UE: present i futur  Més enllà de les 65 hores(de Raül Romeva, per a Crònica.cat) Darrerament hem viscut diversos episodis al Parlament Europeu que l'han col.locat al centre del debat i l'atenció política, social i mediàtica. I això, simplement, és la constatació d'una circumstància que fa molt de temps que venia donant-se: cada cop som més conscients del pes i dels efectes que tenen sobre nosaltres les Directives europees. El problema, però, és que en l'imaginari coll.lectiu el Parlament Europeu segueix essent un ens estrany, poc familiar, almenys no al nivell d'altres institucions com el Parlament de Catalunya, el Congrés o els Ajuntaments, i en canvi és tant, repeteixo, tant, important per al nostre dia a dia com ho són aquestes altres institucions. La Directiva sobre el temps de Treball (la ja coneguda com la de les 65 hores) ha significat una extraordinària oportunitat per ( segueix...)  Ahir vàrem presentar la nova pàgina web del Parlament Europeu de la seva representació a Barcelona (veure la noticia de Vilaweb). En la presentació vaig argumentar dues coses. Primer, el reconeixement a la gent de l'Oficina de Barcelona i a l'equip tècnic que l'ha fet possible, a la vegada que vaig destacar que la importància de comptar amb una web d'aquestes característiques rau no només en el fet que serveixi per informar de què és i què la institució, sinó que també ha de permetre conèixer la diversitat de propostes polítiques i de projectes que representem els diferents grups dins de la Càmera (només així la gent tindrà elements de judici en el moment de votar a les eleccions de 2009 i serà conscient de com és d'important discriminar i escollir entre les diferents propostes, i per tant de votar per una o altra). I segon, amb aquesta iniciativa es posa de manifest que, quan una cosa és necessària, i es vol realment dur-la a terme, es pot fer. Em refereixo al fet que sigui en català (compte, ho és la de l'oficina de Barcelona, no l'oficial, encara, malgrat que algunes i alguns MEPs fa temps que ho reclamem). Fa temps que hi ha una demanda social (només cal recordar la mobilització cibernètica provocada per Miquel Català) i institucional que reclama que el català sigui una llengua reconeguda amb total normalitat a les institucions europees, i és realment absurd i incomprensible que a aquestes alçades encara estiguem ancorats en un model caduc segons el qual només poden ser llengües oficials a escala europea aquelles que ho són de tot un estat membre. I vull recordar que el fet que es posin tantes dificultats a la normalitat del català en, per exemple, el Parlament Europeu, fa que molta gent caigui en el desencís i en la desafecció cap a Europa. Per això ( segueix...) 
Europa reacciona: es l'hora de l'europeisme crític
Per Raül Romeva, eurodiputat per ICV (publicat a el Punt el dia 8 de novembre de 2008 a les edicions de Camp de Tarragona i Girona)
La construcció europea em recorda aquella història en què l'avi iniciava un negoci, el fill el feia créixer, i el nét se'l fulminava per deixadesa o perquè, havent-s'ho trobat tot fet, no atorgava cap valor a la feina feta pels seus avantpassats. Podríem dir que els líders de l'Europa actual són una mica com aquests néts. La metàfora és avui, després del no irlandès al Tractat de Lisboa, més vàlida que mai. I és que aquest No, de la mateixa manera que van ser els nos francès i neerlandès al Tractat constitucional, suposa una clara constatació que, si alguna cosa no té futur de cap mena, es obsedir-se en seguir avançant en una anacrònica idea d'Europa dels Estats i dels poders econòmics. El problema és que, havent estat avisats, els governs han estat incapaços de reaccionar, i quan ho han fet, ha estat per insistir encara mes en aquesta visió. Per altra banda, dos dels pilars ideològics de la UE, com són el respecte i la promoció dels Drets Humans i l'enfortiment de l'Estat del Benestar, es veuen cada cop més amenaçats degut a (segueix...)
