Vicent Pellicer és el cantor del Port, del nostre, del de Caro a Beseit, que s'endinsa per Paüls, Alfara i Horta de Sant Joan. Fa uns anys escrivia emotiu poemes sobre aquest indret, amb el somriure dels esquirols com a emglema... Després ens ha obsequiat amb bellíssims llibres, amb gran qualitat narrativa i excepcional bellesa fotogràfica. S'ha convertit en una mena d'escriptor-retratista, amb imatge i lletra, d'aquest emblemàtic paratge natural ebrenc.
Ara ens obsequia amb una treballada exposició fotogràfica. S'inaugurarà demà al vespre, a les 20.30,  a l'EMD de Jesús i porta com a nom: "El port: al ritme de les estacions". El follet informatiu s'introdueix amb un poema made in Vicent: En el massís del Port, els boscos ufanosos, els barrancs laberíntics, les valls vastíssimes, els rius salvatges, les neus fecundes, els turons i les serralades encimbellades. Després, a l'interior, continua aquest text bellíssim: El vol senyorial dels poderosos voltors i de l'elegant àliga daurada; la presència solemne de la cabra salvatge..., encapritxen els ulls dels caminants i els conviden a passejar-hi.
Si mai som capaços de copsar que el Port ens observa, ens adonarem que som ben poca cosa, i que res no ens pertany; ni la vida, que se'ns escapa de les mans quan la mort truca a la nostra porta. És per això que la força de la mirada poderosa d'un entorn salvatge, molt sovint, ens sorprèn i ens deixa sense alè. Ho he dit un munt de vegades, i no em cansaré de repetir que el bosc té ànima, que coneix el llenguatge dels moixons, de la lluna, de la boirina que amaga les valls... el Port és un lladre d'amors! El Port és un paradís, un santuari, en què els boscos i la poesia juguen a rimar versos...
El poeta jesusenc ens resumeix el Port en quatre paraules belles. Demà, tornaré a col·laborar amb Vicent i recitaré en l'acte d'inauguració. Recitar al costat de 3 noies i escoltat per Vicent, el mestre de la recitació, de la boca del qual els poemes agafen tocs mítics... Demà, diada cultural gran al seu poble de Jesús, al seu costat imatge i poesia... a l'ombra allargada del Port... el seu amor natural... el  nostre cim d'il·lusions...

 Demà divendres, a les 19.30, tindrà lloc a la Biblioteca de Roquetes la inauguració de l'Exposició de dibuixos "De dins i de fora" de l'artista cubà, Osmy Moya Rodríguez, afincat a la població. Personalment, m'encarregaré de fer la presentació de l'acte, en el qual he de fer una petita dissortació dels lligams literaris de Cuba amb el territori ebrenc. Parlaré gustosament dels periodistes tortosins Josep Felip Vergez i Josep Mompou, que varen aconseguir esdevenir tota una institució a l'illa caribenca durant les darreres dècades del segle XIX, en època colonial. Vergez, en particular, va realitzar uns preciosos càntics a Catalunya i a la llengua catalana. La literatura cubana ha tingut representants d'un alt nivell, tant en poesia com en prosa.
Quant a l'artista en particular, Osmy Moya és nascut a l'Havana el 1985. Ha realitzat estudis elementals en Arts plàstiques al taller El Manero de l'Havana. Va cursar estudis de Tècnic superior en Arts Plàstiques a l'Acadèmia Nacional de Belles Arts San Alejandro. Ha col·laborat en diverses exposicions col·lectives a la Galeria el Castillo, i  al Centre d'Arts Plàstiques i Disseny de la capital cubana. Ha pres part en el projecte audiovisual "Dones de les Terres de l'Ebre".
Una altra jornada, doncs, carregada d'emocions, amb  un acte cultural de bon nivell que es realitzarà en el bonic marc de la Biblioteca roquetenca.

