poesia  Uns jorns d'afanys i d'anhels humans, s'altera el calendari i els nostres rostres agafen tons d'il·lusió vertadera. El xiquet va cantant la joia del moment, i el pas dels anys confirmen l'ideari personal amb regust a flama encesa. Nit de revetlla, jorns d'àpats excedents, abraçades sinceres i retrobades dels temps, xerrera exhaustiva sobre tot allò que ocupa la ment humana, saviesa sincera d'un ésser amb un dilema: quina és la ruta de la vida? Un nou any amb l'alegria de l'infant que rep la bona nova amb certesa, amb els nostres al voltant tostemps, amb amics que omplen l'existència. Sentim tonades arreu amb bellesa existencial que proclama pau interna. Joia present en l'immens plaer d'un any, amb il·lusions d'antany i d'ara, a l'horitzó l'esperança i la bellesa interna: uns quefers nous, uns quefers millors. I aquest 2009 ens ha de portar a tots, família plena, feina, benestar... victòria.
|
"Els gèneres artístics són mitjans diferents per expressar una realitat idèntica.
Els costats d'una mateixa piràmide que coincideix al punt més alt"
|
Joan Brossa
poètics"
|
"PASSEIG"
|
 |
|
Hi ha aspectes parcials
de la realitat que deslligats
del conjunt deformen el
sentit dels fets. |
|
 "El dia del centenari del naixement de Roc Llop i Convalia" (Miravet 1908-París 1996). En homenatge...
La llibertat és el teu emblema,
la lletra ens retrata la vida,
l'escola ens modela home i dona,
tot el que ens envolta és poesia.
Un baluard templer ombreja un poble
bell, amb un riu regant cirerers
la costa de Riago amunt tresca
i desprén ambients de primavera.
Mestre i cultura, paraules arrelades
en l'ànima poeta d'un home llibertari,
polític de la vida i de la literatura,
ideari etern de tots els dies.
I la guerra... i les guerres trencaren
un món de pagès i escola.
Esbàstiques arreu mataren pobles,
exili de tots els temps, gana i misèria...
Cruels els anys a l'infern de Gusen,
el llapis escriu i ningú no somriu.
sofrint com tots la fúria de la llopada,
l'home fet escòria en un moment furtiu.
París i llibertat s'agermanen,
al maig d'un any de la memòria,
memòria que seguiràs fins el dia
del traspàs... tacada la vida.
I la ploma escriu contes negres del Danubi,
i glosa a la terra ufana i encadenada,
i botxins maleïts són presents tota l'estona,
i l'ànima de poeta canta i canta.
I ressona el poble en aquests versos,
i l'amor apareix en tot moment,
i versa en la llengua catalana
sardana-jota, Ebre-Miravet.
emigdi |
poesia |
divendres, 26 de desembre de 2008 | 12:02h
 Veiem com el món gira entorn al futbol... una passió que s'eixampla arreu com un imant que incorpora vespres de joia. Veiem com esdevé el joc de jocs, com creixen xavals de la pedrera, com regnen aquells amb gran talent. Veiem com joves i grans s'entusiasmen com càntics ufans endolceixen el moment, com es devoren les cròniques dels diaris. Veiem com les il·lusions s'enlairen, com ens sentim campions d'ànima, com somniem en ser els millors del continent. I l'eufòria ens envaeix, gràcies a tu... sí... gràcies al coneixement d'un joc ben dolç que engendra caliu i a voltes somriu. El culer se sent joiós davant de la història, d'un equip mestre que ens complau. Un senyor del futbol, Pep de Santpedor amb cara d'infant que no ha trencat plats, amb saviesa esportiva, amb tendresa humana, ens enlaira envers el plaer infinit de la victòria.
 I hem fet camí, durant un any llarg...
i hem reviscut esperances i il·lusions,
i hem tingut coratge arreu d'una vida
senzilla i plena, amb amor, feina i alegria.
Avancem, a poc a poc, sense el camí traçat,
tot seguint el pas del temps que no s'atura.
I ens trobem davant d'imatges colpidores,
idees sanes i... tanques arreu d'un horitzó
que es clou a voltes amb claus punyents.
I ací en un poble que demana tantes coses justes,
ámb una cultura espill del treball profund
de les centúries, amb Ausiàs i Tirant,
amb horitzons nostrats de línia primera, sabedors que la injustícia ens ha marcat la trajectòria. I ací una parla que es conrea enllà dels mars, que ha rebut noms d'or per reforçar-la i diferents accents dalt i baix de la terra eixuta. I ací una família plena, uns xiquets que reben amor diari, i...ara... il·lusions i reis, el regal d'estar tots junts en moments plàcids. I ací, Araceli, nom d'amor conreat dia a dia. Un any ha passat, i ací ens trobem explorant futurs camins plens d'esperança. 
