El jove  prioratí Jesús Fusté,  veí del xicotet poble de Pradell de la Teixeta, s'ha convertit en el cantautor de capçalera per a molts escriptors ebrencs actuals. Divendres passat, en el marc de l'emotiu homenatge literari al veterà poeta tortosí Gerard Vergés, em va obsequiar amb el seu darrer  CD  "Lletres d'aigua". Aquest espectacle es va estrenar en motiu de la IV Fira del llibre i de l'autor ebrencs celebrada a Móra d'Ebre el 2007 i va rebre una excel·lent acollida  entre el públic. Personalment, el considero com una veritable revelació de la temporada i em declaro incondicional seu. Assistir a un dels seus recitals és sinònim d'entusiasme ja que és tot un goig escoltar-lo ja que es gaudeix de la música i d'unes lletres que porten el segell de la bona literatura.
A "Lletres d'aigua" ens presenta un emotiu recorregut musical per les terres ebrenques –amb el riu Ebre com a magnífic fil conductor– mitjançant la musicalització de diversos poetes i escriptors de generacions ben diferents. Cal recordar que la poesia és la veritable base de l'espectacle, acompanyada de fragments cantats i d'altres de recitats, que donen fe de la riquesa literària de casa nostra. 
Darrerament l'hem pogut escoltar en nombroses poblacions de les nostres comarques com Jesús, Amposta, L'Aldea o Roquetes, i al mateix homenatge a Vergés a Tortosa. En la majoria dels seus recitals, Jesús Fusté  fa ús del piano. També compta amb la col·laboració d'uns músics entusiastes que forme un bon conjunt format per: Carles Brull a la bateria, Toni Just a la guitarra, Nathan Garcia al contrabaix, Josep Fuster al clarinet i saxo, i Aleix Viadé, com a encarregat de la part audiovisual. 
Algunes de les peces que inclou aquest CD: Barca d'Artur Bladé i Desumvila, L'auliver bord d'Andreu Carranza, Venus de Yannick Garcia, Encara no saps de Cinta Mulet, La promesa de Manel Ollé Albiol, Maig d'amor de Gerard Vergés, Cançó de Pàndols de Josep Amorós i Albert Guiu, Home al bell mig del llac de Manel Garcia Grau. Ell mateix composa algunes de les cançons com és el cas de: Tinc un bocí de sol,  Branca d'un feix i  Tant de bo.
No cal dir que són noms rellevants de les nostres lletres. Ens congratula poder parlar d'un cantautor de la seua qualitat i tan compromès amb les nostres lletres i la nostra llengua. De ben segur que tindrem possibilitats d'escoltar-lo ben sovint per les Terres de l'Ebre, amb vetllades carregades de sentiments i de bons poemes. Un autèntic trobador que ens arriba de la terra del vi i es barreja amb l'aigua calmada de l'Ebre.

PD. La imatge és del bloc Tens un racó dalt del món.

Dissabte 26 de setembre vàrem visitar el fill de Roc Llop i Convalia, Llibert Llop i Miró, i la seua esposa Danielle,  a la seua residència d'estiu a la població d'Altafulla (Tarragonès). Vàrem tenir una conversa molt agradable ja que  ens va anar fent cinc cèntims de la forta personalitat política i literària del seu pare. Ens va comentar que havia tingut tota la vida fascinació pel seu poble natal, Miravet (Ribera d'Ebre), la qual cosa es nota amb la composició d'alguns emotius poemes.
També ens informà que quan fou alliberat pels americans del camp d'extermini nazi de Gusen el seu pare pesava 25 Kilos, la qual cosa ens va aportar d'immediat una imatge veritablement esfereïdora. Ens va parlar de la seua tasca política al país francès durant la dictadura feixista la qual, com a alliberat de la CNT, el portava a desplaçar-se per tot el territori de gal, amb constants reunions a  Tolosa de Llenguadoc i a la ciutat nordcatalana de Perpinyà. Hem de destacar la influència del poeta Ambrosi Carrion, íntim amic de Roc Llop, al qual li dedicà aquest poema durant el Nadal de 1971:

Tu que has patit de la furient llopada,
l'enverinat nial com d'escorçó,
no ha pogut macular llur mossegada
l'ànima teva, feta de claror.
I és perquè en lloc de l'eina de venjança,
t'has armat d'una lira i han cantat
un càntic ple de pau i d'esperança:
l'amor, amb tu, les cordes ha polsat.
Dir-te bon any, no és res. Per sempre sia
l'admiració pel do de poesia
amb que el destí t'ha coronat i ungit.
Del teu verger sols et demanaria
una flor, la més xica i la duria,
com un petit estel sobre del pit.

Carrion havia estat mestre en Gai Saber, i Roc Llop se l'estimava com a germà. Li dedicà igualment un parell de poemes. Com a exemple, el següent va ser escrit el 9 de novembre de 1973 mentre es desplaçava a Cornellà de Conflent per assistir al seu enterrament. Aquest poema està gravat a la tomba del poeta barceloní:

Tu hauries volgut veure
la Terra alliberada;
mes malgrat l'embranzida
vers la casa pairal,
al Canigó, la passa,
restà morta, encongida,
i els ulls van perdre l'esma
per atansar el cimal.
Ja no veuràs la Terra alliberada.
- íntim anhel que et feia glatir el pit.
La teva vida, de lluita fatigada,
topà amb la fita de la infinita Nit.
Que la terra et sigui tova:
la de Cornellà, la de l'exili.
Les arrels d'eternitat guarda-les
per a focondar la terra,
per la que vas patir i somniar.
Tornaràs a la teva Barcelona,
la que et va veure nèixer
la que et va veure florir i madurar.
Tot quant has fet, pensant en Catalunya,
amb cos i esperit ella et recobrarà.

També ens comentà Llibert Llop que disposava d'una extensa biblioteca personal que  va ser lliurada a l'arxiu  de la CNT a l'exili a l'esmentada ciutat occitana de Tolosa. Sortosament, tota la documentació i papers del poeta els lliuraren a l'Arxiu Històric de Tarragona, gràcies als quals hem pogut redactar el seu llibre biogràfic. 
Ens va comentar igualment  l'interès de la seua filla Nadine i del seu net Roman per la figura del iaio, la qual cosa ens obre les portes a una estreta col·laboració. Ens lliurà un llibre desconegut de l'autor, Tríptic de l'amor (1987), que no havíem pogut consultar abans, perquè Roc Llop no l'havia volgut difondre ja que per error d'impremta havia vist la llum carregat de faltes, la qual cosa era inadmissible pel seu amor envers la llengua catalana.  Aquest llibre incloïa per primer cop els "Contes negres vora el Danubi", amb els quals va guanyar l'accèssit als Jocs Florals d'Amsterdam de 1974, sobre els quals parlarem abastament  en un proper post.
Li explicàrem els nostres projectes del centenari. Va mostrar la seua satisfacció pel fet que l'escola local ara porti el nom del seu pare. També intentarem coordinar les dates dels actes d'homenatge ja que voldríem comptar amb la seua presència i d'altres membres de la família que resideixen al veí estat gal. 