Aquests darrers dies he tingut la sort de poder viure  tot un seguit d'experiències força extraordinàries, sobre les quals els lectors i les lectores ja sabeu que m'encanta explicar aquí al bloc. Com ja havia anunciat, dijous la nit vaig ser l'encarregat de glossar la figura de Joan Cid i Mulet (Jesús 1907- Ciutat de Mèxic 1982) en motiu del seu nomenament com a fill predilecte de Tortosa a títol pòstum. Posteriorment, vàrem interpretar la lectura teatralitzada "Pretenen emmudir les veus", que havia elaborat Xavier Aragó, director del Grup de Teatre Planer de Santa Bàrbara, basada en les obres de l'intel·lectual catalanista jesusenc,  en la qual interviguérem Lluís Martin Santos, Clara Llinares, Xavier Aragó, Joan Vizcarro i jo mateix, que vaig ser l'encarregat de llegir la famosa carta que va escriure Joan Cid i Mulet el 1940 des de Perpinyà, i que va enviar a l'alcalde feixista de Tortosa, en la qual li comunicava on estava el patrimoni històric de la ciutat, la qual va ser estripada perquè estava escrita en català i provenia d'un roig. 
Divendres la nit vàrem tenir una extensa reunió del Grup de Suport a ERC de Campredó, que ens trobem en un moment molt dolç, amb molts fronts oberts que ens porta a un treball veritablement frenètic. La constitució de Campredó com a Entitat Municipal Descentralitzada és la nostra prioritat, i per això fem públic el nostre neguit per la lentitud que està portant el govern municipal.
Dissabte al matí, vaig ser entrevistat a Ràdio Ebre Cadena Ser per tal de parlar  sobre l'acte d'homenatge a Cid i Mulet, la qual ha estat retransmesa durant el matí d'avui. Sempre és un goig tenir una entrevista amb la periodista Sílvia Tejedor, atès que està molt motivada en la difusió de les lletres ebrenques.
Dissabte al migdia, vàrem ser convidats la meua dona i jo al tradicional dinar que ens ofereix el locutor i periodista, Conrad Duran, als col·laboradors de l'esmentada publicació gratuïta, que va tenir lloc a "La Braseria" de Bítem. Un dinar de la terra, a base d'all-i-oli, baldana, salsitxa i pernil salat, amb borraines com a postre. Un dinar com cal! Vàrem compartir taula amb el filòsof tortosí Enric Carbó, la novel·lista Paquita Aliern, la veterana escriptora costumista Cinta Llasat, i el columnista Alfons Garcia, una de les veus més sarcàstiques davant del panorama polític. A la nit, ens esperava la victòria blaugrana en el clàssic del futbol, on només van brillar els  colors  blau i grana.
Diumenge vàrem anar al també tradicional dinar del diumenge abans de Nadal , al qual ens conviden els amics Mike Murphy i Neus Colomé. Allí ens trobem amb altres professors d'anglès de les acadèmies The Irish School, Big Ben i la nostra, Nessie School of Languages. Vàrem tenir la també habitual conversa amb els amics Pep Pinyol, professor de català de l'IES Joaquim Bau de Tortosa, i Brian Cutts, professor d'anglès a The Irish School i company de lluites diverses.
Aquest dilluns, he assistit a una reunió amb la directora del CEIP Port Rodó, la professora del meu fill, i altres pares i mares, membres de l'AMPA, del Consell Escolar o el Consell Assessor de Campredó. Ens havíem citat amb la directora del Departament d'Ensenyament a les Terres de l'Ebre, Marian Rojas, i la sotsdirectora Rosa Vandellós, ja que hi ha diverses mancances al centre escolar. Una reunió, un xic tensa...
Després havia quedat amb el veterà poeta Gerard Vergés, un dels meus mites literaris, que m'ha fet obsequi d'un llibre que m'ha alegrat el dia, sobre el qual he d'escriure atentament en una propera ocasió. 
Ja arriba el Nadal i posarem una mica de tranquil·litat a la vida personal, que no és avorrida precisament.

PD. A la foto, el locutor radiofònic Conrad Duran.

 He manifestat en moltes ocasions la meua blocaddicció (una malaltia de les noves tecnologies que s'apega), la qual cosa em porta a seguir assíduament un bon nombre de blocs de la Catosfera,  a tirar endavant diferents diaris on line personals i ha col·laborar amb uns quants més.
A part d'aquest bloc que s'actualitza diàriament en dos ocasions, m'interessa difondre igualment el Nessie School (http://blocs.mesvilaweb.cat/Subirats), el qual hem especialitzat en el conreu e llengües estrangeres. Poemes i lletres,  (www.poemesilletres.blogspot.com), em va servir originàriament per ordenar  la meua obra poètica i de narrativa curta. Ara hi solc penjar articles literaris i poemes de nova creació. 
Quant a les meues col·laboracions, cal destacar les de Campredó templer (www.campredotempler.blogspot.com) en el qual incloc articles de promoció del patrimoni històric campredonenc, el qual ha sofert un interessant procés de restauració recentment.
Un bloc molt interessant és Cinema clàssics, http://cinema-classics.blogspot.com/, que col·laboro a tirar endavant amb altres blocaires ebrencs amb articles sobre  pel·lícules immortals que ens han colpit i que volem recuperar del pou de l'oblit. 
Enguany també hem obert un bloc destinat al centenari del naixement del poeta Roc Llop i Convalia,  www.rocllop.cat , que ens permet anar difonent les nostres activitats i enlairar la figura d'un gran poeta de l'exili, que narra la vida als camps d'extermini nazis. 
En el camp literari també col·laboro amb el Serretblog, http://serretllibres.com/autorsebrencs/, una eina extraordinària per anar difonent la nostra reació literària col·lectivament, gràcies a l'empenta d'aquesta màquina de fer cultura que és el llibreter Octavi Serret de Vall-de-roures (el Matarranya).
També solc enviar articles al web   Gaiebre, http://www.gaiebre.com/bloc/, per continuar donant  suport a la lluita contra l'homofòbia i a favor de  les llibertats sexuals  de tots els homes i de totes les dones.

