La nit del 24 de juliol es complirà el 70è aniversari de l'inici de la sagnant Batalla de l'Ebre. Aquest històric esdeveniment va tenir lloc al terme de Campredó,  a l'alçada de Font de Quinto on les tropes republicanes van  creuar el riu. La població havia estat evacuada i el  poble va quedar completament destruït per la guerra. A la torre medieval es conserven uns històrics grafits que realitzaren a llapis uns soldats de les Brigades internacionals, sobre els quals ja n'hem fet cinc cèntims en posts anteriors. En motiu d'aquesta important efemèride, que va tacar de sang els nostres camps, aquests dies dedicarem uns quants posts a parlar del desenvolupament de la guerra a Campredó,

LA GUERRA CIVIL A CAMPREDÓ

L'aixecament militar que tingué lloc al nord d'Àfrica el 18 de juliol del 1936, capitanejat pel General Francisco Franco Bahamontes, malauradament  ha estat el fet més decisiu de tot el segle XX per a Catalunya, donades les tràgiques conseqüències que en derivà, quant a l'intent de genocidi cultural del país, amb l'abolició de totes les institucions catalanes tant polítiques com culturals (La Generalitat, l'Orfeó Català, l'Institut d'Estudis Catalans etc.), així com la repressió cruenta i sistemàtica contra els perdedors.
Des de la proclamació de la II República el 14 d'abril del 1931, havia hagut una delicadíssima conflictivitat social que feia preveure un conflicte armat. Els representants de l'anomenada caverna i els republicanistes s'acusaven  mútuament de pistolerisme, a causa dels diversos actes violents que enterbolien sistemàticament la convivència ciutadana. La fortíssima personalitat dels dos polítics dominants a casa nostra, en Joaquim Bau al costat tradicionalista, i en Marcel.lí Domingo a l'esquerrà estatalista, varen arribar a crear un dualisme irreconciliable en la societat. Val a dir, que el panorama polític a les Terres de l'Ebre era substancialment diferent al de la resta de Catalunya, on els partits dominants eren la "Lliga Regionalista" que presidia en Francesc Cambó, i "Esquerra Republicana" dels Presidents Francesc Macià i Lluís Companys.
 Els desnonaments al camp, la destitució de l'Ajuntament (amb el nomenament d'una gestora-alcalde presidida per en Rafel Alemany, del partit Radical governant a Madrid, que arraconava fins i tot tradicionalistes i la Lliga), l'empobriment de la població, l'anticatalanisme de sectors importants de l'església tortosina, la dura repressió contra les persones i grups que participaren en els fets d'octubre del 1934, i les dramàtiques vagues del textil i la construcció dels primers mesos del 1936, varen adobar el terreny per als greus esdeveniments que es produïren durant l'estiu i la tardor d'aquest mateix any, quan esclatà una de les revoltes anticlericals més sagnants i ferotges. La ciutadania, en canvi, volia donar mostres de plena normalitat, amb la celebració fins i tot de festes falleres i esportives durant el mes de març. Per aquelles dates, també va ocórrer un esdeveniment important, quan es va intentar establir un servei marítim ràpid (de vuit hores) entre Tortosa i Barcelona, amb un vaixell de vuitanta tones que va xocar en els baixos rocosos de Campredó.
Tornant als aspectes polítics, ja hem comentat anteriorment, que les eleccions del febrer del 1936 varen donar una victòria contundent al Front d'Esquerres. Com a exemple, a la demarcació tarragonina, el poeta Ventura Gassol (ERC) va obtenir 91.683 vots, mentre que en Marcel·lí Domingo arribava als 92.470. En canvi, el tradicionalista tortosí Joaquim Bau i la seva candidatura varen ser els grans derrotats amb només 67.888. A Campredó, segons ens informa l'edició de "Lluita" del 16 de febrer, la tònica electoral va ser fins i tot més favorable a les esquerres, els candidats dels quals varen superar els tres-cents vots, mentre que en Bau no arribava als noranta.
En moltes poblacions de les Terres de l'Ebre es començà una cruenta persecució del clergat i la destrucció dels seus béns. És important comprendre la psicologia que els guiava, l'home republicà es considerava ateu, descregut i enemic de l'església catòlica, així doncs, podem considerar l'anticlericalisme com a un element important en l'aixecament popular de juliol a les nostres comarques. El bisbat tortosí s'havia erigit en un focus hostil al triomf del Front d'Esquerres, alhora que es mesclà massa sovint amb els conspiradors antirepublicans. Aquest factor portaria conseqüències veritablement tràgiques amb una sagnant revolta contra la sotana, i amb el foc com a imatge destructora  que destruïa les esglésies de Tortosa, la nit del divendres 31 de juliol de 1936. També a Godall i a Xerta, es produïren la crema d'imatges de verges i sants, i resta de béns materials de l'església. A Campredó, en Lluís Climent en el seu llibre "Rojos en Tarragona" (un dels típics reculls parcials dels esdeveniments elaborat pels guanyadors), també esmenta la crema del temple parroquial.
L'arxiver de la catedral de Tortosa, Manuel García Sancho, en el seu llibre "Sacerdotes Diocesanos fieles hasta el Martirio",  ens fa cinc cèntims de tots els assassinats de clergues en els primers mesos de guerra, entre ells el rector de la parròquia de la Petja, la qual incloïa la partida de  Campredó, Mossèn Frederic Casanova i Carles.  Va nàixer el 1879, fou ordenat sacerdot el 1903, va ser capellà de la parròquia de Sant Blai a Tortosa durant un any, per passar a ser vicari de Campredó fins al juliol del 1936. Va residir a Campredó fins a l'agost, protegit pel Comitè Local, però donades les freqüents incursions dels milicians d'Amposta es va haver de retirar a una caseta de camp propietat del seu amic Ramon Aubalat, que s'encarregà de la seva alimentació. Malgrat que conservà moltes amistats, va sentir por i va voler marxar agafant la carretera general de Barcelona en ple dia. Al Lligallo Antich de Camarles va ser delatat, empresonat i conduït al col.legi Sant Lluís de Tortosa, on va estar empresonat durant quinze dies. Va ser afusellat el 28 d'agost, a "Els Ametllers" i enterrat en una fosa comuna al cementiri de Sant Llàtzer.
Xavier Pujadas fa esment dels terribles "paseos nocturnos" de la mort, que dirigia un personatge molt discutit, en Joan Vilàs Comí, conegut com "Xaparro", membre del comitè de Front Popular del PSU: Aquests assassinats es caracteritzaren per ésser comexos generalment de nit i per grups reduïts de persones que executaran les famílies al peu de les carreteres properes a la ciutat o d'altres indrets apartats del casc urbà: Costa de Soldevila, Camí de l'Hostal, Sant Onofre, Camí d'en Ramon.
La majoria d'informacions que hem pogut recopilar de la situació que es va viure a Campredó durant el conflicte bèl.lic, provenen de la premsa esquerrana, concretament de "Lluita", l'òrgan del PSUC i la UGT, donat que aquest partit es constituí al poble l'agost del 1936, tal com ens informa el periòdic "El Treball". A Campredó ja existien altres forces esquerranes com els marcel.linistes del Partit Republicà Radical Socialista, l'ERC que dirigia Germà Machí, el sindicat Unió de Rabassaires (amb seu al carrer Gandia), així com també estava implantada els anarquistes de la CNT, que impulsà la col·lectivització de Campredó durant els primers mesos de la guerra.
El moviment social esquerrà va viure uns mesos organitzatius intensíssims. Varen posar en funcionament l'organització que va aplegar els entranyables Peoners, xiquets entre sis i deu anys, que es dedicaren a recaptar fons per als companys que estaven lluitant al front, també per a les necessitats de la guerra, amb l'abastament de camions amb menjar. El Comitè d'Enllaç entre la CNT i la UGT, dirigit per Josep Mulet Arrufat i Vicent Querol Salom de la UGT, i Joan Barberá Colomé i Pere Lluís Mayor de la CNT, s'encarregà de dirigir aquestes activitats, després del suport popular que varen rebre amb l'afiliació massiva al sindicat socialista.

