Des del passat 27 d'agost i fins al proper 5 de setembre es pot visitar a l'església Sant Joan Baptista de Campredó (Baix Ebre) l'exposició "Jacobus in Domus Templi", que està organitzada per la Regidoria de Turisme de Tortosa amb  la col·laboració de l'Associació Cultural Soldevila. És una exposició itinerant que han elaborat  conjuntament els municipis que formen part del Domus Templi (Montsó, Alcanyís, Tortosa, Morella, etc.), tots ells vinculats als antics dominis templers a la nostra regió geogràfica. Ens situa davant de la trajectòria vital del rei Jaume I, en el 800 aniversari del seu naixement, així com, òbviament,  la seua estreta  vinculació amb l'Orde del Temple, veritablement clau per a la futura expansió de la històrica Corona d'Aragó al llarg de la segona meitat del segle XIII. 
Els membres de Soldevila  volem agrair  l'interès que ha demostrat el regidor de turisme tortosí, el republicà Ricard Forés, per portar aquesta interessant exposició al nostre poble. Per a nosaltres comptar amb aquesta exposició suposa una fita  molt important per poder continuar reivindicant la marca Campredó Templer, tal com el mateix regidor va explicitar durant el seu parlament. Durant aquest mateix acte de presentació vàrem comptar amb la presència de l'arqueòloga ampostina Cinta Montañés, que va destacar la figura del rei Jaume per a la consolidació medieval de la Corona d'Aragó, i també la vinculació de Campredó al món templer. També hem d'agrair la bona predisposició del rector Víctor Cardona, que va cedir encantat l'església per poder ubicar aquesta exposició, amb la qual cosa continua mostrant-se com un motor cultural campredonenc.
“Jacobus in Domus Templi” s'articula en vuit plafons que conformen un octagon per detallar els principals passatges de la vida del Bon rei  Jaume I, i compta amb el complement de dos projeccions sobre els murs de la sala (imatges de celebracions festives del vuitè centenari, fotografies medievals i textos relacionats). Al perímetre exterior se'ns informa sobre el rei guerrer i la seua relació amb l'Orde del Temple, mentre que a l'interior ens aporten  pinzellades sobre la vida cultural de l'època. L'exposició ha estat ideada per apropar l'experiència vital del rei conqueridor. La seua forma de pensar es reflecteix amb claredat mitjançant l'única crònica medieval dictada per un rei, el Llibre dels Feyts.  Podem trobar l'estreta vinculació del monarca amb el territori: l'educació al castell de Montsó, sota la tutela del mestre Guillem de Mont-Rodó, que determinarà el seu caràcter guerrer i la seua intensa fe cristiana. Els templers varen acompanyar el rei en totes les seues campanyes i reberen a canvi privilegis i territoris.  La coronació del nen rei a Lleida, la conquesta de Peníscola i la seua relació amb les comandes  de Miravet i de Tortosa, son alguns vèrtexs d'aquest octàgon al qual, a la recreació de miniatures i d'obres artístiques contemporànies s'uneixen projeccions de representacions i fragments de textos extrets de la crònica reial. 
Per acabar, voldríem recordar que comptem amb un bloc amb el nom Campredó Templer, www.campredotempler.blogspot.com, el qual ens serveix per difondre el patrimoni medieval (torre de Font de Quinto, Casa del Prat, ermita de Solicrú) que tenim a la població i també les activitats del Grup de Recerca Històrica.
Durant els darrers mesos s'han realitzat un seguit d'activitats molt variades per difondre el fet templer a Campredó: elaboració d'uns plafons informatius (exposició permanent a l'esmentada església), diverses conferències per part dels Drs. Joan Fuguet, Laureà Pagaroles i Antoni Virgili, visites guiades al patrimoni templer, obertura de l'esmentat bloc, etc.
Val a dir que les obres de restauració de la Torre de Font de Quinto i de la Casa del Prat, que ha tirat endavant el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, estan gairebé enllestides. Aquesta és la millor notícia per afrontar nous reptes pel que respecta a la dignificació del patrimoni templer campredonenc.  

Aquesta és la carta que hem enviat al setmanari tortosí "La Veu de l'Ebre", per tal de fer palés el nostre rebuig al fet que s'acompanyi sovint en les seues pàgines el nom de Campredó amb el qualificatiu "pedania tortosina":
"Senyor director, vàrem comprovar en el darrer número del seu setmanari, en l'article que informaven sobre les Festes Majors de Campredó, que usaven en diverses ocasions l'expressió "pedania tortosina de Campredó". Senzillament, trobem que és una constatació fora de lloc i innecessària. Campredó ha donat mostres en els darrers vint anys de tenir una forta identitat pròpia. Vàrem endegar un procés per esdevenir municipi i poder caminar sols que va durar 14 anys (1990-2004), que va comptar amb l'oposició ferotge dels poders polítics, però també de la premsa tortosina, malauradament. Malgrat que no vàrem aconseguir la nostra independència municipal (la qual cosa ha estat una gran injustícia), som molts els campredonencs i les campredonenques que encara continuem amb el nostre ideari de poble. L'acompanyament que feu del nom Campredó, referint-lo com a "pedania tortosina",  s'equipararia al fet que un diari d'abast català es referís al vostre periòdic com al "setmanari tarragoní La Veu de l'Ebre". Legalment, també ho podrien dir, malgrat la vostra defensa de la constitució de la vegueria de l'Ebre, la qual cosa compartim plenament. També podria passar el mateix si s'usés l'adjectiu "el tarragoní o la tarragonina" per acompanyar el nom d'un o una esportista tortosí/na, si ens atenyem a la legalitat també ho seria. De la mateixa manera es podria acompanyar el nom del nostre país com a "Comunitat autònoma espanyola de Catalunya"; i trobaríem altres exemples si ens endinséssim en el camp més internacional com "estat associat dels Estats Units de Puerto Rico".
La qüestió de nomenclatura no és una cosa menor per al nostre poble, per la qual cosa considerem que no és adient l'ús que vàreu fer en l'esmentat article. Malauradament el procés de segregació de Campredó va ser molt injustament tractat per la premsa comarcal de l'Ebre, en general. Ara comprovem com han passat els anys però es continua sense acceptar la identitat campredonenca, que ens porta a voler ser un poble com qualsevol altre del territori. Agraïríem que quan us referiu al nom de Campredó tinguéssiu ben present que som un poble, i no cap altre artifici legal. 