Aquesta és una altra col·laboració al bloc cooperatiu Cinema clàssics, que tirem endavant diversos blocaires i periodistes de les Terres de l'Ebre.
Un professor universitari de literatura medieval, amb uns 50 anys i que sofreix una malaltia terminal, comença a fer una forta reflexió sobre la seua vida. És homosexual, cosa que ha anat amagant a aquells que li ha interessat, malgrat ser-ne plenament conscient de la seua condició sexual. Les seues reflexions el porten a desitjar deixar una herència a algú que hagi estat important per a ell. Aquesta herència és en forma d'assaig i basat en "El llibre de l'Amic i de l'Amat" de Ramon Llull, un dels grans escriptors i filòsofs medievals de la literatura catalana. Aquest llibre es troba inserit a la memòria del seu ordinador personal, la qual cosa no és un fet casual per a la història.
Els seus amics no se senten atrets per aquesta herència, ja que creuen que té alguna cosa a veure amb la mort i s'hi volen allunyar totalment. Llavors pensa en regalar-lo al més estimat dels seus alumnes. Un jove maco i esvelt que es nega totalment a ser el seu hereu, ja que vol continuar sense cap mena de lligams amb ningú.
Els suposats hereus porten una vida totalment diferent. L'amic de tota la vida és casat i té una filla. Ell és feliç amb la vida que porta, malgrat els problemes que té la filla i que finalment li explica. És llavors quan tots els personatges comencen a lluitar contra  rellotge i s'agredeixen els uns als altres impunement, mentre van coneixent l'arrel dels seus afectes i de les seues passions. La idea d'un futur diferent no els apassiona precisament, ja que és totalment imprevisible. En la batalla, l'espectador busca trobar un vencedor i un vençut, o en plural.
No podem amagar que un dels temes centrals de la pel·lícula és la forma com s'afronta un desig sexual. L'estudiant preferit del professor malalt treballa com a prostitut, al qual  finalment requereix els seus serveis. És aleshores quan arriben els menyspreus i les desqualificacions personals més barroeres i  tota una amalgama de sentiments positius i negatius prenen el seu espai i ens porten a tots plegats a la reflexió.
No cal dir que aquesta pel·lícula, dirigida per Ventura Pons, va comptar amb una magistral actuació de Josep Maria Pou, Rosa Maria Sardà i David Selvas, un dels joves actors que apuntava alt en aquells moments.  Josep Maria Pou, en el paper d'homosexual madur que busca trobar un sentit als seus darrers dies de vida, aconsegueix una interpretació lloada per tots els crítics.  
Una pel·lícula que he vist en diverses ocasions a la televisió i que encara em resulta alliçonadora i entretinguda.

 Roc Llop va fer ús del castellà per al conreu dels diversos gèneres literaris. Va escriure centenars de poesies en aquesta llengua, tot i que a diferència de l’escrita en la llengua nativa no se solia presentar a certàmens poètics ni tampoc va agrupar-los en forma de recull per ser editats. La seva presència pública com a poeta en llengua castellana es va limitar a la publicació de poemes esporàdics en les diverses revistes a les quals estava altament vinculat.
Segueix fidel al seu estil que abraça tothora dues sensibilitats, la sentimental i la de combat. Hem deixat ben explícit en posts anteriors que la seva personalitat ve marcada per la sonoritat i per la imaginació. Aquestes mateixes qualitats les vol imprimir quan agafa la ploma i inunda el seu món de versos, sempre carregats de sentiments. Ens brinda uns poemes planers, amb sentiments reals i amb imatges colpidores no sempre fàcils d’entendre. El poeta senzillament es buida per necessitat, aquesta vegada amb una arma que  té  per mà i que segueix una única regla, la seva lloable sinceritat i el desig de comunicar un missatge d’esperança.

 Caldria un estudi molt més aprofundit de la seva poètica castellana, el qual passaria per una ordenació dels poemes d’acord amb el període en què foren escrits i la temàtica que tractaven. Nosaltres ens podem limitar a fer cinc cèntims d’algunes poesies més emblemàtiques, per tal de completar la nostra curta anàlisi de la seva faceta poètica. El poeta demostra que domina la llengua castellana i que en sap fer un ús literari quan s’escau. Sap ser líric quan vol cantar als plaers de la vida i a les il·lusions presents i futures. S’embarca amb poemes llarguíssims, amb l’intent de retratar-nos una història viva que no vol que passi desapercebuda. En “Bergantín de ensueño”, poema extensíssim que hem agafat com a model, tenim una mostra d’aquesta poètica humana i il·lusionada:

 

He soñado un bergantín de ensueñio,

Con tres rosarios de estrellas,

Ensartadas en el palo mayor.

En la proa del bergantín lunero,

Ibas tu izada como una bandera,

Encantando delfines y apagando luceros.

En la proa, como un faro,

Porqué el mar no tragara

Mi barco de anhelos,

Ni amagara mi sueño

Que por tí fabricaba.

 

Hem de tenir present també la seva gran afecció pels rodolins, amb els quals se sent com a peix dintre l’aigua per fer crua crítica política al règim feixista que estava asfixiant l’estat espanyol.

 

Franco le reza a la virgen,

La Falange a san Benito.

Don Juan a la monarquía..

¿y el pueblo? ¡Ah, sí, el maldito!

 

Voldríem fer un esment final del poema “Mi paso por la vida” que va publicar en una revista d’Uruguai, ja que fa un repàs ràpid a les seves vivències personals que resumeix amb una vintena de versos.

 

He pasado por la vida,

Cual torbellino de viento...

 A pesar de cada herida,

De cada goce o tormento,

Amor a la vida siento....

 

Els darrers versos són ben explícits d’aquest gran crit a la vida:

 

¡Si es torbellino la vida,

y el viento nos sopla fuerte,

antes que llegue la muerte,

no la demos por perdida!.

 

La poesia, a l’igual que qualsevol de les arts, com les idees o l’amor, no té fronteres. Tota comunicació íntima i directa d’home a home no les té. La poesia és per essència una comunicació directa i íntima. No ha existit poeta a qui no li hagi preocupat la definició del seu art.  El poeta León Felipe ens va proporcionar una definició d’estètica poètica que ens servirà per resumir la poètica llopiana:

 

“Por hoy y para mi, la poesía no es más que un sistema luminoso de señales. Hogueras que encendemos aquí abajo, entre tinieblas encontradas, para que alguien nos vea, para que no nos olviden”.

La poètica de Roc Llop s'adapta totalment a aquesta definició. Una foguera que va saber  encendre en un camp de mort, entre les tenebres que li va tocar viure a la seva generació per a que ningú s'oblidi. Una foguera que des de llavors va saber manternir encesa, com una flama eterna, transformant-se, polint-se, decantant-se. I tot això silenciosament, manant humil però constant d'un manantial que durant molts d'anys va voler manterir ocult, fruit de la personalitat de Roc Llop i de la seva poesia.

 

El poeta Ausiàs March, el més gran de tots els temps en llengua catalana


EM CRIDEN VIDA

El poble - sí - s'emmiralla en un esbós amb nostàlgia i cerca
intangible davant la presència inhòspita del silenci.
Aquells que ens apressem amb els primers raigs  del dia
veiem córrer les pors quan la foscor  ocupa el seu lloc.
S'ha bastit tendror en la conversa ufana d'un vespre  d'hivern.
Un gest imperfecte ho deixa tot a l'instant.
I volegen les gavines com determinades a espantar la lluna.
Una mare bressola l'infant ganós que s'ompli de plor,
i un vell amb gaiata espanta dos adolescents besant-se.

I és que trencar la història no és un gest que m'escau
en aquest bosc dispers  amb espills transparents, 
on les hores van fonent-se a ritme de rialla.
D'ençà que han coïncidit les nostres veus,
somnio llunes properes i, a soles, remembro el nom
d'aquella noia morena que em deixà amb  caramel...

