L'Ajax d'Amsterdam ha estat històricament un dels equips més estimats pels afeccionats barcelonistes. Són moltíssim els lligams amb aquesta històrica entitat, que ha estat campiona d'Europa en nombroses ocasions. Vénen des de l'any 1973 amb el fitxatge de Johan Cruyff pel Barça. Jo era un xiquet de 6 anys i em vaig entusiasmar amb l'equip aquell temporada històrica en què la Cibeles va fer cinc tocs ja que estava de dol després d'aquell extraordinari 0-5. Em vaig arribar a aprendre de memòria els resultats de tots els partits de la temporada. Encara recordo aquella històrica plantilla: Sadurní, Rifé, Torres, Migueli, De la Cruz, Asensi, Juan Carlos, Marcial, Cruyff, Rexach i Sotil. Un dels puntals de la defensa, el sevillà Gallego, va romandre lesionat bona part de la temporada.  L'entrenador també estava estretament lligat a aquest equip dels Països Baixos, Rinus Michels (l'home de ferro). L'any següent arribà Johan Neesquens, que va eixamplar encara més la relació futbolística catalano-holandesa. Nesqueens va ser molt estimat durant anys pel seu caràcter afable i perquè ho donava tot al terreny de joc.
A finals dels anys 1980, l'Ajax va tornar a ser un equip admirat per tot el continent amb la presència d'estrelles de la talla de Van Basten, Rijkaard i Gullit, que el convertiren en un dels grans d'Europa novament. Anys després, els germans De Boer (gens estimats a casa nostra), Overmars, Litmane, o el tècnic Louis Van Gaal ("tu eres muy malo"), tornaren a teixir la teranyina que ha unit històricament Amsterdam i Barcelona.
Ara l'equip holandès ha fitxat Oleguer Presas, el defensa de Sabadell que admiro per la seua gran personalitat i per la manera tan digna amb què ha portat la seua catalanitat. L'Ajax ha entrat una miqueta més dintre del cor de molts catalans i moltes catalanes. Fa uns anys ja va fitxar Gabri, el noi de Sallent, un altre dels jugadors provinents de la pedrera barcelonina. Desitgem de tot cor que Oleguer tingui molt d'èxit al futbol holandès, a la vegada que  m'alegra que el seu nou equip sigui de la talla de l'Ajax, un gran del futbol de tots els temps.
L'Arena d'Amsterdam, un estadi mític, de ben segur que serà l'escenari de moltes tardes de bon futbol. Aquest preciós escenari serà la nova casa de l'estimat Oleguer Presas, un jugador emblemàtic de la selecció catalana de futbol. Ja som molts els blocaires que hem manifestat la nostra simpatia per l'Ajax, el qual passarà a ser una mena de segon equip.
Oleguer Presas, endavant les atxes (crit ebrenc)!

 

La selecció de Catalunya d'hoquei sobre patins ha tornat a quedar sotscampiona de la Copa Amèrica en perdre a Buenos Aires la final contra l'Argentina, una de les potències mundials d'aquest esport des de fa molts anys. El resultat final l'ha decidit un gol d'or a la pròrroga. Ha estat una veritable llàstima ja que els argentins han empatat quan mancaven 9 segons per al final del partit, i després s'han imposat en el temps afegit. Cal felicitar els guanyadors, òbviament, i també els  nostres jugadors per l'excel·lent paper que solen fer en totes les competicions internacionals on els deixen participar, la qual cosa no és senzilla precisament.
L'any 2005 vaig ajudar a fer el treball de recerca de 2n de Batxillerat a Miquel Subirats, un alumne de l'IES Montsià d'Amposta que estudiava anglès a la meua acadèmia d'idiomes, Nessie School of languages. El va titular "Una nació una selecció", en el qual va incloure informació sobre els esports en els quals Catalunya pot competir internacionalment (korfball, pitch&putt, etc.). Òbviament, va centrar  la màxima atenció en l'hoquei sobre patins, i en la resta d'esports que pertanyen a la Federació de Patinatge (hoquei en línia, patinatge artístic, hoquei sobre gel). Era l'any després de la patètica Assemblea de Fresno (California), en la qual el govern socialista espanyol va aconseguir expulsar Catalunya de la FIRS (Federació internacional de patinatge).
Sovint ens han venut la moto que no s'han de mesclar esport i política. Ens acusen als catalans i a les catalanes de polititzar l'esport, i ells varen usar tots els seus endolls diplomàtics per fer fora d'aquesta federació privada el país que és el veritable bressol d'aquest esport.
Aquestes trabes guvernamentals espanyoles va ser un dels primers gols greus que va haver-se d'engolir ERC dintre del tripartit, després que Rafel Niubó havia  fet una bona feina de difusió internacional de l'esport català. Era un exemple de la manera d'actuar del govern amic de ZP!!! Un boicot amb totes les de la llei!!!
Catalunya havia quedat brillantment campiona del Mundial B, celebrat a Hong Kong, i tenia moltes possibilitats al Mundial A, ja que la qualitat dels nostres jugadors és contrastada. Fins i tot els millors jugadors podrien continuar competint amb Espanya, per no molestar (cosa que és una característica dels catalans). De fet, tenim potencial per fer dos equips amb moltes possibilitats. Els espanyols varen demostrar que ells manaven i ens ho varen impedir. A més, el nou president de la Federació Espanyola de Patinatge va comunicar als jugadors catalans que a partir de llavors "a jugar amb Espanya, a fer-los campions", i si no volien, que s'atenguessin a les conseqüències. Aquesta és una manera d'actuar molt espanyola, mitjançant la imposició i l'amenaça.
El fracàs de Fresno i l'actitud obstruccionista del govern espanyol en aquest afer era la prova més evident que amb Espanya no hi ha res a fer. Com deia Joan Fuster, el més semblant a un espanyol de dreta és un espanyol d'esquerra. ZP i Aznar estaran junts tothora per impedir la difusió internacional de l'esport català. I ara ens toca competir a Amèrica, com si fóssim una selecció americana més, la qual cosa és força anacrònica. Hi competirem fins que Espanya decideixi que ja n'hi ha prou. I no passarà res, tiraran pel recte perquè saben que la societat catalana no reaccionarà. Aquesta submissió és la que ens porta a perdre un llençol a cada bugada.
De moment ens quedem amb la magnífica feina que han fet en aquest esport equips d'arreu del territori com: Barça, Voltregà, Reus Dep., Igualada, Vic, Anoia, Blanes, Vilanova, Vilafranca, Lloret, Maçanet, Cerdanyola, Reus Ploms, Lleida, Sentmenat, Flix, Tordera,  i tants d'altres.