 Fa uns mesos vaig redactar la secció Blocaddicte, en la qual vaig anar difonent tot  un seguit de blocs d'arreu dels Països Catalans que personament seguia i encara segueixo (Raül Romeva, Cóc Ràpid, Prendre la paraula, Joan Pinyol, Mònica Amorós, etc.) fins  arribar a un total de 50, amb una especial atenció per als d'autors/es ebrencs/ques i ebrenques. He de dir que va tenir un alt nivell de seguiment entre els i les blocaires i resta de lectors i lectores. L'Ebresfera s'ha convertit ràpidament en  un fenomen singular dintre de la Catosfera. Tenim blocs  emblemàtics que s'actualitzen amb molta freqüència: Tens un racó dalt del món, La Marfanta, El Basar de les espècies, Pere Muñoz, Bauen Blog, Manel Zaera, Jordi Perales, etc., i molts d'altres que van informant sobre temes ben diversos. Cal destacar molt especialment l'alt ús de la llengua catalana entre els i les blocaires de casa nostra, que ens permet difondre el fet que l'Ebresfera es fa gairebé íntegrament en català.
Avui he volgut endegar una nova  secció, l'Ebresfera parla, que em permetrà difondre alguns blocs nous, o comentar alguns posts d'altres diaris on line que s'escriuen a les nostres comarques. He volgut començar precisament  amb la difusió de blocs que tiren endavant alguns fidels lectors d'aquest bloc, que m'han permès una gran interacció amb ells i entaular una amistat virtual.
"Benvingut al paradís" http://www.lluket85.blogspot.com/ és el diari personal del jove Lluc Ulldemolins d'Alcanar, amb el qual m'uneix ideologia i amor per la nostra cultura i la nostra terra, també pel Barça. Està força ben escrit, i narra temes concernents a problemes ecològics a les comarques centrals dels Països Catalans, lluita per la llengua, temes futbolístics, etc. 
"Terra de l'Ebre" (http://terradeldelta.blogspot.com) és el bloc d'Òscar Cavero, òbviament,  de la Cava, i estudiant de l'ESO al col·legi Sagrada Família de Tortosa. Està escrit de manera original amb l'ús de llenguatge del carrer i amb ortografia un xic caòtica que li dóna un to simpàtic, tot i que jo sóc partidari de redactar el català amb correcció, fins i tot dintre d'un ambient distès. De fet, en els darrers posts ha canviat una mica d'estil. També mostra una gran passió per les coses de la terra i s'actualitza amb notable freqüència.
Al bloc d'Adam Deosdad, estèticament bonic, Roquet de Deltebre, http://roquetdelta.blogspot.com/, ja li vaig dedicar un apartat del blocaddicte. És militant d'ERC en aquesta població del delta, i sol fer comentaris de tipus històric i polític, posicionant-se en tot moment a favor de la cultura i la nació catalana.
Aquests tres joves s'han incorporat amb força a l'Ebresfera i l'ajuden a eixamplar. Crec que era de llibre començar amb ells, ja que  m'alegra moltíssim haver-me convertit en un referent per a ells.

Novament aquest diari personal on line es troba en un dels primers llocs del rànquing bloguzz  quant a blocs en català, concretament en la segona posició, d'un total de 785 blocs analitzats. Que consti que és únicament una curiositat per  fer esment, res que consideri especialment important! El primer lloc l'ocupa  El Faristol, mentre que darrera el meu es troben tres blocs que segueixo diàriament:  Xavier Mir, Raül Romeva i Tens un racó dalt del món, del prioratí Jesús M. Tibau. Fa uns mesos vaig ocupar la primera posició durant uns dies i vaig demanar al blocaire Jaume Llambrich que indagués quins criteris seguien per aquesta mena de classificacions, i ens va fer saber que seguien criteris comercials sobre la influència que podies tenir en un públic potencial. 
Hi ha molts altres rànquings (classificacions) que atorguen puntuació a molts blocs de l'Ebresfera i de la Catosfera. 

De ben segur que recordaré l'edició d'avui del setmanari Mes Ebre ja que m'han dedicat l'espai el Crack de la setmana, la qual cosa m'ha fet òbviament molta il·lusió. En aquesta secció del setmanari s'ha de respondre una sèrie de preguntes distretes sobre els menjars preferits,  el sexe,  el futbol i rock&roll si cal. En el meu cas han incidit en preguntes de caire polític, reivindicatiu del meu poble i també sobre el treball literari a les comarques centrals dels Països Catalans, que és el que resumeix la meua activitat pública. Posen al davant dels i de les lectors/es una entrevista gens convencional, la qual m'he passat bé  responent-la. 
Habitualment envio articles a aquest setmanari gratuït que surt dimarts i divendres, molts dels quals incloc com a posts en aquest bloc. Podeu trobar l'apartat del Crack en el següent enllaç http://www.diarimes.com/arxius/006ebre.pdf i ja em direu què n'opineu de les respostes. Com sempre, no em tallo la llengua. El meu no és la prudència precisament ni aconseguir que les meues opinions passin desapercebudes!!!.
Durant els darrers mesos he tingut un seguit de reconeixements molt emotius que em fan sentir com en un núvol: a l'abril, vaig impartir la conferència del dia de la República catalana a petició de la Federació de l'Ebre d'ERC; al maig vaig llegir el manifest de la Plataforma en Defensa de l'Ebre en la manifestació antitransvasista d'Amposta, tot un honor; al juny em van atorgar el premi Un riu de llibertat per part de l'Associació de gais i lesbianes de les TE, pel meu suport a aquest col·lectiu; al juliol em van encarregar la realització del pregó de les Festes Majors de Campredó; a l'agost, el periodista Xavier Garcia em va incloure dintre de la secció Homenots del sud, amb un emotiu article al diari El Punt; i ara a l'octubre aquest Crack del Mes Ebre, que em fa sentir molt satisfet de la tasca realitzada durant tot l'any.