Grup de suport a ERC de Campredó

Enguany estic vivint les festes majors de Campredó d'una manera més intensa i diferent que els darrers anys. Ja vaig fer cinc cèntims del fet que vaig ser el pregoner, la qual cosa em va permetre parlar de molts dels meus sentiments personals, referents a la passió literària, el poble de Campredó, la catalanitat i la família. Després d'haver-lo pronunciat,  vaig rebre de mans de l'alcalde campredonenc, Joan Sanahuja, un regal molt especial: un quadre de fusta amb la imatge de la Torre medieval de Font de Quinto ja restaurada. No cal dir que vaig sentir una emoció molt intensa, ja que és el primer amb la imatge d'aquesta construcció templera restaurada, la qual tants d'anys havíem estat demanant. Ja li hem fet un lloc a la biblioteca de casa, al costat d'un altre quadre de la mateixa torre de la pintora campredonenca Neus Arasa, i d'un original del pintor impressionista local Francesc Llop i Marqués (Campredó 1873-Barcelona 1970). 
Aquesta és l'opinió que va merèixer el pregó al company blocaire Manel Sanahuja, "lo barber", la qual li agraeixo moltíssim: "Per a mi va ser un pregó a la seva alçada. Ja d'entrada em va sobtar quan Pepe em va dir: "Jo no podria fer un pregó de festes sense ni un trist guió al davant". Osti! (vaig respondre jo), pos si, no porta ni un sol paperet de lo que ha de dir. Crec que aquí està realment la saviduria i el bon fer d'un escriptor (encara que ell s'autoproclame "afeccionat). Està clar que segurament que a tothom no li va agradar el pregó. Per a mi no va ser ni millor ni pitjor que els anteriors, solament...diferent! La veritat que no me se va fer pesat i fins i tot vaig escoltar els poemes; fet difícil en mi quan em reconec anti-llibre. Pos si, ho reconec, crec que no m'he llegit mai un llibre per distracció, sempre ha sigut per obligació".
La jornada d'ahir va ser  intensíssima amb el Cosso-Iris amb molt bon ambient, una multitudinària baldanada i el tradicional Correfoc, ple de soroll i de color. Una tarda de festa sense activitat taurina  que ha esdevingut igualment intensa i divertida.
La segona part del post la voldria  dedicar a la meua xiqueta, Rosa, de 7 anys, les reaccions de la qual em produeixen una estranya sensació en els darrers dies. Durant aquesta festa major sembla com si de sobte hagi crescut moltíssim i comenci a agafar el vol per sí sola. Tinc la sensació que se'ns fa gran a passes agegantades:  ja porta diners al moneder i es compra la coca-cola o els xurros sense necessitat que l'acompanyen. A la nit, mentre nosaltres per motius laborals hem d'anar a dormir prompte, ella es queda amb els iaios a la sessió de ball fins la matinada. De ben segur que aquesta sensació de "la xiqueta gran" l'han experimentada tots els pares, per a nosaltres és nova i realment fascinant.

PD. La foto és del bloc de Lo sifo.

 Enguany la tradicional desfilada de carrosses (Cosso-Iris) de la Festa Major de Campredó l'organitzem els membres de  l'Associació Soldevila. Aquesta és la nostra contribució a la festa en haver ofert col·laboració a la Comissió de Festes del poble. Precisament, aquests darrers dos  dies hem estat preparant la nostra pròpia carrossa amb els companys de la colla i els nostres xiquets i xiquetes. L'hem dedicada al món marítim, adornant-la amb fotos de peixos i preparant disfresses per als més menuts amb la cara d'animals marins. L'hem anomenat CampreMAR, nom que ens permet donar  continuïtat al joc de paraules que habitualment realitzem en les darreres activitats que hem organitzat a Campredó. Recordem el CampreBloc al mes de desembre (trobada de blocaires) o el recent Curt redó (festival de curtmetratges i documentals) en què hem jugat amb les dos parts del nom del nostre poble. 
Comptarem amb  la presència d'un grup d'animació amb timbalers que animarà les 6 carrosses participants, que enguany estrenaran itinerari que anirà al voltant dels carrers Mossèn Federico, Tarragona, Escardó-Valls  i Coves d'en Guillem, que comuniquen amb la Plaça Tomàs Cardona. Esperem tenir una tarda lluïda en un dels actes més emblemàtics de la Festa Major campredonenca, durant el qual joves i més grans passen una bona estona tirant confetti a familiars i coneguts.
I a la nit, Correfoc amb el grup de Diables Lucifer de Roquetes!
PD: Algú em sabria dir si l'expressió "Cosso Iris" és correcta en català. De fet, còs vol dir cursa...

