L'any 1988 jo encara nedava al CN Sabadell, a les ordres de Paulus Wildeboer, pare d'Olaf i d'Aschwin Wildeboer. L'estiu d'aquell any seguia amb especial atenció els Jocs Olímpics de Seúl, i concretament les evolucions d'un nedador català, Sergi López. En la prova dels 200m braça, la que de fet era també la meva prova (d'aquí a que la seguís amb tanta atenció), en Sergi va aconseguir la primera medalla olímpica per a un nedador català. Actualment, és el responsable tècnic del
Club Bolles, de Jacksonville (Florida). Entusiasmat com estava amb la proesa de'n Sergi li vaig escriure algunes cartes felicitant-lo, a les quals em va respondre amb una extraordinària amabilitat. Encara les conservo. Em va fer feliç. De la natació conservo, també, algunes herències que m'han estat molt útils al llarg de la meva vida: disciplina, capacitat per marcar objectius a curt, mig i llarg termini, capacitat per superar entrebancs (per exemple quan no s'assoleixen els objectius), capacitat de patiment (els entrenaments són llargs, intensos i durs), respecte per un mateix i pels companys i companyes, aprendre a competir (i per tant a guanyar i a perdre), etc... És per això que, ara que toca fer balanç del 2008, quan toca escollir el millor esportista de l'any, jo, com en Sergi, tampoc ho dubto: Michael Phelps. Igual com en Sergi em mantenia despert a altes hores de la nit per seguir les seves evolucions a Seúl, en Michael Phelps em feia llevar-me a les 4 de la matinada per seguir en directe totes les seves proves (eliminatòries, semifinals i finals). Per a mi, els Jocs del 2008 van ser, sens dubte, els Jocs de Michael Phelps. La natació no és un esport de masses, però aquells qui hem tingut la sort de dedicar-hi una bona part de la nostra vida sabem valorar, i molt, tot allò que significa els vuit ors olímpics de Phelps. Un cop més, Sergi, et segueixo i et saludo des de la distància, i com tú, celebro haver viscut, ni que sigui a través del televisor, la proesa de Michael Phelps. Gràcies Sergi López, gràcies Michael Phelps (segueix...)
Demà el Parlament Europeu reprèn la seva activitat. Tot just ara estic acabant de revisar alguns documents que necessito per a les comissions que em toca seguir demà mateix (Drets Humans -DROI- i Drets de les Dones i Igualtat d'Oportunitats -FEMM-). He estat uns dies voluntàriament absent del debat a la xarxa per poder concentrar-me en la família, i especialment en el meu fill acabat de néixer (per cert, que avui El Punt publica un interessant reportatge d'Emili Agulló sobre Política de família: casos pràctics). No obstant, són nombrosos els temes que han estat protagonistes aquest estiu i els quals mereixen un comentari específic, com també mereixen una resposta molts dels comentaris que han rebut diversos dels posts d'aquest bloc. A tot plegat m'hi dedicaré en els propers dies. (segueix...)
-Ei, felicitats, ja m'he assabentat que finalment ha nascut el teu fill. Què, què tal per les nits? Ja dormiu?
-Gràcies. Doncs sí, va ser dilluns. Tot va anar molt bé. I la veritat és que no dormim massa, no. Entre els neguits, els plors i donar el pit, ja saps... M'he agafat quinze dies de permis per poder tenir cura del nano, i de la seva germana, que només té dos anys, mentre la mare es recupera. En fi, ja t'ho deus imaginar. És un no parar tot el dia. Però estem molt contents.
-Ah, està molt bé que t'agafis el permis, tothom ho hauria de fer.
-Estic d'acord. És molt important, no només pel plaer de viure aquests primers moments del teu fill/a, sinó per tal de descarregar de responsabilitats la mare, que necessita repòs. I els àvis i àvies són fantàstics, però, és clar, no en pots estar abusant contínuament.
-Ben cert. I a la feina què, t'ho respecten això del permis? (segueix...)