L'etapa de Ronaldinho al Barça ha arribat a la seua fi. Ha estat un jugador extraordinari, out of this world, que ens va retornar la il·lusió a molts i a moltes barcelonistes. Hem gaudit de grans tardes de bon futbol amb la màgia dels seus peus. Ens va saber transmetre la seua personalitat damunt del terreny de joc a una colla d'afeccionats que necessitàvem un veritable revulsiu després d'uns anys increïblement negatius per a l'entitat. Hem vist com amb la camiseta blaugrana es convertia en el millor jugador del món, per a orgull de la família culé. La meua xiqueta, Rosa, que encara no entén de problemes, repeteix ara i adés: "No pot marxar, Ronaldinho". Evidentment, el futbol és molt complicat en haver-hi molts de diners pel mig i molts d'interessos mediàtics. Sóc ben conscient que molts i moltes barcelonistes ara estan molt enfadats amb ell pel seu baix rendiment de les seues dos darreres temporades i perquè els brasilenys acostumen a ser força egoistes i a deixar penjats els seus equips quan més els necessiten. Hi ha molta gent que se sent alleugerida amb la seua marxa, malauradament!!! Malgrat tot això, prefereixo quedar-me amb el record del primer Ronaldinho, aquell que va saber fer-nos feliços i sentir-nos orgullosos del nostre Barça. Amb les estrelles brasileres tot és molt difícil. No descobreixo les Amèriques si parlo dels casos de Romario (al meu entendre, el millor jugador que he vist jugar amb el Barça), Ronaldo (encara tenim en ment el gol al Compostela de 1997), o Rivaldo (i el gol al València del 1999!!!). Tots ells van haver de marxar per la porta del darrera després d'haver estat la causa de moltes d'excentricitats, però de tots ells ens queda igualment el record dels bons moments que ens varen permetre viure, gràcies al talent que porten als peus.
Per a mi, Ronaldinho ha estat tot un ídol, un jugador que he admirat al camp i que m'ha estat veritablement simpàtic. Prefereixo no entrar en els problemes de darrera hora, que han estat grossos i que han impedit que el Barça continués pel bon camí. Va ser una magnífica aposta del president Jan Laporta, al qual han lapidat recentment ja que molesta als poders públics i mediàtics del país.
Ara marxa al AC Milan, un dels grans del futbol europeu. He de dir que no m'és un equip excessivament simpàtic, ja que les meues simpaties pels equips italians les reservo per la Juventus o per la Sampdoria. No els tinc simpatia, però no a causa del desastre de la final d'Atenes de 1994, ja que anys abans havien infringit un fantàstic 5-0 a aquell equip de la messeta, el nom del qual no vull recordar. És a dir, al final dels anys 1980, la formació rossonera comptava amb un formidable equip, capitanejat per Van Basten i Gullit. El seu president històric, Berlusconi, no és un exemple ni de dirigent ni de polític, precisament.
Ronaldinho, em quedo amb els bons moments dels teus anys a casa nostra!!! Muito obrigado per tot allò bo que ens has deixat aquests anys!!!

Avui 6 de juliol tindrà lloc la votació per la moció de censura contra Joan Laporta com a president del Barça. És un dia extremadament trist per al barcelonisme, perquè és l'espill d'una lluita bruta pel poder i per l'espanyolització constant de la nostra terra. La possibilitat de fer una moció d'aquest tipus és ben legítima, òbviament; tot i que, en aquesta ocasió, la considero francament inútil i innecessària, perquè amaga molts interessos foscos al darrera i perquè no aporta  res de positiu per al futur de l'entitat. Ja vaig expressar fa unes setmanes amb un post el meu suport al president del Barça, malgrat els errors a causa del seu caràcter que hagi pogut cometre. També he llegit nombrosos posts en d'altres blocs que van amb el mateix sentit, ja que hi ha molta gent preocupada perquè tornin a manar els de sempre, aquells que han espanyolitzat històricament el club més representatiu dels Països Catalans i que no s'han distingit precisament per una bona tasca esportiva. És en els moments difícils quan s'ha de treure pit. Hem de reivindicar que Joan Laporta i la seua junta varen aconseguir treure el Barça de la màxima foscor en la qual ens havia deixat el govern anterior de Joan Gaspart. Ha estat maltractat pels mitjans de comunicació per la seua catalanitat manifesta, no per les seues excentricitats.  A Laporta li tenen ganes perquè expressa la seua catalanitat obertament, i perquè no entra dintre del cercle d'influències dels dirigents d'alguns rotatius molt influents a casa nostra. És ben significatiu el suport incondicional que ha rebut d'importants representants socials de la catalanitat i destacats barcelonistes: Joel Joan, Vicent Partal, Isabel Clara Simó, Raimon Carrasco, Magda Oranich, Ferran Requejo, Anton M. Espadaler, Salvador Cardús.
Aquest Oriol Giralt dóna mostres de ser  un autèntic penques, que indubtament té alguna mà allargada al darrera, ja que ningú no actua de manera altruista i menys quan en una campanya d'aquest tipus s'han de posar tants de diners. L'altre soci denunciant ha estat acusat de tenir un bloc en què incitava a les agressions a determinats barcelonistes, així com  de fer-se fotos amb grups violents que res tenen a veure amb el món de l'esport.
Joan Laporta ha aconseguit eradicar la violència del Camp Nou, limitant la presència de grups racistes i violents com els Boixos nois, mentre que les arques del club estan en vies de sanejament, quan es trobà un club arruinat econòmicament i enfonsat socialment. Esportivament, les coses no han anat bé durant les dos darreres temporades, però recordem que amb ell s'han guanyat dos lligues i es van proclamar novament campions d'Europa, cosa que no passa cada dia a can Barça si fem un repàs a la història. És un bon president, que ha comès certs errors a causa de la seua personalitat, els quals no el fan mereixedor d'aquesta moció que només pretén retornar al poder a gent propera als cercles poderosos i influents de la ciutat.
S'ha obviat tota la tasca positiva que ha realitzat: la bona imatge internacional del Barça que ha portat a terme notables campanyes humanitàries arreu del món; la difusió del Barça arreu dels Països Catalans, amb activitats des d'Alacant fins a Perpinyà, que l'ha convertit més que mai en el nostre equip nacional.
A mi, no em molesta ni molt menys que una persona com Sandro Rossell es presenti a eleccions properament. És democràtic i legítim, i probablement també seria un bon president. Allò que em molesta és que els espanyolistes vulguin tornar a apoderar-se de la direcció del club, la qual cosa tindria el suport de molts rotatius barcelonins actuals que anhelen tornar a períodes  d'antany. El Barça seria la seua "Roja"!
No puc votar perquè no sóc soci, però com a afeccionat profundament barcelonista dono el meu suport a l'actual president, per la seua gestió i pels seus ideals. Esperem que el soci blaugrana aposti per la continuïtat d'un bon president com és Joan Laporta, i doni per tancada una crisi que només interessa a uns quants trepes. 

