història  L'Associació Amics dels Castells i del Nucli Antic de Tortosa va presentar a finals del mes de juliol un important document sota el títol de “Pacte pel patrimoni històric de Tortosa”, amb la intenció d’aconseguir el necessari consens sociopolític quant a la conservació, restauració i divulgació del valuós patrimoni històric de la ciutat del Baix Ebre. Ens hem de felicitar d'aquesta ferma aposta de l'entitat que presideix l'amic Jordi Jordan, així com fer-nos pròpies les seues reivindicacions. Les muralles de Tortosa, i sobretot el nucli antic en conjunt, han sofert una deixadesa històrica que ha portat al deteriorat estat actual. El patrimoni històric tortosí, que compta amb un notable valor arquitectònic i una gran bellesa estètica, no ha estat considerat com una prioritat per cap dels governs municipals. De vegades aquestes constatacions poden ser considerades com a crítica demagògica i sense fonament, però una passejada pel nucli antic de Tortosa o una mirada a l'entramat emmurallat esdevé un veritable espill de la negligència amb què s'ha tractat l'important llegat patrimonial dertosenc.
Amics dels Castells, molt encertadament, intenta conscienciar la ciutadania del municipi de la necessitat d'apostar per un pacte pel patrimoni que permeti accelerar els projectes de restauració dels elements patrimonials més importants. L'entitat, que ja compta amb 13 anys d'activitat, està tirant endavant una campanya de recollida de signatures per donar suport a aquesta iniciativa, i presentar el document al consistori tortosí i al govern de la Generalitat de Catalunya. També reivindica la potenciació de la participació ciutadana en el seguiment del PINCAT, la redacció del Pla Director de les Muralles (que sembla estancat des de fa molt temps), o la creació d’un Pla de Dinamització Turística.
El document es resumeix en deu punts essencials quant a la recuperació i potenciació del patrimoni de la ciutat:
1.Creació de la Regidoria de Patrimoni Històric al Consistori tortosí.
2.Adquisició per part de les administracions del castell de Tenasses a Remolins.
3.Aposta per l'especialització del turisme cultural a Tortosa amb la creació d’una tarifa única i l’adequació dels diferents monuments a visitar.
4.Impuls al Pla Director de les Muralles i inici de la seua execució.
5. El PINCAT: una oportunitat per la recuperació del patrimoni històric i la promoció de l’habitatge.
6.Dotar d'una utilitat immediata a les Avançades de Sant Joan, així com la finalització de la seua restauració.
7. Creació d'una brigada municipal que vetlli pel bon estat del conjunt de les muralles i castells de Tortosa.
8.Adquisició del Col•legi de Sant Josep per part de les administracions per evitar la degradació.
9.Planificació i inici d'obres a l'històric Call jueu de Remolins.
10.Contractació d'un arqueòleg municipal i potenciació de l'estudi de la història local.
Des de l'Associació Soldevila demanaríem que s'inclogués igualment la potenciació de la marca Campredó Templer, que ens permeti continuar divulgant la importància del patrimoni campredonenc, ara que ja està en vies de finalització el procés de restauració dels edificis templers: torre de Font de Quinto i Casa del Prat.
Personalment considero primordial la creació de la regidoria del patrimoni històric, possible si hi ha una voluntat política amb la remodelació del cartipàs municipal, així com la contractació de l'arqueòleg municipal, figura clau en molts de municipis catalans quant als projectes de restauració patrimonial.
Quant a Campredó, cas que finalment esdevingui Entitat Municipal Descentralitzada, també creuríem necessària la implantació d'una regidoria del patrimoni medieval local, per tal de dinamitzar les potencialitats dels nostres edificis templers i resta de patrimoni prehistòric.
Quant al pacte pel patrimoni que proposa Amics dels Castells, esperem que les administracions pertinents no li facin un cas omís, ja que seria la constatació que res no ha canviat en la mentalitat i quefers dels nostres polítics quant a sensibilització patrimonial.
 Aquest dies s'està celebrant la Festa del Renaixement a Tortosa, la qual ja va per la tretzena edició. Mai no he pogut gaudir adequadament de la festa, ja que coincideix tots els anys amb les Festes Majors de Campredó. Tortosa retorna durant quatre dies a l'esplendor del període renaixentista i compta amb la presència d'una gran quantitat de visitants provinents d'arreu dels antics territoris de la corona d'Aragó i també de fora de les nostres fronteres.