 Aquests tres poemes conclouen el cicle "I en faig bandera" en homenatge a Joan Cid i Mulet (Jesús 1907- Ciutat de Mèxic 1982), un gran home de lletres, un apassionat polític catalanista, republicà convençut, que avui serà nomenat fill predilecte de la ciutat de Tortosa. Un dia esperat des de la Comissió organitzadora del naixement d'aquest intel·lectual ebrenc.
13 Amb els meus
Sé d’aquell remot indret on ix el sol cada matí
i tot s’adorna en un instant de colors ben clars.
Sé, però, d’un altre lloc amb tots els privilegis,
on el pare riu i parla i uneix en un sol cor
tot un univers de sentiments, parles i enyors.
I la dona ocupa el seu lloc d’enginy humà,
i rep i dóna, en sap de donar amb joia consumada.
Creixen les arrels comunes arreu d’una nova
escena de vida ara feta nostra amb força inherent.
Són d’ací i d’allà, d’arrels llargues i lleugeres!
No en saben de records, no en volen saber.
Amèrica, Amèrica, és un nou crit que els calma.
I en faig bandera, de la meva nostàlgia trista
i dels mals aliens impertorbables!
Ells escolten altres músiques, altres planys
de jocs humans que els fan saber de la vida.
Sort indomable que el pa d’avui és blanc i tendre,
l’ahir ronser ja no interessa gaire al so entusiasta
de allá en el rancho grande, allá donde vivía
on segueixen sent els reis de casa i dels nostres cors.
14 A Mèxic i a casa
Busco paraules que rimen, càntics d’esperança:
un poema musical, quelcom especial en l’ànima.
Una veu que encadeni el cos i l’esperit per sempre
i dignifiqui l’art de la paraula.
Sóc el poeta de la tarda, que té l’amor com a lema
i composa una poesia tendra amb ideals que mai no frena.
Canto a la natura pura, al color del cel i a la llengua innata,
a la bellesa col·lectiva de la terra!
Conreo paraules llemosines, inspirades en la claror de l’alba.
Recança immediata d’una història d’injustícia
frustrada per una arma: sigui ploma, pistola o carta magna.
Mussito tendresa i canto la plenitud de la idea sana,
encara no em canso de la defensa impàvida de la terra.
I en faig bandera, del meu poema!
Cobreixo tendrament els refugis dels meus somnis,
car somniar no està prohibit encara.
M’han usurpat el temps immens!
I ara sento el destí de la nit, la claror irrecuperable
d’un moment, empelts d’il·lusió magnificada.
Cel sense estels, nit sense lluna, una presó de la impotència.
15 I aquí en el meu món
El meu món gira envers horitzons amb sols radiants
que assosseguen les ànimes enclotades de sal.
M’inspiro! I anhelo de cop els camins plàcids de llum
- les il·lusions castigades de la història -
en aquells somnis capciosos que regiren el temps,
un temps llunyà que esdevé espill d’elegància.
I fem sentir les nostres visques a la vida!
En un joc d’acer que encomana alegries superbes,
en un hivern de núvols blaus que escolta el rossinyol
i la cardina que refila en els arbres nus.
Faig enarborar senyeres a ratlles que em fan volar
- roges i grogues -, espills de sang, d’estima,
d’arrels llargues, eternes, immortals.
Enyoro l’aire humit d’un riu d’estels,
amb el seu just cabal irregular i destí impecable.
Estranyo eixa terra càlida que ens enraona
amb un accent que desprèn regust d’arròs fructífer,
es bateja amb oli de farga amb milers de sabors
i arrela arreu del nostre univers de plany.
I en faig bandera de tot allò tan meu, de tot.
 Continuem amb el repàs versat a la trajectòria vital d'un gran home de cultura i de la catalanitat, com fou Joan Cid i Mulet, que demà dijous serà nomenat fill predilecte de la ciutat de Tortosa a títol pòstum, en un acte públic que tindrà lloc al col·legi de Sant Domènec a partir de les 20 hores.
10 I aquest país
I aquest país se’ns presenta com un immens mar.
Som un tren ben incert de persones anònimes
i bressolem cada pas dels quefers quotidians:
un mar de plomes espesses que lluen destresa.
Reviso la dissort que derrota la vida amb misèria!
Milito en la llengua ancestral que es mou i commou,
amb força adulta i ruta valenta: Desconhorts!
Incertes pregàries demanen una calma allunyada,
retraten la història de pena amb llops ancestrals.
I en faig bandera, dels càntics a l’himne
i al crit de la guerra dels mexicans!
Treballo a tot ritme i rebo homenatges immensos
que abriguen llustroses paraules. Sóc home de ment
clara, dotat de sort a l’esquena i de seny a la cara.
Provo de canviar els noms, dels carrers,
dels objectes concrets i de les substàncies abstractes.
I de sobte, descobreixo mots nous. Brolla d’una font
el meu diccionari que abraça conceptes infinits.
I creo el meu propi teatre, d’una vida amb llacunes
on s’habita carregat de dubtes.
11 El futbol és vida
Reviu l’ingeni al davall d’aquest riu de paraules.