 S'acosten les eleccions europees i comencen a prendre cos algunes iniciatives que caldrà seguir de ben aprop. Una d'elles és la que ha reunit aquest cap de setmana els diferents grups, partits i moviments ecologistes a França per impulsar un gran acord Verd. La urgència fa la unió, comença dient l'article de Liberation que adjunto. I com que sóc més partidari d'unir espais afins políticament i social, que no pas de dividir-los, els desitjo tota la sort del món, i ens insto a totes i tots plegats, a casa nostra, a prendre'n nota.
Les écolos unis appellent au "Green Deal" , par Laure Equy
21 October 2008
Libération
"L'urgence" fait l'union. En présentant hier leur rassemblement Europe-Ecologie, chaque représentant des familles écologistes a étroitement associé la crise financière et celles environnementales - énergétique et alimentaire comme climatique - pour faire valoir la pertinence de leur campagne commune aux européennes de juin 2009. "On ne s'appuie pas sur cette situation, on la regrette, les écologistes (segueix...)  Nicolas Sarkozy, l'hiperactiu president de torn del Consell de la UE, ens va visitar ahir a Estrasburg i hi vàrem poder debatre en relació a diverses qüestions: crisi financera, Geòrgia, Pacte d'immigració, Paquet Energia Clima, etc... (vegeu-ne la nota dels serveis de premsa del Parlament Europeu, la qual inclou una breu descripció de les exposicions de Sarkozy, Barroso i dels principals portaveus dels grups polítics). El problema de fons, em temo, és de credibilitat. Ara fa un any, el PPE (i per tant Barroso, Sarkozy, Daul, etc... disparava contra la proposta d'altres grups de regular els mercats financers dient que això suposaria una amenaça per a la competitivitat de la UE). Ahir, tots tres, i molts d'altres, deien que la crisi es debia sobretot a la desregulació, i que calia ser més intervencionistes i regular més i millor. Cap autocrítica. On vaig dir naps, ara dic cols, i aquí no passa res. Deixant de banda les espectaculars dots oratòries del President francès (capaces per elles mateixes d'enlluernar qui sigui, per la qual cosa cal estar sempre molt amatents el què diu, més que no pas al com), comparteixo la reflexió que li va espetar Dany Cohn Bendit: (segueix...)  Quan es varen signar els Acords de Dayton, l'any 1996, molta gent vèiem en el camí cap a la UE una possible via per a la construcció d'un futur en pau a la malmesa antiga Iugoslàvia. Llavors, però, constatàvem que hi havia alguns inconvenients que no es presentàvem fàcils de solucionar, o almenys no a curt termini. Un d'ells era ser conscients que no es podia afrontar la reconciliació sense que hi hagués justícia, la qual cosa obligava a detenir, processar i condemnar els principals responsables de tants anys de sanguinària confrontació. Poc a poc han anat caient els principals instigadors i executors de les massacres, inclòs el mateix Milosevic, i tot i que els processos judicials no han estat sempre tan ràpids ni aprofundits com hauria estat desitjable, sí suposen un clar missatge cap a eventuals futurs genocides. Quedaven, però, dos noms que enterbolien tota la gestió: Radovan Karadzic i Ratko Mladic. Finalment, el primer dels dos ha estat fet pres. No em crec, ho sento, ( segueix...)  Acabo de saber que ha mort Bronislaw Geremek, eurodiputat polonès, adscrit al Grup ALDE. Geremek no era, ni de lluny, un eurodiputat qualsevol. El seu passat, del qual segurament un dels trets més coneguts és la seva tasca com assessor de Lech Walesa, fundador de Solidarnosc, així com el seu constant treball en el si del Parlament Europeu, l'han fet mereixedor del més gran dels respectes. A l'inici de la legislatura, el Grup Verds/ALE vàrem intentar un acord entre PSE-ALDE-Verds/ALE-GUE per tal de garantir que la presidència del Parlament fos mig mandat per a Geremek (ALDE) i mig mandat per a Borrell (PSE). L'objectiu era evitar el pacte PSE-PPE, però el PSE va rebutjar la nostra proposta i es va acabar imposant el pacte entre els grups majoritaris que va fer que la presidència del PE fos primer per a Borrell i actualment, a la segona meitat del mandat, per a Poettering, del PPE. De l'activitat europarlamentària de Geremek, he de dir que personalment hi ha dos fets que m'han impactat de manera significativa. El primer: davant l'ofensiva conservadora procedent de Polònia, ( segueix...)  