Un dels personatges més coneguts d'aquest període és Cristòfor Despuig (Tortosa 1520- 1574?), que era un cavaller renaixentista, escriptor i humanista. El seu pare, Joan Despuig, va ser el procurador en cap de la ciutat, i pertanyia a l'oligarquia tortosina del moment, amb la qual cosa el jove Cristòfor va ser educat en un ambient cortesà, amb preceptors particulars a la casa valenciana del comte d'Aitona, Joan de Montcada, al fill del qual dedicà la seua obra els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. L'any 1530 Cristòfor es casà amb Marianna Curtó, i va tenir tres filles. Durant aquests anys els Despuig varen tenir una estreta relació amb les personalitats més importants del Principat de Catalunya. Ens expliquen que el 1549 Cristòfor Despuig sabem era procurador general de la baronia d'Alfara de Carles per la ciutat de Tortosa, i que el 1557 ja havia estat armat cavaller. A partir de 1563 ja no disposem de més dades sobre el prestigiós escriptor del Renaixement, mentre que sabem que ja era mort al 1580. La seva obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (escrita el 1557 i publicada el 1877) és l'obra catalana en prosa més important del segle XVI. Està escrita en forma de diàleg (gènere típic del Renaixement), mitjançant la qual l'escriptor ens explica la història de Tortosa, però deliberadament vol fer una passada per les coses de Catalunya, tal com ens explicita al mateix pròleg. L'obra consta de sis col·loquis que mantenen, per una banda, el ciutadà Fàbio i el cavaller Líbio (que representa l'autor), i per l'altra, el cavaller valencià don Pedro, a qui mostren els problemes i les belleses de Tortosa. En la dedicatòria del llibre hi ha unes frases antològiques en defensa de l'ús del català, en un moment de clara davallada del seu ús social i de sorgiment del secessionisme lingüístic al País Valencià: “No he volgut escriure l'obra en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana i també per no valer-me de llengua estranya per a defensar i il·lustrar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball, ni tampoc l'he volguda escriure en la llatina, perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los de nostra nació com jo volguera”. L'estil d'aquesta obra és directe i desimbolt i sovint incorpora adagis i frases fetes.
El post d'avui prove del bloc de Marià, professor d'història de l'IES Flix (Ribera d'Ebre), que ens aporta una molt bona informació sobre el desenvolupament de les primeres hores de la Batalla de l'Ebre.
00:15 h del 25 de juliol de 1938. Nit sense lluna. La foscor protegeix als primers soldats d’infanteria republicans que creuen el riu.  Comença la batalla de l’Ebre que durarà 115 dies (o potser 116?). La batalla que va precipitar la fi de la segona república i que va obrir una etapa ominosa. Diverses són les causes que explicarien el perquè es va decidir creuar l’Ebre: Alliberar la pressió que Franco estava exercint sobre València, allargar la guerra civil fins a enllaçar amb un més que probable conflicte europeu, trencar l’aïllament de Catalunya, necessitat d’una victòria... L’ofensiva republicana la va dur a terme l’Exèrcit de l’Ebre, comandat pel tinent coronel Juan Modesto Guilloto, que bàsicament comptava amb els cossos d’exèrcit V i XV, dirigits respectivament pels tinents coronels Líster i Tagüeña.
-La vora dreta de l’Ebre estava dominada pel general franquista Yagüe, el cap del Cos d’Exèrcit Marroquí, format per les divisions 13a, 50a i la 105a.
Feia dies que s’estava preparant la contraofensiva republicana; des de començaments de 1938 s’estava reorganitzant tot l’exèrcit republicà sota les ordres de cap d’Estat Major el general Vicente Rojo. Aquest assitirà a l’inici de les operacions des de l’Observatori Militar de La Figuera a la Mola de Sant Pau (617 m). L’objectiu era crear un cap de pont amb l’ocupació de Gandesa, que pogués servir de base a operacions posteriors. El pas del riu es va fer durant la matinada del 25 amb nombroses barques requisades al llarg del riu i de la costa i que bàsicament transportaran tropes. Vaig creuar el riu cap a les sis de la matinada, a l’alçada de Riba-roja, davant mateix del poble. Érem 10 a la barca i tots anàvem drets. L’Ebre estava tranquil, no tenia por. Vaig veure una concentració de soldats que semblaven fileres de cucs marxant, pensava que tindria molta mala sort si em tocava a mi. Era el primer cop que anava a la guerra...
Joan Masot, lleva del biberó, veí de Flix.
Quasi a la vegada els pontoners van començar a desplegar tot un  ventall de mitjans per creuar el riu: Passeres sobre flotadors de suro, plataformes sobre pontons, ponts de ferro i fusta... Tot per augmentar el ritme de pas de la infanteria a més dels camions, tancs, artilleria, municions i altres serveis necessaris per a l’ofensiva.
Les operacions militars inicials es van dividir en una acció principal i dues de secundàries. L’atac principal es va fer entre Riba-roja i Miravet-Benifallet i va ser un èxit, ja que van sorprendre totalment a les tropes del general Yagüe qui, aquella nit, en acabar una reunió amb els seus subordinats va afirmar:
-Bueno, vamos a dormir, señores, que esta noche los rojillos no parece que traten de cruzar el Ebro.
