Fa temps que volia escriure sobre el famós Manifiesto por la lengua común, però el cas és que sempre que em disposava a dir alguna cosa llegia en algun diari o en algún bloc algú que ho havia dit abans i millor. Això mateix m'ha passat avui, en obrir les pàgines de El País, i llegir l'excel.lent article de l'editor Gonzalo Pontón, en to clarament irònic, que al cap i a la fi és la millor manera de prendre's aquesta mena d'iniciatives. Em sento plenament identificat amb l'esperit i la lletra de l'article, el qual adjunto sencer més avall.
Dame la lengua
GONZALO PONTÓN 14/07/2008
Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por el silencio de los intelectuales. Pero, para general alivio, acaban de pronunciarse públicamente en un Manifiesto por la lengua común porque les preocupa el papel del castellano como lengua principal de comunicación democrática (sic). Si a Unamuno le dolía España, a ellos les duele la lengua. (segueix...)
Antoni Gutiérrez-Rubí, amic de fa molts anys, i de moltes guerres, i actualment, a més a més, amistat feisbuquiana (perdó pel neologisme), fa temps que assessora a qui el vol escoltar sobre noves formes de fer i comunicar la política. Acaba de publicar Políticas, en què analitza el lideratge que assumeixen cada cop més les dones en política. Avui ens aporta novament les seves reflexions a través del País: El nacimiento del ciberactivismo político. L'adjunto per l'alt interès que té aquesta reflexió, almenys així m'ho sembla, en el marc dels diferents congressos i assemblees que els partits catalans estan celebrant aquests mesos. L'assemblea d'ICV, per exemple, tindrà lloc a la tardor, i seria bo també que tinguéssim més en compte aquesta dimensió, que si bé ja no podem qualificar de nova, encara no està prou incorporada en l'ADN de la política catalana.
El auge del activismo digital y de la videopolítica contrasta con la languidez de las estructuras tradicionales de los partidos. Barack Obama lidera mundialmente un fenómeno que también está llegando a España
ANTONI GUTIÉRREZ-RUBÍ, El País, 22/06/2008 (segueix...)
Poc a poc anem descobrint algunes de les esències del nou govern ZP. I una de les més significatives és l'abandonament de la vessant ecologista. La passada legislatura algunes de les coses més interessants que es van fer en el camp del medi ambient es deuen, sens dubte, al fet que Zapatero necessitava dels suports, ni que fossin puntuals, de grups com IU, ICV o ERC, així com, cal dir-ho tot, a la tasca d'una Ministra com Narbona. Les eleccions del 9M van fer que la dependència passés a ser de grups com CiU i PNB, i que en canvi aquells que tradicionalment havien forçat el gir ecologista, fossin prescindibles. Rodríguez Zapatero ha fet la resta, prescindint de Narbona, fusionant els Ministeris de Medi Ambient amb el d'Agricultura i Pesca, i fent una clara declaració d'intencions segons la qual el medi ambient és un afer secundari per darrera des interessos empresarials. Una de les análisi més clarificadores d'aquesta situació la trobem al conduït pel periodista Miquel Jara, AmorHumorAcción. Altament recomanable: (segueix...)
Cal agrair el detall que la primera visita oficial del novament nomenat Ministre d'Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, així com del Secretari d'Estat per a la UE, Diego López Garrido, hagi estat trobar-se amb els eurodiputats i eurodiputades a Brussel.les. En concret, ahir dijous vàrem ser convidats per la delegació espanyola a Brussel.les i vàrem tenir ocasió de fer un primer intercanvi d'impressions amb el Ministre i el Secretari d'Estat en relació a diverses qüestions, estant moltes d'elles, sinó totes, encaminades a preparar la presidència espanyola de la UE que toca assumir el primer semestre de 2010. La llista de temes tractats és llarga. Tanmateix, vull mencionar els tres que per part meva vaig voler posar sobre la taula: En primer lloc vaig recordar que en un context en què tots parlàvem
d'aproximar les institucions a la ciutadania, i especialment el
Parlament Europeu, em semblava (segueix...)