El temps, com un esquirol que salta, evita l'abandó de la vida.
La remor que sento a dintre prové d'una terra deserta de gavines
on hi ha un cel on predominen els estels de sucre.
No vull oblidar res, sinó rescatar el record de tot.
Tinc la pell impregnada d'estima i espero, al so
estrident de les campanes, que em criden VIDA.

Encara ressonen els sentits aplaudiments a l'extraordinària figura de Gerard Vergés, anit divendres 26 de setembre en el marc del teatre auditori Felip Pedrell de Tortosa. Encara se'ns van mesclant com en un molí fariner totes les sensacions viscudes en una nit que serà recordada com una de les grans de la literatura ebrenca. Tot va sortir rodó! De la mà de l'escriptor Jesús M. Tibau, arquitecte de l'exquisit ambient literari que es respirava, van anar desfilant  les diverses veus que havien d'enlairar tot un mestre de la poesia: Gerard Vergés i Príncep (Tortosa, 1931). I ens arribaren al cor els versos de la boca dels amics  Vicent Pellicer (aquell esplèndid ràpsoda de l'EMD Jesús), Tomàs Camacho (aquell vocacional poeta i agent cultural canareu), Lluís Martin Santos (aquell amant de la poesia tortosí), Josep Igual (aquell poeta i cantautor de Benicarló que no para de fumar) i Xavier Aragó (aquell homenot de teatre de Santa Bàrbara); ens va captivar de ple com sempre (per usar un altre verb sinònim) el sentiment expressat pel professor i escriptor ulldeconenc Manel Ollé, així com la destresa en la recitació de la veterana Rosa Sánchez (aquella que amb accent valencià va fer possible la Mostra poètica de 1980); i escoltàrem amb atenció Emili Rosales (aquell novel·lista rapitenc que va guanyar el Sant Jordi el 2004), se'ns presentà humil la veu de la xertolina Paquita Aliern (aquella dona amiga sense la qual la diada de Sant Jordi a les Terres de l'Ebre estaria òrfena), i no va mancar la veu del jove Jordi Andreu (aquella jove promesa de la narrativa ebrenca) ni l'entusiasme de Jaume Llambrich (aquell "calero" que ens brinda excel·lents podcasts poètics amb regust al Mediterrani que banya l'Ametlla de mar).  I hi  hagueren unes quantes veus més, les quals foren introduïdes  com no podia ser d'altra manera per l'Albert Pujol i la Núria Grau, aquells que permeten que agafi embranzida un petit miracle cultural: l'Associació Artur Bladé de Benissanet i el Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre.
Primerament, l'amic benicarlando Josep Igual va rebre el premi de narrativa Cristòfor Despuig, que com bé va recordar porta el nom d'un dels grans de la literatura catalana de tots els temps. Després havien de venir la recitació de poemes i la lectura de textos, amb dos-centes persones lliurades a les excel·lències literàries del moment, que s'entusiasmaren i es posaren en peu  davant la presència emocionada del veterà poeta. I encara em poso de carn de gallina amb la simple referència! 
El cantant prioratí Jesús Fusté (aquell que des de Pradell de la Teixeta homenatja diàriament les nostres lletres) havia d'introduir l'espectacle  "Cançons de mandràgora" del músic eslovac Robert Faltus (afincat a Móra d'Ebre), que amb el seu català amb accent de Bratislava ens explicà com va portar Vergés al seu país natal i com s'emociona portant-lo arreu de la nostra terra.
Tot allò que havia començat amb abraçades  i retrobades al vestíbul del teatre, enraonant sobre projectes futurs i col·laboracions (a les Terres de l'Ebre la germanor entre els escriptors i les escriptores és increïblement positiva), va tenir continuació després del virtuós espectacle. Tothom, polítics i escriptors, amants de la bona poesia, tot el públic que ens acompanyà, exterioritzava sense embuts el fet que havia estat una nit màgica, que mereixia veritablement aquest xicotet homenot que als vint anys va fundar la revista Gèminis (1952-61) en un període d'extrema foscor per a la nostra llengua. Aquella brillant Generació del 52 (Manel Pérez Bonfill, Zoraida Burgos, Jesús Massip, Gerard Vergés, Ricard Salvat), noms d'or de les nostres lletres, varen publicar a Gèminis la primera esquela en català en vint anys: en motiu del traspàs del poeta Carles Riba, el pare del qual era tortosí.  I Vergés havia de ser guardonat precisament amb el Carles Riba el 1981, després amb  el Josep Pla el 1985, gràcies a  dos obres extremadament originals "L'ombra rogenca de la lloba" (millor poemari de la literatura catalana dels darrers 25 anys) i "Tretze biografies imperfectes" (en les quals a partir d'un nom, es permet parlar d'allò que li va plaure). I encara ens havia d'oferir tota una obra mestra:  la traducció de tots els sonets de Shakespeare a la maltractada llengua del seu admirat Ausiàs March: aquell poeta medieval de Gandia, que era definit al segle XV com a home de nació catalana. 
Durant el dia d'ahir també es va emetre el programa radiofònic "Lletres Ebrenques" a Antena Caro Roquetes, que  podeu escoltar a través del web www.antenacaro.com (us el recomano a tots), així com podeu  mirar el següent vídeo http://antenacaro.cat/videos/lletres_26-09-08_gerard_verges.html  que inclou l'entrevista que vaig tenir l'honor de realitzar-li, en la qual ens va donar tota una lliçó de literatura. Personalment em va tocar recitar una vuitantena de versos de l'esmentat poemari en què Romul i Rem van dissertant sobre la vida, i em vaig sentir com a peix dintre l'aigua honorant el màxim baluard de les lletres ebrenques actuals.
La gent de la cultura ebrenca estava feliç, ens havíem aplegat per fer una cosa gran: enlairar un home menut d'estatura però amb un gran talent i un gran amor a la nostra llengua i a la literatura universal.
Llarga vida a l'obra poètica de Gerard Vergés i Príncep!

 Molts i moltes blocaires d'arreu dels Països Catalans (del Gironès a la Vall d'Albaida) estan penjant durant el dia d'avui un poema de Gerard Vergés, com a homenatge a la xarxa al veterà poeta tortosí, el màxim baluard de les lletres ebrenques actuals. Ja podeu igualment escoltar el programa Lletres Ebrenques d'Antena Caro Roquetes, a través del web www.antenacaro.com, que compta amb una extensa entrevista a l'autor. El tast de poemes el podeu trobar en els següents blocs. Si en sabeu d'algun més, us agraïríem que ens ho féssiu saber.
Bé i avant, El basar de les espècies, La garrofa de Mont-roig,  Terra del Delta, Lo rogle de Josep M., Poemes i lletres, Bloc de Pere Muñoz, Més content que un gínjol, Un que passava, El cau del plany i del dolor, Un lloc per nosaltres, La panxa del bou, Emigdi Subirats, Ventet del sud, Rondalles a la vora del foc, Lo barber, La Marfanta, Articles i reflexions, Tens un racó dalt del món, Meo quidem animo, Sobre llibres, El bloc de la Jaka, De res, massa, Joan Pinyol, L'hort de la bajoqueta, Alego, Lo sifó, Nessie School of Languages, El bloc de Carme, Roquet, Prendre la paraula, Angel Canet Català, Remote viewers, Caracteres ocultos, Bauen blog, La maleta sarda, De Roquetes vinc... a Tortosa baixo, Saragatona, Josep Blesa, Cóc ràpid, Bruixa de sol, Solc de roelles, Rebaixes, El gra de la palla, Bloc de Josep M. Saez, Anoharra, A la brasa i al caliu.

