, amenitzada pel cantant August Catedrals, que hi estrenaria el seu nou disc titolat “No dejes que te maltraten, morena!”). I així, descabdellant la grossa corda d’espart de les seues raons irrefutables, van anar parlant tots els edils fins arribar al regidor de cementeris que va anomenar una jornada de caça en la Serra d’Aitana de la que li costava desempallegar-se, però que finalment anul.laria “en benefici de la unitat dels pobles d’Europa”. Espontàniament, sense concertar-ho, els regidors van posar en escena, de manera apropiada, el principi de jerarquia i capacitat de mèrits que regeix els designis de qualsevol entitat local sota jurisdicció constitucional.

[Hi ha més: la comèdia s'expandeix amb noves sorpreses, clica avall...] 

Recordem que abans d’aquest proposta de llei de paritat entre grossos i prims, es va aprovar la llei de paritat entre rossos i morens, la llei de paritat entre alts i txaparros, la llei de proporció entre autòctons i forasters, la llei de paritat entre espavilats i embadocats, la llei de paritat entre generosos i avariciosos, la llei de paritat entre inexperts i carrosses, i, per suposat, la inqüestionable llei de paritat entre homens i dones, ja molt antiga: probablement la República dels Baladres és el país més democràtic del món des del punt de vista formal. “Ací hem fet un esforç necessari per a dissenyar un parlamentarisme de manera equànim i ajustada, tot desenvolupant al màxim la innovació jurídica d’Occident; som un model a imitar i aportem estímuls concrets per a millorar la participació ciutadana en una època, com la nostra, en la que a molta gent se li unfla la música del tocador mentre les qüestions col·lectives exigeixen major responsabilitat per part de tots” va dictaminar --parlant parsimoniosament i sense llegir cap paperet-- el president del Consell d’Estat, l’Il·lustríssim Jaume Mastegot.

-----------------

Imatge: El president de les Corts Valencianes, Don Julio de España, tot un gran home es mire per on es mire, al·ludit en el debat del Parlament de la República dels Baladres pel portaveu del Partit per la Permanència (Pap)

“Més enllà de la paròdia es troba el deliri de la pròpia veu”

L’aeroport de l’Altet és un no-lloc, fred i multi-escènic, camí de Ca n’Esguard, l’Ítaca dels plenilunis i de l’aiguardent, la Balàdria de les trobades i dels pentagrames.

El Sud, meravellosament maligne com una insinuació caòtica de Dionís el Seljúcida, dissimula els seus paranys amb jardins d’infinites palmeres esveltes, xàrcies de silencis consentidors i tonellades de ciment sinuós que allotgen a estrangers analfabets (per a què vols ser alemany si no distingeixes la música de Berg i la de Schönberg? per a què vols ser anglés si confondries la pintura de Turner i de Blake?)

Dins la meua maleta porte, a més de la roba habitual i els dispositius electrònics: un flasconet d’oli essencial de tarongina (per a les friccions amatòries), una estoreta de calor elèctrica (per al descans del treballador infatigable que sóc), una ampolla d’oli d’arbequina amb denominació d’origen (per a complement de les exquisideses gastronòmiques), un tros de sabó de Montpeller (agafat a l’hotel Príncep d’Aquitània, l’utilitze per netejar la memòria del cos) i l’obra completa de Maria-Mercé Marcial (tres emes seguides fan pensar en un enigma mistèric, mutilat i mític! “Mmm!” és el meu mantra preferit! ).

Per l’autopista A-7 m’adone que al BMW capte diverses velocitats: la velocitat intrínseca del seu motor (és una dromologia inspirada abstractament pels enginyers alemanys i exposada àgilment als anuncis publicitaris), la velocitat relativa respecte als tossals d’esparterars (immutables i perennes com un sil·logisme de quietud que anuncia la desertització), la velocitat històrica dels constructors que no perden patada i inunden de ciment els més insospitats paratges (el Moloch de la destrucció del capital natural! Quines re-Khalificacions més impetuoses que fan els de sempre sense saber un borrall de sànscrit!), la velocitat kairòtica d’un temps periodístic que cap metereòleg despistat pot redimir (“Atureu les guerres indecents o me’n vaig a Tòkio!”)… El BMW ha resistit els seus dies de descans a l’aparcament de l’aeroport i ara embesteix la carretera amb ganes! Tinc conduïguera: em conduisc damunt!