A causa dels meus estudis literaris sobre la renaixença de l'ús del català a les comarques centrals dels Països Catalans entre 1878 i 1938, he seguit amb força interès l'obra de tot un seguit de clergues  intel·lectuals de les comarques ebrenques que varen tenir un paper preponderant culturalment a principis del segle XX:  Joan Baptista Manyà (Gandesa), Tomàs Bellpuig (Tortosa), Joaquim Garcia Girona (Benassal) i Eloi Ferrer (Benassal), entre altres. Tots ells varen ser grans homes de cultura, que varen fer de la catalanitat una de les essències  de la seua vida, al costat  de les seues creences religioses que marcaren el seu tarannà i la seua vida, òbviament.
En el post d'avui, amb el record d'aquests grans homenots de lletres i de fe, voldria  fer esment de diversos capellans actuals que tenen afeccions ben singulars, que els permet tenir una vida pública molt activa, la qual cosa  compaginen a la perfecció amb la seua activitat parroquial.  
Començarem amb  Mn. Josep Enric Reverter, natural d'Amposta, conegut en els àmbits musicals com a Pare Jonny. El veiem a la imatge amb el seu aspecte "retxut" que l'allunya de la imatge d'un capellà convencional. Ha enregistrat diversos CDs, i compagina la seua feina com a rector amb els seus recitals de rock. La guitarra és la seua arma religiosa i musical a la vegada.
 Darrerament els mitjans de comunicació s'han fet ressò de Mn. Jordi Tomàs, natural de Masdenverge (Montsià) i rector de la Fatarella i de Villalba dels Arcs (Terra Alta), que vesteix la camiseta de l'equip de futbol de la Fatarella en qualitat de defensa central. Abans de fitxar per aquest equip va posar com a condició que si la parròquia el requeria no podria jugar el partit corresponent, per exemple, cas que hi hagués un enterrament diumenge la tarda. En una entrevista comentava una curiositat: de vegades sentia renecs contra ell per la seua qualitat de capellà, per tal de posar-lo nerviós. Ens és fàcil d'imaginar el dia que pega una patada a un jugador rival allò que les seues orelles deuen de sentir!!!
Per últim, òbviament, he de escriure sobre  Mn. Víctor Cardona, rector de Campredó (Baix Ebre) i fill del Forcall (Els Ports), amb el qual col·laboro en moltes activitats culturals, ja que ha revolucionat veritablement la lluita campredonenca per la dignificació del patrimoni medieval local. És un xicot que tot ho pensa, i mira que és xicotet d'alçada!!!
Tres rectors joves que s'interessen per les coses espirituals (sense les quals no serien bons capellans vocacionals) però que no deixen de banda les seues afeccions mundanes, que els permet romandre colze a colze amb la gent de peu.
Conscient que la meua forma d'entendre la societat és força diferent al de l'església, no em costa gens però reconèixer el paper d'aquests tres capellans o d'altres persones que pensen diferent a mi.

La força dels blocs rau bàsicament en la interrelació entre l'autor i els lectors y les lectores que permet poder entrar en diàleg amb qualsevol persona interessada en el tema en qüestió. Ja he expressat en nombroses ocasions el fet que estic molt satisfet del nombre de visites que està tenint aquest diari personal on line, així com per la fidelitat que demostren moltes persones que el llegeixen gairebé diàriament. Avui justament hem arribat als 2000 comentaris. He de dir que m'ha fallat una cosa: volia anunciar que estàvem en 1999 per tal de donar la possibilitat a algú de ser el 2000, però jo mateix he contestat dos comentaris aquest matí i he passat la ratlla. Què hi farem!
A hores d'ara tinc penjats al bloc 1261 posts, amb la qual cosa el nombre de comentaris és força superior al d'entrades. No cal dir que els posts sobre temes polítics i independentistes compten amb  molt més seguiment i fervor, mentre que els literaris reben menys comentaris, òbviament, tot i que les aportacions  solen ser molt profitoses.
He d'agrair, òbviament, tots/es aquells/es que hi feu aportacions. Només faré esment d'aquells/es que em vénen al cap, perquè són els qui més sovint hi participen: amics ebrencs com Brian Cutts, Jesús M. Tibau, Jaume Llambrich, Carles Pasqual, Gustau Moreno, Oriol Gracià, Albert Guiu, Miquel Esteve; joves independentistes ebrencs com Lluc (Alcanar), Òscar i Adam (Deltebre), Oriol (Amposta); d'altres d'arreu dels Països Catalans com Roger Prims (Vallès), Joan Pinyol (Capellades), Moisès Martí (Artesa de Segre), J. Vicent Montesinos (Llíria), J. Manel Sansalvador (Sarrià de Ter), Janet Recasens (Barcelona),  Mònica Amorós (Sant Joan Despí),  i tants d'altres. No puc deixar de fer esment d'en Morigan, ja que  les ferotges discussions dialèctiques que portem  distreuen el personal d'allò més.  És que això de ser català o espanyol enlaira sentiments tan diferents i oposats!!! També amb el jesusenc JB, tot i que amb ell són menys fortes les discussions ja que m'uneixen més ideals.
No cal dir que el seguiment que estic tenint m'encoratja a la tasca blocaire diària (és el meu compromís diari amb els i les lectors/es) per  continuar  parlant de catalanitat, de Campredó, de literatura, del Barça, de sexe, de tolerància sexual, dels xiquets, i de tot allò que em motivi, la qual cosa és la veritable raó de ser d'un bloc.