Aquests dies hem acabat d'enllestir  la Guia de Lectura de Jesús M. Tibau que ens havien encarregat a l'Araceli (la meua dona, professora de català) i a mi des del Departament de política lingüística de la Generalitat, atès que l'escriptor prioratí ha estat inclòs en el catàleg d'autors recomanats per a lectura als instituts d'ensenyament secundari. No cal dir que és una magnífica notícia per a les lletres ebrenques, pel fet que permetrà la difusió adequada pels centres educatius d'arreu del país d'un dels nostres actius més dinàmics que compta amb una obra de qualitat contrastada.
El disseny d'aquesta mena de guies parteix d'un model que ens facilita veritablement  la seua redacció. Hi ha un apunt biogràfic que qualificaríem com a totalment imperfet, ja que no té res a veure amb una biografia precisa carregada de dates més o menys essencials, sinó que es remarca bàsicament anècdotes existencials de l'autor. Després hem de fer una anàlisi acurada d'algunes de les obres més significatives de l'escriptor en qüestió, que acaba sent el veritable corpus de la guia. Hem d'idear igualment tot un seguit de suggeriments didàctics per a la lectura, que ens ha permès incloure un parell dels jocs literaris que inclou en el seu bloc Tens un racó dalt del món, a la vegada que hem proposat dos activitats ben curioses: trobar al canal you tube una cançó de la cantautora tortosina Montse Castellà, que inclou alguns bells fragments provinents d'un dels contes de Tibau, i treballar dos fragments en anglès obra de Brian Cutts (un amic anglès afincat a Tortosa) que va voler generosament traduir a la llengua de Shakespeare el conte "De paper de plata" de Tibau.
Finalment vàrem haver de fer una enumeració de les seues obres publicades i ens vàrem  fer ressò d'aquelles anàlisis més interessants que s'han publicat  sobre els seus reculls narratius.
Esperem haver aconseguit ser acurats en les nostres anàlisis per tal de col·laborar activament en  la difusió i enlairament de l'obra de l'amic Tibau, que ja comença a despuntar en el panorama literari català. Ben aviat aquesta guia la podreu trobar en l'espai Itineraris de lectura del web del departament d'ensenyament de la Generalitat.
D'altra banda, voldria constatar que el fet d'haver realitzat aquest treball  amb la meua dona ha estat molt satisfactori, ja que ens ha permès debatre conjuntament l'obra i personalitat d'un escriptor que admirem de debò i que estimem com a company de lletres.

Miquel Esteve ha irromput amb força en el panorama literari ebrenc i català amb la publicació de la seua primera novel·la  "Heydrich i les agents del saló Kitty", que havia estat guanyadora del premi de narrativa Ribera d'Ebre de 2007. Ens trobem davant d'una narració intensa que es fa ressò de la crueltat extrema de l'Alemanya hitleriana, amb les seues pràctiques brutalment inhumanes i l'intent de neteja ètnica que comportava el genocidi de races que consideraven inferiors com la gitana i la jueva. És evident que aquesta  temàtica ha estat narrada anteriorment i aquest ideari àmpliament difòs  per molts escriptors i historiadors, així com adaptat cinematogràficament per a la pantalla gran. Tot i això, mai no deixa de despertar  interès entre el públic pel seu dramatisme i pel caràcter alliçonador que tenen aquesta mena de relats. 
Com bé s'apunta a la mateixa contraportada,  aquesta novel·la té tocs característics d'un thriller ja que ens trobem amb una decidida  voluntat iinvestigadora  que permet al lector mantenir un estat d'intriga permanent sobre uns fets ben particulars d'antany que finalment s'anaven descobrint. L'autor ens situa davant d'un moment històric que personalment  li interessa tractar  amb una  extrema rigorositat. Llavors, el relat es va convertint forçosament en l'espill d'un temps malaurat que esperem que mai més no es pugui tornar a repetir. Les dades que ens aporta l'autor han de ser exactes i fidedignes, així com els espais han de retratar tot l'ambient dramàtic que s'hi visqué. Com a complement final, el qual ens facilita veritablement la comprensió de la narració, ens aporta  una mena d'epíleg amb un resum biogràfic dels personatges que intervenen en la novel·la, amb una curta  explicació sobre els llocs on va tenir lloc aquests estremidors fets que varen formar part d'un dels períodes històrics més obscurs del segle XX. 
La història gira al voltant de la  figura de l’Obergruppenführer de les temudes SS, Reinhard Heydrich, que ha passat a la història com "El Carnisser de Praga",  la  trajectòria del qual com a dirigent del partit nazi el delata com a un veritable  criminal. La seua sinistra personalitat  ha quedat  ben reflectida en les pàgines d'una novel·la on un popular bordell berlinès esdevé tot un important nucli d'acció de l'espionatge alemany. Una de les noies  actuava com a espia del Drittes Reich i sota els llençols anava esbrinant les intencionalitats polítiques i militars  d'alguns dels seus clients més influents políticament.  

L'autor va enllaçant la història amb veus  diverses que plantegen moments històrics separats,  desplaçant-se així de manera alternativa en el temps i contribuint a la dinamització d'argument. Des de Berlín al llogaret de la residència d'ancians de l'Edat d'Or, havien passat dècades, però el record no es pot deixar mai enrera, amaga tantes coses inesborrrables... També inclou cartes, apunts històrics per complementar la història, fins arribar al moment clau del descobriment del diari d'una noia del Kitty, Winifred Krause, que esdevindrà el fil decisiu de tot l'entramat. Fixem-nos en la intensitat del següent paràgraf: "Agent Karoline, puta al servei del Führer. Potser no hi ha escapatòria possible per al meu destí. M'agradaria ser com la Martha i valorar el reconeixement i els diners de les SS. Puta al cap i a la fi. Puta del Reich. Heil Hitler! Bona nit, Alemanya".
D'altra banda, voldríem remarcar  alguns dels mèrits d'aquest escriptor de Móra la Nova (Ribera d'Ebre), que ha gosat narrar acuradament un dels nombrosos episodis frenètics  dels anys de  supremacia nacionalsocialista. Primerament, s'acaba de descobrir literàriament i ens presenta una novel·la històrica, treballada amb rigorositat com hem dit anteriorment, la qual cosa  és un fet novedós per a la literatura ebrenca, ja que molts dels autors amateurs comarcals solen recrear en els seus relats el paisatge i l'ambient de vida quotidià de la nostra terra. També mostra uns bons dots narratius i un bon domini de l'idioma català, que compagina amb els seus destacats coneixements de la història (fruit d'un procés acurat d'investigació)  així com de l'àmbit filosòfic i del pensament (aportant reflexions interessants i necessàries). Miquel Esteve se'ns vol presentar com una veu humanista que pretén retratar un moment històric, allunyant-se d'histerismes ideològics i de dramatismes narratius, per tal que el lector sigui ben conscient de la catàstrofe succeïda en un període no excessivament  llunyà.
Cossetània Edicions de Valls (Alt Camp) ha tornat a fer de nou una molt bona aposta per un altre autor ebrenc, i ha donat a conèixer una veu narrativa de qualitat que de ben segur en sentirem a parlar i força bé properament.