Vinc de Lyon, a través de Madrid (¿què et pensaves?): Araila m’ha dit que em meresc el seu cos, però que no hi ha química entre nosaltres. Jo li he respost que nosaltres tenim metafísica, que és més sublim, etèria i tempestuosa que la química, pobra disciplina científica superficial d’ençà que Heisenberg la feu bullir amb dubtes existencials. Araila bé val un “abandonament” tal com suggeria el Mestre Eckhard, teòleg de capçalera dels queferosos com Erich Fromm.

Araila és l’exacta alchimia inversa de la meua natura reptadora.

Araila és la inversió sentimental d’un invertit incontrovertible.

Araila és la quintaessència de la mareperla i del vellut.

Araila és una odalisca esbravada dins la cambra orgiàstica de Sardanàpal.

Araila és un àngel que propala Claus de Fa de música esfèrica i jo sóc el seu somrient i vigorós Pere Abelard (abans de ser castrat, per suposat, ja m’enteneu)

Araila es fa la consentidora quan, arribat al jardí de camamirles salvatges de Ca n’Esguard, m’agafa el telèfon i em diu en to displicent que les dues caixes de condons que hem gastat -- ben amortitzades i desmoridores-- en diversos escenaris (a la riba del Ròdan, en el magatzem d’ovelles del seu oncle Gaston, en la suite presidencial de l’hotel Francesc I, en el peugeot de Charles, etcètera) només són “una busca de pols dins l’infinit del meu cor orgànic, farcit de plecs intrincats com una ceba”.

Hahahahahahhahahahahahahaha Quina bestioleta més lletraferidora! Hahahahahahahahihihihahahahuhuhu! Ai, ai, hehehe snif snif…

Li done de menjar al meu lleial gos “Delacroix” (“rien ne va plus! » : ha estat quatre dies a base de pinso minso!) i me'n vaig com un llamp a escabussar-me al Toll de les Carabasses, tot estrenant uns xicotets Klein adquirits en Galeries Lafayette.

Els Nenúfars del Desig són bellugadissos i inestables com una riuada de memòries en format d’excitació aleatòria!

Signat: Gabo Mesquina, l’escriptor més generós d’aquesta part de la mediterrània.

(publicat a un bloc de www.mesvingaweb.bd, el portal de referència en llengua catalana de la República dels Baladres)

--------- Imatge: Les odalisques de Sardanàpal -- l'últim rei dels Assiris, el sàtrapa cràpula de l'Antigüetat-- són sacrificades per l'orgull de la decència: hi ha festivals de cuixa i poma que s'acaben molt malament, la Fortuna es capgira sobtadament sense avisar i l'orgia perpètua es torna un cruelissim Rosari de l'aurora. Observeu el rostre impassible de Sardanàpal, abans de prendre el verí executor, enmig el desori de les nueses turgents de les cortesanes que es resisteixen a la seua mala fi. Quadre pintat per Eugene Delacroix i exposat al Louvre. ¿Veritat que això d'ambientar escenes de sexe i violència és més vell que el pixar?

    Editades les memòries de Jaume Mastegot, professor de dret constitucional, cappare de la ponència dels Furs que regeixen els designis de la República dels Baladres. El pròxim dissabte es presenta al Museu de la Llobera, vora el Palau de Primavera, un gran llibre per a esbrinar les claus de tota una generació d'activistes dels drets humans que es van deixar la pell per a dur avant els ideals de màxima sobirania de la nostra vila-nació. Sota el títol Erem tan pobres que només podíem imaginar el futur han estat publicats els detalls de la biografia de Jaume Mastegot, en tres volums que corresponen respectivament a les seues Lletres amb amics que estaven al peu del canó, Una llarga, llarga lluita molt folla i amb l'aigua al coll i Misterium vitae; el primer volum és un recull seleccionat i comentat sobre les cartes que Jaume Mastegot es va intercanviar amb personalitats de la cultura, la política i l'economia nacionals; el segon volum esbossa anàlisis de situacions complexes i dilatades que es van endegar, moltes voltes per iniciativa de Jaume Mastegot, per a aconseguir la tan anhelada llibertat per al país; i, per últim, el volum Misterium vitae narra dosificadament, de manera proporcionada i serena, sense caure en l'exhibicionisme i fent gala d'una generositat profunda, els aspectes més intims d'una vida consagrada a la República.