 L'Alcalde d'Ascó (Ribera d'Ebre), Rafel Vidal, va realitzar unes controvertides declaracions a la premsa la setmana passada en les quals no descartava la possibilitat d'instal·lar un cementiri nuclear a la població, la qual ja compta amb dos centrals nuclears des dels anys 1980 dissortadament. El blocaire Àngel Fernàndez, del bloc Alego, ha proposat als membres de l'Ebresfera que realitzéssim una campanya blocaire contra la instal·lació d'aquest cementiri no tan sols a les Terres de l'Ebre, sinó enlloc de Catalunya seguint la resolució 150/VIII del Parlament de Catalunya, ja que al nostre país no pot instal·lar-se un ATC (cementiri nuclear de totes les nuclears). També ens fa saber les següents notícies aparegudes a la premsa sobre aquesta notícia:

Ascó no es tanca al cementiri nuclear,
 L'Ajuntament d'Ascó no descarta aspirar al cementiri nuclear,
 Ascó estudia acollir també el cementiri nuclear,
L'alcalde d'Ascó estudia si el municipi presenta la candidatura per acollir el cementiri nuclear,
 L'alcalde d'Ascó no descarta la candidatura del municipi per acollir el cementiri nuclear,
COMUNICAT DE PREMSA: SOBRE LES DECLARACIONS DE L’ALCALDE D’ASCÓ POSTULANT-SE COM A CANDIDAT PER ACOLLIR EL CEMENTIRI DE RESIDUS RADIOACTIUS 

" NO AL CEMENTIRI NUCLEAR"