Enlairo l’esport amb corona, entreno, dictamino,
narro el brillant art esportiu del xut i l’aturada,
i m’ofego dia i nit d’immensitat estranya.
Aguanto la ploma ben fort amb les mans i investigo
amb eines ben noves, eixes llustroses històries
d’astres d’avui i de sempre.
Domino les humides sensacions que s’exciten
incansables del bon saber que embriaga.
M’inspiro de tant en tant en l’àrdua tasca de conèixer
i en faig bandera, de l’esport de les masses
plenes de vida que obliden al camp tots els seus mals.
La ranxera terra canta amb joia més que mai,
i devora amb ànsia la força que una pilota rodona
aporta a les seves ments que anhelen el triomf.
Sorgeixen arreu llibres de la memòria de la Ribera
de l’Ebre, tan prop en ment i llunyana en esperança,
que faran història literària d’un alt caliu sorprenent.
He de fer anar la ploma amb un parlar de fora de casa.
Aquest és el meu destí i aquesta la meva disbauxa.
12 Memòria d’un temps, d’un país
La vida no és altra cosa que memòria viva
d’un abans, un després i un ara.
Els records són cels blaus, una mescla de sol i lluna.
El poble camina amb cadena aferrada al peu,
lluny de lleugers raigs d’il·lusió accentuada.
S’espera tant de la nostra terra tan llunyana,
d’eixa nosa de cultura i emblema d’injustícia
que ens ha convertit el temps de tots els mals!
Univers! Càntic d’esperances encadenades,
de joies viscudes en temps pretèrits!
Ens llevem i ens trobem amb un avui gens nostre,
i en faig bandera, en contra d’eixe avui
un xic dels altres, llaç de lleis adobades i regles
i d’escenes pàl·lides. La tristor dels ulls
no amaga els somnis d’acer que reviuen,
els llaços d’amics i els cors en vela.
Som sabedors del poder d’eixe mar que enllaça
cultures i s’aferra a la unitat dels mapes.
I sabem que domina el germen d’un futur pròsper,
en mans dels uns, no d’eixos altres.
 Tres poemes més del recull que glosa la vida de Joan Cid i Mulet, l'intel·lectual catalanista que dijous serà nomenat fill predilecte de la ciutat de Tortosa, que van ser publicats al recull col·lectiu "Per un futur sense llàgrimes". A la imatge, Dolors Queralt, regidora de cultura de l'EMD Jesús, Pere Panisello, alcalde de Jesús, i jo mateix, les tres persones que vàrem dissenyar el centenari del naixement d'un catalanista i jesusenc il·lustre, que va haver de viure més de 4 dècades fora de la terra que el va veure nàixer, a causa de la dictadura franquista i el seu esperit represor.
7 A la sort de l’infinit
És amb la salabror de les aigües marines,
quan el mar immens s’endinsa en mi amb un alè
salat que recorda ardents perfums i ànsies oblidades.
És l’instant, llavors, en què m’encomano a la sort
de l’infinit, de mars desconeguts i ribes i petjades:
habitacles de mil naufragis i fronteres desvetllades.
I en faig bandera, del que he deixat enrera.
Vaig creure, fa temps, en l’escola
que obria esperits amb mots i designis.
Eren instants verges, amb deures i roselles.
Recintes que feien de la solitud un alè
sa, i amb forrellat segellàvem la incultura.
Compartíem el viure, resistíem l’oblit i la renúncia
i salvàvem la paraula. Ara, plors, crits i desesperances
emmirallen l’abisme que ens espera.
Fa mal olor Argelers, el camp indigne!
Ara ens ve l’absència intangible
amb espais estranys i mars erms.
Hem perdut tots els somriures calorosos.
La llum del capvespre camina a l’atzar.
8 Travessant els mars
Torno a l’instant en què em veig passejant
el meu nom en eixa nit d’angúnia d’univers,
responent a l’ardent desassossec del món.
La conversa animada apaivaga el dolor dels rostres
cansats que afronten l’aventura darrera nostrada.
La nostra derrota perdura amb grans silencis,
amb desigs preservats inviolables.
I en faig bandera, d’un nou viatge,
de l’urgent fugida implacable.
El lent Nyassa travessa l’oceà
i constata els vincles entre les terres.
Qui diu que tot no és un somni d’ànimes
desconegudes, deliris d’escumes, perfums d’amor
massa olorosos, que embriaguen les genives,
els llavis, en una nit assedegada de passions
bojament consumades entre mantes?
Arribats a Veracruz se’ns obre el món
i la casa nostrada reviu amb un altre accent.
Però serem tants els que viurem
en els palmells impassibles de la memòria.
9 L’alè del desterrat
On passa aquell fil de llum, entre pedres sobreposades,
allí hi ha la catedral dels cors humans,
dels sentiments aguts, per a tots aquells
que al sentit d’un sol dia, situen tota una vida.