Aquest apunt va ser inclòs en la publicació Memòria llibertària, que va fer cinc cèntims del nostre llibre "Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà".

Una biografia rescata de l’oblit la figura i l’obra de l’escriptor miravetà Roc Llop i Convalia.
El Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre ha publicat Roc Llop i Convalia. L’exili d’un poeta miravetà, amb què Josep M. Sáez i Emigdi Subirats van guanyar el XIII Premi d’Assaig Artur Bladé i Desumvila. La biografia rescata de l’oblit la figura i l’obra de l’escriptor nascut fa cent anys a Miravet i que va morir a l’exili després d’una vida difícil, en què destaca l’internament al camp d’extermini nazi de Güsen. Llop, però, era també un poeta amb una tasca reconeguda als Jocs Florals de l’exili.

 

Només Montserrat Roig al seu llibre Els catalans als camps nazis (1977) i Albert Manent a La literatura catalana a l’exili (1976) havien parlat fins ara de Roc Llop (Miravet, 1908 - París, 1991). Manent feia esment al fet que havia guanyat diverses edicions dels Jocs Florals de la llenguda catalana celebrats a l’exili, en concret els de París, el 1965, i els d’Amsterdam, el 1974. El coneixement que Llop havia donat poc abans de morir del seu llegat literari a l’Arxiu Històric de Tarragona va empènyer Josep M. Sáez i Emigdi Subirats a escriure la biografia que, segons especifiquen els dos autors al llibre, rescaten l’escriptor del «pou de l’oblit»: «Roc Llop és un exemple clar de la qualitat humana de les persones del territori que al moment oportú va representar. Polític, pedagog, escriptor de tots els gèneres, home compromès amb la cultura ebrenca, poeta, periodista… un personatge polifacètic, il·lustradíssim, polièdric i complex que mantindrà la seva activitat creadora durant el seu llarg exili a l’Estat francès.»

El llibre s’estructura en dues parts, la primera de les quals parla de l’activitat pública i del bagatge humà de Llop, especialment de la seva vessant de polític anarquista (sempre va ser un militant actiu de la CNT) i d’escriptor. Mestre de professió i, per tant, autor també de nombrosos assaigs pedagògics, l’esclat de la Guerra Civil enxampa Llop al seu lloc de treball a la Colònia Escolar de l’Arrabassada de Tarragona. Els primers moments de l’exili els viu als camps de concentració de la Catalunya Nord (on va escriure, amb el músic Ricard Garriga, un llibre sobre la diàspora republicana i i la vida als camps francesos que, malauradament, es va perdre) i després, quan França entra en guerra amb Alemanya, en una companyia de treballadors. Capturat pels nazis, el 1941 ingressa al camp de Mauthausen i poc després al camp annex de Güsen, on el treball a les pedreres quasi el mata. Quan l’exèrcit nord-americà allibera el camp, Llop s’instal·la a París.

La segona part del llibre consta d’una breu selecció de l’obra de Llop, de la qual destaca la poesia, que va conrear durant tota la seva vida, amb obres com Poemes de llum i tenebra i. sobretot, les que Sáez i Subirats qualifiquen com a «narracions del terror». Dins la línia de la millor literatura concentracionària catalana, una producció no gaire abundosa en la literatura del país i on el referent continua sent la gran novel·la K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, Llop és autor de diversos textos, entre els quals destaca el recull Contes negres de les vores del Danubi: «Aquestes narracions descriuen la vida diària als camps nazis, relatada en primera persona, i desgranen amb força, i amb una certa lírica, les sensacions personals més profundes. Sempre amb un llenguatge planer, que intenta donar dosis d’optimisme amb similituds de la vida quotidiana fora del camp.» Els autors de la biografia de Roc Llop afegeixen sobre Contes negres a les vores del Danubi: «El recull brilla precisament perquè destaca amb duresa, però sense arribar al sadisme, les sensacions viscudes durant aquells moments.»

 

Aquests dies he començat a treballar amb la traducció de l'obra "L'ànima de l'home sota el socialisme" del gran literat irlandès Òscar Wilde. És la meua segona traducció literària després de "L'assassinat considerat com una de les belles arts" de l'escriptor anglès del segle XIX Thomas de Quincey, de la qual em vaig sentir molt satisfet. De fet, ja  n'he escrit abastament aquí al bloc, i la recomano a tots aquells i aquelles que els agradin les reflexions filosòfiques carregades d'ironia i que qüestionin l'anomenat pensament políticament correcte.
Aquest nou treball me l'ha encarregat novament l'editorial ebrenca Aeditors. Cada traducció és tot un repte ja que hi ha una veritable dificultat d'adaptació d'un text original a una nova llengua, però un repte emocionant que et permet aprofundir en el coneixement de tots dos idiomes. Probablement veurà la llum durant els primers mesos del 2009. Em complau moltíssim poder treballar amb un text d'Òscar Wilde, tot un mite literari per a molts i moltes dels qui  hem estudiat  la llengua anglesa acadèmicament. En aquesta obra, poc coneguda en l'àmbit universitari,  fa una reflexió sobre temes socials que encara resulten de veritable actualitat malgrat haver passat més d'un segle des de la seua redacció.
Aquells que seguiu el bloc  sabeu que acostumo a fer cinc cèntims de com evolucionen els meus treballs literaris, i explicant com em sento durant la seua realització, ja que he confessat en molts cops que uso el bloc per exterioritzar  les meues sensacions, especialment aquelles que tenen a veure amb la meua activitat pública en l'àmbit cultural, literari i polític.

Enguany que es commemora el centenari del naixement a Montpeller del monarca Jaume I el Conqueridor, s'han publicat arreu dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó llibres biogràfics, assaigs històrics, relats i reculls d'articles que analitzen l'excelsa figura del Bon rei, que va portar la llengua i la cultura catalana fins a terres de Múrcia i s'endinsà per les illes del Mediterrani. També s'han fet diverses reedicions del Llibre dels Feyts, la històrica crònica de la qual és autor aquest històric monarca. Ara fa 100 anys, el setmanari tortosí "La Veu de la Comarca" se'n féu ressò del 7è centenari amb la publicació de diversos articles que portaven el segell de l'il·lustre intel·lectual catalanista Francesc Mestre i Noé. Quatre anys abans, el gran  poeta i filòleg del Maestrat Mn. Joaquim Garcia Girona (Benassal 1869-Baeza 1928) havia publicat en un altre setmanari comarcal, Correo Ibérico, el seu extens poema "Lo somni del Rey en Jaume", amb més de 200 versos dedicats a enlairar la figura del rei més prestigiós de la dinastia catalana medieval. Aquest poema, que va rebre una menció honorífica als Jocs Florals de Saragossa de 1904 per al premi València, ha estat escassament estudiat i difòs malauradament. Garcia Girona dedicà molts esforços durant anys a poetitzar les conquestes d'aquest històric monarca. El resultat directe de la seua dedicació va ser "Seidia", la veritable epopeia del poble valencià, que ens narra les conquestes de Morella, Peníscola i Borriana per part de les tropes del rei, amb la noble intenció que les terres del Maestrat comptessin amb el seu propi "petit Canigó". No cal dir que en un país normalitzat "Seidia" seria un dels llibres d'estudi habituals dels estudiosos de les nostres lletres. Enguany també es compleix el centenari de la redacció de la primera versió, que el poeta benassalenc envià a un dels homes d'església i de lletres més influents de la història de la nostra literatura, el manacorí Mn. Antoni M. Alcover, al qual ajudava en la confecció d'aquesta veritable joia de la nostra llengua que és el Diccionari català-valencià-balear.
 Sortosament, de la mà dels estudiosos Òscar Pérez (Eslida) i Ramon Paris (Benicarló), l'any 2000 va veure la llum una nova edició  del poema (guanyador dels Jocs Florals de Lo Rat Penat a València de 1919), que compta  amb una enriquidora explicació del moment històric i del contingut.  També enguany en el marc de la 2 Fira literària Joan Cid i Mulet, a l'EMD de Jesús, homenatjàrem la figura de Garcia Girona, homenatge al qual donàrem continuïtat amb l'estudi de la seua obra i personalitat durant el curs d'estiu "La Renaixença camí del sud", també de la mà de l'amic Òscar Pérez.
Properament se celebrarà a Salou, vila estretament vinculada a la trajectòria militar del rei Jaume, un curs acadèmic sobre Jaume I i la cultura popular, que aplegarà diversos estudiosos que analitzaran a fons aquest personatge tan important de la història nacional catalana.
De moment, ens quedem amb els primers versos d'aquest important  poema, anteriorment esmentat, de Garcia Girona (hem conservat la grafia original):