No puc, ni vull, amagar la meva decepció per la decisió final d'optar per activar el minitransvasament de l'Ebre, tot i que espero que qualsevol mesura que s'emprengui sigui sobretot reversible, i no només temporal. Tanmateix, crec important situar el
debat en els termes que toca, sinó la situació no pararà d'empitjorar. Així, en primer lloc, crec important destacar, tal i com fan els
principals ecòlegs del país i entorns (Folch, Prats, Arrojo,...), que
els darrers tres anys s'ha procedit a un canvi de model de la gestió de
l'aigua, apostant tant ideològicament com institucional per la
Nova Cultura de l'Aigua, cosa que els governs de CiU mai no van ni tant sols
plantejar i, fins i tot, en alguns moments se n'han mofat, tant des de CIU com dels del mitjans ideològicament afins. Per altra banda CiU insisteix en què la solució segueix essent un transvasament des del
Roina, proposta que no és viable ni econòmica, ni ecològica, ni temporalment, i que tampoc compta (almenys de moment) amb l'acord entre (segueix...)
No és la primera vegada, tot i que tampoc crec que sigui la darrera, que la qüestió de l'urbanisme valencià és protagonista dels debats de l'Eurocambra. Ahir per la tarda la Comissió de Peticions (PETI) vàrem poder discutir tot un seguit de reclamacions presentades per ciutadans i ciutadanes de diferents municipis valencians el factor comú dels quals era la sensació de desampara i, en conseqüència demanen a la UE, a través del Parlament Europeu, que els ajudi a fer front a la incomprensible política conduïda des de la Generalitat Valenciana. En el debat va quedar clar, des del principi, que els nostres col.legues del PP espanyol no comptem amb el suport, ni tan sols, dels seus companys de Grup (PPE). De fet, membres del PPE tan significats com Neil Parish van criticar durament les argumentacions dels col.legues Garcia-Margallo i Gutierrez-Cortines, ambdós del PP, quan (segueix...)
Toca, primer, païr els resultats. No són bons. Perdre un escó de dos, tenint en compte la gran feina, la bona campanya i l'excel·lent candidatura presentada fa mal. Molt de mal. Especialment perquè el segon escó ha quedat a uns poquíssims centenars de vots. Tanmateix, cal pensar per què ha passat. Personalment no crec que hi hagi tant una dimensió de vot de càstig com de vot útil. Legítim, per descomptat, però que posa de manifest un cop més la gran injustícia política i democràtica que suposa l'actual llei electoral. Finalment toca actuar. Malgrat que els resultats són, globalment, dolents, si els analitzem a fons, avaluant especialment els llocs on s'han mantingut percentatges (aguantant per tant el vot útil) o fins i tot on s'ha pujat en percentatges i vots, constatem que la línia iniciada, i extraordinàriament encarnada per en Joan Herrera, és bona. Segueixo, per tant, confiant en què hi ha espai i voluntat ciutadana en favor de bastir una esquerra verda nacional. Toca, això sí, parlar de la forma que aquesta haurà de tenir. Ningú ha dit mai que sigui fàcil. Em limito a constatar que és necessària.
Motius? fa temps que he deixat d'intentar entendre'ls.
Només puc rebutjar-los, condemnar-los i confiar en què la democràcia, els partits (especialment alguns) i les institucions estaran, aquest cop sí, a l'alçada.
L'informatiu d'avui d'eleccions de VilaWeb TV s'emet des de Brussel·les i inclou una entrevista amb els eurodiputats Ignasi Guardans i Raül Romeva (segueix...)