Malgrat que aquesta setmana no he pogut seguir el ple d'Estrasburg de manera presencial, ja que em trobava de permís per paternitat (la setmana que vé em reincorporo assistint a les Comissions, a Brussel.les), sí l'he seguit a distància, via internet i diversos mitjans. Constato amb moderada satisfacció com els mitjans comencen a dedicar espais més que acceptables a fer un seguiment de les discussions i debats que tenen lloc a les institucions europees, especialment el Parlament Europeu. De fet avui la majoria obren en portada amb les reflexions que el President francès, i temporalment president del Consell de la UE, Nicolas Sarkozy, va fer ahir a Estrasburg (Aquest és el resum de la seva intervenció i les rèpliques que li van fer els presidents de Grups, tal i com la recollien els serveis de premsa del Parlament Europeu. Veure també la nota de la BBC, amb vídeo de la seva intervenció inclòs): ( segueix...)  El no irlandès al Tractat de Lisboa suposa una clara derrota per l'Europa dels Estats, de la mateixa manera que ja ho va ser els nos francès i neerlandès al Tractat constitucional. El problema és que, havent estat avisats, els governs han estat incapaços de reaccionar com calia. I no només això, sinó que han fet tots els mèrits possibles per seguir donant la impressió que, en realitat, no s'acaben de creure això de la Unió Europea, tal i com posa de manifest l'ofensiva oberta per part de Sarkozy i Berlusconi, però secundada per molts, sinó per tots, els altres governs, en relació a les ja tristament famoses directives del retorn o la de la setmana laboral (60-65 hores). I és que allò que personalment em preocupa més no és tant si la gent ha votat sí o no, ja que és evident que, tal i com va passar en el cas del Tractat Constitucional, la gent pensat i votat en clau estatal, sinó l'absència d'un veritable debat europeu i, encara més, l'absència d'un veritable projecte il.lusionant i motivador per a la UE que faci que la gent es mobilitzi en positiu, i no a la contra. I això és culpa, en gran part, de la ( segueix...)  Avui, 9 de maig 2008, en el dia d’Europa, ens trobem immersos en un moment transcendental per a la Unió Europea. Després de mig segle d’existència d’aquest projecte d’integració que ens ha portat el període més llarg de pau i estabilitat al nostre continent, cal reconèixer la importància d’aquest fet. Tanmateix, no podem aturar-nos mirant el passat amb autocomplaença, sinó que si de veritat creiem en el projecte no ens queda una altra opció que mirar endavant i caminar per assolir allò que manca, que és encara molt.
Celebrem aquesta setmana d’enguany el 60è aniversari del Congrés d’Europa, bressol de la creació de l’Assemblea Europea i el Consell Europeu, amb la missió de treballar per la integració econòmica i política. Hem avançat molt des d’on érem aleshores, sobretot en el primer aspecte, amb un mercat comú i fins i tot assolint una unió monetària. Però en canvi, encara ens queda molt per avançar en el segon àmbit.(segueix...)
 Vinc d'esmorzar amb el President de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, i el Comissari d'Afers Socials i Igualtat d'Oportunitats, Vladimir Spidla, amb qui hem tractat diversos assumptes relacionats amb el Dia Internacional de la Dona. A la taula, apart dels dos Comissaris, hi érem les membres del Bureau de la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat d'Oportunitats. Per part meva, he esmentat els següents temes com a importants i prioritaris per tal que la Comissió consideri els processos d'iniciativa legislativa pertinents: violència contra les dones i lluita contra els feminicidis; mesures legislatives i d'harmonització en termes de conciliació de vida laboral i familiar; reducció del pay gap (desigualtat salarial); impuls a una Directiva Horitzontal sobre antidiscriminació que inclogui raons de gènere i d'orientació sexual; i impacte de Gènere en la política exterior de la UE. La informació detallada de les propostes discutides es troben en el document adjunt (veure Arxius d'aquest apunt) titulat Notes esmorzar Barroso Spidla (12març98). En breu adjuntaré també l'acta de la reunió i d'altres documents de fons.