Un jorn, que’l Rey En Jaume corría per la sérra

Que al Aragó entrellassa la valenciana térra,

Del gras Penyagolosa als cingles aplegá:

Y entrantse’n á una balma, del puig en les entranyes,

Dormíu-se, y vegé en somnis d’esprits formes estranyes,

Ombres de mórts colosos: un d’ells així parlá:

 

“Oh tú, que així profanes dels grans esprits la cóva,

fort vencedor dels homens, jagant de rassa nóva;

si á conquerir Valencia te porta el pensament,

Escolta be esta historia de trista recordansa,

Y qu’ella te servixca d’eixemple y ensenyansa,
Puix, son edats passades espill de la present.

Ja havíem fet esment en posts anteriors del fet que el recull de contes "El riu que parla", d'Aeditors, ha estat una de les importants novetats literàries de l'estiu a les nostres terres, ja que ha aplegat narracions de fins a 30 autors. Aquests dies, seguint amb la difusió del llibre, alguns dels autors hem estat enregistrant diversos paràgrafs del nostre conte respectiu per a la televisió local de les Terres de l'Ebre, entre els quals: Valer Gisbert (Aldover), Maria Josep Margalef (Amposta), Jesús M. Tibau (Cornudella), Emigdi Subirats (Campredó), Sílvia Favà (Tortosa), Josep Igual (Benicarló). Hem de tornar a agrair el paper que juga l'editor Àlex Ferrer quant a la promoció constant que fa de l'obra dels autors de les comarques centrals dels Països Catalans.  El meu conte porta com a títol "Un hereu de l'Ebre", i tracta sobre la dificultat de sortir de l'estereotip marcat per al segon fill d'una adinerada família durant el franquisme.
En la imatge podem veure Josep Igual, darrer guanyador del premi de narrativa Cristòfor Despuig que convoca l'IMACT de Tortosa,  mentre es preparava per a la lectura del fragment que havia triat. La foto va ser inclosa al bloc Tens un racó dalt del món.

Hèctor Bofill ens presenta una novel·la esplèndida. Sóc ben conscient que és una afirmació ben simple per comentar una novel·la d'aquesta qualitat, però reflecteix a la perfecció les sensacions que vaig tenir aquest estiu mentre la llegia. Ens planteja una trama política, on l'ambició i les claudicacions, la deixadesa i l'aventura, els ideals i la desídia, l'amor i l'odi, es mesclen com en un molí de farina per retratar una pretesa revolució al País Basc, en el marc d'una situació  de total inestabilitat política a causa de la no acceptació per part de l'estat espanyol del dret a una consulta popular del poble basc. Sens dubte, un tema d'autèntica actualitat!!! A l'ombra d'aquest pretés moviment revolucionari,  que ha de desembocar en un conflicte bèl·lic, s'amaguen tot un seguit de conviccions fermes, missatges ideològics, debats polítics i realitats socials, que porten a qüestionar tot l'entramat polític de l'estat espanyol.
Bofill, catedràtic de dret constitucional, amb Neopàtria pretén posar-nos al davant un relat alliçonador, sobre una temàtica d'actualitat que ens pot afectar sociològicament als catalanes i a les catalanes. A la vegada, demostra una gran capacitat narrativa que li permet desenvolupar la història a diverses  veus, per tal d'aconseguir diferents punts de mira d'una mateixa problemàtica. El Borja, el Gabriel, el Roger o la Raquel, tenen personalitats ben controvertides, però estan en el mateix vaixell del problema, malgrat que la seua aproximació a aquest problema és ben  divers.
L'autor també s'avança a la realitat política catalana, situant un greu conflicte intern al socialisme català entre espanyolistes i autonomistes, del qual surten guanyador els primers, com a mostra de preponderància en l'actual model partit. Ell mateix s'explica sobre el fet de plantejar en una ficció una problemàtica política d'actualitat, amb la següent  resposta en una entrevista: "Hi ha, en general, poca gosadia a l'hora d'evocar l'actualitat política com a matèria literària en la narrativa catalana. Això possiblement té algunes explicacions d'ordre històric i generacional que revelen un dèficit democràtic notable i un passat fosc d'estirp dictatorial que s'ha instal·lat, ni que sigui de manera subtil, en la sensibilitat dels creadors. És impactant que de vegades s'escriguin històries amb la voluntat expressa de no localitzar-les en cap lloc determinat (que podrien passar a Badalona o en un suburbi de Londres) i menys de situar-les en contextos de conflictes nacionals de primera magnitud. Potser calia la irrupció d'una nova generació desacomplexada per abordar, des de la en narrativa, una crítica radical del context polític i una crítica en clau nacional".
Havia seguit la incipient trajectòria poètica de Bofill com a un dels impulsors dels Imparables, un grup poètic que m'ha captivat des dels seus inicis per la seua gran capacitat creadora, per l'ambició lingüística i pel patriotisme sense embuts que els seus membres expressen. Voldria remarcar sobretot el fet de l'ambició lingüística, és a dir, aconseguir que el català sigui una llengua virtuosa literàriament, que no estigui per sota de cap altre idioma parlat arreu del planeta. 
Neopàtria és un dels millors relats que he llegit darrerament, la recomano a tots aquells lectors que us agradin les trames fortes amb contingut polític i social.

El novel·lista Miquel Esteve, de Móra la nova, ha escrit un altre comentari d'elogi sobre l'assaig biogràfic sobre el poeta miravetà Roc Llop, la memòria del qual estem recuperant enguany en el centenari del seu naixement.

"Vull afegir-me a l’Albert Guiu per elogiar l’assaig Roc Llop i Convalia. L’exili d’un poeta miravetà, que m’ha arribat fa uns dies des del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre.

Jo era un escèptic de Llop. Pensava que en Roc Llop la personalitat de l’autor transcendia l’escriptor. Hi ha força paradigmes en la literatura, és clar, tal és el cas de Hemingway, per citar algú, però la pregunta que ens hauríem de fer sempre en aquests casos davant un assaig com aquest és: l’homenatge esdevé a la seva creació o a la seva figura? O tal vegada, a totes dos?

En l’estudi de Josep Maria Sáez i Emigdi Subirats, excel·lentment escrit, vagi per endavant el reconeixement a la bona prosa de dos escriptors ebrencs compromesos, penso que la resposta al que he plantejat abans queda difusa o potser és tan clara que l’asimetria entre la suposada intencionalitat dels autors i el resultat aparent de la lectura per un tercer ( jo) de l’assaig esdevenen fins i tot una confusió afable i entranyable.