 
Durant tota la setmana de les Festes Majors, a partir de les 19.00 hores, es podrà visitar al Casal Francesc Llop de Campredó una interessant exposició de pintura d'autors locals. Enguany exposen els pintors: Eduard Gas, Neus Arasa, Joan Arques i Verònica Mulet.
Amb la Neus Arasa vàrem compartir la coordinació del llibre "Campredó orígens i actualitat" (2002). Llicenciada en Història de l'art per la Universitat de Lleida, és una pintora amb força talent que ha exposat en diferents ocasions al Centre del Comerç de Tortosa, sala tradicional de difusió dels autors comarcals consolidats. Es caracteritza pel bon domini del dibuix i per la precisió dels seus olis. Ha retratat acuradament bona part del patrimoni històric medieval campredonenc. Personalment disposo d'un dels seus quadres en què retratava l'emblemàtica Torre de Font de Quinto.
A l'Eduard Gas l'he vist evoluc¡onar en la seua pintura pas a pas. Pagès de professió, pintor amateur autodidacta, va començar a pintar cap a l'any 2000, quan els seus moments d'oci li permetien. Els seus inicis pictòrics varen coïncidir amb la seua època com a alcalde de Campredó, durant la qual vaig ser dos anys responsable de cultura al Consell Assessor de Campredó. Es caracteritza pels colors que aporta als quadres com a exemple de pintor estrictament paisatgista.
La novetat d'enguany ha estat Verònica Mulet, que és el primer cop que exposa públicament. Ha presentat sis olis mitjançant els quals ens deixa entreveure la seua afecció al paisatge i l'aposta per colors ben vius. L'encoratgem a què continuï aprofundint en la seua afecció.
Les exposicions dels autors locals solen ser molt concorregudes durant aquesta setmana gran campredonenca. A Campredó, a part d'aquests pintors amateurs, podem presumir de la figura de Francesc Llop i Marqués (Campredó 1873-Barcelona 1970), pintor de caire impressionista que va fer una nodrida carrera artística a Barcelona. Dóna nom a una associació que pretén recuperar la seua obra i dotar el poble de Campredó amb un Fons d'art del seu fill més il·lustre, els Amics de Francesc Llop.
De ben segur que tornaré a visitar l'exposició quan trobi un forat lliure aquests dies de festes, ja que m'agrada donar suport a tots i a totes els i les artistes amateurs locals.

Aquesta tarda comença la Festa Major de Campredó, que se celebra al voltant de la festivitat del copatró Sant Jaume, la qual durarà fins dissabte 26 de juliol. Tal com anunciava en el post d'ahir enguany en seré el pregoner, de la qual cosa em sento molt orgullós. Espero oferir un discurs que sigui del gust de la majoria dels campredonencs i de les campredonenques. El diré de memòria ja que vull mostrar-me com a ben espontani davant de la presència de la meua família, els meus amics i les meues amigues, la meua gent...
Em fa molta il·lusió que em sentin els meus xiquets!!! Torno a viure les festes intensament des que varen nàixer ells, ja que volen assistir a tots els actes i mai no en tenen prou. Les festes del poble es caracteritzen bàsicament per les activitats de bous a la tarda (amb berenar a base d'anguila amb suc inclòs) i de ball a la nit. Els pobles ebrencs fa molts d'anys que orienten la festa d'aquesta manera. A mi, no és un model que em complagui precisament, però bona part de la gent està interessada en aquests actes i no sembla que hi hagi possibilitats de canvi, ni a Campredó ni en gaires pobles del voltant. El tema del model de festes, a voltes, sembla una mena de tabú, atès que a les Terres de l'Ebre es molt difícil que algú arribi a qüestionar obertament determinats espectacles de la Festa Major.
Jo no sóc afeccionat als bous, tot i que assisteixo als bous de plaça (carros i carretes) amb la família i els amics, perquè ens trobem per anar xerrant sobre les nostres coses i per berenar plegats, que és el veritablement important. Als meus xiquets els agraden els bous, en canvi. Per suposat, no tenen res a veure amb la "fiesta nacional". Una opinió ben distinta tinc del bou embolat i del bou capllaçat. Tot i que no voldria crear cap mena de polèmica sobre aquest tema (tan delicat a les TE), molt menys el dia d'avui, tothom té dret a dir obertament allò que pensa, i jo sempre ho faig. 
Enguany des de l'Associació Soldevila organitzem el Cosso Iris, ja que hem volgut col·laborar amb la Comissió de festes en l'organització d'un acte festiu molt popular. Serà dilluns al vespre, i amb la colla d'amics ens hem de reunir aquest cap de setmana per montar la carrossa per als nostres xiquets.  Ja hem fet tots els preparatius previs per a un dels actes estrella també de la Festa major, que enguany tindrà un recorregut ben diferent al dels demés anys i comptarà amb l'animació d'un grup de timbalers tortosins que hem fet baixar per l'ocasió. 
Durant els dies de festa es podrà visitar una exposició de pintura d'artistes locals (Eduard Gas, Neus Arasa, Joan Arques i Verònica Mulet), que s'inaugura avui a les 20.30 al Casal Francesc Llop. Les exposicions dels nostres artistes solen ser força concorregudes cada tarda. Ja coneixem des de fa anys l'obra de dos dels pintors campredonencs, que ja han exposat en altres llocs de la comarca: Eduard Gas i Neus Arasa, però serà tota una novetat veure la pintura de Verònica Mulet.
Un altre dels actes que vull reivindicar és la cantada d'havaneres per part del grup Cantaires de l'Ebre, que, si no recordo malament, tindrà lloc el proper dijous durant el tradicional homenatge a la gent gran. M'encanta aquest tipus de música de tots els temps. I gaudirem del correfoc dilluns la nit, un dels actes que amb més anhel esperava quan era adolescent i corria davant del foc. Ara, com els xiquets encara són massa menuts, ens ho mirem des del costat!!!
Desitjo a tots els campredonencs, a totes les campredonenques, i als i a les visitants, una magnífica festa major 2008!