A Campredó, l'any 2000 des de l'associació Soldevila vàrem fundar la Colla Jove de Grallers, la qual cosa va suposar tota una fita per al nostre poble  ja que recuperàvem la tradició musical que hi havia hagut als anys 1950. Primerament, amb tres afeccionats(Josep Príncep, Enric Climent i Joan Mulet, tocaven mandúrria i guitarró),  que acompanyaven la rondalla dels tradicionals cantadors de jota i després amb la formació de "Els drinker's", un grup musical dels feliços 1960. Quan encara feia molt poc que ens havíem constituït, vàrem aconseguir enregistrar una cançó, "La jota de Campredó", que es va incloure dintre del recull "Recapte de sons" que agrupava 20 formacions de gaiters, dolçainers, grallers i tabaleters del territori. Vaig gaudir de debò durant aquest temps amb el contacte directe amb l'ambient de la música tradicional, amb l'assistència a nombroses trobades de grallers arreu del territori, durant uns anys en què va haver-hi un autèntic auge quant a constitució de nous grups.  Recentment, en un programa radiofònic de Lletres Ebrenques dedicat a Aldover, que s'emetrà durant l'octubre, vàrem incloure diverses cançons de l'esmentat CD "Recapte de sons", per tal de recordar una entranyable poesia de l'històric poeta Joan Torné i Balagué (Lluís del Montsià) dedicada a "La dolçaina d'Aldover", un dolçainer que solia acompanyar les  Festes Majors ebrenques.
Celebro òbviament l'èxit del Tradicionàrius, que se celebra a finals d'agost a l'Hort de Cruells de Roquetes, així com aplaudeixo la idea d'instaurar una escola de cantadors en aquesta vila, la qual seria extremadament positiva  per a la difusió del folclore ebrenc. Igualment,  celebro l'èxit de grups com "Quico el Cèlio, el noi i el mut de Ferreries",  "Terrer Roig " o  "Pepet i Marieta" arreu dels Països Catalans, que estan aportant un grau important  de modernitat al nostre folclore. No cal dir que el fet que "Obrint pas", un dels grups estrella del rock català, des de València estant hagi incorporat  la dolçaina com a part primordial de  la seua música va ser un pas importantíssim per a la difusió  d'aquest instrument  nostrat.
A Catalunya el ball considerat com a "nacional" és la sardana. En tots els països, normalitzats i no normalitzats,  sol haver-hi un ball regional que els condicionaments històrics i polítics li fan agafar la dimensió de nacional. En els països normalitzats ningú no s'escandalitza per aquest fet i ningú no el qüestiona. En les nacions no normalitzades com  la nostra, en canvi, sovint es qüestionen  símbols nacionals i  s'arriba a considerar-los incongrüentment com una imposició. La sardana, nascuda a l'Empordà i àmpliament difosa pel Rosselló i per l'àrea d'influència de Barcelona, té llargues arrels igualment al territori ebrenc. Als anys 1930, hi havia cobles sardanistes a Sant Carles de la Ràpita, Tortosa, Ulldecona i Amposta, i es feien campanyes de difusió  d'aquesta dansa  per nombroses pobles (hi havia molts seguidors en molts pobles de la Terra Alta i la Ribera d'Ebre). Va comptar amb nombrosos adeptes entre els quals la gent vinculada al setmanari "Vida Tortosina" i a l'associació "Palestra" que s'adheriren al Foment de la sardana. Un dels intel·lectuals que va encapçalar l'organització d'aquests aplecs va ser el centenari Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1982), que va composar una bellíssima poesia, La dansa de l'amor, que va incloure al seu recull Roses Blanques (1934) i va rebre grans elogis per part de l'historiador tortosí Manuel Beguer, director de la revista La Zuda.
 "És la dansa catalana,/ la sardana,/ la nostra dansa millor,/ puntejar-la/ és estimar-la/ com la dansa de l'amor.../ Quan la plaça riallera/ - un matí de primavera -/ la sardana veu ballar, i dolçament la tenora,/ riu i plora/ amb l'encís del seu cantar./ Quan les mans formen rotllana/ i es va endolcint nostre cor/ per ballar-ne la sardana/ que és nostra dansa millor,/ i l'orgull de nostra raça/ sura per damunt la plaça/ com una cançó d'honor,/ i els ulls blaus d'una nineta/ al blau del cel fan tristor,/ sentim dintre nostres venes/ com es trenquen les cadenes/ i s'eixampla nostre cor./ Quan els fadrins de la vila,/ mentre la lluna vigila/ senten neguit per ballar,/ I la nit flairosa i bella/ s'obre com una poncella,/ que és la mel del poncellar,/ que és dolç sentir la cançó/ que la tenora desgrana/ teixint-ne una filigrana/ amb el punt de la sardana/ que és nostra dansa millor./ Ballem, catalans, que la sardana,/ n'és la dansa de l'amor...".
El franquisme va arraconar aquest  ball i la resta de tradicions catalanes, i aquest arrelament territorial es va anar diluint. No oblidem però, que també va quedar en no-res l'ús de la dolçaina, la gaita i la gralla, que no s'han recuperat fins entrat els anys 1990. Actualment a les Terres de l'Ebres hi ha algunes cobles que s'especialitzen en la dansa més bella de les que es fan i desfan. A Tortosa fa molts d'anys que es realitzen jornades sardanistes i a Amposta hi ha una ballada important durant la tarda-nit de l'11 de setembre, la qual  està molt arrelada entre la població i rep una assistència veritablement massiva, la qual cosa pot sorprendre pel fet de ser una vila allunyada de l'eix Rosselló-Empordà,  el bressol sardanista. Molts ampostins i moltes ampostines acudeixen a la plaça del mercat, així com gran quantitat d'ebrencs d'arreu de les 4 comarques, que ja consideren aquesta com la cita sardanista ebrenca ineludible. No puc entendre que algunes veus  considerin aquesta ballada com una mena d'ofensa. Seria criticable si es volgués implantar la sardana com a ball regional ebrenc, però no és el cas. Evidentment que la jota també podria i hauria de representar Catalunya, no només durant la Diada sinó tot l'any. Però no deixa de ser normal que es cregui oportú organitzar ballades de sardanes en un dia tan important per al país. A més, és ben paradoxal que aquestes veus passin per alt que es toquen Pas dobles o  ranxeres a les vetllades nocturnes de la festa major, balls molt populars que no són ebrencs, amb els quals la gent gaudeix d'allò més. Les cases  regionals d'arreu de l'estat promocionen també els seus balls a casa nostra, flamenc o jota aragonesa, i molts cops són objecte d'¡nvitació a les Festes Majors, com ha estat el cas de Campredó durant els darrers anys. A mi, el flamenc és un tipus de música que no em diu res, mentre que és del meu gust la jota aragonesa. Enguany al poble van portar un grup d'Havaneres i el cantador de jotes tortosí Joseret. No qüestionaria mai que es convidi algun cop diversos grups folclòrics! I tornem a donar voltes al tema de la normalització, ja que només es qüestiona els símbols  dels dèbils, i s'accepta els dels qui veritablement manen i imposen llengua, cultura i símbols.
Ens cal felicitar tots plegats de la qualitat de moltes  colles de dolçainers, grallers i gaiters del territori (gosaria dir que de les millors dels Països Catalans), malgrat que en els darrers anys han desaparegut alguns grups. La Colla Jove de Dolçainers de Tortosa, Els Gaiters de l'Aguilot de Tortosa, els Grallers de Jesús, els Grallers  de Roquetes són exemples de colles emblemàtiques del territori que potencien la música nostrada i deixen el panorama musical ben alt. D'altra banda, la jornada sardanista a Amposta té una salut envejable amb la gran participació ciutadana que rep any rera any.  

PD. A la imatge, els Grallers de Jesús, un grup puntal de la música tradicional ebrenca.

 El creixement de l'Ebresfera (col·lectiu blocaire ebrenc) sembla veritablement imparable. El dinamisme de molts dels seus impulsors porta a l'obertura constant  de nous blocs i a la programació d'interessants activitats durant tot l'any. La darrera novetat significativa és el bloc Cinema clàssics, http://cinema-classics.blogspot.com/, que han iniciat 4 intrèpids blocaires (Gustau Moreno, Jaume Llambrich, Emili Nieto i Joan Carles Prats), per tal de cobrir una temàtica no gaire difosa a través de la xarxa a les Terres de l'Ebre, la del setè art. Personalment, també col·laboraré amb aquest interessant bloc. La següent és la meua primera entrada  de crítica cinematogràfica (sobre pel·lícules amb més de 5 anys d'antiguitat), amb la qual voldria recordar l'importantíssim paper que va jugar en el cinema estatal durant dècades el cinematògraf tortosí Rafel Julià Sàlvia, que va dirigir veritables clàssics de la pantalla gran com: "La Gran familia", "La tonta del bote" o "Manolo, guardia urbano". Precisament enguany fa 50 anys de la inauguració d'una històrica pel·lícula, espill de l'Espanya ye-ye, "Las Chicas de la cruz roja", que va tenir una gran repercussió i un gran èxit de taquilla.