De ben segur que la història ens alliçona i ens demostra que els catalans i les catalanes en hores baixes ens creixem, és a dir,  renaixem de les cendres. En el camp esportiu, tant de bo poguem continuar mantenint-nos ben ferms en la nostra lluita inesgotable pel reconeixement internacional de l'esport català, malgrat que en aquests moments sembla que pinten bastos.
La setmana passada serà recordada, malauradament, per la fervent eclosió espanyola i espanyolista després de la seua victòria a l'Eurocopa de futbol. Els carrers i les places de les principals ciutats dels Països Catalans es varen omplir amb estanqueres i amb crits vibrants d'espanyolisme furibund. Si hi hagués "fair play", esportivament parlant, entre Catalunya i Espanya, seria lícid de felicitar-los. No és el cas, Espanya segueix actuant com a veritable botxí de l'esport català, amb totes les de la llei (la seua!), amb la qual cosa molts catalans no ens en podem alegrar del seu èxit, alhora que seria una hipocresia rotunda el felicitar-los.
Malgrat comptades excepcions, la premsa d'aquí s'ha tornat a comportar com a veritable quintacolumnista, enlairant per tots els vents les brillants glòries pàtries de ponent. Els editorials dels rotatius barcelonins amb més tirada han estat marcats, dia sí dia també, pel nacionalisme espanyol més ranci. S'han omplert de glòria amb l'equip de la seua nació. Han estat patètiques les seues reflexions per justificar el seu suport incondicional als de Luis Aragonés (abans un vell racista, ara un esvelt heroi!). Han volgut demostrar que són més espanyols que a Cuenca amb la seua idolatria per la "Roja". I és que és patètic que vulguin enllaçar el seu deler espanyolista amb el fet que l'equip estatal estava integrat per nombrosos jugadors del planter del Barça i d'altres  catalans.  Crec que un equip nacional s'hauria de defensar amb independència dels jugadors que l'integren.
Al mateix nivell de patetisme han estat les seues argumentacions sobre el fet que no s'hauria de mesclar futbol i política, quan ells en tot moment ho estan fent. Són espanyols i, llavors, no cal que se'n vagin per les rames donant disculpes: són nacionalistes  i la seua nació és Espanya. Aquests periodistes de partit emmarquen la seua selecció dintre de la seua lluita política. Novament, qui no ha donat el suport a la "Roja" ha estat demonitzat; mentre que aquells com l'inefable Felip Puig, que no veuen incoherència en declarar-se sobiranista i voler que guanyi Espanya (Mare de Déu de la Cinta!!!), el retraten com el polític intel·ligent que ens sabrà integrar definitivament dintre d'Espanya. Aquesta és la coherència que ells demanen a un polític!!!
Com a català i independentista tinc dos seleccions: la catalana i la que juga contra Espanya, tot i que la primera està vetada per raons polítiques i nacionalistes. No fa gaire, al bloc estel·lar de les Terres de l'Ebre, La Marfanta, en un post sobre les celebracions espanyolistes després del triomf contra Rússia, un participant del PSOE em va voler dedicar expressament la posterior victòria espanyola a la final. Deu tenir amnèsia aquest senyor, ja que molts catalans i moltes catalanes històricament hem gaudit d'estones memorables amb Espanya, atès que ha estat l'eterna selecció de les derrotes i les humiliacions. A més, ningú vinculat al PSOE pot provocar-me el més mínim enuig per molt que ho intenti. Fa molts d'anys que visc d'esquena a aquests botxins! Ho comento només com a exemple de mala "baba" nacionalment espanyola!!!
Com hem d'entendre les estanqueres presents en les celebracions i els crits a favor d'Espanya? No és nacionalisme? És únicament esport? És únicament l'expressió d'estar content perquè han jugat bé els jugadors del Barça? No fem riure. Ha sortit al carrer aquell que és espanyol, sense embuts. I no és que part de la societat catalana hagi sortit de l'armari manifestant-se com a clarament espanyolista,  ja que aquest espanyolisme és ben present en molts comicis electorals (els darrers van ser-ne un exemple claríssim), i també en la deserció lingüística que hi ha en importants sectors de la societat catalana. Que no ens ho disfressin altrament!
Dissortadament, ben lluny en el record de molts ciutadans del país han quedat les humiliacions de la Federació Espanyola de Futbol, prohibint que la selecció catalana disputés un simple partit de costellada. També el boicot del govern "amic" de ZP a la Federació Catalana de Patinatge, en la manipulada assemblea internacional de la FIRS celebrada a Fresno (Califòrnia) el 2004, en la qual s'impedí que el país bressol de l'hoquei sobre patins pogués competir internacionalment per criteris exclusivament polítics i espanyolistes.
Tot i això, els catalans i les catalanes que n'exercim no hem de decaure i hem de mantenir la nostra lluita implacable per aconseguir el definitiu reconeixement internacional dels nostres equips nacionals en tots aquells esports que sigui possible. Sabem que continuarem tenint molts entrebancs polítics (nacionalistes espanyols),  però com diu Oleguer Presas (segur que no va sortir al carrer amb l'estanquera!): continuarem fent camí cap a Ítaka.