Una onada de càntics revolucionaris varen omplir els nostres camps. Amb el cant es creia que es podia canviar el món, amb els seus missatges d'igualtat i de solidaritat, en els quals s'exaltaven les virtuts soviètiques i es condemnava el feixisme. Especialment popular i colpidora era la "No passareu", del poeta Apel.les Mestres, que curiosament va morir el mateix 18 de juliol: No passareu/ i si passeu, serà damunt d'un camp de cendres;/ les nostres vides les prendreu,/ nostre esperit no l'heu de prendre./ Més no serà! Per més que feu/ no passareu!

Aquesta és la carta que hem enviat al setmanari tortosí "La Veu de l'Ebre", per tal de fer palés el nostre rebuig al fet que s'acompanyi sovint en les seues pàgines el nom de Campredó amb el qualificatiu "pedania tortosina":
"Senyor director, vàrem comprovar en el darrer número del seu setmanari, en l'article que informaven sobre les Festes Majors de Campredó, que usaven en diverses ocasions l'expressió "pedania tortosina de Campredó". Senzillament, trobem que és una constatació fora de lloc i innecessària. Campredó ha donat mostres en els darrers vint anys de tenir una forta identitat pròpia. Vàrem endegar un procés per esdevenir municipi i poder caminar sols que va durar 14 anys (1990-2004), que va comptar amb l'oposició ferotge dels poders polítics, però també de la premsa tortosina, malauradament. Malgrat que no vàrem aconseguir la nostra independència municipal (la qual cosa ha estat una gran injustícia), som molts els campredonencs i les campredonenques que encara continuem amb el nostre ideari de poble. L'acompanyament que feu del nom Campredó, referint-lo com a "pedania tortosina",  s'equipararia al fet que un diari d'abast català es referís al vostre periòdic com al "setmanari tarragoní La Veu de l'Ebre". Legalment, també ho podrien dir, malgrat la vostra defensa de la constitució de la vegueria de l'Ebre, la qual cosa compartim plenament. També podria passar el mateix si s'usés l'adjectiu "el tarragoní o la tarragonina" per acompanyar el nom d'un o una esportista tortosí/na, si ens atenyem a la legalitat també ho seria. De la mateixa manera es podria acompanyar el nom del nostre país com a "Comunitat autònoma espanyola de Catalunya"; i trobaríem altres exemples si ens endinséssim en el camp més internacional com "estat associat dels Estats Units de Puerto Rico".
La qüestió de nomenclatura no és una cosa menor per al nostre poble, per la qual cosa considerem que no és adient l'ús que vàreu fer en l'esmentat article. Malauradament el procés de segregació de Campredó va ser molt injustament tractat per la premsa comarcal de l'Ebre, en general. Ara comprovem com han passat els anys però es continua sense acceptar la identitat campredonenca, que ens porta a voler ser un poble com qualsevol altre del territori. Agraïríem que quan us referiu al nom de Campredó tinguéssiu ben present que som un poble, i no cap altre artifici legal. 