I un passeig sense rumb engendra uns cercles de paüra
- un atzucac fosc i un pou eixut –
amb un cor nafrat que sent el buit inert del nostre futur pispat.
L’alè del desterrat es respira a l’Orfeó!
I en faig bandera, de les meves arts oratòries,
dels meus coneixements nodrits amb ànsia
i els ideals ancestrals de PÀTRIA.
Ací es reviu la història profunda,
amb lectures abrandades i jocs de cartes.
Narro la disbauxa inhumana que ens aferra al no-res,
al no sé on vaig ni què seré. Ja no sóc res!
Engendro família i revisc la terra eixuta.
Nosaltres, els folls, hem emprès la ruta incògnita
pels mars obscurs! Hem topat amb la història rodant cap enrera.
Hem escrit el mot fugida a dalt de tot,
amb lletra vermella i desesperada.
 Tres poemes més del recull "I en faig bandera", publicat dintre del recull col·lectiu Per un futur sense llàgrimes", que es va publicar a benefici de l'associació de malalts de la fibromiàlgia d'Amposta. Amb I en faig bandera vaig intentar narrar de forma versada tota la trajectòria vital de l'intel·lectual catalanista Joan Cid i Mulet, que dijous 11 de desembre serà nomenat fill predilecte de la ciutat de Tortosa, a títol pòstum.
4 Canto al Montsià
Imagino històries que amaren vida sota una olivera
ufanosa del Montsià – eixa serra ombrívola i seca - .
M’endinso per paratges formidables que m’encisen,
i en faig bandera literària, d’una terra
de bona aigua, regada i castigada
per un flumen amb un cabal imperfecte.
Una terra que enllaça arròs, jotes i parles!
Ben cap al vespre, s’arbren desigs i símbols
davant de renúncies angunioses.
I entenc així cada gest, cada moviment,
cada petjada d’una terra que em crema
- es mostra airada amb l’existència -.
Esborro auguris i misèries i mai no em sento orfe:
veí de llibres, poemes i cants.
Romanc embadalit davant les visions futures.
M’assec en un banc de fusta i espero
que els somnis passen ben de pressa.
M’embafen les retòriques dels que m’envolten
i faig onejar senyeres als quatre vents,
car cerco epítets que retratin uns ideals sincers.
5 Riu de sang
Heus ací, s’indigesta l’hora entre genives,
s’estomaquen els mots davant els aparents silencis
fratricides, en eixe mar que recrea malfiança arreu.
Aquest temps vesànic ha nodrit tots els naufragis!
I en faig bandera, dels ideals més nobles,
però un riu de sang alimenta els prejudicis
mortals de l’imperi. Ploro la rancúnia, no aturo l’odi
indigest que exalta la irresponsable luxúria dels sentits.
No tinc cap fe en la meva història de sang i de plor.
La pau és un miratge, un signe immutable
d’homes que occeixen amb fusell i metralla salvatge.
Heus ací, us parlo amb pena eixida de les entranyes!
Ara i ací, domina la por, la basarda.
Les paraules malsonants com a armes punyents protesten.
Una forta sensació empresona
en l’horabaixa calumniosa d’un estiu xafogós.
Remembro les flors que s’han pansit damunt els cossos
de capellans que eren ben vius i ja no hi són.
Nosaltres, en canvi, vivim, dins els nostres ulls tancats.
No som a temps de salvar l’esperança.
6 I més sang
Som a temps de no trair la història,
els segles de glòria, petjades humanes
que emmirallen uns tresors innocents.
És nostre l’art i més nostra la vida!
Un crepuscle d’espigues navega imparable.
I en faig bandera, del seny que encara conservo!
La paraula esbiaixada, amb absència d’honor
i de cap, pren el to del fusell destructiu
que aprofita la bogeria inhumana.
L’home lliurement es recrea
amb destruccions inenarrables.
En el desordre infinit d’aquest temps,
el desig innat del matí alerta el deure
i abraça els relicaris, les joies i els calzes.
Després de la tempesta
- que ha trencat les latituds del món –,
com en una illa, romanen els nostres morts.
En l’últim refugi del viure, la sotana sagna
i sagna en un revolt juliol impensable.
Ens hem fet tots uns salvatges!