M’explico: en la meva modesta opinió l’homenatge de l’estudi es a tots dos: Llop persona i Llop creació. En aquests casos, convindreu amb mi que es fa força difícil saber fins a quin punt l’anomenada qualitat literària, un invent força estrany de l’Autoritate literària, forja el mite de Llop o és la pròpia història de Llop qui forja el mite literari. Dit d’una altra forma, si qualsevol mot escrit de Llop en el context especial de temps i espai, fora d’aquelles coordenades, seguiria mostrant el seu valor literari, en termes de valuós o de qualitat. El que els investigadors de models explicatius anomenen comportament de la variable en ‘ceteris paribus’.

Arribat a aquest punt de reflexió, als lletraferits o crítics, amb els dubtes formulats anteriorment, els convidaria a fer un tast de la crítica d’Albert Manent recollida en l’assaig dels amics Subirats i Sáez. Els mots ‘àcrata’ (el poeta), ‘cantelludes i irades’ (les rimes) ‘improperis’ (els adjectius) són palesos per descriure un home fora de si. I acaba Manent apuntant que Llop és una mena d’emissor de ‘l’esgarrifança’ per la proximitat constant de la mort en la seva vida.

Tot escriptor – sense excepcions-  te una motivació per deixar el seu vòmit damunt el paper blanc. La d’ell no és altra que ‘’tot l’humà dolor davant de la tragèdia que sobre el món planava’’. Puc percebre la sentor de bilis dels seus versos, l’odi transformat en paraules que es gronxen en l’ànima del que les rep sense impudícies. És el Llop agredit i malferit. L’home que no accepta que ningú gosi imposar un absolut i faci ús de la força per fer-ho. Les metàfores són com vespes que s’acarnissen en qui abeura en el bassiol del poeta.

Després, quan la calma tempera, sorgeix un altre home. L’altre Llop, el Llop que mira el cel i veu que el capvespre d’obagors s’aclareix al ritme suau de l’esperança i s’hi esbrina el safir... Una esperança que mai havia mort. Ho diu ell mateix en els darrers versos d’Aquella Mort, un poema excel·lent:

 

                        ‘’ I dins del cor arraulides com un ocell

                            el dematí de la cançó i de l’esperança’’.

 

No puc sinó reconèixer la meva sorpresa davant d’aquest autor, Roc Llop, a qui en un principi em mirava amb cert recel, ho confesso. Tal vegada no el titllaria de ‘mer poeta rural’ com havia imaginat i escoltat d’algú. És una veu lírica molt propera, a tenir en compte.

En l’Olimp dels escriptors ebrencs ja hi tenim un nou esperit que ha trobat seient en l’otomana dels estels de paraules. I si és així, Emigdi i Josep Maria n’han estat els ebenistes.

Felicitats sinceres als dos. Per cert... no oïu la remor de l’oreig a la costa de Riago? D’un temps ençà s’hi esbrinen paraules amollides que vosaltres coneixeu prou bé:

 

‘’I si em vols seguir, lliurant-te de la closa,

  Vola com una estrella damunt del llom del vent;

   Que a una de les quatre, tot l’ànima desclosa,

   M’hi trobaràs de cara, el llavi tot ardent.’’

 

 

Miquel Esteve i Valldepérez.

Móra la Nova 15-09-08

Gerard Vergés i Príncep és probablement el màxim baluard actual de les lletres ebrenques. Amb "L'Ombra rogenca de la lloba", un dels millors poemaris de la literatura catalana dels darrers 25 anys, va aconseguir el premi Carles Riba de 1981. Posteriorment, ha estat autor d'una interessant obra poètica que inclou títols com "La insostenible lleugeresa del vers", "Lliri entre cards", "Long play per a una ànima trista", a part de  la traducció de la seua obra completa al castellà amb el nom de "La raíz de la Mandrágora" per part de Ramon Garcia Mateos.
Al mes de juny va ser objecte d'un homenatge acadèmic a Cambrils (Baix Camp) per part de la Universitat Rovira i Virgili, en unes jornades esplèndides en les quals participaren importants escriptors i crítics que comentaren l'obra del veterà poeta tortosí:  Emili Rosales, Josep Igual, Rafel Haro, Tomàs Camacho, Maria Josep Margalef, Albert Guiu, Ramon Garcia Mateos, Sam Abrams, etc.
La Biblioteca de Roquetes també li va retre un homenatge, en l'organització del qual vaig col·laborar activament,  durant el qual vàrem llegir íntegrament per primer cop l'esmentada obra "L'Ombra rogenca de la lloba", i vàrem presentar una traducció meua d'aquest extens poema, "The reddish shadow of a female wolf", que podeu trobar al meu bloc de creació literària www.poemesilletres.blogspot.com.
El proper 26 de setembre serà objecte d'un altre reconeixement al teatre auditori Felip Pedrell de Tortosa, en un acte que comptarà amb la lectura de textos seus per part de diversos escriptors ebrencs, de l'estructura del qual informarem en posts posteriors. També es farà el lliurament del premi Cristòfor Despuig de narrativa, del jurat del qual he estat membre,  que ha recaigut en l'escriptor benicarlando  i amic Josep Igual.
El mateix dia 26 retrem un homenatge a Vergés al programa radiofònic Lletres Ebrenques, ja que li dedicarem el programa íntegrament, i comptarem amb la col·laboració de Jesús M. Tibau, i farem difusió d'un potcast de Jaume Llambrich.
El programa literari televisiu "L'hora del lector", que dirigeix Emili Manzano al  Canal 33, també es farà ressò de la qualitat poètica  de Gerard Vergés. Durant l'espai hi intervindran  l'escriptor prioratí Jesús M. Tibau, el llibreter Octavi Serret de Vall-de-roures, el webmestre i activista cultural Albert Pujol, i jo mateix, que tindré l'honor de poder comentar les excel·lències del millor poeta tortosí de tots els temps  davant de les càmeres.
Gerard Vergés va ser un dels grans absents a la Fira Internacional del llibre de Frankfurt de 2007, en la qual la cultura catalana va ser la invitada d'honor, la qual cosa va causar una gran decepció entre els escriptors ebrencs. Els poderosos cercles editorials barcelonins dominen el món del llibre i massa sovint promouen aquestes injustícies. De moment, a les nostres terres, estem fent un esforç envers el reconeixent la vàlua literària de Gerard Vergés per tal d'enlairar  la seua impecable trajectòria literària.

 

Apart de la poesia amb una forta càrrega ideològica que hem analitzat en posts anteriors, amb l'ús d'un llenguatge específic per denunciar els règims genocides a causa de la seua activa militància antifeixista, Roc Llop també és autor de nombrosos poemes amorosos. De fet, hi ha tot un apartat de poesia amorosa al seu poemari "Poemes de llum i de tenebra" (París, 1967), en el qual va incloure una bona mostra de la seua variada producció, en ser el primer llibre de poemes que treia a la llum. Malgrat haver estat guardonat als Jocs Florals de París de 1965, el llibre va ser fruit d'una autoedició.

El poema  "Dolçor" va ser composat el 1947, poc temps després del seu alliberament, quan ja s'havia reunit amb la família i intentava tirar endavant després dels anys de sofriment en el camp de la mort de Gusen (Àustria). Destaca per la idealització del concepte de l'estimada.