Grup de suport a ERC de Campredó

Enguany estic vivint les festes majors de Campredó d'una manera més intensa i diferent que els darrers anys. Ja vaig fer cinc cèntims del fet que vaig ser el pregoner, la qual cosa em va permetre parlar de molts dels meus sentiments personals, referents a la passió literària, el poble de Campredó, la catalanitat i la família. Després d'haver-lo pronunciat,  vaig rebre de mans de l'alcalde campredonenc, Joan Sanahuja, un regal molt especial: un quadre de fusta amb la imatge de la Torre medieval de Font de Quinto ja restaurada. No cal dir que vaig sentir una emoció molt intensa, ja que és el primer amb la imatge d'aquesta construcció templera restaurada, la qual tants d'anys havíem estat demanant. Ja li hem fet un lloc a la biblioteca de casa, al costat d'un altre quadre de la mateixa torre de la pintora campredonenca Neus Arasa, i d'un original del pintor impressionista local Francesc Llop i Marqués (Campredó 1873-Barcelona 1970). 
Aquesta és l'opinió que va merèixer el pregó al company blocaire Manel Sanahuja, "lo barber", la qual li agraeixo moltíssim: "Per a mi va ser un pregó a la seva alçada. Ja d'entrada em va sobtar quan Pepe em va dir: "Jo no podria fer un pregó de festes sense ni un trist guió al davant". Osti! (vaig respondre jo), pos si, no porta ni un sol paperet de lo que ha de dir. Crec que aquí està realment la saviduria i el bon fer d'un escriptor (encara que ell s'autoproclame "afeccionat). Està clar que segurament que a tothom no li va agradar el pregó. Per a mi no va ser ni millor ni pitjor que els anteriors, solament...diferent! La veritat que no me se va fer pesat i fins i tot vaig escoltar els poemes; fet difícil en mi quan em reconec anti-llibre. Pos si, ho reconec, crec que no m'he llegit mai un llibre per distracció, sempre ha sigut per obligació".
La jornada d'ahir va ser  intensíssima amb el Cosso-Iris amb molt bon ambient, una multitudinària baldanada i el tradicional Correfoc, ple de soroll i de color. Una tarda de festa sense activitat taurina  que ha esdevingut igualment intensa i divertida.
La segona part del post la voldria  dedicar a la meua xiqueta, Rosa, de 7 anys, les reaccions de la qual em produeixen una estranya sensació en els darrers dies. Durant aquesta festa major sembla com si de sobte hagi crescut moltíssim i comenci a agafar el vol per sí sola. Tinc la sensació que se'ns fa gran a passes agegantades:  ja porta diners al moneder i es compra la coca-cola o els xurros sense necessitat que l'acompanyen. A la nit, mentre nosaltres per motius laborals hem d'anar a dormir prompte, ella es queda amb els iaios a la sessió de ball fins la matinada. De ben segur que aquesta sensació de "la xiqueta gran" l'han experimentada tots els pares, per a nosaltres és nova i realment fascinant.

PD. La foto és del bloc de Lo sifo.

 Enguany la tradicional desfilada de carrosses (Cosso-Iris) de la Festa Major de Campredó l'organitzem els membres de  l'Associació Soldevila. Aquesta és la nostra contribució a la festa en haver ofert col·laboració a la Comissió de Festes del poble. Precisament, aquests darrers dos  dies hem estat preparant la nostra pròpia carrossa amb els companys de la colla i els nostres xiquets i xiquetes. L'hem dedicada al món marítim, adornant-la amb fotos de peixos i preparant disfresses per als més menuts amb la cara d'animals marins. L'hem anomenat CampreMAR, nom que ens permet donar  continuïtat al joc de paraules que habitualment realitzem en les darreres activitats que hem organitzat a Campredó. Recordem el CampreBloc al mes de desembre (trobada de blocaires) o el recent Curt redó (festival de curtmetratges i documentals) en què hem jugat amb les dos parts del nom del nostre poble. 
Comptarem amb  la presència d'un grup d'animació amb timbalers que animarà les 6 carrosses participants, que enguany estrenaran itinerari que anirà al voltant dels carrers Mossèn Federico, Tarragona, Escardó-Valls  i Coves d'en Guillem, que comuniquen amb la Plaça Tomàs Cardona. Esperem tenir una tarda lluïda en un dels actes més emblemàtics de la Festa Major campredonenca, durant el qual joves i més grans passen una bona estona tirant confetti a familiars i coneguts.
I a la nit, Correfoc amb el grup de Diables Lucifer de Roquetes!
PD: Algú em sabria dir si l'expressió "Cosso Iris" és correcta en català. De fet, còs vol dir cursa...

 

La selecció de Catalunya d'hoquei sobre patins ha tornat a quedar sotscampiona de la Copa Amèrica en perdre a Buenos Aires la final contra l'Argentina, una de les potències mundials d'aquest esport des de fa molts anys. El resultat final l'ha decidit un gol d'or a la pròrroga. Ha estat una veritable llàstima ja que els argentins han empatat quan mancaven 9 segons per al final del partit, i després s'han imposat en el temps afegit. Cal felicitar els guanyadors, òbviament, i també els  nostres jugadors per l'excel·lent paper que solen fer en totes les competicions internacionals on els deixen participar, la qual cosa no és senzilla precisament.
L'any 2005 vaig ajudar a fer el treball de recerca de 2n de Batxillerat a Miquel Subirats, un alumne de l'IES Montsià d'Amposta que estudiava anglès a la meua acadèmia d'idiomes, Nessie School of languages. El va titular "Una nació una selecció", en el qual va incloure informació sobre els esports en els quals Catalunya pot competir internacionalment (korfball, pitch&putt, etc.). Òbviament, va centrar  la màxima atenció en l'hoquei sobre patins, i en la resta d'esports que pertanyen a la Federació de Patinatge (hoquei en línia, patinatge artístic, hoquei sobre gel). Era l'any després de la patètica Assemblea de Fresno (California), en la qual el govern socialista espanyol va aconseguir expulsar Catalunya de la FIRS (Federació internacional de patinatge).
Sovint ens han venut la moto que no s'han de mesclar esport i política. Ens acusen als catalans i a les catalanes de polititzar l'esport, i ells varen usar tots els seus endolls diplomàtics per fer fora d'aquesta federació privada el país que és el veritable bressol d'aquest esport.
Aquestes trabes guvernamentals espanyoles va ser un dels primers gols greus que va haver-se d'engolir ERC dintre del tripartit, després que Rafel Niubó havia  fet una bona feina de difusió internacional de l'esport català. Era un exemple de la manera d'actuar del govern amic de ZP!!! Un boicot amb totes les de la llei!!!
Catalunya havia quedat brillantment campiona del Mundial B, celebrat a Hong Kong, i tenia moltes possibilitats al Mundial A, ja que la qualitat dels nostres jugadors és contrastada. Fins i tot els millors jugadors podrien continuar competint amb Espanya, per no molestar (cosa que és una característica dels catalans). De fet, tenim potencial per fer dos equips amb moltes possibilitats. Els espanyols varen demostrar que ells manaven i ens ho varen impedir. A més, el nou president de la Federació Espanyola de Patinatge va comunicar als jugadors catalans que a partir de llavors "a jugar amb Espanya, a fer-los campions", i si no volien, que s'atenguessin a les conseqüències. Aquesta és una manera d'actuar molt espanyola, mitjançant la imposició i l'amenaça.
El fracàs de Fresno i l'actitud obstruccionista del govern espanyol en aquest afer era la prova més evident que amb Espanya no hi ha res a fer. Com deia Joan Fuster, el més semblant a un espanyol de dreta és un espanyol d'esquerra. ZP i Aznar estaran junts tothora per impedir la difusió internacional de l'esport català. I ara ens toca competir a Amèrica, com si fóssim una selecció americana més, la qual cosa és força anacrònica. Hi competirem fins que Espanya decideixi que ja n'hi ha prou. I no passarà res, tiraran pel recte perquè saben que la societat catalana no reaccionarà. Aquesta submissió és la que ens porta a perdre un llençol a cada bugada.
De moment ens quedem amb la magnífica feina que han fet en aquest esport equips d'arreu del territori com: Barça, Voltregà, Reus Dep., Igualada, Vic, Anoia, Blanes, Vilanova, Vilafranca, Lloret, Maçanet, Cerdanyola, Reus Ploms, Lleida, Sentmenat, Flix, Tordera,  i tants d'altres.