Antoni Pinilla és un d'aquells futbolistes exemplars, que han deixat una petjada inesborrable entre els afeccionats a l'esport rei, pel fet que ha estat gairebé dos dècades competint professionalment i a un bon nivell. Recordo perfectament quan va debutar amb el Barça a finals de la dècada de 1980, provinent dels equips inferiors. Aquest jugador, nascut a Badalona, formava part d'una pedrera inesgotable de jugadors d'on varen eixir els mítics: Pep Guardiola, "Txapi" Ferrer i Sergi Barjuan. Posteriorment,  va anar vestint camisetes diverses, fins que va fer casa a Tenerife (set temporades), un equip de gran record (amic per sempre!!!). Els darrers set anys, els de maduresa, els ha passat al Nàstic, al qual considera sense embuts com l'equip de la seua vida. Pinilla ha estat veritablement un esportista entranyable, amb lliurament total als equips que ha defensat, 7 en concret (sembla el seu número màgic): Barça, Salamanca, Tenerife i Nàstic. També ha vestit en nombroses ocasions la camiseta de la selecció catalana, durant les quals, amb el seu entusiasme i orgull, ha demostrat estima pels nostres colors. Massa sovint, solem magnificar els valors de les estrelles mundialment conegudes, i no valorem adequadament els mèrits de molts jugadors de casa que han deixat una petjada tremendament positiva en el futbol català.
Aquest és el cas d'Antoni Pinilla, que s'ha convertit en tota una institució al Nàstic, club amb el qual ha competit en tres categories distintes (1a Divisió, 2a Divisó A, i 2a Divisió B), i on, al 37 anys, continua sent un autèntic pilar de l'equip, l'espill de tants nous valors de la plantilla. 
Antoni Pinilla, gràcies per ser com ets!

Quan Joan Laporta va arribar a la presidència del Barça el 2003, es va convertir en el veritable revulsiu que l'entitat blaugrana  necessitava. Aquest fet és innegable! Pensem que el mandat  de Joan Gaspart havia deixat el club en vies de jugar amb el Poli Ejido o a l'estadi dels Pajaritos de Sòria. Poca broma! Un club que sofria un dèficit econòmic bestial,  socialment absent (l'afecció havia deixat en massa d'assistir a l'estadi) i sense cap projecte esportiu amb cara i ulls. La gestió de la junta que presideix Joan Laporta va aconseguir alterar l'ordre de les coses amb molt poc temps. L'urgent  sanejament econòmic s'aconseguí amb molta lucidesa, només amb un parell de temporades, les mateixes que varen requerir l'arribada dels primers èxits esportius. Varen guanyar-se dos  lligues i la segona Champions, aconseguida en una soferta nit a París contra l'Arsenal londinenc. Es va donar estabilitat a la banqueta, amb un entrenador, Franz Rijkaard, que ha estat tot un exemple quant a educació, tracte humà i dedicació a la seua feina. Es va fitxar bé, dotant l'equip amb una plantilla molt competitiva i amb jugadors de referència mundial.
És evident que la situació actual no és la idònia, precisament, i que en les dos darreres temporades hem sofert sotracs considerables i inexplicables. Aquests fracassos  marquen, i molt. El prestigi del president també ha anat decaient a causa de diversos errors que ha comès a títol personal, els quals s'haurien pogut evitar. No puc obviar que també he tingut decepció quant al seu comportament (al tracte humà que ha dispensat a molta gent), ja que esperava alguna cosa diferent d'ell. Tot i això, encara em nego a pensar que el seu temps a la direcció del club ha arribat a la fi. 
Joan Laporta ha tornat al FC Barcelona l'orgull de símbol de la catalanitat. I no ens enganyem, moltes de les crítiques que li cauen al damunt no és per excentricitats personals, sinó per la seua catalanitat manifesta. La campanya en contra seua que porten alguns rotatius com "El Periódico" (o és "El Psoedico") i d'altres diaris esportius del mateix lobby informatiu, tenen un claríssim rerafons polític igualment. L'ideari de Joan Laporta molesta a molts dirigents del país, i a alguns poders fàctics i econòmics. Ara ha d'afrontar una dura moció de censura, que és legítima i innecessària a la vegada. Un seguit d'instigadors s'han unit a l'hora d'endegar la maquinària corrossiva. Veure personatges tan tèrbols i espanyolistes com Josep M. Minguella, donant suport a aquesta moció, demostra que la intencionalitat de la moció en qüestió és força fosca.
El president Josep Lluís Núñez mai no va ser sant de la meua devoció. Va "regnar" durant dos dècades, en les quals va aconseguir un notori avenç del club i endegar projectes força positius, no tinc cap problema en admetre-ho. Amb el pas dels anys, el canvi era molt necessari però, el qual es va fer increïblement malament quan va agafar el relleu l'anterior vicepresident Joan Gaspart, teòricament un home amb gran experiència en la direcció del club i que entenia de futbol. 
Ben el contrari és el cas de Laporta, al qual encara no sé li ha acabat la corda. Els fracassos dels dos darrers anys poden tenir l'origen en la manca d'una correcta planificació esportiva, tal com apunten alguns analistes esportius (alguns amb criteri, d'altres amb diversa intencionalitat). Tot i això, quan es tracta amb jugadors professionals d'alt nivell (i estrelles brasileres en particular) hi ha molts més factors aliens a la directiva que entren en joc. Mai no s'hauria d'oblidar aquest fet.
Voldria donar el meu suport al president Laporta en aquests moments difícils, malgrat que admeto que també m'ha decebut  en els darrers mesos. I no se'm cauen els anells per  afirmar sense embuts, que no m'agradaria veure el Barça tornant a les mans de gent sense el més mínim sentit de la catalanitat, que sembla que és el que diferents mitjans de premsa estan promovent sense cap mena d'escrúpol.
  

20 de maig de 1992. Estadi de Wembley. Al voltant de les 10.30 de la nit. Minut 112 de partit, segona part de la pròrroga. Falta a la línia de l'àrea. Koeman xuta i...Gooooooooool! El Barça és campió d'Europa!!!
   