[Hi ha més...]

A l’atenció de José Ortega Cano,

Plaça de Bous de la Real Maestrança de Sevilla,

Plaça de Cristòfor Colom, 12

41001 SEVILLA (Andalusia Occidental- Espanya)

Benvolgut company en la viduïtat conspícua,

em faig ressò de la teua tragèdia omnipresent en tots els canals de televisió, emisores de ràdio i mitjans de premsa; et done el més sentit pèsam i també la benvinguda al magnífic club dels que perdem les santes esposes pel camí de la vida; no saps bé, José, tot el reconfortant moralment que resulta que per fi la condició de vidu haja estat elevada a l’enèssima categoria mediàtica; ara tothom pot captar amb claretat diàfana que els hòmens – el nostre gènere en vies d’extinció-- passem molta pena per les estimades absents, totes les estimades que es van absentar definitivament perquè Algú més important que nosaltres les havia cridat a la seua sina;

[Hi ha més...]

Un diàleg molt professional

- Deixa el doctor Kraus i el seu plat de cacaus.

- L'home vol trobar les raons de l'origen...

- Abandonem la cantina : avui tenim molta feina!

- Aleshores haurem de posar fil a l'agulla.

- Més bé a l'inrevés : som forenses !

- No em vinga amb endevinalles budistes.

- Tira cap endavant, ànima de càntir!

- Aquest passadís té molta humitat.

- A la Casa de la Sempreviva sempre ha estat així.

- Mire quines bombolles de pintura vora els rodapeus.

- Els nostres informes són immaculats i sobris.

- Mire com degotegen ací dalt les clavegueres de l'Estat.

- Tira cap endavant, baliga-balaga !

- Jo ho dic perquè proposem millores per a l'edifici...

- Totes les aigües de la nostra República són potables.

- Excepte les que venen dels excusats...

- T'estàs fent un revisionista sense moral de victòria?

- Sóc, com vosté, un « oculista de les necessitats ».

- Doncs avui tenim moltes necessitats per examinar.

- Quin és eixe encàrrec tan urgent?

- Hem de fornir d'arguments a favor de l'Estatut de Vasectomia.

- Per fi, compten amb nosaltres !

- No sigues llepafils, tothom opina i nosaltres també.

- Vaja, ¿el nostre esforç no serà vinculant?

- Nosaltres emetrem un dictamen i despres tot al patracol!
[Hi ha més...]

El Gremi de Llibreters estima que ingressarà 190 cabassos de reals d'argent

Avui diumenge s'han perllongat els actes de la tradicional diada de Sant Teodor. Les mestresses han comprat a punta pala el llibre "Retorn a Sion" del futbolista Eustaqui Fonolleres, el jove mig-campista de la selecció nacional baladrenca. "Ens ha vingut com sabata per a un peu de mal calçar", comentava un llibreter tot explicant que les esposes abnegades han pogut complir amb els requisits de la Fira del Llibre empaquetant un bon regal per als seus marits cervesseros que necessiten veure com es xuta un penalty o es fa un gol impactant per a activar les neurones.

Un altre dels volums més venuts - l'autor no tenia prou mans per a signar exemplars--ha estat "Ja és hora que et poses les piles", de Mario Margarit, l'exdirectiu del Club de Futbol "Bassaredona", un dels equips més emblemàtics i dinàmics de la lliga esportiva de la nostra vila-nació. L'autor es disculpava davant el nostre mitjà: "Ho sent molt si he fet una mica d'ombra als autors literaris, però jo he tingut una bona idea per traure-li rendiment". Entre els llibres mediàtics més venuts, també hem de citar "El descastat matiner", que és un recull divertidíssim de les anècdotes i ocurrències de l'equip que condueix el popular programa de ràdio. També ha ostentat una gran demanda les receptes de "Cuina per Fadrins", tot un clàssic de la nostra televisió per a que a ningú se li oblide de com es fa una Fideuà en condicions o un Arròs Senyoret en el seu punt. [Hi ha més...]