Demà divendres 18 de juliol (72è aniversari de l'alzamiento nacional) tindré l'honor de fer el pregó de les festes majors de Campredó, el meu poble de naixement i de residència. Tots aquells que em coneixen bé saben que em fa moltíssima il·lusió, ja que sempre he estat un campredonenc compromès. Aquest és el xicotet resum que he redactat per al Butlletí de la Festa Major. Quant al pregó, faré un repàs de la història de la festa major campredonenca, que data del 1917; així com també faré esment dels meus ideals campredonencs i catalanistes, i de les meues inquietuds literàries. No mancarà un xicoteta referència als meus fills i la meua dona, part primordial de la meua vida, com sempre faig en totes les meues intervencions públiques.
Aquest és l'article que he publicat al butlletí de la Festa Major com a resum del pregó.

LA FESTA MAJOR D’UN POBLE XICOTET

 

  Gent de Font de Quinto, de la Raval del Pom, de Soldevila, del Racó, del Rodeo, del nucli de Campredó: alegria, que és festa major! Aquest és el crit que ens ha de guiar durant la setmana gran del nostre poble, que ens ha de fer reviure il·lusions d’antany i de sempre, i que ens ha de fer gaudir de les moltes activitats que omplen una festa que és ben nostra: dels grans i dels menuts, dels fadrins i dels casats, dels homes i de les dones de Campredó.

Personalment, adreçar-me a tots vosaltres com a pregoner de la festa major campredonenca és una cosa molt emotiva... molt especial. Sóc campredonenc i en faig bandera tan prompte com en tinc ocasió, i aquells que em coneixen de debò saben dels meus sentiments envers el poble que em va veure nàixer. Em porta també molts records d’infant. Em trasllado molt enrera en el temps, al període en què els dies de Festes els vivia molt intensament: acte a acte, minut a minut (sense perdre’n ni un). Era el temps de l’adolescència, en què la festa major significava llibertat, la possibilitat de fer la teua lliurement uns dies a l’any. Ara estic revivint novament la intensitat de la festa amb la companyia dels meus fills, Rosa i Guillem, que donen mostres del mateix anhel cada cop que senten un petard que els crida a la festa.

M’ha agradat sempre parlar de la història de les nostres festes. Ens conten els més grans que l’any 1917, un grup de joves de llavors es va aplegar per organitzar unes festes en què es ballaren jotes i es repartí panoli. La premsa comarcal dels anys 1930 també ens permet saber de la celebració de festes falleres al nostre poble. Durant els anys de la foscor de la postguerra, no mancaren l’organització de balls per Carnestoltes (aquí no estava prohibit) o la Candelera. Ja als anys 1960, l’orquestra Rossell-La Mata amenitzava tantes i tantes nits de bona música. El nostre poble va ser l’escenari de formidables actuacions d’artistes força coneguts del moment. Qui no recorda el pas per Campredó dels Germans Calatrava, de la bellíssima Àngela Carrasco, d’aquell fantàstic grup melòdic basc  Mocedades (germans i cunyats aplegats a redós de la bona música), del polèmic Luis Aguilé (“és una llauna, el treballar...”), del gran cantautor català  Josep Guardiola (no Pep, l’entrenador del Barça, aquest és perico), o de la còmica Beatriz Carvajal.  

Hem de pensar que la Festa Major d’un poble català és veritablement única: no hi ha possible traducció a cap altre idioma, ja que el sentiment que l’envolta no és comparable a qualsevol activitat musical que hi hagi arreu d’Europa. I si encara ho volem reivindicar més localment, la festa major del poble on es viu disposa de totes les essències necessàries per ser un gran esdeveniment. Pensem en els molts campredonencs i campredonenques que habiten en altres poblacions i que mai no es volen perdre la seua festa, la de sempre. Aquest és el senyal inequívoc d’allò que significa la Festa Major per a milers de persones: un esdeveniment insubstituïble.

Amb el pas del temps les possibilitats d’oci s’han anat incrementant notablement. Molts col·lectius de persones, de grans a joves, tenen la possibilitat d’accedir a tardes-nit de ball cada setmana; poden organitzar jornades taurines algun cop durant l’any; o poden gaudir d’unes merescudes vacances on els plagui durant els dotze mesos de l’any. Però la tercera setmana de juliol és per als campredonencs i per a les campredonenques la nostra Setmana Gran. I toca retrobades, abraçades, ball, música, xalera, conversa, anguila, pernil salat, cervesa i germanor.