Són les 22.59, fa un segon que el CF Amposta torna a ser equip de la 3a Divisió, després de 47 anys d'absència. L'empat del Badalona B contra el Prat, en el partit endarrerit de la passada jornada, li ha donat el passaport directe a la nova categoria. Un ascens que serà celebrat amb totes les de la llei el proper diumenge a l'estadi municipal contra el líder Cornellà.  Em fa especialment feliç per la ciutat, per l'afecció, pels jugadors, pels dirigents, per tots els ampostins i les ampostines. Ha estat una temporada esplèndida dels homes de Jordi Fabregat, que els torna a situar en una categoria on podran gaudir d'excel·lents tardes de futbol. Vindran a acompanyar la UE Rapitenca, com a representants del futbol ebrenc.
El CF Amposta té una  història gairebé centenària que li ha permès gaudir de grandíssims jugadors. El triangle il·lustre de futbolistes locals que varen competir a la 1 divisió està format pels mítics Manel Batalla (Pontevedra), Josep Bertomeu (RCD Espanyol) i Joaquim Moya (Comtal).
El període daurat de l'equip es va viure entre les temporades1954-55 fins la 1960-61, en què gaudí del futbol de la 3a Divisió del futbol estatal.  El dia 1 de maig de 1959 va arribar a jugar  la promoció d’ascens a la 2 Divisió estatal al camp de l’Arenes de Saragossa. Al partit d’anada es va aconseguir empatar a 3, però al partit de tornada es va perdre 0-2 i no es va pujar. El repte econòmic i esportiu probablement era excessiu, i a la temporada següent es va perdre la categoria que no s'havia recuperat fins al dia d'avui. Entre els partits històrics del CF Amposta cal destacar l'amistós que es jugà el 8 de desembre de 1964 contra el RCD Espanyol, en el qual jugaven els mítics Kubala i Di Stefano. La gran actuació del porter Bertomeu li va valer el seu pas a l'equip de Sarrià. El 15 d'agost de 1965 se celebraren les noces d’Or del Club, en un partit contra el Reial Saragossa dels 5 magnífics (Canario, Santos, Marcelino, Villa i Lapetra), el partit va ser una gran festa i l’Estadi registrà la millor entrada de públic de l’Historia (3000 espectadors). Durant dècades el club va romandre en una situació esportivament feble. L'11 de Juny de 2006 va ser un dia històric pel al club en aconseguir l'ascens a la Primera catalana davant del Taradell. Avui 15 de maig de 2008 serà una altra data històrica a recordar per a l'esport rei ampostí.
Moment ideal per recordar les lletres de l'himne que va composar el poeta Josep Ferré Royo "Pep Soquet": Blanc i negre és el color/ de l’equip dels ampostins/ un conjunt molt lluitador/ que ens penetra cor endins/ i vol sempre el millor./ VISCA L’AMPOSTA/ VISCA EL FUTBOL,/ VISCA EL CLUB NOSTRE/ FINS A LA MORT!/ FACE EL QUE FACE TOTS EL VOLEM/ I EN HORES BAIXES L’ANIMAREM./ A la falda del Montsià/ i a la vora del gran riu,/ aquest equip català/ amb aire molt esportiu/ sempre cara plantarà./ VISCA L’AMPOSTA/ VISCA EL FUTBOL,/ VISCA EL CLUB NOSTRE/ FINS A LA MORT!/ FACE EL QUE FACE/ TOTS EL VOLEM/ I EN HORES BAIXES L’ANIMAREM. (bis)/ Sempre, sempre, sempre, l’estimarem...
  

Pep Guardiola serà el nou entrenador del Barça a partir del 30 de juny. Aquesta notícia em complau moltíssim per raons ben diverses. Primerament, per l'estima que vaig tenir-li quan era jugador blaugrana, com a integrant de l'inoblidable Dream Team que tantes tardes de joia ens va fer passar durant els primers anys de la dècada de 1990. Era el veritable símbol de la pedrera barcelonista, un xaval que s'havia creat  a sí mateix i que va arribar al cim donat el seu talent. També, pel fet que és una persona íntegra i un futbolista culte.  Com comentaven fa uns dies en una popular tertúlia radiofònica: un esportista que llegeix i s'instrueix. Òbviament, això no és garantia d'èxit esportiu, però crec fermament en els seus coneixements futbolístics  per tirar endavant un equip el projecte del qual ha fet aigües durant els dos darrers anys.
Cal reconèixer que aquestes darreres temporades hem tingut tot un cavaller a la banqueta blaugrana, la qual cosa es repetirà. A part de possibles errades tècniques (no crec que sigui l'hora de jutjar-les), Franz Rijkaard ha estat un exemple de responsabilitat i d'educació, i cal agrair-li els èxits aconseguits amb l'equip que han estat nombrosos. Ara ha arribat el moment de passar pàgina amb un entrenador de la casa que aconsegueix el somni daurat de tants esportistes catalans un cop ja s'han retirat de la competició: entrenar el Barça.
És formidable que una persona amb una edat molt jove, 37 anys, hagi assolit un càrrec d'aquesta importància. Com és magnífic igualment que xavals com Cesc Fàbregas pogués debutar amb l'Arsenal a la Premier league britànica quan tenia només 16 anys, o els casos de Messi i Bojan Krkic, que amb 17 ja es vestiren amb el primer equip del Barça.
Si ho passéssim al camp de la política, qui no estaria feliç de veure canvis generacionals en gairebé tots els partits nostrats? Jo veuria amb molt bons ulls que es donés pas a  Víctor Tarradellas per Mas, Uriel Bertran per Carod, Herrera per Saura; quant als partits d'obediència espanyola  em dóna ben igual.
Una de les alternatives per arribar a la banqueta blaugrana era la del portuguès  Joseph Mourinho, precisament un perfil d'entrenador totalment oposat al de Santpedor: antipàtic i arrogant, tot i que bon coneixedor del futbol i amb una carrera acreditada, després d'haver passat pel Chelsea londinenc. Pep Guardiola mereix  la confiança col·lectiva de la família blaugrana. Va ser un home que va defensar els colors durant molts anys amb una gran dignitat, que porta el Barça al cor, que coneix la casa com ben pocs, i que de ben segur sabrà estar a l'alçada del que d'ell s'espera.
Personalment, mantinc encara la confiança amb el president Laporta, tot i que el seu prestigi ha caigut en picat durant les darreres setmanes. El Barça compta amb un potencial enorme que s'ha de saber aplicar damunt del terreny de joc. De moment, el noi de Santpedor encapçalarà un nou i engrescador projecte. Pep Guardiola, que tinguis molta sort!
  