 Dijous 11 de desembre, Joan Cid i Mulet serà nomenat fill predilecte de Tortosa a títol pòstum, en un acte institucional que se celebrarà al Col·legi de Sant Domènec de la ciutat del Baix Ebre. L'any passat vaig publicar aquests 15 poemes al llibre col·lectiu "Per un futur sense llàgrimes", a benefici de l'Associació de malalts de la fibromiàlgia d'Amposta. Vaig intentar recórrer la vida de l'intel·lectual catalanista de manera poètica des del seu poble de Jesús (Baix Ebre), fins al seu viatge a Mèxic on va fer casa i on es va veure obligat a viure fora de la terra que el va veure nàixer per la seua fidelitat a la catalanitat, durant els anys del règim feixista. Aquesta setmana he cregut adient posar aquests poemes aquí al bloc per tal d'enlairar la figura d'un dels baluards catalanistes més importants que ha tingut la ciutat de Tortosa, que rebrà el reconeixement oficial que mereixia. En aquest post trobareu els tres primers poemes, els altres els aniré publicant fins dijous, el gran dia de JOAN CID I MULET (Jesús 1907- Ciutat de Mèxic 1982). EN FAIG BANDERA ... 1 Nostàlgia I en faig bandera, de tot allò viscut, i del temps que passa amb un veloç itinerari, havent mirat enrera amb veraç malenconia i haver-ho analitzat tot en la distància, com si em sentís maleït tan lluny de casa i no fóra capaç d’oblidar allò pretèrit. Penso en el vent de llevant que desperta el poble inert, la clau del meu inusitat silenci, i lamento sovint els anys perduts amb desídia. Faig un esguard rabent a la vida confusa en terra senzilla, i em porta a remembrar sublims solsticis amb l’encís d’uns sentits que criden VIDA. I revifo els instants viscuts, en la fèrtil terra d’un riu ben nostre que aposta per la companyonia, que és el dot més preuat de l’existència. Ara en el meu món, ara ens anuncien les llunes tantes coses ocultes i ignorades. Tot el que es conquereix i dolçament es lliura amb resistència, amb plaer inabastable. Ara, a l’hora dels capvespres, la llum s’endinsa sense fronteres. 2 Poema de la vida I empro una ploma bella i laboriosa i en faig bandera, de tot allò escrit en instants il·lusoris que fan teatre de la vida, en el marc íntim i serè del meu poble. I és quan composo més poemes i més càntics, respiro prest somnis de roselles, emmarco sentiments amb gaubances. Enraono sobre coses, tantes coses que abracen la il·lusió del viure per uns ideals, que romanen eixerits en l’ànima ciutadana. Són el testimoni del record i em fan sentir humà, un ésser sensible davant dels quefers irreductibles de la ciutat encesa. Els desigs dels llavis – encenall –, la rosa blanca – pomell – d’esperança i neguits amb ales destructores, insanes. Un miratge exemplar altera inesperadament recances amoroses, sobre somnis consumats indissolubles. Un laberint d’amor sobreeixia més enllà de l’amor, una vida més vida. 3 Sóc català Evoco els íntims boscatges presencials, de llengua i esperit: subtil recreació d’un bell dilema. I en faig bandera, del parlar de casa que jeu amb joia i amb un futur imparable, sabedor de la seua força quotidiana. I em trobo hores que deleguen missatges, em nodreixo amb relats veritables i místics que exalten el poble pla. Sento les clares paraules quan cau el capvespre i amb ell s’arbren més auguris. He de parlar d’estigmes alegrement viscuts, que acceleren l’existència càndida i humana! Esguardo lentament moments de la història del país – ombres fosques i anhels nodrits amb absències -. Uns ulls cansats, un cor mal portat, una claror del sol impossibilitada. En un temps que esgarra les passions mentre un problema impedeix restar serè. Records oblidats retornen veloçment com una allau d’angúnies inabastables. Remembro i remembro ideals de combat i de pàtria.
 Allí romans, al bell mig d'un flumen estimat i espoliat... sí ... tants cops per uns i altres. Ha estat font de riquesa al llarg de les centúries, - fonament de cultures ben sanes - ha vist passar la història amb colors varis. I et van plantar per recordar-ne una, d'història! - en un juny que ens marcà novament - La que escrigueren de l'imperi envers Déu, la que bastiren amb la força de les armes, la que ompliren la terra amb sang i misèria. Mori la paraula, silenci a la idea, aparta la intel·ligència de la ment humana. I així et concebiren, amb l'àliga a la cara - l'estètica a l'anus ben guardada -. I esdevingueres símbol d'un temps d'antany que... massa... encara rememoren amb nostàlgia, i encara s'omplen de la paraula... democràcia. Els qui t'idearen tenien set de sang, fam d'engolir-se la parla d'aqueixa terra... Els qui et conserven pensen en sufragis ben comptats, i ens diuen... que t'hem de deixar en pau, la pau que els constructors arrabassaren. Diuen... que cal afrontar les coses quotidianes i... oblidar! L'oblit que ens deixa a tots a les palpentes, l'amnèsia col·lectiva d'un poble sense essència, I mentrestant, tu, lleig com sempre, amb creu, àliga i estel que t'esborren innocència.