I vinga, a cantar plegats: “Alegria que és festa major”. 

La primera edició del Curt Redó, que hem celebrat a Campredó (Baix Ebre)durant les nits de l'11 i el 12 de juliol, ha estat una experiència veritablement positiva. L'organització d'aquesta mostra de curtmetratges i documentals era tot un repte per als membres de l'Associació Soldevila, en ser els pioners a les Terres de l'Ebre. Creiem que l'hem aconseguit superar amb escreix. Hem tingut una gran difusió a través d'internet, la qual cosa agraïm moltíssim, ja que afavoreix la difusió i èxit  del certamen. També ens ha complagut una xicoteta ressenya que ha publicat un setmanari comarcal, mitjançant la qual qualificava Campredó com la capital ebrenca dels documentals audiovisuals durant aquest cap de setmana, ja que era tot un reconeixement al nostre esforç.
La jornada de divendres va ser realment extraordinària quant a presència de públic. Es va viure un  magnífic ambient. Varen ser presents a la mostra un total de 130 persones, entre els quals cal destacar una altíssima presència de visitants d'arreu de les nostres comarques, cosa que ens ajudarà a consolidar el certamen i, a la vegada, a difondre el nostre poble, que és el nostre veritable objectiu. 
Quant a dissabte, la pluja va deslluir la jornada malauradament. Tot i això una cinquantena de persones ens acompanyaren i gaudiren dels documentals, curtmetratges i vídeo clips; també, del piscolabis gentilesa del Consell Assessor, i del comiat musical a càrrec del DJ senienc, Gerard Tomàs.
En dos posts anteriors ja havíem fet cinc cèntims de tota la programació, que sortosament ha estat del gust del públic assistent.
Voldria tornar a agrair la feina feta pels companys de Soldevila, per la il·lusió que hem posat tots plegats: Josep Esquerré, Damià Grau, Olívia Curto i Robert Tajada. Òbviament, he de tenir paraules d'agraïment envers la jove dissenyadora Àngela Curto, que ha fet una feina magnífica amb el disseny del certamen, i per Oriol Gracià, que ha demostrat una gran capacitat organitzativa en tot moment, a la vegada que en qualitat d'autor de documentals s'ha convertit en la peça clau per tirar endavant noves edicions del Curt redó.  Ens ha complagut moltíssim poder difondre els curtmetratges dels joves campredonencs: Josep Gutiérrez, Roman Ayxendri i Germán Machí, així com de la resta d'autors/es ebrencs/ques.
Ara ens toca ja posar a treballar en l'edició de l'any que ve, ja que segur que li donarem continuïtat.

Un dels dèficits més importants que tenim a Campredó actualment és la manca de locals públics, la qual cosa comporta que moltes associacions hagin d'organitzar-se de manera extremadament precària. Si no es treballa amb unes condicions dignes, és difícil d'aconseguir tenir una activa vida social, cultural, educativa i lúdica.
Indubtablement, una de les nostres grans mancances rau en el fet de no disposar d'una biblioteca a la població.  Des de Soldevila, l'any 1988, ja vàrem incloure aquesta reivindicació en la revista que publicàvem, i en un article al butlletí de la festa major. El fet de no tenir municipi ens ha tornat a barrar el pas, ja que hi ha molts pobles, semblants al nostre quant a nombre d'habitants, que disposen d'aquest tipus d'equipament. Recentment s'ha inaugurat a l'EMD de Jesús un espai, el Punt Jove, que ha esdevingut un indret de lectura i d'oci, que actua com una mena de filial de la biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. Compta amb sala de jocs de taula, ordinadors, connexió a internet, sala de lectura, etc., i romandrà obert totes  les tardes, fins i tot en cap de setmana.
En ple segle XXI, tota població necessita d'aquesta mena d'espais, que permetin apropar les noves tecnologies a la ciutadania,  faciliten un local d'estudi per al jovent, i un espai de visita per als més menuts. Hem de tenir en compte que una biblioteca és un espai altament cultural, en el qual s'organitzen habitualment nombroses activitats: exposicions d'artistes locals i comarcals, conta contes per als més menuts, presentacions de llibres, conferències sobre molts temes d'interès, etc. Pensem també amb l'ús habitual que en fa la població avui dia, amb un alt ús del servei de prèstec de DVD i CDs musicals, a part dels llibres, veritables protagonistes del centre.
Campredó hauria d'optar a tenir una biblioteca digna, per a la qual cosa ens manca un local adequat, i el necessari esforç polític per tirar-ho endavant. Demanem a l'equip de govern que sigui una de les nostres prioritats.
(Associació cultural Soldevila i Grup de suport a ERC de Campredó)
PD. Foto del bloc de Lo sifo, en el marc de la celebració del CampreBloc al casal Francesc Llop de Campredó.