L'Estat de Washington, al nord-oest dels Estats Units, fou la pàtria dels duwamish, un poble que -com tots els indis- es considerava part de la naturalesa, la respectava i la venerava, i, des de feia moltes generacions, vivia amb ella en harmonia. L'any 1855, el catorzè president dels Estats units, el demòcrata Franklin Pierce, proposà als duwamish que venguessin les seves terres als colons blancs i que ells se n'anessin a una reserva (avui, d'això, en diríem expoli). Els indis, això, no ho entengueren. Com es podia comprar i vendre la terra? Per a ells, l'home no pot posseir la terra, com tampoc pot ser amo del cel, de la frescor de l'aire o de la lluïssor de l'aigua. El Cabdill Noah Seattle (anglicisme de Sealth), donà la resposta a petició del Gran Cabdill dels blancs, amb un discurs la saviesa, crítica i pruden esperança del qual encara avui, 153 anys més tard, ens sorprèn i admira. 'Les meves paraules són com les estrelles, mai no s'extingeixen', va dir el Gran Cabdill Noah Seattle. El seu poble no ha sobreviscut, les seves paraules no foren escoltades. Noah Seattle, amb la
seva resposta al president, va crear el primer manifest en defensa del medi
ambient i la naturalesa que ha perdurat en el temps. El cap indi va morir el 7
de juny de 1866 a l'edat de 80 anys. La seva memòria ha quedat en el temps i
les seves paraules continuen vigents.(segueix...)
Diumenge per la tarda estàvem neguitosos a casa. Es jugava un partit decisiu que portàvem setmanes esperant, i preparant. Ens vàrem asseure al sofà, davant del televisor, predisposats a seguir esperant. De sobte van començar els nervis, la tensió, l'angoixa de no saber què podia succeir al llarg dels següents 90 minuts. I de sobte, quan menys ens ho esperàvem, pam! Un. L'estómac es va contraure de manera dolorosa. Podia, simplement, ser un fet aïllat, o podia ser el primer de molts més que havien de venir després. I a partir d'aquí el festival. Cada cinc minuts, infalibles, precises, constants, determinants, decisius indicadors del desenllaç final. Creixia cada cop més el desig d'escoltar el xiulet final i que tot s'acabés, però sobretot que s'acabés bé. Vàrem agafar el cotxe camí de la celebració, autopista direcció Barcelona, cap el Camp Nou que hi falta gent. En arribar ens vàrem posar en mans d'un gran equip, la marea verda, equip victoriós com n'hi ha pocs. I en poc més de dues hores, a les 04.05 de la matinada del dia 30 de juny (data a recordar de per vida) el nostre petit heroi va fer el gol de la seva vida, de cap. El vàrem aixecar qual trofeu de campions, morat i esgotat. Vàrem felicitar l'entrenadora capitana i principal artífex de la victòria, l'heroïna caçadora, i vàrem donar les gràcies a l'equip, un gran equip, equip triomfador, en què tothom havia jugat un paper clau. Passada l'eufòria inicial ens vàrem retirar cap als vestidors, a descansar el repòs dels guerrers, tots tres. La nostra Eurocopa és diu Noah, i l'hem guanyada a La Maternitat.
******
Tot just acabo de passar un moment per casa per prendre una dutxa, agafar robeta de talla més gran de la que teníem prevista (és clar, s'ha fet esperar tant que al final tot li ve petit), i me'n torno a l'hospital.
Ah, i per avisar que m'agafo 15 dies de baixa paternal. Ningú m'hi obliga, a agafar-los, però hauria de ser obligatori.
Darrerament em té totalment enganxat un dels temes d'Antònia Font: Fa calor. Degut a un problema de salut no vaig poder assistir a l'apoteòsic concert que varen fer a El Liceu, cosa que em costarà molt de superar. Segurament aquest apunt hauria estat molt més encertat pel dissabte passat, Dia Europeu de la Música, però el penjo avui, tot just passat el solstici d'estiu, i en un moment en què els dies, malgrat comencen a escurçar-se, són prou llargs, cosa que agraïm especialment aquelles persones a qui ens agrada el sol, la calor, l'estiu, la llum, l'aire lliure i la mar. Un apunt distès, el d'avui, per donar la benvinguda a l'estiu, per què, quina millor manera pot haver-hi d'entrar-hi que amb la companyia dels Antònia Font? Des d'aquí el meu més sentit homenatge a una formació que ja ha dit molt, però que encara té molt a dir (segueix...)