 I sentia els seus passos pel passadís i el meu cor s'accelerava/ a l'instant, com quelcom que no es pot aturar/ d'angoixa, neguit, inconsistència.../ Amb ell arribava la portada habitual de cada vespre/ i l'olor repugnant d'alcohol fet malbé a les entranyes./ I em va mirar, i em va tornar a mirar amb la cara/ d'amo, amb propietat privada i eterna,/ abans d'aixecar la mà, i jo em vaig sentir una merda./ L'ull blau em delatava al treball, ningú no va dir res/ però, davant de tanta evidència insana./ L'esquena em feia mal, el cor trencat.../ I un mail anònim dient-me que posés una denúncia,/ que no estava sola, que em faria sentir.../ I jo que no era jo, esborrant el temps i la memòria./ Passen els mesos i l'olor d'alcohol em turmenta,/ i l'olor d'ell, en moments de tendresa perduda. I les mentides, el no tornarà a passar/ i l'ull blau que retorna a la imatge tènebre de l'oficina./ I el mail anònim que em demana VALENTIA./ I jo que no sóc jo... Avui és el dia internacional contra la violència de gènere. El President del Parlament, Ernest Benach, ho recorda al seu bloc amb dades explícites sobre aquesta lacra de la nostra societat. He agafat la imatge d'aquest bloc, i he gosat escriure un poema en homenatge a totes aquelles dones que han sofert la violència inhumana per part de la seua parella. De tot cor...
emigdi |
poesia |
divendres, 14 de novembre de 2008 | 13:04h
 El blocaire calero Jaume Llambrich, de El Basar de les espècies www.basar.cat, ha enregistrat un podcast del meu poema dedicat al futbolista Oleguer Presas, el qual incorporarem al programa radiofònic Lletres Ebrenques de la setmana que ve, en el qual estan convidats l'historiador vallesà Roger Prims i la novel·lista saforenca Gemma Pasqual. El podeu escoltar amb l'enllaç de baix o visitant aquest bloc, on trobareu uns quants podcasts d'autors ben diversos i música força variada. És el segon podcast d'un poema meu, després de "Amb terra roja", un dels primers de la seua producció.
Enguany hem incorporat aquesta secció de podcasts al nostre programa literari d'Antena Caro i està tenint una molt bona acollida. També he inclòs en aquest post la meua traducció particular a l'anglès del poema, ja que em va fer goig traduir-lo pel fet que Oleguer en només uns pocs mesos ja parla holandès amb la qual cosa dóna mostres de tenir una gran sensibilitat lingüística.
Amb el regust de la brisa marinera,
un ventijol espargeix mil sabors naturals.
Eixa és la mar, immensa mar de somnis
eterns… tothora irrenunciables,
on roman el carburant dels meus ideals.
No deixo de notar ben prop el pes de la nostàlgia:
aquells moments plàcids d’adolescència
quan el cos esdevé tota efervescència,
i enlairàvem senyeres a tots els vents,
i férem de la terra… l’emblema de l’ànima.
Amb la bola als peus, em veia creixent
com a home d’esport i de la terra…
amb joia, idees, fama… solidesa.
Mai no vaig cloure en el llunyà record
la noiesa gentil en un poble verd i espès,
–com el Vallès no hi ha res– cantà el gran poeta,
amb qui m’uneix ciutat i amor serè a la parla,
en el viatge tranquil i ufà… d’home compromès.
 Emigdi Subirats: Hide Player | Play in Popup | Download
The taste of sea breeze,
a breeze scattering a thousand natural flavours.
This is the sea, immense sea of eternal dreams...
everlasting ideals, now and then.
I always feel happy remembering
those placid moments of adolescence,
when the body becomes effervescence,
and rose flags to all winds,
and made the land... the emblem of soul.
With the ball in the feet, I saw myself growing up
as a man of sport and faithful to the land...
with joy, feelings, fame... solidity.
I never locked infantry in distant remembrance,
gentile it was in an industrial place,
- Nothing is like the Vallès - the great poet sang,
born in my city, sharing my love for language and land,
in my hectic journey... as a committed man.
Amb el regust de la brisa marinera,
un ventijol espargeix mil sabors naturals.
Eixa és la mar, immensa mar de somnis
eterns... tothora irrenunciables,
on roman el carburant dels meus ideals.
No deixo de notar ben prop el pes de la nostàlgia:
aquells moments plàcids d'adolescència
quan el cos esdevé tota efervescència,
i enlairàvem senyeres a tots els vents,
i férem de la terra... l'emblema de l'ànima.
Amb la bola als peus, em veia creixent
com a home d'esport i de la terra...
amb joia, idees, fama... solidesa.
Mai no vaig cloure en el llunyà record
la noiesa gentil en un poble verd i espès,
- com el Vallès no hi ha res - cantà el gran poeta,
amb qui m'uneix ciutat i amor serè a la parla,
en el viatge tranquil i ufà... d'home compromès.
"En record de Mercè Rodoreda, el dia del centenari del seu naixement"
En un instant particular, una lletra escrita ens comunica,
ens realça la vida i ens fa entendre l'univers que ens envolta.
Sovint veiem com la guerra desola la terra eixuta,
i ens sentim uns xiquets innocents davant de qui mana.
I tot es mescla, la lletra i la lluita honesta per la terra,
i un remolí d'idees ens inspira envers la VIDA.