En un post anterior ja vaig fer cinc cèntims sobre la celebració de la primera edició del Curt Redó (explicava tota la programació),  els propers divendres i dissabte 11 i 12 de juliol, a partir de les 22 hores, a la zona poliesportiva de Campredó (Baix Ebre).
La raó principal que ens ha mogut als membres de l'Associació Cultural Soldevila a organitzar aquesta interessant mostra de curtmetratges i documentals d'autors ebrencs és donar a conèixer tot un seguit de campredonencs que s'han afeccionat a l'enregistrament de curtmetratges, als quals volem donar tot el nostre suport. Ens plau moltíssim comprovar l'interès que tenen diversos joves de la població, que s'hi han afeccionat notablement durant els darrers mesos. 
La xarxa internet permet una gran difussió d'activitats. No cal dir que l'existència del "you tube" ha revolucionat tot l'àmbit de la informació i de l'oci. Un dels campredonencs afeccionat als curtmetratges és Josep Gutiérrez Machí, que presentarà fins a 4 curts a la mostra d'aquest proper cap de setmana. Compta amb el seu propi canal a internet, josep guti's channel: http://www.youtube.com/user/josepguti
Ens plau fer-ne la difusió perquè es tracta de curts interessants, amb els quals passes una estona molt entretinguda. Els curts d'un altre dels participants, Roman Aixendri, els podeu trobar a http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendid=378168267. Finalment, Oriol Gracià és un altre dels campredonencs que presenta en el seu cas un documental força interessant. Oriol, periodista i blocaire, ha rebut diversos guardons pel seu treball documental.
La mostra es complementa amb la participació de diversos autors d'arreu de les Terres de l'Ebre, entre els quals destacarem Joan Guijarro, Santi Valldepérez (La Camarga) i Sergi Grau (Madre Tierra).
Esperem que la programació que hem preparat tingui una bona acollida entre el públic. Els ebrencs i les ebrenques tenen una cita aquest cap de setmana amb el Curt Redó. Us esperem!

A finals de 1989, un grup de veïns anomenat "Campredonencs per la Segregació" convocaren una assemblea popular per debatre la possibilitat d'endegar un procés de segregació de Campredó respecte del municipi de Tortosa. Posteriorment, el dia 15 de febrer de 1990, se celebrà una recollida de signatures davant de notari. Un total de 463 persones, més d'un 60% de la població local, va signar a favor de la constitució del municipi de Campredó, i donant suport a la recentment creada Comissió promotora, formada per: Joan Josep Mulet, Emigdi Subirats, Mercè Machí, Joaquim Gauxachs, Josep Ramon Gàlvez, Martí Labòria i Tomàs Estorach. Des del primer moment, el Consistori tortosí, en veu del seu alcalde Vicent Beguer, mostrà la seva negativa a acceptar la decisió presa democràticament pels campredonencs.
Per a les eleccions municipals de 1991, es va crear la candidatura Campredó poble, que va obtenir al poble 420 vots (el 62 % dels sufragis), però no va aconseguir representació al consistori tortosí, donada la diferència de població existent entre Campredó i Tortosa. Malauradament, el 23 de febrer de 1994, el departament de Governació de la Generalitat denegà la segregació a través del decret 32/94.5. El 2 de setembre de 1997, el TSJC dicta una sentència favorable a l'adminsitració autònòmica i contrària als interessos campredonencs. El 2003 el Tribunal Suprem novament denegà el nostre dret a ser municipi. Vàrem tenir àrbitres polititzats i parcials tot el temps, que ens ha impossibilitat ser poble.
Joan Josep Mulet va ser un actiu membre de la Comissió promotora, i visqué intensament tot el moviment segregacionista. Ell era una mena de secretari del grup, que s'encarregava de moltes de les qüestions tècniques, ja que era com a professional treballava en una agència d'assegurances. Casat i amb dos filles (Emma i Joana), va morir als 44 anys, després d'una llarga malaltia, i l'agafem com a símbol d'un moviment que ens hauria pogut portar a la constitució del nostre municipi. El tenim en el record i amb gran estima!
Aquest és el darrer post que dediquem als campredonencs ja traspassats, que han deixat una notable petjada. L'hem volgut tancar amb Juanjo Mulet, pel que representava per al futur de la població. D'aquí uns dies endegarem una nova secció amb campredonencs i campredonenques actuals.

Els artistes amateurs són una part importantíssima de la cultura d'un país, ja que exterioritzen tot el seu art sense cap interès lucratiu. A Campredó, un exemple d'aquest art, el fenomen pessebrista, ha aconseguit obres magnífiques que fa que els seus membres encapçalin una nodrida llista artística local.
Joaquim Vilaubí era ferrer de professió. Tenia unes mans d'or, tal com popularment es diu. Va saber treballar el ferro com a professional i com a artista. Era molt curós en l'elaboració de qualsevol producte, la qual cosa li va permetre d'elaborar peces d'una gran perfecció (Una rosa, una petita xeruga, una creu, etc.), que suposen l'expressió màxima d'allò que el talent i la dedicació poden obtenir plegats.
Va prendre part en nombroses exposicions col·lectives d'artistes locals (Ramon Marqués, Ramon Arasa, Damià Favà) a Campredó durant els anys de la dècada de 1980 i principis de 1990, en les quals se'ns va descobrir com un artista amb gran talent, que sabia com ningú altre treballar el ferro.
Va morir sobtadament als 64 anys l'any 1995.