LAS CHICAS DE LA CRUZ ROJA

El 6 de novembre de 1958 s'estrenava a Madrid "Las Chicas de la Cruz Roja", la pel·lícula més exitosa de la llarga carrera cinematogràfica del director Rafel J. Sàlvia. Nascut a Tortosa, es va distingir com a poeta als anys 1930 quan, encara amb una edat molt jove, dirigia el setmanari catalanista "La Veu Comarcal" (portaveu de la Lliga regionalista) i aconseguia ser guardonat als Jocs Florals de Tortosa de 1935. Sàlvia aconseguia exemplaritzar la idea de l'Espanya ye-ye, a partir d'un argument molt senzill, típic del cinema estatal de l'època, que va captivar l'audiència i va omplir a vessar les sales de cinema d'arreu de l'estat.
Concha Velasco i Tony Leblanch, dos veritables històrics del cinema estatal,  van ser els protagonistes principals d'aquesta comèdia que deixava enrera el característic cinema de postguerra, marcat per l'alta influència ideològica del règim, i s'obria cap a l'Europa del bikini, els texans i els cabells llargs i despentinats.
Ens trobem davant de la ingenuïtat de quatre noies de diferents procedències socials, que s'uneixen com a voluntàries el dia de la Creu Roja, per passejar per Madrid  la típica bandereta, i són festejades per uns nois moderns (però innocents) que pretenen seduir-les amb els seus encants. Totes quatre aspiren a tenir una relació sentimental exemplar per poder formar una família. L'humor és sempre present i guia l'argument d'una història quotidiana que va distreure joves i més grans durant dècades.
Aquesta pel·lícula va comptar també amb la col·laboració musical d'Augusto Algueró, un dels compositors estrella del moment.  Sàlvia indubtablement pretenia dotar la ciutat de Madird d'una visió cosmopolita com a via per sortir del jou i donar la benvinguda als aires rebels que arrribaven lentament de l'altre costat dels Pirineus. Era un esforç de modernitat que havia de portar al lluiment de la vida urbana, davant d'un món rural encara endarrerit i amb altes cotes d'analfabetisme. És una pel·lícula encara recordada per tots els amants del cinema, ja que apostava per la modernitat i pel desacomplexament ciutadà.

El bloc informatiu per excel·lència de les Terres de l'Ebre, La Marfanta (www.lamarfanta.blogspot.com), ens informava fa uns dies del fet que el periodista Jordi Trilla, fill de Benifallet (Baix Ebre), ha estat nomenat  nou cap de premsa d'ERC, per tal de coordinar les difícils relacions entre el partit i els mitjans de comunicació (tan parcials al nostre país, la majoria dels quals gairebé semblen periòdics de partit). Jordi Trilla va ser company de classe durant els quatre anys de batxillerat i COU a l'institut Joaquim Bau de Tortosa, que encara porta el nom d'un exministre  i exmembre del Consejo del reino del règim feixista. El seu nomenament em va portar d'immediat diverses idees en ment, apart d'alegrar-me'n personalment que un ebrenc vagi fent una interessant carrera periodística des de Barcelona estant.
I vaig recordar precisament un acte de presentació l'any 2002 de la meua novel·la Tomàs Serra, al Casal de l'Hort de Cruells de Roquetes, durant el qual el presentador de l'acte, Sisco Ollé (actual regidor de cultura de Roquetes), va fer esment que alguns companys d'institut formàvem una mena de generació literària, ja que sortosament  havíem aconseguit publicar a una edat molt jove, la qual cosa era ben remarcable a les nostres terres. Entre els companys de curs que ens havíem dedicat al món de les lletres estava l'esmentat Jordi Trilla (aleshores director del Canal 21, emissora ebrenca, i del setmanari L'Occidental), Lluís Martin Santos (poeta i exregidor de cultura de Tortosa), el mateix Sisco Ollé (coautor de Terres de l'Ebre, terres d'oli), i jo mateix, que acabava d'endegar la meua faceta literària amateur.  
 Amb Lluís Martin Santos (nom igualment d'un gran escriptor castellà, autor de Tiempo de silencio), vaig tenir una estreta relació a nivell polític quan era regidor de Tortosa, i jo representava ERC al Consell Assessor de Campredó. Recentment hem tornat a col·laborar culturalment en el marc del centenari de Joan Cid i Mulet.
També m' han vingut en ment vivències d'institut,  quan tiràvem endavant entre alumnes i professors la revista Som-hi, que va ser la primera publicació en la qual vaig incloure un article. A més,  tots quatre hem tingut una vinculació, amb més o menys grau d'integració, amb ERC. Per a mi les sigles no són gaire importants, en canvi sí que vull remarcar l'ideari catalanista que ens ha unit a tots quatre.
El curs 1984-85, en què cursava COU, em va marcar moltíssim ideològicament ja que vaig endegar la meua militància dintre de l'àmbit independentista, ideologia que m'ha acompanyat al llarg dels anys.
Ja que parlo de companys d'institut, no puc deixar de fer un esment molt especial  d'Àlex Castells. Natural de Santa Bàrbara (Montsià), va aconseguir fer  una extraordinària carrera musical que el portà al Japó i a tocar amb orquestres importants d'arreu de l'estat. Malauradament, una malaltia greu l'impossibilita de continuar tocant, i de gaudir de la seua veritable vocació: la música, i la trompeta. Ell va ser el meu millor amic durant aquests anys que en aquest post tan a gust he recordat.