Vaig seguir amb atenció el debat dels caps de llista per Barcelona que ahir va emetre TV3. Cap sorpresa. Crec que tots van estar perfectes en el seu paper. Va ser, des del punt de vista d'una persona espectadora, un debat prou clarificador per saber què ens hi juguem el 9M, i de com està el pati. En altres paraules, ahir vàrem veure, sanament, la riquesa d'opcions polítiques existents a Catalunya, i per tant la necessitat de no caure en el tan perillós com contraproduent autoengany del vot útil. Insisteixo un cop més: el dia 9 no ens juguem només un NOM, el de qui presidirà el Consell de Ministres, sinó, sobretot, una AGENDA. I donat que algunes i alguns de nosaltres aspirem a que aquesta agenda inclogui temes com el Canvi Climàtic (de manera seriosa, no retòrica), el dret a l'avortament i a una mort digna, la lluita contra el frau fiscal, la publicació de les balances fiscals, (segueix...)
Tots (els polítics) són iguals? L'exfiscal anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo, creu que no, i ens envia un amable correu electrònic en què ens suggereix deu raons per les quals pensa que cal votar per a en Joan Herrera a les eleccions del proper 9M. No cal dir que, més enllà del fet que, lògicament, les comparteixo, el fet que sigui algú de la rellevància i la credibilitat de'n Carlos qui les faci les dota d'un extraordinari valor i legitimitat per tal que, com a mínim, siguin tingudes en compte:
Diez razones para votar a Joan Herrera, per Carlos Jiménez Villarejo
Votar a J. Herrera es hacerlo por todas las candidaturas de ICV-EUiA en Catalunya. Ante el panorama de una campaña electoral con mas espectáculo que ideología y una excesiva demagogia,centrada en “a ver quien da más”, resulta indispensable apoyar a quienes ofrecen una autentica política de izquierdas, acreditada en la anterior legislatura, para construir una sociedad mas igualitaria y mas justa frente a los poderosos. La coalición que encabeza J.Herrera ya ha contribuido decisivamente en el proceso de construcción del Estado del Bienestar y, ahora, debe ser apoyada para aumentar el peso de la izquierda en el futuro Gobierno de España. Hay muchas razones para prestarle el apoyo que necesitan, para votarles. Hay muchas razones, entre las que están las siguientes. (segueix...)
Fa dies que percebo tant en els mitjans de comunicació com per part de gent diversa, el temor, quan no la fatiga, al bipartidisme (avui mateix, per exemple, hi han coincidit tant en Cuní com en Bassas). Em deia una persona propera fa uns dies: 'no sé si anar a votar, estic cansat dels polítics. Haurien de sortir menys als mitjans'. Vaig intentar contraargumentar (reconec que no sé si me'n vaig sortir) que, des del meu punt de vista, el problema és precisament que els mitjans tenen una manifesta tendència a: 1) treure sobretot els partits grans i els que tenen més escons (fins a cert punt és normal, són els que tenen més vots); però 2) a treure sobretot els discursos, els tons, les frases, que poden generar més pol.lèmica, i no tant les propostes programàtiques o els arguments de les mateixes. No fa pas massa, en un cara a cara que vaig fer a Els Matins de TV3 amb en Raimon Obiols, precisament per tractar sobre el tema del Tractat Constitucional Europeu, la moderadora se'm va acostar i a cau d'orella em va deixar anar un: 'a la jugular!'. Després vaig saber que li havia fet el mateix a en Raimon. Em va sorprendre aquesta 'recomanació', primer, (segueix...)
Doncs sí. Ja som en campanya. Tothom. Per activa o per passiva. Per bé o per mal. Més o menys convençuts i convençudes d'allò que toca fer el dia 9, i per què. Amb més o menys confiança en el sistema. Però som en campanya. I per molt que ens en vulguem inhibir, per molt que algunes persones creguin que, simplement per no anar a votar, o fins i tot per votar en blanc 'el sistema' farà un canvi radical per bé, lamento dir que, almenys això penso, s'equivoquen. Per què 'el sistema', com solem anomenar, de manera simplista, la complexitat que avui és pròpia de les col.lectivitats humanes, és, per definició, imperfecte. Com ho som les persones.