Mossèn Tomàs Cardona va ser rector de Campredó entre 1972 i 1980. Era valencià i advocat de professió. Ha estat un dels capellans més recordats de la població per moltes raons. Era una persona molt popular, que solia anar a jugar al guinyot amb els "homes" al Bar Sport cada dia després de dinar, la qual cosa li va proporcionar un estret nucli d'amistats. Recordem que durant aquests anys als nostres pobles les dones no era habitual que anessin al bar. Va ser un dels impulsors de la Cooperativa de Vivendes La Forja, que va donar una forta embranzida al creixement del poble, a partir de la venda d'uns terrenys que havia donat la família barcelonina Escardó-Valls a la parròquia Sant Joan Baptista, per tal de construir un nou temple. La problemàtica per la situació d'aquells terrenys el va afectar considerablement, tot i que és una història que ara no ve al cas. La seua propera destinació parroquial va ser a Rossell (Baix Maestrat).
Va morir a les missions a la República Dominicana, víctima d'una greu malaltia, pocs anys després d'haver abandonat Campredó. La plaça central del nostre poble porta el seu nom, en homenatge a una persona que s'hi va integrar ràpidament i que va col·laborar en el nostre progrés social i, també òbviament,  espiritual.
La seua neboda Carme, que juntament amb la seua mare vivien amb ell a la sagristia, es va descobrir com a poetessa, i va fer uns càntics molt emotius a Campredó.

Ahir diumenge vàrem realitzar una excursió llampec al bell poble matarranyenc de Pena-roja de Tastavins, que bé mereix una visita. Va ser pensat i fet. Hi vàrem anar en família: amb l'Araceli (la meua dona), la Rosa i el Guillen (els meus xiquets), i amb els nostres millors amics Damià i Olga, i els seus fills Damià i Martí. Primerament, vàrem visitar Dinòpolis, la ciutat dels dinosaurs. Els xiquets varen  al·lucinar veritablement, mentre contemplaven amb els ulls ben oberts  els enormes ossos d'aquest mamífer desaparegut, que va habitar aquesta regió fa uns 120 milions d'anys. Ens va impressionar a tots la recomposició  en forma erta d'aquest mateix animal, trobat al jaciment del Barranc de l'Escarola del terme municipal pena-rogí, atès que només n'hi ha un altre amb igual posició, ni més ni menys que al Museu de Ciències Naturals de Nova York. El dinosaure en qüestió ha estat batejat amb el nom de Tastavinsaurus, en homenatge al riu que banya el terme. Una guia molt agradable ens va explicar tots els detalls sobre les importants restes trobades a Pena-roja (els descobridors varen estar els germans Ortiz, de Fontespala, afeccionats amateurs a  la paleontologia); així com de la història d'aquest  famós animal prehistòric, el nom del qual vol dir regandaix (llargandaix) salvatge. A la part final, els xiquets varen poder, fins i tot, excavar ossos de dinosaure en un pati i, amb la qual cosa, recomposar la cua llarguíssima d'aquest animal. Acabada la visita a Dinòpolis, varem fer un picnic en un indret bellíssim: al costat del santuari de la Mare de Déu de la Font, el qual recomanem a tothom.
No havia estat mai a Pena-roja, la qual cosa era tota una assignatura personal pendent. He de dir que fa molts anys que professo la meua passió pel poeta i activista lingüístic, Desideri Lombarte, fill de la població, malauradament desaparegut ara fa 20 anys. També he lloat  en nombroses ocasions la trajectòria de Maties Pallarès, natural igualment de Pena-roja, que va ser un escriptor, excursionista i arquèoleg autodidacta de principis del segle XX. Enguany, no ha estat casual el fet que al meu programa radiofònic "Lletres Ebrenques" ha estat  el poble sobre el qual més hem parlat. Hi han passat el jove sociolingüista Natxo Sorolla, que va analitzar la situació lingüística de la comarca del Matarranya; el cantant Marc Martí (de la veïna població de Massalió) i guitarrista de "Los Draps", grup estel·lar de rock en català a la comarca, la majoria dels membres del qual són pena-rogins; Alba Gil, estudiant de 2n de batxillerat, barcelonina amb arrels familiars pena-rogenques, que ha realitzat un extens treball de recerca sobre els  autors matarranyencs en llengua catalana; finalment, realitzàrem un emotiu homenatge a l'esmentat i enyorat Desideri Lombarte.
Durant la nostra curta visita hem pogut comprovar com tothom parla català arreu, tot i que l'ús escrit és gairebé inexistent, la qual cosa, òbviament, ens ha entristit.
Pena-roja de Tastavins és realment un indret idíl·lic, quant a la preservació del paisatge i dels monuments històrics. També és una  històrica població al Matarranya quant al conreu del català, tant en l'àmbit literari com en el musical.
Hem gaudit extraordinàriament de la visita, pel fet d'haver-la fet en família i amb amics estimats, cosa que hem de repetir prompte.

Josep Emili Ramon (Don Emilio) va nàixer a València al gener de 1922. Va realizar els estudis de medicina a les universitats de Granada i de València. Es va especialitzar en hematologia, RX, anàlixis clíniques i geriatria. Va prendre possessió com a metge de capçalera de Campredó el 1971, i hi va romandre una vintena d'20 d'anys. És el metge més recordat dels que han exercit al poble, malgrat que durant els darrers anys va tenir molts problemes de salut. Anteriorment havia exercit a l'Aldea i a Amposta. Va exercir durant un període en què el metge de capçalera era una persona d'alta influència als pobles xicotets.
Es va casar amb l'ampostina Desidèria Ferrer, que l'ajudava amb la redacció de les receptes mèdiques. El seu fill gran, Francesc Ramon, va ser delegat d'agricultura de la Generalitat de Catalunya a les Terres de l'Ebre, durant el darrer mandat de CiU. El segon fill, Manel Ramon, és el director d'Amposta Ràdio i ha tingut una llarga experiència en els mitjans d'informació de la capital del Montsià. El fill menut, Xavier, és l'únic que encara resideix al nostre poble a la casa familiar. Va ser substituït per un jove metge d'Aldover (Baix Ebre), Roland Juan, que va ser molt estimat pels veïns campredonencs. L'actual metgessa és Francesca Vallespí, filla de Benifallet (Baix Ebre), que hi exerceix des de 1998.