Doncs sí. Finalment m'he decidit. Ja sóc feisbucaire. Després d'enganxar-me al món blocaire, ara vull anar una mica més enllà i he entrat a la xarxa Facebook (aquest és el meu perfil). Confesso que no ho he tingut sempre clar, bàsicament perquè em feia por entrar-hi i després no dedicar-m'hi, però penso que un cop agafada la dinàmica blocaire, el Facebook pot esdevenir un bon complement. Sigui com sigui, és una bona eina per tal de crear comunitat, especialment en casos com el meu en què, no acostumo a dormir massa dies seguits al mateix lloc, la qual cosa, lògicament, afecta enormement la meva vida social. Així que,...intentem-ho. Per què no? Ja veurem què passa.
Arribo avui a l'apunt número 500 des que vaig començar amb l'aventura que significa fer aquest bloc ara fa prop de dos anys (la Primera entrada és del 24 d'abril de 2006). Al llarg d'aquest temps de pràctica blocaire he procurat comunicar i rebre, explicar i escoltar, aportar i aprendre. Quan vaig començar a fer el bloc molta gent em comentava que això dels blocs no tenia futur, que només era un espai per abocar-hi egolatries frustrades. Egosfera en deien. Moltes i molts em deien: 'no hi crec en els blocs, no són rigorosos. No te'n pots refiar'. O, fins i tot, 'són una pèrdua de temps'. Moltes i molts dels qui ho deien avui són blocaires, tot i que val a dir que amb diferents nivells de constància i implicació. Per part meva, ja llavors solia respondre que, de la mateixa manera que succeeix amb els mitjans escrits, de ràdio o televisió, el problema no és el format, sinó el contingut, i que cal saber escollir. Cada dia que passa constato l'encert i les enormes possibilitats d'aquest mitjà, tant en l'esfera de la comunicació individual com en la de crear comunitat (m'agrada el terme catosfera, i celebro formar-ne part). Així doncs, aquest apunt número 500 no és res més que un petit aniversari que espero passi aviat desapercebut enmig dels 500 futurs apunts. Vé a ser una simple parada per tal de recuperar l'alè, mirar enrera per constatar el llarg trajecte recorregut, i seguir el viatge cap a (segueix...)
Hola a totes i a tots. Obro avui aquesta finestra per tal que, si voleu mirar-hi a dins, pogueu trobar algunes reflexions i inquietuds de la dimensió humana, política, social o cultural que provenen del dia a dia d'una persona que, per circumstàncies, es troba treballant en una institució prou peculiar, i de vegades massa desconeguda, com és el Parlament Europeu. Catalunya a Europa. Europa al món. El món i Europa, desde Catalunya. Una visió política, sí, però sobretot humana i, per tant, necessàriament imperfecta. L'aventura, en qualsevol cas, sembla fascinant.
L'any 1988 jo encara nedava al CN Sabadell, a les ordres de Paulus Wildeboer, pare d'Olaf i d'Aschwin Wildeboer. L'estiu d'aquell any seguia amb especial atenció els Jocs Olímpics de Seúl, i concretament les evolucions d'un nedador català, Sergi López. En la prova dels 200m braça, la que de fet era també la meva prova (d'aquí a que la seguís amb tanta atenció), en Sergi va aconseguir la primera medalla olímpica per a un nedador català. Actualment, és el responsable tècnic del
Club Bolles, de Jacksonville (Florida). Entusiasmat com estava amb la proesa de'n Sergi li vaig escriure algunes cartes felicitant-lo, a les quals em va respondre amb una extraordinària amabilitat. Encara les conservo. Em va fer feliç. De la natació conservo, també, algunes herències que m'han estat molt útils al llarg de la meva vida: disciplina, capacitat per marcar objectius a curt, mig i llarg termini, capacitat per superar entrebancs (per exemple quan no s'assoleixen els objectius), capacitat de patiment (els entrenaments són llargs, intensos i durs), respecte per un mateix i pels companys i companyes, aprendre a competir (i per tant a guanyar i a perdre), etc... És per això que, ara que toca fer balanç del 2008, quan toca escollir el millor esportista de l'any, jo, com en Sergi, tampoc ho dubto: Michael Phelps. Igual com en Sergi em mantenia despert a altes hores de la nit per seguir les seves evolucions a Seúl, en Michael Phelps em feia llevar-me a les 4 de la matinada per seguir en directe totes les seves proves (eliminatòries, semifinals i finals). Per a mi, els Jocs del 2008 van ser, sens dubte, els Jocs de Michael Phelps. La natació no és un esport de masses, però aquells qui hem tingut la sort de dedicar-hi una bona part de la nostra vida sabem valorar, i molt, tot allò que significa els vuit ors olímpics de Phelps. Un cop més, Sergi, et segueixo i et saludo des de la distància, i com tú, celebro haver viscut, ni que sigui a través del televisor, la proesa de Michael Phelps. Gràcies Sergi López, gràcies Michael Phelps (segueix...)