Aquest matí s'ha celebrat a Berga (El Berguedà) el tradicional Aplec catalanista del Pi les Tres Branques. He sentit nostàlgia quan he vist les imatges per la televisió, ja que hi solia assistir molt assíduament en moltes ocasions quan era molt més jove i militava activament a l'independentisme extraparlamentari. Hi anava amb companys de Campredó,  Roquetes, l'Aldea i Tortosa, sovint amb cotxes vells dels pares respectius que ens feien pensar que potser ni tan sols arribaríem! Per a nosaltres era una festa agafar el cotxe i recórrer mitja Catalunya per a acampar el dissabte a la nit al Pla de Capllong a Berga. Allí ens trobàvem un ambient de festa i reivindicació: Festa sí, lluita també!!! Alló coneixíem joves d'arreu de les comarques catalanes i intercanviàvem informació i il·lusions.
El Pi de les Tres Branques és un símbol de la unitat dels territoris del nostre domini lingüístic. Les tres branques simbolitzen Catalunya, el País Valencià i les Illes, les quals surten del tronc comú d'aquest pi monumental que el porta a ser un emblema de la unitat dels Països Catalans. Al seu redós s'hi han celebrat trobades independentistes des de principis del segle XX. Ara fa  uns 50 anys que es va cremar, però la seua simbologia continua ben viva. Li han cantat fervorosament grans poetes com Verdaguer i Guimerà (no puc amagar mai la meua vena romàntica) i l'han visitat milers i milers de joves amb l'anhel posat en la independència de la nació catalana, de les Corberes al Segura i del Cinca "amb la barca del temps, amb el vent de llevant" a l'Alguer. En l'edició d'enguany s'ha commemorat el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I.

HIMNE A LA NOSTRA PARLA
(Àngel Guimerà)
Catalunya i València,
Mallorca i Rosselló, 
les branques són d'un arbre
que al món no té parió.

Són d'una pàtria sola
des de la creació.
La nostra parla és una
i és un nostre braó.

Tenim un mar que és nostre
que el mar ningú ens el pren,
La terra, quina toia,
avui i eternament!

El sol ens besa l'ànima
i ens fa la sang bullent.
Primer surt per nosaltres,
després se'n va a ponent.

Nobles i grans com fórem
els món ens hi veurà.
Volem records d'enrera,
més endavant marxar.

On són les races lliures
la nostra hi anirà
i al poble que badalli,
el nostre esclafarà.

Germans de Catalunya,
germans del Rosselló,
de València i Mallorca,
som terra de saó.

Un temps amb sang regada,
demà, no ho sabem, no!
Cridem en nostra parla:
Visca nostra nació!

Najat El Hachmi va nàixer a Nador (Marroc) el 2 de juliol de 1979. D'origen amazic, va estudiar filologia àrab a la Universitat de Barcelona. Actualment resideix a Granollers (Vallès Oriental) on treballa com a tècnica al consistori municipal.
Com a escriptora, es va descobrir amb el llibre "Jo també sóc catalana", mitjançant el qual feia un balanç del seu ideari personal. El podem considerar com a estrictament autobiogràfic, ja que aborda la qüestió de la identitat i del procés d'arrelament al país que l'ha vist créixer des que va arribar a casa nostra quan tenia 8 anys. Un llibre que, en certa mesura, es va escrivint dia a dia, al mateix pas que es va formant la identitat de l'autora com a mare, treballadora, estudiant, catalana i d'origen marroquí. 
D'altra banda, Najat ha participat com a tertuliana en algun programa radiofònic de Catalunya Ràdio.  
És la darrera guanyadora del Premi Ramon Llull de novel·la   amb  L'últim patriarca. La novel·la exposa la història d'un immigrant marroquí que s'instal·la a la Catalunya central, un patriarca omnipotent, a vegades dèspota, que es troba confrontat amb els canvis culturals que assumeix la seva filla, que trenca amb la tradició d'origen i s'adapta als valors de la nova societat en què viu.
Najat no vol considerar-se icona de res. És important remarcar-ho ja que és un exemple d'integració al país ben significatiu, del qual no en vol fer bandera. Considera ben lògica la seua incorporació a la literatura catalana, en parlar la llengua del país des de ben xicoteta. De fet, és l'autora del pròleg del Manifest "El Català la llengua comuna" que han signat tot un seguit d'associacions d'immigrants d'arreu de Catalunya.
"Qui digui que una llengua no és res més que una manera de compartir informació i que mentre ens comuniquem ja està bé, s equivoca. Una llengua és molt més que això i la nostra posició davant d ella determina la naturalesa de les nostres relacions, el nostre posicionament en el món, de la mateixa manera que triar una paraula i no una altra diu més de nosaltres que el missatge que fem arribar. La llengua no es pot desvincular mai dels vincles afectius que ens proporciona, del pont que ens ajuda a establir amb els altres. Per això només a través del coneixement i ús de la llengua d un país es pot copsar la seva naturalesa real, es pot produir el reconeixement mutu entre els que pretenen comunicar-se. Et parlo en aquesta llengua perquè et reconec com a proper i no t excloc, jo et parlo en la teva llengua perquè vull formar part d'aquest tot".
Najat dóna fe del famós paràgraf de la cançó de Els Pets: "que català no s'hi neix, sinó que se n'exerceix". Najat el Hachmi una escriptora catalana que està aconseguint uns bons èxits literaris!