Que és bo reposar el cap entre el pit de l'amada
després d'una jornada de febre i batallar;
i rebre com ofrena l'encís de sa mirada
i el bell que al llavi torna la joia de besar.

I somniar il·lusions, mentre les mans curulles,
de sentos de carícies perfumant el teu front,
oblides els neguits - fibladores agulles -
en la pau desitjada sentint-te en altre món.

I aquest repós de llac, que el vent deixa en la calma,
i aquest besar de brisa, que duu cants de passió;
és el meu recomfort, el galardó, la palma,
que en vindre la vesprada rebo del teu amor.

 Roc Llop sap cantar als sentiments humans, amb la idea que l'amor pot esdevenir la contraposició ideal a l'odi que ha estat sembrat arreu del món durant anys i panys, i que s'ha emportat amb ell milers de vides. Sap ser líric amb l'ús d'un llenguatge comprensible per tothom, que arribi a les persones amb diferents graus de formació educativa. Va publicar aquests poemes en revistes polítiques igualment, com a mostra del seu afany d'exportar els seus sentiments arreu. Amb VOLADA D'ANHEL torna alliberar el seu anhel d'estimar i ser estimat, i ens transporta a un ambient ideal de germanor, on per tot arreu sorgeixen tonalitats ben blaves que li pemeten mantenir "el llavi ardent".

Tu estàs ací arrelada, dins l'horitzó que et tanca,
absenta de la dèria que se m'emporta a mi,
llanguint-te de volada pel buit immens que espanta
poruga, abans de viure, de l'ànsia de morir.

El món és ample i gran; l'espai té quatre cares.
Cada una és una fita i un imant poderós;
a totes s'hi va dret - acollidores mares -,
quan justa és la drecera i el vol impetuós.

I si em vols tu seguir, lliurant-te de la closa,
vola com una estrella damunt del llom del vent;
que a una de les quatre, tot l'ànima desclosa,
m'hi trobaràs de cara, el llavi tot ardent.

Tot i que no es va esplaiar amb càntics a la terra que el va veure nàixer, és autor de "Costa de Riago", amb la sentida dedicació "A Miravet d'Ebre", una de les seues més emblemàtiques poesies. Ens trobem davant de l'homenatge a un dels indrets més particulars del seu poble natal. El poeta ens parla de les dures feines quotidianes, de la vida familiar, de l'encís d'un poble xicotet, dels jocs d'infant. Costa de Riago amunt, Roc Llop feia poesia de la vida, malgrat tot el sofriment que aquesta li havia deparat. Aquest poema esdevé l'espill d'un poble, tot un càntic popular. El vam incloure en la contraportada del nostre llibre biogràfic "Roc llop i convalia, l'exili d'un poeta miravetà", així com el recorda una placa situada en aquest emblemàtic espai del poble de Miravet (Ribera d'Ebre).

A Miravet d’Ebre · La Costa de Riago

Costa de Riago amunt,
trescava, trescava,
amb un feix de llenya al coll,
suava, suava.
Un a un, els esgraons,
muntava, muntava,
abans que arribés al foc,
la llenya ja m’escalfava.
El pare, vora del riu,
barbets i anguiles pescava.
La mare a l’altre costat,
la roba dels rics rentava.
Amb la llenya que jo hi duc,
l’àvia el foc espavilava.
Jugant, jugant pel carrer,
la fadiga se’m passava.
Costa de Riago amunt,
la de la vida muntava,
pel noi que em porta el record,
l’home que ara sóc canviava.
Costa de Riago amunt,
quin goig si la davallava.
 

Roc Llop i Convalia: L’exili d’un poeta miravetà, XII Premi d’Assaig Artur Bladé i Desumvila.

Roc Llop i Convalia: L’exili d’un poeta miravetà, Josep Maria Sáez/Emigdi Subirats, editat pel CERE, Col.lecció Daliner, XII Premi d’Assaig Artur Bladé i Desumvila.

Aquest treball assagístic té tot un seguit d’adjectius que el fan mereixedor del premi assolit, és doncs, polièdric en les seves mires, tot i que com resa el títol, el focus central és el poeta miravetà Roc Llop, amb una cura digna de cirurgians, els autors entren a la singular biografia del poeta, per fer-nos entendre el seu món interior tot explicant l’exterior que el va embolcallar amb mans d’agres circumstàncies, exili i camps de concentració.
L’estil és clar i entenedor, no exempt d’elegància literària, la recerca és biogràfica, al lector li quedarà molt clara la figura del líric ebrenc (que va escriure en tres llengües), la seva forma de pensar, la seva forma de lluitar, el dolor pel silenci i pels contextos d’averns terrestres que li van tocar soportar, la manera com feia literatura de la seva pròpia realitat, el neguit per deixar constància de tot allò que va sofrir. Rere Roc Llop s’amagava un lluitador, un home alçat en l’arma de la paraula contra la injusta mà de ferro del franquisme i de retruc del nazisme.
Crida l’atenció la seva forta vocació pedagògica i humanista, els anhels per un ensenyament millor, Roc Llop l’autor tenia també el perfil de professor, i amb tant cultiu interior per traspuar paraules, va sorgir el poeta i el contista, l’exposador de realitats a pèl d’aquella forma d’actuar dels estendarts del mal que van ser la dictadura de Franco i la barbàrie dels camps de concentració, totes dos olles bullents de mala llet li van tocar sofrir al nostre poeta.
La societat, la política, l’amor a la terra nadiva, l’amor a la filla i a la néta… l’amor de Roc Llop ens arribarà a mesura que llegim l’assaig, notarem a frec de pell, la pell tan ben radiografiada d’aquest nostre poeta, que ens ha arribat per la gràcia d’un molt jove miravetà ple de capacitat de traball i amb aquell tarannà callat que tenen tots aquells que saben ser esponja espiritual d’autors i d’obres d’interés, i un campredonenc amb una capacitat per fer historiografia literaria de l’exili d’un nivell molt difícil de trobar arreu dels països catalans.
Un autor premiat als Jocs Florals de l’exili, mostrat per dos assagistes ebrencs que reforcen un gènere no massa exposat al gran públic, amb mans destres, treball acurat i passió per la figura tractada.
La gran Montserrat Roig, malauradament ja traspassada, que ja havia tocat el nom de Roc Llop, té dos companys més de viatge, que amb el seu treball han fet publica una figura fins ara anònima que va cridar des del sofriment, el silenci, l’amor per la seva terra i la tinta impresa en favor dels oprimits i denunciant amb detallisme gairebé naturalista unes situacions del tot esgarrifoses.
Els textos de Roc Llop al final del llibre ens ajuden a copsar la seva literatura i el seu trasfons.
L’assaig ens ajuda a conèixer un home, a comprendre un sofriment i a mirar per l’escletxa que ofereixen els autors, un temps que es va esvair deixant deserta la nostra cultura, ferida de silenci sagnant la nostra llengua i allunyats de les nostres terres molts autors que des de l’exili lluitaren per fer digne el ser humà i per fer digna la llengua catalana.
Emigdi i Josep Maria/Josep Maria i Emigdi amb aquest treball ens ajuden a fer un cop d’ull profund a un home i a un temps en lluita, i a seguir la seva lluita en defensa del nostre territori i de la nostra llengua.
No perdem la memòria, segur que amb estudiosos tant precisos i plens de neguit, no ho farem.

Assaig excel.lent.

Albert Guiu.