  
FC Barcelona 5 - 0 Real Madrid

El 8 de gener de 1994 es va disputar un d'aquells partits que els afeccionats culés mai no podrem oblidar. Era festa gran i el Camp Nou estava ple a vessar. El diari Sport havia preparat un d'aquells mítics murals que donava ambient i color a la grada. Hi havia ganes de futbol, de guanyar i de convèncer: de fer història. Ens visitava l'etern enemic, el de la casa Blanca, que venia en hores baixes dirigits per un entrenador sense pena ni glòria: Benito Floro. Havia entrenat l'Albacete i no podia descobrir les amèriques, més bé era un cavaller errant d'aquells que surten al Quixot (el caballero de la triste figura), ja que parlem de la Manxa, la pàtria xicoteta de Bono (no recordava, de pàtria només n'hi ha una per a ell, xicoteta o gran: ESPAÑA). Feia uns anys que no es menjaven un rosco en cap competició, i molts més que no guanyaven al Camp Nou. Al seu davant tenien el Barça del Dream Team, un equip de somni que provocava insomni als merengues d'arreu del món, sobretot al seu president Ramon Mendoza (que va passar a millor vida a causa d'una sobredosi de viagra per terres del Carib). Va ser tot un festival! El primer gol va arribar, com no podia ser d'altra manera, dels peus de Romario, un brasiler al qual no li calia entrenar gaire per tornar bojos tots els defenses rivals. Va ser un gol d'antologia, d'aquells que sempre tenim a la memòria, qualificat per l'argentí Valdano com a de dibuixos animats. Alkorta, un defensa basc d'altura que defensava els colors madrilenys, encara busca la pilota ara, en un regateig d'aquells esplèndids que el deixà davant de Buyo. Romario encara va tenir temps per fer-ne dos més i sumar un hat-trick gloriós (sonaren 5 campanades allà la porta del Sol, cinc cops plorà La cibeles, Madrid estava de dol). Koeman, l'heroi de Wembley, i l'asturià Ivan Iglesias posaren el colofó a un partit rodó. A l'alegria de la jornada, s'afegia la simbologia del número 5, en record del 0-5 que infringiren als blancs la gloriosa temporada 1973-74, quan "Madrid estava de dol i en Flandes se ha puesto el sol). Encara conservo una camiseta que diu "Del 0-5 al 5-0". Els barcelonistes sempre hem viscut de records esplèndids que tapen una mica els fracassos no menys històrics, forma part de la nostra idiosincràsia.
He d'admetre que em poso molt nerviós quan juguem contra el Madrid al Camp Nou, per la qual cosa  no vaig veure el partit per la televisió. Anys abans, solíem anar amb la colla d'amics de Campredó a veure tots aquests partits de rivalitat a l'estadi (era l'època de Gari Lineker), però a partir dels 1990 gairebé no puc veure un minut de joc contra l'etern rival, al qual li tinc veritable animadversió. Vaig anar amb la meua nòvia, actual esposa, a la pizzeria Jordi d'Amposta, i no em vaig assabentar del resultat fins després del partit. M'ho vaig perdre, i ella encara no m'ho ha perdonat! Bé, he tingut ocasió de veure els gols i el partit, que dirigia Urízar Azpitarte (el de la trepitjada d'Stoichkov), en multitud d'ocasions. Conservo també el video a casa que ens facilità el diari Sport, i l'he pogut veure amb els meus xiquets, que em pregunten tothora qui són aquells jugadors, dels quals només queda en actiu precisament Romario, al meu entendre el millor jugador que ha defensat els colors del Barça. I quins jugadors! Els mítics: Zubizarreta, Ferrer, Nadal, Koeman, Sergi, Guardiola, Amor, Goikoetxea, Stoichkov (Laudrup),  Bakero (Ivan), Romario.

 El FC Barcelona va aconseguir  guanyar molt brillantment la final de la copa del borbó de 1990, celebrada al camp de Mestalla a  València, llavors anomenat Lluís Casanova. Va ser un excel·lent partit que va controlar en tot moment. Els gols de Julio Salinas i de Guillem Amor, al principi i al final dels noranta minuts, varen deixar testimoni evident de la supremacia barcelonista. Es va viure un gran ambient a les grades, amb la qual cosa la família barcelonista vàrem xalar de debò. Amor, que va nàixer el mateix dia i el mateix any que jo, va tenir un accident fa un parell de mesos a l'alçada de l'Ametlla de Mar i va estar ingressat diverses setmanes a l'hospital Verge de la Cinta de Tortosa. Vaig tenir la possibilitat de conèixer-lo personalment durant unes estades del Barça a Amposta, en què organitzaven competicions juvenils. El meu equip de futbol sala, Nessie School, ens enfrontàrem a ells, en el qual jugaven Amor, Roger Garcia i Alexanko.
El partit en qüestió va passar a la història, igualment, per les declaracions controvertides del defensa lateral madridista, Miquel Porlan, conegut esportivament com a Chendo, natural de la demarcació murciana. Com a patriota de ponent, va declarar que li dolia que la copa del rei d'Espanya tingués un equip guanyador que no era espanyol. Ell es pensava que faltava al respecte pronunciant-se d'aquesta  manera i es va quedar tan ample. Les reaccions a aquestes declaracions varen ser ben curioses. El llavors líder convergent per terres de la messeta, Miquel Roca, va demanar una rectificació immediata d'aquestes "injurioses" paraules. Debia ser també allò del "peix al cove". Des de l'àmbit independentista es posaren a la venda, en canvi, unes pegatines que deien: "Chendo tens raó, Catalunya és una nació". Jo encara en conservo algunes en una carpeta de quan era estudiant universitari.
Dos anys abans ja havia hagut una polèmica semblant per unes declaracions de l'entranyable davanter anglès del Barça, Gary Lineker. S'havia de celebrar un Espanya-Anglaterra que havia de tenir lloc ni més ni menys que al Camp Nou, indret no gaire entusiasta per a la selecció espanyola. Finalment, la il·lustre i reial federació espanyola de futbol va canviar de lloc el partit, ja que creien que l'afecció catalana podria aplaudir més els gols de Lineker que els de Butragueño, jugador estrella del moment. Va disputar-se on havia de ser, al "mismísimo" Santiago Bernabéu. Els anglesos derrotaren 4-2 els espanyols, i totes les barraques portaren el segell de Lineker. Per a més "morbo", els va  infringí a l'Andoni Zubizarreta, un dels darrers fitxatges estrella del Barça. Lineker, natural de Leicester, es destapà davant dels micros afirmant que a Espanya no l'havia guanyat un jugador anglès, sinó un de català. Podeu imaginar la reació de la caverna de la premsa rojigualda!!!
Val a dir que la consecució d'aquesta copa borbònica vora el Túria era l'embrió del mític Dream Team, que va entronar jugadors com Laundrup, Stoichkov, Koeman, Romario, Beguiristain, Bakero, Guardiola, Sergi, Ferrer, etc. 