 
Durant tota la setmana de les Festes Majors, a partir de les 19.00 hores, es podrà visitar al Casal Francesc Llop de Campredó una interessant exposició de pintura d'autors locals. Enguany exposen els pintors: Eduard Gas, Neus Arasa, Joan Arques i Verònica Mulet.
Amb la Neus Arasa vàrem compartir la coordinació del llibre "Campredó orígens i actualitat" (2002). Llicenciada en Història de l'art per la Universitat de Lleida, és una pintora amb força talent que ha exposat en diferents ocasions al Centre del Comerç de Tortosa, sala tradicional de difusió dels autors comarcals consolidats. Es caracteritza pel bon domini del dibuix i per la precisió dels seus olis. Ha retratat acuradament bona part del patrimoni històric medieval campredonenc. Personalment disposo d'un dels seus quadres en què retratava l'emblemàtica Torre de Font de Quinto.
A l'Eduard Gas l'he vist evoluc¡onar en la seua pintura pas a pas. Pagès de professió, pintor amateur autodidacta, va començar a pintar cap a l'any 2000, quan els seus moments d'oci li permetien. Els seus inicis pictòrics varen coïncidir amb la seua època com a alcalde de Campredó, durant la qual vaig ser dos anys responsable de cultura al Consell Assessor de Campredó. Es caracteritza pels colors que aporta als quadres com a exemple de pintor estrictament paisatgista.
La novetat d'enguany ha estat Verònica Mulet, que és el primer cop que exposa públicament. Ha presentat sis olis mitjançant els quals ens deixa entreveure la seua afecció al paisatge i l'aposta per colors ben vius. L'encoratgem a què continuï aprofundint en la seua afecció.
Les exposicions dels autors locals solen ser molt concorregudes durant aquesta setmana gran campredonenca. A Campredó, a part d'aquests pintors amateurs, podem presumir de la figura de Francesc Llop i Marqués (Campredó 1873-Barcelona 1970), pintor de caire impressionista que va fer una nodrida carrera artística a Barcelona. Dóna nom a una associació que pretén recuperar la seua obra i dotar el poble de Campredó amb un Fons d'art del seu fill més il·lustre, els Amics de Francesc Llop.
De ben segur que tornaré a visitar l'exposició quan trobi un forat lliure aquests dies de festes, ja que m'agrada donar suport a tots i a totes els i les artistes amateurs locals.

En la significativa data del 18 de juliol, el PSOE d'aquí ha arrencat part de la crosta nacionalista: s'ha carregat en Bassas. Al llarg de tot el matí he anat llegint els nombrosos posts de blocaires de Vilaweb, que han anat comentant una de les notícies del dia: Antoni Bassas ha deixat de ser la persona que ens deia el Bon dia des de 1995, de dilluns a divendres, a les ones de Catalunya Ràdio.
No sóc fan d'en Bassas. He comentat en d'altres ocasions que el veia molt integrat dintre de l'stablishment, tot i que és evident que és un bon professional que ha donat mostres de savoir faire. Vaig criticar-li fortament que durant la crisi de la sequera, durant els mesos d'abril i maig d'enguany, va fer palesa una gran manca de sensibilitat envers les Terres de l'Ebre, en apuntar-se a l'onada de pensament únic favorable al transvasament que es promovia des de la premsa catalana i des de les ràdios públiques i privades. També quan la fase d'aprovació de l'estatut tisorat a la Moncloa, Bassas va actuar com un agent de l'esmentat stablishment, que va promoure la ridiculització dia sí dia també del posicionament contrari a l'acceptació de la reforma del text estatutari, que entre ZP i Mas van deixar en no-res.
Tot i això, Bassas ha tingut el mèrit de conduir El Matí de Catalunya ràdio a  ser líder d'audiència en la seua franja horària durant anys i anys. No li puc negar tampoc la defensa intrínseca de la llengua catalana, la potenciació del seu ús públic, i la convicció que el català ha de ser  el mitjà de cohesió de la societat catalana del segle XXI. No ens enganyem, però, a les tertúlies, sobretot els darrers anys, li han anat imposant tot un seguit de persones de partit, fossin periodistes o professors universitaris, que defensaven a ultrança l'orde establert i no deixaven peu a la introducció de missatges alternatius: una altra manera d'entendre la relació entre Catalunya i Espanya. Malgrat tot, no ha estat suficient. S'ha d'arrencar la crosta nacionalista, tal com s'ha proposat el psoecialista Joan Ferran (quin moixó!!!) i s'han carregat el director d'un programa amb èxit popular. Els del PSOE d'aquí són plenament sabedors que res no els passa factura: ni carregar-se un estatut, ni fer una gestió pèssima del funcionament de trens o aeroports, ni fer el ridícul més espantós en el tema de la sequera; tampoc els ho passarà carregar-se un periodista, per molt influent que sigui! Justificaran la seua decisió per criteris professionals, i tindran els seus mitjans de comunicació escrits que la defensaran a capa i espasa. A més, Molts dels que avui se senten emprenyats i critiquen aquesta decisió unilateral, quan vindran eleccions els continuaran votant, que és el que passa una vegada i una altra al nostre país. Si no, vénen els altres... ui quina por!!! Ara tenim els bons, el govern amic!!!
Bassas no era prou espanyolista per a ells, ja que  necessiten un missatge únic: Alonso és de casa, la Roja és la nostra, el Madrid és un equip de la nostra lliga, que l'hem de defensar quan juga a Europa... 
No descobreixo les Amèriques quan afirmo que els mitjans de comunicació del PSOE són d'allò més parcials. Recordem el cas del Diari de Barcelona, que varen editar als anys 1980 en català, per intentar prendre clientela a l'AVUI, enlloc de per potenciar un públic en la nostra llengua. Si el seu exemple és aquest rotatiu, El Periódico, sembla el Psoedico,  i ComRàdio, anem ben arreglats.  Necessiten gent de la seua corda i obedients, no en tenen prou amb gent que defensi les seues normes i les seues estratègies. Necessiten espanyols del tot, i això no és cap demagògia.
Repeteixo que no sóc cap defensor d'en Bassas, tot i que em dol la manera amb què l'han fet fora, per la porta del darrera i per no congregar suficientment amb els principis del partit majoritari a Catalunya en l'actualitat. 
No sóc sospitós de ser proconvergent, tampoc de tenir ideologia conservadora, sempre m'he manifestat políticament com a persona de pensament molt lliberal i gens intervencionista quant als mitjans de comunicació públics. Sóc independentista i aposto per la unitat de les forces esquerranes nacionals, dos de les quals estan al govern de la Generalitat actualment. Dic  ben fort, sense embuts, que no continuaré participant electoralment si el meu vot ha de continuar engreixant el poder del PSOE a Catalunya. Aquesta gent s'està carregant l'ensenyament públic i en català, i els mitjans de comunicació nacionals. Sé que és inútil fer una crida a ERC i a ICV per tal que obrin els ulls d'una vegada. No cal intentar-ho: s'estan cavant la seua pròpia fossa. Els claven un gol dia sí dia també. Avui el PSOE el gol ens l'ha clavat a aquells que creiem en una ràdio nacionalment catalana, al servei de la nostra gent i la nostra cultura.