Per altra banda, a poc més d'un any de les eleccions europees el Parlament Europeu celebra avui el seu 50 aniversari i ho celebrarà (segueix...)
 Fa molts anys que segueixo en Carlos Taibo, tants com temps fa que l'admiro en molts sentits. Vaig tenir la sort que fos una de les persones que va formar part del tribunal que va avaluar la meva tesi doctoral, i ha estat, de sempre, una de les veus que més ha influït en la meva manera de pensar, sobretot en relació a una realitat prou convulsa i complexa com és el cas dels Balcans. Aquests dies em trobo coincidint novament amb les seves anàlisi en relació a la declaració d'independència de Kosova. Ho feia quan publicava fa uns dies l'article Kosovo y las esencias al diari Público, i hi torno a coincidir avui, llegint la carta al director que publica a El País, que ell mateix titula Columnistas sobre Kosovo, i que reprodueixo més avall: ( segueix...)  Demà el Parlament Europeu debat un nou informe (Méndez de Vigo-Corbett) sobre el procés de ratificació del Tractat de Lisboa, i avui Ferdinando Riccardi, l'editorialista d'Agence Europe, fa una crida a la calma davant del pedregar que suposa aquest procés. I és que els nervis es fan notar arreu, raó per la qual a França, un els països que amb el seu No havia provocat la reconducció del procés euroconstitucional, varen ratificar el Tractat de Lisboa fa uns dies, gairebé amb nocturnitat i sense el viu debat que va protagonitzar quan tocava parlar del Tractat Constitucional. Les postures que les diferents formacions polítiques han defensat a França en relació al Tractat de Lisboa han evolucionat, lògicament, però en sentits diferents, la qual cosa posa també de manifest la gran diversitat que existia tant en el bàndol del Sí com en el del No. La mateixa situació trobem a l'Estat. Ja llavors érem moltes les persones que argumentàvem un No al Tractat Constitucional allunyant-nos dels arguments euroescèptics i basant-nos en quatre elements: el context, (segueix...) Toca parlar de Kosova. Toca recordar que la separació és, sovint, la millor de les solucions quan una relació no funciona, així com que per tal que una relació funcioni cal que ambdues parts es respectin mútuament. Toca recordar que el Consell de la UE haurà de prendre avui, dilluns 18F, una de les decisions més importants dels darrers anys, és a dir, si reconeixen o no el nou Estat. Toca recordar que la felicitat, que esperem que no sigui breu, de la gent que fa anys reclama la independència (veure Declaració d'Independència), vé després de molts anys de patiments, mancances, guerres, atemptats, morts, sang, oblit,... Toca recordar que Kosova no va entrar a les agendes internacionals fins que la guerrilla va optar per abandonar la via pacífica d' Ibrahim Rugova i va apostar per la via armada. Toca recordar que ( segueix...)  El meu company de Grup, Bart Staes, eurodiputat pels Groen! (verds flamencs), m'envia la fotografia adjunta amb l'explícit comentari següent: ' comprendre la Belgique en une photo ... no comment'. I és que, efectivament, la situació per aquestes latituds és força incerta.  Tercera entrega de les principals idees del discurs de Sarkozy quan l'octubre passat va concloure les Jornades multipartites de Medi Ambient ( Grenelle de l'Environment) (propostes ordenades i destacades segons Salvador Milà). CONSIDERACIONES GENERALES DE POLÍTICA ECONÓMICA Este gran programa no es un gasto sino una inversión. Es la inversión más rentable que podemos hacer hoy. Asimilar la política ecológica a una “marcha atrás” es una impostura. (segueix...)