És llavors que el sol llueix i engendra sentiments arreu,
i empeny la llengua nostrada que es nega a fondre's.
És llavors quan ix amb elegància el talent del literat,
que fa reviure històries ufanes amb segell de dona.
És llavors que ens sentim fidels a la història augusta,
amb tots els camins que ens arrelen més a la terra.
I escrivim ara i adès, i conreem la parla de casa.
I passen els anys i ens sentim recomfortats del nostre ideari.
I recordem els grans de les lletres nostrades
que ens han deixat un llegat per a la història.
I enlairem la bandera a tots els vents que ens deslliuren,
car sabem que el futur ens ha de fer més lliures.
Campredó, 10 d'octubre de 2008 (Centenari del naixement de Mercè Rodoreda)
La imatge d'un extraordinari poeta i patriota català, Joan Oliver (Pere Quart).
L'ALÈ D'ÉSSERS CONTENTS S'escampen arreu remors amb immesurables cadències llunyanes, unes remors que apropen músiques sublims d'antany, Pedrell - amic - mestre de sons d'una vila que el flumen arrossega ressons d'uns temps pretèrits sense luxúria, un espill de vesprades acaronades per un braser engendrant conversa ufana en període del fred hivern. El caliu del riu ens desperta del nostre ensopiment perenne. I és llavors que sento com vola el temps per les alçades! Reviu en mi l'estel del sud que m'embriaga amb lletres de casa. I és llavors quan enarborem senyeres en moviment constant, superem rancúnies ancorades darrera persianes inhòspites, i cridem uns visques a la vida i a la gent! Pas a pas, en el nostre caminar sense espera anguniosa fem un esguard a l'esdevenidor que ens repta tostemps. Totes les barreres desapareixen en un instant de joia compartida, han quedat ensucrades per l'alè d'éssers sempre contents. Tendra remor de l'aigua en remembrança complaent. Ens enlairem arreu amb pas inert desvetllant sensacions nodrides com un anhel infinit d'una terra que demana... llibertat.
De sobte,
pretens enlairar al vent senyeres amb estels
rojos, d'ideals suprems per una terra ufana...
Saps... però ... del difícil moviment d'astres propers,
de la luxúria acumulada, i la santa comoditat.
Deixa la cobdícia que és el mal social!
Renega de l'odi intern envers allò més propi!
I és que alimenta, tants companys de terra!
Goses canviar una societat ben rància,
caminant envers camins de justícia plena.
Llegeixes diaris i compres llibres nostrats.
Et connectes a internet, a webs ufanes,
i llavors,
et creus un poc més lliure.
Campredó (Baix Ebre), març de 2008
"Dedicat a tots i a totes els qui defensen la terra i el riu Ebre"  Un castell imponent vora el mar, refugi de soldats d'estirp i gent ufana, el Maestrat posa accent a la parla... Reviu el poeta la Morella musulmana, ressona una veu que vora el Delta canta. I canta a la terra d'arròs, a l'olor d'olivera en primavera, a les tardes d'estiu a l'Ampolla, i als freds hivern sota l'ombra de Caro nevada. I a Beseit es banya amb aigua Matarranya, que a La Codonyera s'escriu, la dolça llengua d'Espriu. Es canta, es parla, es somnia amb estirp de gent de bona planta, i amb un riu que somriu que ens deixa regust a dolça aigua. 
 AMICS I AMIGUES, ELS MILLORS DESITJOS PER A AQUESTES FESTES: PAU, HARMONIA I AMOR PER A TOTHOM. UNS VERSOS D’ESTIMA
Sender que guies les meues passes amb un horitzó irreductible,
com els anhels que construeix la vida amb l’esperança
de ser part d’un poble que creu amb els seus arrels.
Hem lliurat l’alfabet dels sons austers que ens pal·lia els sofriments.
Aquesta terra eixuta amb empentes sanes invoca la remor del riu.
Aquest país que guarda la llengua dels iaios com un tresor amb mil valors.
La terra nostra ben viva, amb un futur de geni i de constància.
I la gent, l’estima per la família, els noms:
L’Araceli, el Guillem, i la Rosa, arrels innates i estima sana i profunda.
L’amistat amb lligams més conscients, persones que m’envolten
i em fan feliç amb paraules, gestos, ànims i quatre barres.
Una conversa amb tots els sons que és la joia que m’acarona el cor.
El Damià, el Marc, el Jordi, el Brian, la Susanna, l’Óscar, la Dolors.
El treball fosc, el lleuger clam de l’esperit, el silenci i la llum.
Un vestigi humà que em deixa memòria d’allò que sóc.
Un combat de creences lliures i amb fantàstiques lloances.
Una terra lliure, una família estimada, uns dies de joia,
són el regal de l’existència, avui i ahir, per sempre més...demà.