Aquesta tarda comença la Festa Major de Campredó, que se celebra al voltant de la festivitat del copatró Sant Jaume, la qual durarà fins dissabte 26 de juliol. Tal com anunciava en el post d'ahir enguany en seré el pregoner, de la qual cosa em sento molt orgullós. Espero oferir un discurs que sigui del gust de la majoria dels campredonencs i de les campredonenques. El diré de memòria ja que vull mostrar-me com a ben espontani davant de la presència de la meua família, els meus amics i les meues amigues, la meua gent...
Em fa molta il·lusió que em sentin els meus xiquets!!! Torno a viure les festes intensament des que varen nàixer ells, ja que volen assistir a tots els actes i mai no en tenen prou. Les festes del poble es caracteritzen bàsicament per les activitats de bous a la tarda (amb berenar a base d'anguila amb suc inclòs) i de ball a la nit. Els pobles ebrencs fa molts d'anys que orienten la festa d'aquesta manera. A mi, no és un model que em complagui precisament, però bona part de la gent està interessada en aquests actes i no sembla que hi hagi possibilitats de canvi, ni a Campredó ni en gaires pobles del voltant. El tema del model de festes, a voltes, sembla una mena de tabú, atès que a les Terres de l'Ebre es molt difícil que algú arribi a qüestionar obertament determinats espectacles de la Festa Major.
Jo no sóc afeccionat als bous, tot i que assisteixo als bous de plaça (carros i carretes) amb la família i els amics, perquè ens trobem per anar xerrant sobre les nostres coses i per berenar plegats, que és el veritablement important. Als meus xiquets els agraden els bous, en canvi. Per suposat, no tenen res a veure amb la "fiesta nacional". Una opinió ben distinta tinc del bou embolat i del bou capllaçat. Tot i que no voldria crear cap mena de polèmica sobre aquest tema (tan delicat a les TE), molt menys el dia d'avui, tothom té dret a dir obertament allò que pensa, i jo sempre ho faig. 
Enguany des de l'Associació Soldevila organitzem el Cosso Iris, ja que hem volgut col·laborar amb la Comissió de festes en l'organització d'un acte festiu molt popular. Serà dilluns al vespre, i amb la colla d'amics ens hem de reunir aquest cap de setmana per montar la carrossa per als nostres xiquets.  Ja hem fet tots els preparatius previs per a un dels actes estrella també de la Festa major, que enguany tindrà un recorregut ben diferent al dels demés anys i comptarà amb l'animació d'un grup de timbalers tortosins que hem fet baixar per l'ocasió. 
Durant els dies de festa es podrà visitar una exposició de pintura d'artistes locals (Eduard Gas, Neus Arasa, Joan Arques i Verònica Mulet), que s'inaugura avui a les 20.30 al Casal Francesc Llop. Les exposicions dels nostres artistes solen ser força concorregudes cada tarda. Ja coneixem des de fa anys l'obra de dos dels pintors campredonencs, que ja han exposat en altres llocs de la comarca: Eduard Gas i Neus Arasa, però serà tota una novetat veure la pintura de Verònica Mulet.
Un altre dels actes que vull reivindicar és la cantada d'havaneres per part del grup Cantaires de l'Ebre, que, si no recordo malament, tindrà lloc el proper dijous durant el tradicional homenatge a la gent gran. M'encanta aquest tipus de música de tots els temps. I gaudirem del correfoc dilluns la nit, un dels actes que amb més anhel esperava quan era adolescent i corria davant del foc. Ara, com els xiquets encara són massa menuts, ens ho mirem des del costat!!!
Desitjo a tots els campredonencs, a totes les campredonenques, i als i a les visitants, una magnífica festa major 2008!

Demà divendres 18 de juliol (72è aniversari de l'alzamiento nacional) tindré l'honor de fer el pregó de les festes majors de Campredó, el meu poble de naixement i de residència. Tots aquells que em coneixen bé saben que em fa moltíssima il·lusió, ja que sempre he estat un campredonenc compromès. Aquest és el xicotet resum que he redactat per al Butlletí de la Festa Major. Quant al pregó, faré un repàs de la història de la festa major campredonenca, que data del 1917; així com també faré esment dels meus ideals campredonencs i catalanistes, i de les meues inquietuds literàries. No mancarà un xicoteta referència als meus fills i la meua dona, part primordial de la meua vida, com sempre faig en totes les meues intervencions públiques.
Aquest és l'article que he publicat al butlletí de la Festa Major com a resum del pregó.