Demà el Parlament Europeu reprèn la seva activitat. Tot just ara estic acabant de revisar alguns documents que necessito per a les comissions que em toca seguir demà mateix (Drets Humans -DROI- i Drets de les Dones i Igualtat d'Oportunitats -FEMM-). He estat uns dies voluntàriament absent del debat a la xarxa per poder concentrar-me en la família, i especialment en el meu fill acabat de néixer (per cert, que avui El Punt publica un interessant reportatge d'Emili Agulló sobre 
(sona el telèfon)
Diumenge per la tarda estàvem neguitosos a casa. Es jugava un partit decisiu que portàvem setmanes esperant, i preparant. Ens vàrem asseure al sofà, davant del televisor, predisposats a seguir esperant. De sobte van començar els nervis, la tensió, l'angoixa de no saber què podia succeir al llarg dels següents 90 minuts. I de sobte, quan menys ens ho esperàvem, pam! Un. L'estómac es va contraure de manera dolorosa. Podia, simplement, ser un fet aïllat, o podia ser el primer de molts més que havien de venir després. I a partir d'aquí el festival. Cada cinc minuts, infalibles, precises, constants, determinants, decisius indicadors del desenllaç final. Creixia cada cop més el desig d'escoltar el xiulet final i que tot s'acabés, però sobretot que s'acabés bé. Vàrem agafar el cotxe camí de la celebració, autopista direcció Barcelona, cap el Camp Nou que hi falta gent. En arribar ens vàrem posar en mans d'un gran equip, la marea verda, equip victoriós com n'hi ha pocs. I en poc més de dues hores, a les 04.05 de la matinada del dia 30 de juny (data a recordar de per vida) el nostre petit heroi va fer el gol de la seva vida, de cap. El vàrem aixecar qual trofeu de campions, morat i esgotat. Vàrem felicitar l'entrenadora capitana i principal artífex de la victòria, l'heroïna caçadora, i vàrem donar les gràcies a l'equip, un gran equip, equip triomfador, en què tothom havia jugat un paper clau. Passada l'eufòria inicial ens vàrem retirar cap als vestidors, a descansar el repòs dels guerrers, tots tres. La nostra Eurocopa és diu Noah, i l'hem guanyada a La Maternitat. 
Darrerament em té totalment enganxat un dels temes d'
Doncs sí. Finalment m'he decidit. Ja sóc feisbucaire. Després d'enganxar-me al món blocaire, ara vull anar una mica més enllà i he entrat a la xarxa Facebook (
Arribo avui a l'apunt número 500 des que vaig començar amb l'aventura que significa fer aquest bloc ara fa prop de dos anys (la 
Hola a totes i a tots. Obro avui aquesta finestra per tal que, si voleu mirar-hi a dins, pogueu trobar algunes reflexions i inquietuds de la dimensió humana, política, social o cultural que provenen del dia a dia d'una persona que, per circumstàncies, es troba treballant en una institució prou peculiar, i de vegades massa desconeguda, com és el Parlament Europeu. Catalunya a Europa. Europa al món. El món i Europa, desde Catalunya. Una visió política, sí, però sobretot humana i, per tant, necessàriament imperfecta. L'aventura, en qualsevol cas, sembla fascinant.