Fa dies que no posava cap creació poètica en aquest bloc, pel fet que vaig estrenar-ne un especialment dedicat a la poesia:www.poemesilletres.blogspot.com. em sento satisfet que hi hagi visitants del bloc que m'hagin demanat que continuï penjant-hi poemes en aquest bloc, ja que havien seguit cicles poetics com: Sentia un desfici ingent a dintre, La natura supera la basarda, etc. El següent conjunt poètic porta com a títol "En terra roja". I
Entre fangs, en terra roja de suors acaronades,
ix un estel que ens acompanya cap a infinites
dissorts en època de primavera.
L'horta s'endinsa enllà amb sort inerta.
Univers! Plany! Ombra,
en un mar de sols, s'alimenta l'entranya de la terra.
Il·lusió i caliu, i el somriure d'un xiquet que escolta
el so del vent que aparta les malíccies amuntonades
en un riu sense gaires galivances.
I amb fang pinto el terra i dissenyo
un món de fantasia, amb ulls d'infant
i enginy humà que silencia els mals dels astres.
II
Conec eixe racó d'un món melòdic
soterrat en un somni de roses blaves.
Què és el so de la nit?
Un lligam d'estels encelats que il·luminen l'aire.
Una fragància de primavera que alerta l'esperit.
Un rogall de sons silvestres i elegants.
Recordo un temps d'un poble reconfortat
que saltava el silenci en dies plaents,
exhorta nit de fragància càl·lida.
I així en eixe món el triomf del cor,
l'elegància humida del capvespre,
aldarulls humans en dies tendres.
III
Canons de dubtes envaeixen un món
ben nostre que acarona la cultura
de l'ésser propi, la llengua ancestral
que neix amb la innata presència
del llenguatge. Mots d'encís
que abracen la natura de la terra.
I el so del llemosí s'endinsa
en l'esperit personal i és emblema
de la història i plasma sentiments a mils.
I l'esplai del parlar dels iaios
i dels xiquets que fan els sons
que la natura els deixa i encamina.
I enraona la terra amb llengua
de terres primes, a Monòver, a Elna,
Formentera...i tantes altres.
IV
És l'atzar la força innata del destí.
Un joc d'acer que ens guia per camins de pedres
eixutes, carrerons amb eixida d'obstacles.
Sabem viure la nit amb perfecte silenci
d'ombres que acaronen bressols plens de vida.
Sabem entendre els mals sincers que empenyen
precipicis i ruïnes eternes acumulades.
Cridem pau al dany estès en paranys
amb metralla malicciosa que engendra sang.
Cridem a la xerrada inerta d'un món de plany,
que no entén el crit escalfat d'un vespre d'estiu.
I al company d'aquí li aporto pau amb paraules.
i a l'amic d'allà li entenc el llenguatge de sons austers.
|
Categoriesper un desenvolupament diferent, cap transvasament. "Nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar". Comentaris sobre el meu poble, al qual impediren ser municipi injustament.
aquest és un BLOC EBRENC per parlar de l'esport català, del Barça i de la Unió Esportiva Campredó. per defensar les seleccions nacionals catalanes. articles ideològics, basats en la defensa obrera i la lluita contra qualsevol discriminació per tipus racial, social o sexual l'Araceli, la Rosa i el Guillem la història que hem construït els campredonencs i les campredonenques, els catalans i les catalans, la gent d'arreu del planeta. Independència nacional dels Països Catalans. Cròniques sobre literatura ilercavona (Ebre-Matarranya, Maestrat) Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic. poemes ilercavons d'abans i d'ara el sexe és salut i els blocaires el practiquen Respectar les opcions sexuals de tothom. No discriminar ningú pel color de la seua pell o la seua procedència.
Els meus enllaços
BLOCS AFINS
BLOCS ANTIHOMOFòBICS
BLOCS CAMPREDONENCS
BLOCS D'AFIRMACIó CATALANA I DE COMBAT
BLOCS DE CATALANS RESISTENTS A LA FRANJA DE PONENT
BLOCS DE CATALANS RESISTENTS A LES ILLES BALEARS I PITIüSES
BLOCS DE CATALANS RESISTENTS AL PAíS VALENCIà
BLOCS DE LLENGüES ESTRANGERES
BLOCS D'INFORMACIó I REFLEXIó POLíTICA
BLOCS EBRENCS
BLOCS LITERARIS
CLUBS ESPORTIUS NACIONALS
EDITORIALS ILERCAVONES
EM TROBAREU A:
ENSENYAMENT I FORMACIó
ESCRIPTORS DELS PAïSOS CATALANS
ESTUDIS ARQUEOLòGICS I HISTòRICS
FORMACIONS POLíTIQUES NACIONALS
GRUPS MUSICALS EBRENCS I CATALANS
INFORMACIó PERIODíSTICA DELS PAïSOS CATALANS
LA CATALANITAT ARREU DEL MóN
MISCEL·LàNIA DE POLíTICS CATALANS
PAïSOS CATALANS
PATRIMONI EBRENC
POBLES EBRENCS
PORTALS D'ESCRIPTORS EBRENCS
PORTALS LITERARIS EBRENCS
|