LA FESTA MAJOR D’UN POBLE XICOTET

 

  Gent de Font de Quinto, de la Raval del Pom, de Soldevila, del Racó, del Rodeo, del nucli de Campredó: alegria, que és festa major! Aquest és el crit que ens ha de guiar durant la setmana gran del nostre poble, que ens ha de fer reviure il·lusions d’antany i de sempre, i que ens ha de fer gaudir de les moltes activitats que omplen una festa que és ben nostra: dels grans i dels menuts, dels fadrins i dels casats, dels homes i de les dones de Campredó.

Personalment, adreçar-me a tots vosaltres com a pregoner de la festa major campredonenca és una cosa molt emotiva... molt especial. Sóc campredonenc i en faig bandera tan prompte com en tinc ocasió, i aquells que em coneixen de debò saben dels meus sentiments envers el poble que em va veure nàixer. Em porta també molts records d’infant. Em trasllado molt enrera en el temps, al període en què els dies de Festes els vivia molt intensament: acte a acte, minut a minut (sense perdre’n ni un). Era el temps de l’adolescència, en què la festa major significava llibertat, la possibilitat de fer la teua lliurement uns dies a l’any. Ara estic revivint novament la intensitat de la festa amb la companyia dels meus fills, Rosa i Guillem, que donen mostres del mateix anhel cada cop que senten un petard que els crida a la festa.

M’ha agradat sempre parlar de la història de les nostres festes. Ens conten els més grans que l’any 1917, un grup de joves de llavors es va aplegar per organitzar unes festes en què es ballaren jotes i es repartí panoli. La premsa comarcal dels anys 1930 també ens permet saber de la celebració de festes falleres al nostre poble. Durant els anys de la foscor de la postguerra, no mancaren l’organització de balls per Carnestoltes (aquí no estava prohibit) o la Candelera. Ja als anys 1960, l’orquestra Rossell-La Mata amenitzava tantes i tantes nits de bona música. El nostre poble va ser l’escenari de formidables actuacions d’artistes força coneguts del moment. Qui no recorda el pas per Campredó dels Germans Calatrava, de la bellíssima Àngela Carrasco, d’aquell fantàstic grup melòdic basc  Mocedades (germans i cunyats aplegats a redós de la bona música), del polèmic Luis Aguilé (“és una llauna, el treballar...”), del gran cantautor català  Josep Guardiola (no Pep, l’entrenador del Barça, aquest és perico), o de la còmica Beatriz Carvajal.  

Hem de pensar que la Festa Major d’un poble català és veritablement única: no hi ha possible traducció a cap altre idioma, ja que el sentiment que l’envolta no és comparable a qualsevol activitat musical que hi hagi arreu d’Europa. I si encara ho volem reivindicar més localment, la festa major del poble on es viu disposa de totes les essències necessàries per ser un gran esdeveniment. Pensem en els molts campredonencs i campredonenques que habiten en altres poblacions i que mai no es volen perdre la seua festa, la de sempre. Aquest és el senyal inequívoc d’allò que significa la Festa Major per a milers de persones: un esdeveniment insubstituïble.

Amb el pas del temps les possibilitats d’oci s’han anat incrementant notablement. Molts col·lectius de persones, de grans a joves, tenen la possibilitat d’accedir a tardes-nit de ball cada setmana; poden organitzar jornades taurines algun cop durant l’any; o poden gaudir d’unes merescudes vacances on els plagui durant els dotze mesos de l’any. Però la tercera setmana de juliol és per als campredonencs i per a les campredonenques la nostra Setmana Gran. I toca retrobades, abraçades, ball, música, xalera, conversa, anguila, pernil salat, cervesa i germanor.

I vinga, a cantar plegats: “Alegria que és festa major”. 

L'etapa de Ronaldinho al Barça ha arribat a la seua fi. Ha estat un jugador extraordinari, out of this world, que ens va retornar la il·lusió a molts i a moltes barcelonistes. Hem gaudit de grans tardes de bon futbol amb la màgia dels seus peus. Ens va saber transmetre la seua personalitat damunt del terreny de joc a una colla d'afeccionats que necessitàvem un veritable revulsiu després d'uns anys increïblement negatius per a l'entitat. Hem vist com amb la camiseta blaugrana es convertia en el millor jugador del món, per a orgull de la família culé. La meua xiqueta, Rosa, que encara no entén de problemes, repeteix ara i adés: "No pot marxar, Ronaldinho". Evidentment, el futbol és molt complicat en haver-hi molts de diners pel mig i molts d'interessos mediàtics. Sóc ben conscient que molts i moltes barcelonistes ara estan molt enfadats amb ell pel seu baix rendiment de les seues dos darreres temporades i perquè els brasilenys acostumen a ser força egoistes i a deixar penjats els seus equips quan més els necessiten. Hi ha molta gent que se sent alleugerida amb la seua marxa, malauradament!!! Malgrat tot això, prefereixo quedar-me amb el record del primer Ronaldinho, aquell que va saber fer-nos feliços i sentir-nos orgullosos del nostre Barça. Amb les estrelles brasileres tot és molt difícil. No descobreixo les Amèriques si parlo dels casos de Romario (al meu entendre, el millor jugador que he vist jugar amb el Barça), Ronaldo (encara tenim en ment el gol al Compostela de 1997), o Rivaldo (i el gol al València del 1999!!!). Tots ells van haver de marxar per la porta del darrera després d'haver estat la causa de moltes d'excentricitats, però de tots ells ens queda igualment el record dels bons moments que ens varen permetre viure, gràcies al talent que porten als peus.
Per a mi, Ronaldinho ha estat tot un ídol, un jugador que he admirat al camp i que m'ha estat veritablement simpàtic. Prefereixo no entrar en els problemes de darrera hora, que han estat grossos i que han impedit que el Barça continués pel bon camí. Va ser una magnífica aposta del president Jan Laporta, al qual han lapidat recentment ja que molesta als poders públics i mediàtics del país.
Ara marxa al AC Milan, un dels grans del futbol europeu. He de dir que no m'és un equip excessivament simpàtic, ja que les meues simpaties pels equips italians les reservo per la Juventus o per la Sampdoria. No els tinc simpatia, però no a causa del desastre de la final d'Atenes de 1994, ja que anys abans havien infringit un fantàstic 5-0 a aquell equip de la messeta, el nom del qual no vull recordar. És a dir, al final dels anys 1980, la formació rossonera comptava amb un formidable equip, capitanejat per Van Basten i Gullit. El seu president històric, Berlusconi, no és un exemple ni de dirigent ni de polític, precisament.
Ronaldinho, em quedo amb els bons moments dels teus anys a casa nostra!!! Muito obrigado per tot allò bo que ens has deixat aquests anys!!!