Una acció secundària van tenir lloc més al nord, on l’exèrcit republicà va creuar l’Ebre entre Faió i Mequinensa per ocupar els Alts dels Auts. I l’altra al sud, on una brigada va fracassar estrepitosament en intentar creuar l’Ebre prop d’Amposta sofrint moltes baixes.
Josep Bru:
...Fou una massacre..., una massacre. Els que ens vam salvar foren els que no van creuar el riu. El pitjor fou pel matí, era inútil tot el que podíem fer; estàvem derrotats i desfets. Quan va sortir el sol vam veure com molts dels nostres intentaven tornar a l’altra vora. La sang baixava pel riu, estava ple de cadàvers Alguns brigadistes desesperats van preferir el suïcidi abans que caure presoners dels feixistes. El Comuna de París va desaparèixer.
K. Amor “La Última Batalla” (pàg. 72)
Com en tota acció de guerra, durant les primeres hores hi va haver molta incertesa a tots dos bàndols, on els comandaments militars desconeixien la realitat de la situació.es enemibada a temps de reserves, camions, artilleria i carros de combat i la intendènciaions Encara quedarien molts dies d’una batalla que es va desenvolupar en un clima estiuenc i en un territori d’una especial geografia i que es va caracteritzar per uns combats frontals molt acarnissats en unes condicions duríssimes. Això va fer que el nombre de baixes fos altíssim.
Webs
  
Bibliografia
Mezquida, Lluís M. La Batalla del Ebro. Asedio y defensa de Gandesa en sus aspectos militar, económico, demográfico y urbanistico. Tarragona. Diputació de Tarragona
Solé i Sabaté, JM (dir.) La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Barcelona. Edicions 62.
Reverte, Jorge M.La Batalla del Ebro. Barcelona. Planeta DeAgostini
 La Batalla de l'Ebre va tenir el tret de sortida a les 0,15 hores de la matinada del dia 25 de juliol de 1938. És a dir, avui fa 70 anys. L'exèrcit republicà va començar a creuar el riu Ebre per diferents punts entre les viles de Mequinensa (Baix Cinca) i Amposta (Montsià). El principals punts de penetració varen ser els que es realitzaren entre les poblacions de Riba-roja, Flix i Ascó. Tanmateix, amb la intenció de distreure l'exèrcit feixista varen realitzar dos passos menors: un al nord, entre Mequinensa i Faió, a càrrec de la 42ª Divisió amb 9.500 homes, i un altre pel sud, a la zona d'Amposta i a càrrec de la 45ª Divisió.
EL PAS DEL RIU PER AMPOSTA
Les nits anteriors a la batalla, camions republicans, amb els llums encesos, circularen per la riba esquerra del riu, davant d'Amposta, mirant de cridar l'atenció dels observadors franquistes. La finalitat era distreure'ls de la zona principal de l'atac, més al nord. Tant fou així, que uns dies abans de l'atac es demanà evacuar la població civil i la 105ª Divisió franquista fou reforçada amb 10.000 homes provinents de Mallorca. També es féu omplir d'aigua el canal de la riba dreta per dificultar encara més un possible pas del riu. Això va fer que l'ofensiva per aquesta zona fou descoberta massa aviat pels nacionals i la rebutjaren, tot provocant greus pèrdues a la 45ª Divisió. Tot i ser una maniobra distractòria, igual que la del pas de riu pel sector Mequinensa-Faió a l'extrem nord, la magnitud de la desfeta del sector d'Amposta comportà un contratemps notable per a l'ofensiva republicana.
El Batalló Commune de París de la XIV Brigada Internacional de la 45a Divisió va creuar el riu a l'oest d'Amposta a les 00:15 hores del dia 25 de juliol, a la zona anomenada "Font de Quinto" (prop de Campredó). En aquest cas, les tropes franquistes estaven ben preparades per a fer front a l'ofensiva republicana: el 292è Batalló de Tiradores d'Ifni, una unitat selecta de les tropes mores de Franco, així com la 2ª Brigada de la 105ª Divisió, van provocar una autèntica matança de les tropes de voluntaris francesos i belgues. Al llarg de la matinada, dos batallons més de la XIV Brigada van poder travessar el riu, però en pèssimes condicions i molt delmades per l'intens foc artiller i de les metralladores franquistes. A més a més, l'exèrcit de Franco aconseguí aviat el suport addicional de la 13ª Divisió.