Ben segur que a pocs campredonencs i a poques campredonenques els sona aquest nom, Francesc Vicente. En canvi, estem parlant de qui fou una de les persones més populars del poble durant dècades, lo Siscu.
Nascut a Berga (Berguedà) el 1905, va arribar a Campredó el 1942, ja que no podia tornar al seu poble natal en ser desterrat a causa de la seua militància republicana. Va ser  anarquista, vegetarià, pacifista, alternatiu i tantes altres coses. Va morir als 88 anys, víctima d'un atropellament.
Hem triat una sèrie de comentaris seus que poden donar una idea als lectors de la seua grandíssima personalitat:
"Als 17 anys em vaig convertir en secretari de la FAI a Gironella (Berguedà). Vaig llegir els místics russos i els catalans com Verdaguer, Rusiñol i Segarra... com a militant del partit vaig tenir armes a les mans, però en començar la guerra i per por de matar ningú, les vaig llençar al riu. Sempre he pensat que darrera un soldat, hi ha un home, una mare, una dona o uns fills. en guanyar els nacionals, tot l'exèrcit roig se'n va anar a França. Vàrem estar a dos camps de concentració, però tots els meus companys van ser afusellats... Als quinze anys els xiquets del carrer ja em coneixien perquè caminava amb les cames enlaire, feia el salt mortal, el pi, la roda, etc.. Si fins i tot als 87 anys abans de llevar-me faig tots els matins els meus exercicis i em sento d'allò més bé".

 
Com ja ens té acostumats, Mossèn Víctor Cardona, rector de Campredó i incansable agent cultural i lúdic, torna a organitzar una jornada amb dos vessants, la religiosa i la popular, en motiu de la festivitat de Sant Joan Baptista, el patró de la població. Tots els actes estan oberts a tothom. A la tarda, tindran lloc els tradicionals jocs per als més menuts i la xocolatada. Posteriorment, hi haurà el servei religiós i la processó corresponent, que va instaurar ell mateix fa un parell d'anys, la qual sol ser multitudinària.
Al vespre, la banda musical de Paüls oferirà un concert, que serà "l'avantmatx" d'un sopar de germanor (també multitudinari) que se celebrarà a la plaça Tomàs Cardona, el qual precedirà el ball popular fins a mitja nit.
Cal agrair de nou la constància de l'amic Víctor en organitzar tota mena d'activitats, que doten Campredó d'activitat i de vida.
PD. La xiqueta de l'esquerra és Rosa, ma filla, que acompanya les seues amiguetes Ainhoa, Iris i Carla.

Les tradicionals sessions de ball de gramola que durant els anys 1940-50 se celebraven al recinte del Ball Machí ens serveixen com a base fonamental per entendre com es divertia la joventut campredonenca ara fa 50 anys. El Carnestoltes campredonenc va esdevinenir molt popular arreu de la comarca, donat el permís especial de què gaudia el nostre poble per poder celebrar-lo. Molt emotives també eren les revetlles que s'organitzaven per les festivitats de La Candelera, Sant Antoni i Sant Pere, que suposaven el veritable preludi de la Festa Major, la gran festa col·lectiva que aplegava tothom. Els primers apunts musicals locals se situen dintre de la tradició que marca la Jota ebrenca, que ha disposat de cantadors tan emblemàtics com el Canalero, el Noro i el Teixidó, acompanyats habitualment per una rondalla. Creiem d'interès el testimoni que donà a la revista Soldevila Josep Prats (nascut el 1914): "A la meua joventut ens divertíem. Tenia un amic que es deia Lo Conno, que tenia un gramòfon. Ens reuníem en una taverna a Soldevila i jo portava discs del cinema Machí. Més avant vaig tenir un aparell de ràdio i fèiem ball de nit amb les noies. A la ràdio agafàvem emissores estrangeres, i a ballar... També anàvem amb un acordió, tipus xaranga, a tocar a Mianes, i passàvem amb la barca de Suron. Alli a fer ball i funt-li!".
In ille tempore, una colla de campredonencs formaren una rondalla amb instruments diversos: Joan Arrugat (el guitarró), Enric Climent (la mandúrria) i ¡ Josep Príncep (la guitarra).
El cant també despertava una gran passió entre la ciutadania. Ben segur que formaríem una llarga llista amb el nom de tots aquells que gosaven composar uns versos i dotar-los de musicalitat. La generació que vàrem nàixer als any seixanta recordem amb nostàlgia la veu dels iaios, que han gravat en la nostra ment tonades com: "Maria acotxa la rama,/ que jo te la colliré,/ una pera i una massana/ i una flor de taronger/; Ma mare m'envia a estudi/ amb lo llibre sense tapes/ i a la primera lliçó,/ alça Maria que em tapes/. Aquest era el cas del meu iaio, Daniel Subirats Cortiella, que tenia l'afició de cantar als bars i animava la clientela. Manel Bartolomé i Ricard Mulet són altres veterans aficionats al cant.