En la jornada d'avui del curs de la UETE-URV "La Renaixença camí del sud", comptarem amb la presència de Magí Sunyer. Es tracta d'un ponent de luxe: un dels intel·lectuals tarragonins actuals de més prestigi. És catedràtic de llengua i literatura catalana i membre del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Ha publicat nombrosos llibres de poesia i de narrativa. En el seu darrer llibre, Els mites catalans, analitza curosament els diversos moments històrics i personatges més transcendentals que han anat formant la personalitat nacional de Catalunya.
Les seues ponències tractaran sobre el desenvolupament  de la Renaixença al Camp de Tarragona. Entre els autors més destacats trobem: Narcís Oller (fill de Valls-Alt Camp), Josep Pin i Soler (natural de Tarragona) i Antoni de Bofarull (reusenc).
També tindrà lloc una tertúlia que compartiré personalment amb l'esmentat professor Sunyer i amb l'altre ponent del curs, Òscar Pérez. Entre els tres tractarem de posar punts comuns a les experiències renaixentistes que es visqueren al Camp de Tarragona, a les Terres de l'Ebre i al País Valencià.
Amb la sessió d'avui clourem aquest curs d'estiu que hem celebrat a l'EMD de Jesús (Baix Ebre), que ens ha servit per a analitzar els diferents moments històrics en què esclatà la Renaixença als territoris de la Catalunya nova i al País Valencià, creuant el mar "amb la barca del temps, amb el vent de llevant" fins a l'Alguer.
Ens sentim molt satisfets de com ha funcionat, i esperem tornar a comptar amb una iniciativa literària semblant per al curs que ve.

Des del bloc ebrenc Hespèria,  recentment estrenat, tiren endavant un concurs de relats breus de ciència-ficció. S'han d'enviar els treballs via twitter o via correu. Han de tenir com a molt 140 caràcters. El premi consisteix en un lot de llibres i pel·lícules de ciència-ficció, fantasia i terror. És una nova iniciativa d'actius blocaires ebrencs com Gustau Moreno, Jaume Llambrich i Ismael. Esperem que tingui molta participació.

Bases del Premi de relats breus de ciència-ficció
1. Aquest és un concurs de relats breus escrits de ciència-ficció en català o valencià, o balear… o qualsevol dels seus dialectes.
2. Per participar-hi cal que tingueu un compte de twitter i que envieu un missatge amb el relat encapçalat per @Twitthesperia. També es poden enviar els relats per correu electrònic a hesperia@hesperia.cat. No s’acceptaran relats de més de 140 caràcters.
3. Es poden enviar relats fins el dia 11 de setembre de 2008.
4. El guanyador serà anunciat a la pàgina http://www.hesperia.cat el dia 6 d’octubre de 2008.
5. El premi serà un lot de llibres i pel·lícules de ciència-ficció, fantasia i terror.
6. Els relats enviats es trobaran sota llicència CC 2.5.
7. Es demana adequació normativa. No s’acceptaran relats amb abús d’abreviatures, llenguatge SMS o falta de cohesió gramatical.

PD. Foto del bloc d'Hespèria

La primera edició del Curt Redó, que hem celebrat a Campredó (Baix Ebre)durant les nits de l'11 i el 12 de juliol, ha estat una experiència veritablement positiva. L'organització d'aquesta mostra de curtmetratges i documentals era tot un repte per als membres de l'Associació Soldevila, en ser els pioners a les Terres de l'Ebre. Creiem que l'hem aconseguit superar amb escreix. Hem tingut una gran difusió a través d'internet, la qual cosa agraïm moltíssim, ja que afavoreix la difusió i èxit  del certamen. També ens ha complagut una xicoteta ressenya que ha publicat un setmanari comarcal, mitjançant la qual qualificava Campredó com la capital ebrenca dels documentals audiovisuals durant aquest cap de setmana, ja que era tot un reconeixement al nostre esforç.
La jornada de divendres va ser realment extraordinària quant a presència de públic. Es va viure un  magnífic ambient. Varen ser presents a la mostra un total de 130 persones, entre els quals cal destacar una altíssima presència de visitants d'arreu de les nostres comarques, cosa que ens ajudarà a consolidar el certamen i, a la vegada, a difondre el nostre poble, que és el nostre veritable objectiu. 
Quant a dissabte, la pluja va deslluir la jornada malauradament. Tot i això una cinquantena de persones ens acompanyaren i gaudiren dels documentals, curtmetratges i vídeo clips; també, del piscolabis gentilesa del Consell Assessor, i del comiat musical a càrrec del DJ senienc, Gerard Tomàs.
En dos posts anteriors ja havíem fet cinc cèntims de tota la programació, que sortosament ha estat del gust del públic assistent.
Voldria tornar a agrair la feina feta pels companys de Soldevila, per la il·lusió que hem posat tots plegats: Josep Esquerré, Damià Grau, Olívia Curto i Robert Tajada. Òbviament, he de tenir paraules d'agraïment envers la jove dissenyadora Àngela Curto, que ha fet una feina magnífica amb el disseny del certamen, i per Oriol Gracià, que ha demostrat una gran capacitat organitzativa en tot moment, a la vegada que en qualitat d'autor de documentals s'ha convertit en la peça clau per tirar endavant noves edicions del Curt redó.  Ens ha complagut moltíssim poder difondre els curtmetratges dels joves campredonencs: Josep Gutiérrez, Roman Ayxendri i Germán Machí, així com de la resta d'autors/es ebrencs/ques.
Ara ens toca ja posar a treballar en l'edició de l'any que ve, ja que segur que li donarem continuïtat.