El repte està, per tant, en fer evolucionar 'el sistema' cap a la direcció que creiem més justa, o correcta, per la simple raó, entre d'altres, que 'el sistema' es mourà, sí o sí, la pregunta és cap a on. I la resposta és, simplement, cap a allà on marquin els qui tinguin més capacitat d'influir en les diferents parcel.les de la maquinaria, ja sigui aquesta institucional, o parainstitucional. Per a mi, tant important és somniar i definir el destí com avançar-hi. Tant equivocada trobo l'actitud d'avançar per què sí sense un objectiu somniat a llarg termini (realpolitik) com limitar-nos a somniar (ingenuïtat). Per tot això vaig decidir, fa molts anys, no inhibir-me. Esdevenir actor, i no només espectador. Implicar-me fins on pogués per contribuir a canviar el rumb 'del sistema'. I vaig fer-ho (segueix...)
Ahir vaig tenir el plaer d'acompanyar en Josep Antoni Moreno, candidat d'ICV per Lleida, en diverses de les activitats de precampanya que estan duent a terme per les terres de ponent. Lleida és sempre un lloc on em trobo especialment ben acollit quan hi vaig, amb gent extraordinària com en Francesc Pané, la Mercè Rivadulla, en Jesús Codera, la Sònia Sanz, la Montse, i tants i tantes d'altres que sempre em reben amb un gran caliu. L'agenda que em varen organitzar ho diu tot: roda de premsa sobre els 5 anys de les mobilitzacions contra la guerra a l'Iraq, reunió amb Ipcena (de la qual vàrem sortir amb deures importants relatius al projecte de pont de Montrebei o a l'aeròdrom d'Alfés, entre d'altres), trobada amb representants d'Amnistia Internacional, Intermón Oxfam i Greenpeace, visita al museu de Lleida (fascinant) i, finalment, acte prou ben acollit a favor d'una Catalunya Lliure de Transgènics en el qual vàrem comptar, novament, amb una gran lliçó magistral del responsable d'OMG de Greenpeace, Juan Felipe Carrasco. Tot plegat són només algunes de les línees argumentals que estem treballant de cara a les eleccions del proper 9M i que es poden resumir en les 30 següents: (segueix...)
Que n'és de fàcil fer campanya per gent que, com en Lluís Sunyé, té la voluntat, la vocació, la solvència contrastada i la capacitat de liderar projectes tant necessaris com els que avui per avui necessita aquest país. Avui he tingut l'honor de presentar la candidatura (ICV-EUiA-EPM) que encapçala per a les terres del Camp de Tarragona i l'Ebre, i he tingut la més que agradable sensació que allà baix hi ha un equip de gent, un projecte i un present amb un gran futur (a en Lluís el segueixen a la llista gent prou interessant com en Joan Manel Paton o l'Empar Pérez). Seria ben sonat (en el sentit que generaria un gran rebombori) que en Lluís esdevingués diputat al Congrés, però em compto entre els qui no se sorprendran gens si això succeeix. Amb en Lluís compartim una amistat blogosfèrica, l'Emigdi Subirats, qui s'ha convertit de fa temps en tota una llegenda cibernètica (per cert Emigdi, moltes gràcies per l'entrevista a Antenacaro, m'ho vaig passar molt bé). N'Emigdi ha esmentat nombroses vegades les (segueix...)
Tres de les organitzacions no governamentals que considero més serioses, rigoroses i socialment i ambientalment útils han fet una sèrie de propostes que demanen als candidats i candidates a les properes eleccions legislatives que assumeixin. Es tracta d'Amnistia Internacional, IntermónOxfam i Greenpeace. Cal tenir-les en compte.
NOTA DE PRENSA (30 de enero de 2008): Elecciones 2008: Decálogo para una nueva legislaturaDerechos humanos, pobreza y cambio climático deben ser cabezas de lista para la nueva legislatura
Los directores de Amnistía Internacional, Greenpeace e Intermón Oxfam presentan un decálogo de propuestas para que sean asumidas por partidos y candidatos (segueix...)