 Segona entrega de les principals idees del discurs de Sarkozy quan l'octubre passat va concloure les Jornades multipartites de Medi Ambient ( Grenelle de l'Environment) (ordenades i destacades segons Salvador Milà). COMPROMISOS PÚBLICOS: 1) Introducción de los costes ambientales –“emisiones” e “impacto en la biodiversidad” en todos los proyectos públicos. A partir de ahora todos los grandes proyectos públicos, todas las decisiones públicas se arbitrarán incluyendo su costo para el clima, su “costo en carbono”. Todas las decisiones públicas se arbitrarán incluyendo su costo para la diversidad biológica. (segueix...)
 En Salvador Milà, exconseller de Medi Ambient i Habitatge i actualment diputat per ICV-EUiA al Parlament de Catalunya (a més a més de persona de llarga trajectòria europeïsta) ens fa arribar unes notes relatives al discurs que el President de la República francesa, Nicolas Sarkozy, va fer en concloure les Jornades multipartites del Medi Ambient ( Grenelle de l'Environment). En Salvador ha reordenat els temes per tal que puguin ser millor interpretables des de la nostra realitat catalana. Ho transcric en tres apunts consecutius, amb permís del mateix Salvador, per què considero que no deixa de ser significatiu constatar com moltes de les propostes que fa el president francès (i proper president del Consell de la UE, a partir de juny de 2008) posen de manifest com moltes de les coses que estem proposant a casa nostra des de fa temps algunes formacions polítiques no només no són frivolitats ambientals sinó que marquen certament la ruta per on hem de caminar si volem fer front als veritables reptes del segle XXI. ( segueix...)  Ja tenim signatura pel Tractat de Lisboa (Tractat de Reforma) (veure notícia segons Vilaweb). Manca ara la ratificació per part dels Estats membres. La immensa majoria (de fet tots menys un) ho faran per via parlamentària. Les lliçons apreses a França i Països Baixos obliguen, sembla. Llàstima que no aprenguem, també, les lliçons que provenen de les altíssimes abstencions, del silenci mediàtic, de la confusió política i social sobre què significa la UE. Llàstima que ens conformem amb tan poc i que ens resignem a mantenir velocitat de ralentí. Llàstima que siguin els euroescèptics els qui marquin el pas i ens obliguin als altres a mirar contínuament enrera enlloc de fer-ho cap endavant. Llàstima que costi tant avançar en l'Europa política i social, i tan poc fer-ho en l'econòmica. Llàstima que ens conformem amb ( segueix...)  Un dels aspectes que més m'ha fascinat en el temps que porto en això de la política institucional és la dimensió mediàtica que poden arribar a tenir algunes iniciatives, especialment si tenen a veure amb el món del futbol, comparades amb d'altres que un consideraria molt més importants i rellevants, i que en canvi passen sense pena ni glòria per entre les taules de les redaccions sense que cap d'elles hi pari atenció. En el meu cas, el summum el vaig viure amb una pregunta que vaig fer a la Comissió fa uns mesos (és aquesta) relativa a unes declaracions que havia fet el llavors entrenador de la Juventus i posteriorment del Reial Madrid, Fabio Capello, en què aquest mostrava no poques simpaties per la figura i l'herència històrica de Franco a l'Estat espanyol. Aquella pregunta va comportar tot un seguit d'entrevistes de tota mena de mitjans (premsa, ràdio i alguna televisió) tant espanyols, com catalans i italians, inclosa una aparició, l'única que segurament tindré mai, en una portada tan emblemàtica com la del diari La Repubblica. Doncs bé, abans d'ahir el Daily Mirror, britànic, (segueix...) |
Els meus enllaços
ACTIVITAT POLíTICA
ALTRES BLOCS D'INTERèS
BLOCS D'ALTRES EURODIPUTATS/DES
CONSTRUINT SINERGIES
FAMILIA POLíTICA, AFí I AMIGA
MóN BLOCAIRE
MéS SOBRE EUROPA
|