 
La   golejada més gran que he vist en un partit del Barça va ser el 9-0 que li va infringir al Rayo Vallecà el 14 de gener de 1979. Tinc a la memòria encara l'alineació del dia aquell en què hi hagué una autèntica pluja de gols: Mora, Zuviria, Migueli, Olmo, Albaladejo, Neeskens, Rexach, Sanchez, Krankl, Asensi i Carrasco. No podem parlar d'un partit extraordinari, sinó un d'aquells enfrontaments  on es té la sort de cara i  t'entra absolutament tot, on no valen tàctiques ja que tot està desordenat i la defensa és inexistent.
El Barça havia guanyat l'any anterior la mítica final de Basilea, mitjançant la qual posava fi a la llarga sequera de títols europeus que durava des de feia més d'una dècada. Aquella temporada, en canvi, les coses no anaven gaire bé a cap de les competicions, i una golejada d'aquestes característiques ens va endolcir el dia i la setmana, durant la qual vàrem poder treure pit. Era un equip format per jugadors molt entranyables, el nom dels quals encara rememorem amb estima. Durant aquests mesos va haver l'accident de la dona de Hansi Krankl, un austríac que es guanyà l'estima de tota l'afecció pel seu caràcter afable i el seu compromís amb l'equip. Va ser greu, però se'n va poder sortir, sortosament. Poc després vindria el segrest d'Enrique Castro "Quini", aquell golejador asturià al qual admiràvem de debò i que va tenir tota Europa pendent d'ell. També durant aquests anys el Barça solia disputar tot un seguit de partits amistosos per les comarques catalanes, amb la qual cosa teníem la possibilitat d'anar-los a veure en directe, ja que ens era impossible acudir al Camp Nou. Era molt car i no hi havia l'actual servei d'autobusos que organitzen les penyes d'arreu de la geografia nacional. Tinc encara perfectament la imatge d'un partit en què el Barça va visitar el  camp municipal de Tortosa, llavors a la 3a divisió) i guanyàrem 6-1, amb un magistral gol de Carrasco. Va debutar a l'equip Lozano (estava a proba), que va fer un gol agenollat. Lozano era un fill d'immigrants andalussos a Bèlgica, i l'únic jugador amb passaport estatal que jugava en una altra lliga llavors. Finalment, va fitxar per aquells de la messeta que juguen de blanc, i no va triomfar. Tornant al partit contra al Rayo Vallecà (actualment en mans de tota una entesa en futbol, Teresa de Ruiz Mateos&Cia), no és indubtablement d'aquells records memorables, però sí que m'ha agradat comentar donat aquest resultat tan extraordinari. Anys després vaig poder viure en directe un 7-0 al Boca Juniors al torneig estival Joan Gamper.

Era el 21 de març de 1985, quan mancaven encara quatre jornades per a acabar la temporada de lliga, el Barça es va proclamar campió. Personalment, era la segona lliga blaugrana que vivia amb intensitat, després de la mítica victòria de 1973-74 en què l'holandès volador, Johan Cruyff, va aconseguir donar un tomb radical al campionat i fer-nos vibrar com mai. Havien estat 11 anys sense el títol anhelat i el vaig celebrar amb totes les de la llei. En el moment de proclamar-nos campions, recordo que  estava a la discoteca Icaro de Camarles (Baix Ebre), on solíem passar totes les tardes de diumenge amb la colla d'amics de Campredó. Vàrem tornar al poble amb tren com era habitual, i vàrem anar cantant i cridant d'alegria tot el viatge. 
En arribar a casa, de seguida vàrem mirar el "Gol a gol" de TV3 amb gran il·lusió. Va ser el partit del famós "Urruti t'estimo", que va cridar Joaquim Maria Puyal tants cops, en aquell apassionant Valladolid-Barça. L'àrbitre, el càntabre Victoriano Sánchez Arminio, havia pitat un penalti contra el Barça uns pocs minuts abans d'acabar el partit. Ens hauria tocat esperar una setmana més, i el negativisme tradicional del barcelonisme tornava a ser present, com és de menester. Ja veiem fantasmes arreu, tot i que el campionat estava dat i beneït. Urruti va aconseguir aturar el penalti, i l 'esclat de joia davant la parada va ser immens, i l'esmentat crit mai no el podrem oblidar els barcelonistes. Malauradament anys després vàrem haver de plorar la mort del porter, Javier Urruticoetxea, que s'havia fet d'estimar. Havia vestit prèviament les samarretes de la Reial Societat i de l'Espanyol, en uns anys en què tots els bons porters eren bascs (Iríbar, Arconada, Esnaola, Zubizarreta, etc.).
La temporada 1984-85 havia estat magnífica. Va ser la primera amb l'entrenador anglès Terry Venables a la banqueta, que es va descobrir igualment com a novel·lista del gènere negre. Va fer famós el sistema del "prèssing" que descol·locava tots els adversaris. En el primer partit de lliga, vàrem guanyar 3-0 al "mismísimo" Bernabéu, en un sensacional partit de Ramon Maria Calderé. Era de Vila-rodona a la Conca de Barberà, i malgrat haver-se fet jugador a la Masia, arribava al primer equip als 26 anys: viva mostre que  les coses no s'havien fet bé. D'aquell Barça m'agradava moltisim un extrem que li deien Rojo, que va tenir molta mala sort amb les lesions. També jugava un altre davanter de la pedrera, Paco Clos, molta força i escassa tècnica. Va ser l'any de l'arribada d'Steve Archibald, un escocès que no corria gaire però que es feu d'estimar i va fer algun gol extraordinari. Com a escocès, va dir que entenia el sentiment barcelonista quan jugava en camps espanyols amb un ambient clarament advers.
Una temporada d'or que, indubtament, roman en el meu cor blau i grana, com també l'alineació d'aquell partit fantàstic al Nuevo Zorrilla de la vella Pucela: Urruti, Gerardo, Migueli, Julio Alberto, Alexanco, Victor, Schuster (Calderé), Marcos, Clos (Carrasco), Rojo, Archibald. Realment sento nostàlgia quan repeteixo aquests noms, els quals adorava durant els meus anys de joventut.