Ferran Requejo ens ajuda, a través d'un article publicat ahir a La Vanguardia, a clarificar els termes del debat amb una descripció sobre els possibles escenaris de futur en relació a la qüestió del desenvolupament de l'Estat autonòmic. Havent-los llegit curosament, personalment descarto sentir-me identificat amb cap dels tres primers (involutiu, continuïtat autonòmica i federal clàssic -uninacional-) . Considero que el reconeixement de la pluralitat nacional de l'Estat és, en qualsevol cas, el punt mínim de partida, la qual cosa no vol dir que es pugui anar més enllà. Quan fa uns dies parlava de la Següent estació, usava la metàfora del tren per parlar de la necessitat que emprenguéssim un trajecte que podia tenir diferents aturades i el qual suggeria que féssim conjuntament aquells sectors que, primer, considerem que el tren ha d'avançar cap a majors nivells d'autogovern (això descarta necessàriament a partidaris i partidàries dels escenaris 1 i 2 de Requejo, tot i que potser s'hi podria acabar incorporant algun/a partidari/a del 3); segon, (segueix...)
Jordi Sánchez publicava dilluns passat un nou article a El País en què comentava les més que preocupants, però altament significatives, declaracions de José Blanco quan aquest afirmava el següent: Las reformas de los Estatutos cierran el mapa autonómico. L'article de Jordi Sánchez, El fin de las reformas autonómicas, novament, aporta un punt de vista interessant que cal tenir en compte, i el qual subscric.
El fin de las reformas autonómicas, per Jordi Sánchez (El PAÍS, 14/01/08)
En la edición de ayer, EL PAÍS ofrecía una entrevista a José Blanco, secretario de organización del PSOE, en la cual anunciaba que su partido daba por cerrado el desarrollo del Estado de las autonomías con las reformas de los estatutos que se han producido en esta legislatura. Como suele ocurrir con muchas declaraciones políticas a las puertas de unas elecciones, es más que probable que el paso del tiempo ponga estas manifestaciones de Pepiño Blanco entre aquellas que demuestran que no hay afirmaciones políticas tan contundentes que resistan el paso de los años. (segueix...)
Començo la setmana amb un repàs a diversos mitjans i hi trobo diverses perles altament interessants. La primera, entrevista a en Joan Herrera a El Periódico ('En l'àmbit econòmic en Zapatero ha sigut molt continuïsta del PP'). L'entrevista confirma el perfil clar, contundent, i d'alternativa de'n Joan, i posa de manifest com els riscos d'un Zapatero amb majoria absoluta o que pacti amb CiU i PNV són altíssims per a qui creiem i defensem una Catalunya d'esquerres i ecologista. Un Joan Herrera enfortit a Madrid és una garantia de major exigència cap al govern estatal. L'entrevista a en Joan contrasta amb la de la seva companya de quinta, i ara Ministra i també candidata, Carme Chacón, a El Punt (Amb una majoria més àmplia sobre el PP, Rodríguez Zapatero hauria anat més lluny). (segueix...)
Recupero un article de Jordi Sánchez, persona
a qui segueixo i llegeixo de fa temps, i amb qui coincideixo molt sovint en
moltes de les opinions que exposa, sobretot quan parla de model d’Estat. L’article,
publicat a El Pais, s’emmarca en l’actual debat sobre els reptes del federalisme com a proposta d’articular l’Estat.
Vacío federalista, per Jordi Sánchez
i Picanyol (El País, 31 de desembre de 2007)
Afirmar que el federalismo nunca ha
tenido en España un arraigo sólido y profundo no es ninguna novedad.
Evidentemente, la derecha española ni por asomo se ha acercado al federalismo.
Ya costó lo suyo que en su momento aceptaran el título VIII de la Constitución,
que sienta las bases del Estado de las autonomías, el cual utiliza algunas
técnicas vigentes en Estados federales, pero dista de ser un modelo federal. En
la izquierda las cosas no han ido mucho mejor para las tesis federalistas. El
jacobinismo parapetado (segueix...)