PD. La primera foto és de Jordi Trilla, la segona de Sisco Ollé.

Va de Bloc - Emigdi Subirats i Sebastià

La Janet Recasens http://rondallesdelavoradelfoc.blogspot.com , una barcelonina enamorada de les Terres de l'Ebre i seguidora d'aquest bloc, m'ha dedicat un post d'elogi que realment li agraeixo ja que tenir seguidors tan fidels encoratja de debò. El text és el següent:

Vull iniciar aquesta secció de “Va de Blocs” parlant del de l’Emigdi Subirats. Cap al 2004 vaig començar a escoltar per Internet l’emissora municipal de Roquetes, “Antena Caro”. M’agrada perquè em manté amb una certa actualitat d’allò que es cou per terres ebrenques i a més a més, puc escoltar la seva parla sobretot amb les entrevistes a diverses persones del territori.El que ja no recordo és el dia que vaig descobrir un espai dintre del programa “A Micro obert” que es titulava “Lletres ebrenques” i que presentava l’Emigdi Subirats. M’hi vaig enganxar. En aquells moments no sabia qui era l’Emigdi, però la seva intervenció a “Lletres ebrenques” tenia aquell gust que tenen les coses ben fetes, ben treballades i, com ja he dit abans, em vaig enganxar al programa. Gràcies a la feina que ha anat fent l’Emigdi vaig saber que al meu país havia existit un home com el Joan Cid i Mulet ¿Com és que un home així va quedar tan oblidat durant la que jo anomeno segona Renaixença catalana als anys vuitanta? Visito el seu bloc molt sovint perquè és un bloc que m’il·lustra. Parla de literatura, del seu poble Campredó, de la seva família, de respecte a les persones, de política, del país, de la llengua, i de moltes més coses. El veig com un home lluitador, reivindicatiu i molt respectuós amb tothom. L’Emigdi vingué a Barcelona per participar en un homenatge conjunt a l’Artur Bladé i a Joan Cid que es feia a l’Ateneu.Vaig escoltar atentament tot allò que s’explicà a la taula i, en acabar, l’Emigdi llegí poèticament la cançó de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, “De la Terra de l’Ebre, (D.O.)”, una lectura fantàstica que em posà la pell de gallina.

Ja tenim el setembre aquí i, amb ell, la tornada a la normalitat laboral. He tingut un estiu realment intensíssim, ja que he estat realitzant la traducció a diversos idiomes de la web de turisme de la Diputació de Tarragona a les Terres de l'Ebre, la qual cosa ha estat una feinada immensa, que ha requerit la màxima concentració i interès. Entre les feines literàries de l'estiu també ha estat la realització de la Guia de Lectura de l'amic escriptor Jesús M. Tibau, que he realitzat conjuntament amb la meua dona, Araceli, i que m'ha obert un estudi literari molt interessant, al qual espero donar-li continuïtat amb l'anàlisi d'altres escriptors i escriptores.
Malgrat la feina, també he tingut temps per a l'oci durant els mesos estivals. Hem passat una setmana de vacances a la Catalunya del Nord i a la Costa Brava, amb l'Araceli i els xiquets. Vam poder gaudir d'uns dies a la bellíssima Villafranca de Conflent, envoltats de muralles i presidits per l'impressionant Fort Libèria. Vàrem poder viure, encara que fos de passada, l'ambient extraordinari de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Comflent, a la qual feia uns quants anys que no hi acudíem (cinc, concretament).
També he pogut realitzar algunes lectures, que comentaré properament. Recomano a tothom la novel·la Neopàtria, d'Hèctor Bofill, per la gran capacitat narrativa de l'escriptor i per moltes de les anàlisis ideològiques que hi inclou.
La tardor es presenta carregada de projectes literaris i culturals, que aniré explicant en posts posteriors, com tinc per costum de fer. Durant les properes setmanes m'he de dedicar a difondre el meu darrer llibre: "Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà", que presentàrem a Miravet a finals de juliol, treball guanyador del XIII premi d'assaig Artur Bladé i Desumvila. D'aquí un parell de setmanes tornarem a posar en marxa el programa radiofònic Lletres Ebrenques, d'Antena Caro Roquetes, per la qual cosa ja m'he de posar en contacte amb tot un seguit de literats ebrencs i d'arreu dels Països Catalans. L'any passat vàrem consolidar el programa en comptar amb la presència de grans escriptors com: Joan Pinyol, Marta Pessarrodona, Luca Scala, Josep Sebastià Cid, Emili Rosales, Genís Sinca, Joan-Elies Adell, Sam Abrams, etc.
Avui torno a la feina blocaire, carregat de piles, i amb l'ideari intacte. M'agrada explicar coses personals i familiars, la meua quotidianeïtat, perquè m'interessa transmetre una visió global de mi mateix. Ja he dit en altres ocasions, i parafrejant l'amic i eurodiputat Raül Romeva, el bloc per a mi no és una cosa més, sinó una mena de compromís diari que em permet expressar les meues inquietuds i la meua visió personal de les coses.
No cal dir que prompte continuaré escrivint les meues reflexions sobre la situació actual de la política catalana,  la qual, com tots aquells que em seguiu o em coneixeu, em deprimeix veritablement. També parlaré del Barça, una de les meues altres passions, encara que avui no sigui el millor dia.