No he tingut mai gaire interès pels partits de la copa del borbó, ni tant sols per les finals, atès que sempre l'he considerada una competició aliena a la catalanitat que porta el nom del monarca de les Espanyes. Potser és una contradicció meua personal, ja que la lliga espanyola, com molts analistes han volgut demostrar, contribueix notablement a l'articulació de l'estat, amb la qual cosa tampoc hauria de ser del meu interès. Sempre he lluitat contra l'articulació d'Espanya. He de dir que vaig vibrar, però, amb la final de la copa "de su Majestad el rey" que se celebrà el 4 de juny de 1983 a l'estadi de la Romareda de Saragossa. El Barça va derrotar aquell equip, el nom del qual no vull recordar-me, per 2-1, amb un extraordinari gol de Marcos Alonso a 10 minuts del final. Marcos, un càntabre fill d'un exdefensa merengue, va volar i amb el seu vol ens va fer aixecar de la cadira d'un bot a tots els seguidors culés. Un partit que és recordat igualment per la botifarra que va fer l'alemany Bernl Schuster, aleshores vestia la samarreta blau i grana, als seguidors blancs que eren presents a l'estadi manyo. Qui l'ha vist i qui el veu!!! Tot i això, la mala baba actual ja la demostrava llavors!
Era el Barça de Schuster i Maradona, que no va guanyar lligues perquè la cama i la mala llet d'Andoni Goicoetxea (el de l'Athletic de Bilbao) ho va impedir, enviant-nos els astres estrangers al quiròfan i fent-los passar una llarga temporada a la grada. També era el Barça que, al meu entendre,  millor ha sabut jugar per les bandes, amb el canari Gerardo i l'asturià Julio Alberto com a laterals, i amb Lobo Carrasco i Marcos com a extrems, que sabien obrir el joc en tot moment.

Anys després vaig assistir a una final de copa en aquell mateix indret, la Romareda. Malauradament no vàrem tenir la mateixa sort. Va ser el 1996 i vàrem perdre contra l'At Madrid a la pròrroga. Va haver-hi un pal de Jordi Cruiff, aquell jugador que el pare ens imposava al terreny de joc i que mai no es va guanyar les garrofes. Com diu una expressió molt ebrenca: "no valia ni per a tacos d'escopeta".

WEMBLEY, 20 DE MAIG DE 1992: BARÇA - SAMPDÒRIA

La imatge ens mostra, indubtablement, el moment més màgic de tota la història centenària del FC Barcelona. Ens hem de situar a Londres, al mític estadi de Wembley, a les 22:30 del 20 de maig de 1992. Els senyals horaris estaven sonant a les emisores de ràdio. L'holandès Ronald Koeman està a punt de xutar una falta just a la línia que marca l'àrea de la  Sampdòria de Gènova. És el minut 111 de partit, falta ben poc per a que s'acabi la segona part de la pròrroga, i molts afeccionats ja estàvem pensant en els penaltis, i l'autèntica maledicció que ens acompanyava des de la tristíssima final de Sevilla de 1986. Vàrem patir molt! Va haver-hi aquella jugada made in Stoichkov que va acabar al pal, i un nou sentiment de frustració ens va envair a totes i a tots. També vàrem viure un d'aquells embolics tan típics, als que ens tenia acostumats  dintre de l'àrea el basc Julio Salinas que per poc acaba a la xarxa, i que ens féu pensar, en un moment en què el barcelonisme estava dividit entre salinistes i antisalinistes, i nosaltres érem d'aquests darrers: com tornem a casa campions d'Europa amb un gol de Salinas! Els altres se'ns menjaran!
L'instant en què finalment la pilota va arribar a la xarxa el recordaré tota la vida. Xuta Koeman i...gooooool... Va ser un esclat de joia immensa, d'abraçades i de crits. Jo estava a l'estadi de Wembley, havia fet un esforç immens per poder assistir-hi, ja que acaba de començar una nova feina i no era fàcil poder agafar-me dos dies de festa. Havia anat en autobús, acompanyat d'un amic del poble, Àngel March, i de Mike Ackroyd, un company anglès, de la ciutat de Macclesfield, que treballava a la meua acadèmia d'idiomes a Amposta, Nessie School of Languages, que és supporter del Manchester City i havia agafat una gran afecció pel Barça. Era la meua segona final, amb Àngel March havíem anat igualment a la final de la Recopa el 1990 a Rotterdam, en la qual havíem perdut 2-1 contra el Manchester United, amb gol inclòs del gal·lès Mark Hughes (que  havia vestit anteriorment la camiseta blau i grana). 
Tornant a Wembley, quan s'acabà el partit, va ser una festa sensacional. No va haver-hi cap incident, abraçades amb els policies anglesos, a les quals no n'estaven gens d'acostumats ja que sempre tenen baralles quan juguen equips britànics. Era el somni de sempre fet realitat! Havia acompanyat el Barça en la primera copa d'Europa que viatjava cap a terra catalana! He de dir que, curiosament, tant l'Àngel com jo, teníem el cap posat en el nostre poble de Campredó. Teníem en ment  com estaria "La tasca", el bar on solíem mirar plegats els partits del Barça i l'ambient extraordinari que allí es respiraria. Encara havien de tardar uns quants d'anys per a l'arribada del mòbil, per la qual cosa no  podíem parlar amb els companys. És curiós com trobant-nos al rovell de l'ou, a l'estadi on el Barça conqueria el somni de tota una història, teníem el pensament posat en la gent del nostre poble, el nostre ambient. Pensàvem en què si estiguéssim a casa aniríem a Tortosa amb el cotxe i faríem durar la festa tota la nit. La tornada va ser molt plàcida, i vàrem poder dormir a l'autobús. Vaig comprar a França el diari "L'équipe" i vaig conservar-lo durant anys. Teníem pel davant les  26 hores d'autobús i després 2 més des de Barcelona fins a la nostra terra de l'Ebre. Vaig viure intensament aquella copa d'Europa que havia començat a guanyar-se amb el cop de cap grandiós de José Mari Bakero a Kaiserlautern en el darrer instant d'un altre partit per a guardar ben dintre el cor, un altre dels moments inoblidables. I encara ens quedava aquella mateixa temporada el memorable Tenerife, "amics per sempre",  per a passar a la història d'or per sempre més del sofert afeccionat barcelonista.