Fa temps que volia escriure sobre el famós Manifiesto por la lengua común, però el cas és que sempre que em disposava a dir alguna cosa llegia en algun diari o en algún bloc algú que ho havia dit abans i millor. Això mateix m'ha passat avui, en obrir les pàgines de El País, i llegir l'excel.lent article de l'editor Gonzalo Pontón, en to clarament irònic, que al cap i a la fi és la millor manera de prendre's aquesta mena d'iniciatives. Em sento plenament identificat amb l'esperit i la lletra de l'article, el qual adjunto sencer més avall. 
Cal agrair el detall que la primera visita oficial del novament nomenat Ministre d'Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, així com del Secretari d'Estat per a la UE, Diego López Garrido, hagi estat trobar-se amb els eurodiputats i eurodiputades a Brussel.les. En concret, ahir dijous vàrem ser convidats per la delegació espanyola a Brussel.les i vàrem tenir ocasió de fer un primer intercanvi d'impressions amb el Ministre i el Secretari d'Estat en relació a diverses qüestions, estant moltes d'elles, sinó totes, encaminades a preparar la presidència espanyola de la UE que toca assumir el primer semestre de 2010. La llista de temes tractats és llarga. Tanmateix, vull mencionar els tres que per part meva vaig voler posar sobre la taula: En primer lloc vaig recordar que en un context en què tots parlàvem
d'aproximar les institucions a la ciutadania, i especialment el
Parlament Europeu, em semblava (segueix...)
No puc, ni vull, amagar la meva decepció per la decisió final d'optar per activar el minitransvasament de l'Ebre, tot i que espero que qualsevol mesura que s'emprengui sigui sobretot reversible, i no només temporal. Tanmateix, crec important situar el
debat en els termes que toca, sinó la situació no pararà d'empitjorar. Així, en primer lloc, crec important destacar, tal i com fan els
principals ecòlegs del país i entorns (Folch, Prats, Arrojo,...), que
els darrers tres anys s'ha procedit a un canvi de model de la gestió de
l'aigua, apostant tant ideològicament com institucional per la
Nova Cultura de l'Aigua, cosa que els governs de CiU mai no van ni tant sols
plantejar i, fins i tot, en alguns moments se n'han mofat, tant des de CIU com dels del mitjans ideològicament afins. Per altra banda CiU insisteix en què la solució segueix essent un transvasament des del
Roina, proposta que no és viable ni econòmica, ni ecològica, ni temporalment, i que tampoc compta (almenys de moment) amb l'acord entre (segueix...)
Toca, primer, païr els resultats. No són bons. Perdre un escó de dos, tenint en compte la gran feina, la bona campanya i l'excel·lent candidatura presentada fa mal. Molt de mal. Especialment perquè el segon escó ha quedat a uns poquíssims centenars de vots. Tanmateix, cal pensar per què ha passat. Personalment no crec que hi hagi tant una dimensió de vot de càstig com de vot útil. Legítim, per descomptat, però que posa de manifest un cop més la gran injustícia política i democràtica que suposa l'actual llei electoral. Finalment toca actuar. Malgrat que els resultats són, globalment, dolents, si els analitzem a fons, avaluant especialment els llocs on s'han mantingut percentatges (aguantant per tant el vot útil) o fins i tot on s'ha pujat en percentatges i vots, constatem que la línia iniciada, i extraordinàriament encarnada per en Joan Herrera, és bona. Segueixo, per tant, confiant en què hi ha espai i voluntat ciutadana en favor de bastir una esquerra verda nacional. Toca, això sí, parlar de la forma que aquesta haurà de tenir. Ningú ha dit mai que sigui fàcil. Em limito a constatar que és necessària.
Vull agrair el detall de VilawebTV de dedicar un dels 
Que n'és de fàcil fer campanya per gent que, com en 
Començo la setmana amb un repàs a diversos mitjans i hi trobo diverses perles altament interessants. La primera, entrevista a en Joan Herrera a El Periódico ('