Els soldats republicans aconseguiren amb molt d'esforç col·locar una passera, que juntament amb les 20 barcasses de les que disposaven, permeté travessar el riu a un bon nombre dels 1.000 homes que composaven la XIV Brigada, però llavors es toparen amb la segona barrera que suposava el canal de la dreta de l'Ebre, mentre els franquistes havien aconseguit encerclar-los i sotmetre'ls a un terrible foc artiller. Així, a mig matí, la passera havia estat derruïda, el batalló Commune de París havia estat anihilat i la resta d'unitats havien patit grans pèrdues humanes, de manera que només un grapat de soldats van poder tornar, a la caiguda de la tarda, a creuar a la riba esquerra del riu, deixant a terra o surant Ebre avall més de 600 companys.
70 anys després recordem un esdeveniment històric que va tacar les nostres terres de sang. El record de la batalla de l'Ebre encara és ben present entre la gent més gran d'arreu dels nostres pobles.
 Les dretes durant aquella primavera hagueren d'actuar amb una gran prudència, sabedors dels seus actes repressius durant el bienni 1934-36 (conegut entre les masses populars, com a negre). Tot i això, especialment des de sectors anarquistes, es notava els anhels de revenja, i les ganes imperioses de canviar radicalment el model social, amb l'abolició de tota propietat privada. La rapidíssima derrota dels militars rebels al Principat, va donar ales a les organitzacions obreres per dominar el carrer i prendre's la justícia per les mans. Els membres de la CNT-FAI havien demanat armes al govern de la Generalitat, per tal de fer triomfar la revolució.
El Delegat de Cultura de la Generalitat el 1936, el literat jesusenc i gran patriota català, Joan Cid i Mulet, en el seu estudi "La Guerra Civil i revolució a Tortosa", posa el toc literari a aquests fets, carregat de sentiments i de crua crítica:
L'auto s'aturà més enllà dels camps deserts. La ciutat ha desaparegut rere el tombant de la costa de Soldevila. Les primeres clarors esquincen aviat el llac emperesit del cel ... De seguida, uns trets faran aixecar uns crits esgarrifosos i la sang començarà a brollar dels pits mortalment ferits... Els homes, lligats de mans i peus, intentaran encara, amb els ulls desesperadament oberts i el cos crivellat, escapar-se dins l'ombra a punt d'exhaurir-se... els fusells continuaran disparant, percaçant-los com si fossin conills que tractessin d'entaforar-se als matolls ... Els cossos es doblegaran en la terrible agonia que seguirà a la criminal persecució en la immensa clariana. La mort estendrà les seves ales espectrals en la desolada amplitud dels camps deserts... I encara, les culates dels fusells s'enfonsaran en els rostres esgarrifosament mutilats!
El conflicte incivil ens va fer viure els episodis previs a la Batalla de l'Ebre i diversos bombardejos. D'aquests fets encara queden molts testimonis vivents que ens han anat fent cinc cèntims de la crueltat i de la duresa que hagueren de sofrir durant dècades, a conseqüència de la més estúpida de les guerres. Luis Mezquida, en el seu llibre "La Batalla del Ebro (asedio de Tortosa)" fa un seguit de referències als esdeveniments succeïts al territori que va des de Soldevila fins a la Pedrera:
“La tónica de aquellas jornadas de fines de Mayo y primeros de Junio es de tranquilidad en todo el frente del Ebro... intensificación del fuego artillero por ambas partes con disparos sobre la Ermita de San Onofre ...En la reunión del comisariado celebrada en El Perelló se adoptó el acuerdo de que la organización de la siega corriera a cargo del Comité Comarcal del Frente popular que controlaba las poblaciones de l'Aldea, Jesús y María, La Cava, Campredó, Tortosa y Bitem...El segundo recubrimiento era mandado por el Teniente Coronel Teodoro Arredonda Lorza, cubriendo las fuerzas la línea situada frente a Campredó y Font de Quinto hacía Amposta ...El lado opuesto, ocupado por las fuerzas republicanas, aparte aquellas que pernoctaban en Campredó, amparadas en el propio Caserío urbano, la línea de trincheras corría paralela al río, ofreciéndonos una serie de vaguadas a lo largo de Font de Quinto, con cultivos de huerta en la pequeña llanura y secano en los planos superiores ...Estos objectivos - el pueblo de Santa Bárbara y cortes de comunicaciones - explicará el porque del esfuerzo principal llevado a cabo en la zona de Font de Quinto, por tratarse del lugar más próximo a los objectivos señalados...Al 53 Batallón denominado "Comuna de París", correspondió forzar el paso del río por el centro de la curva de Font de Quinto, frente a Mas de Miquelet, con un total de efectivos estimados en unos 850 hombres...Seguían después los Batallones de la XIV Brigada Internacional 'La Marsellesa', encargados del paso del Ebro por Font de Quinto y Campredó y un Batallón de la 151 Brigada de Infantería de Marina, en la misma desembocadura del Ebro y playa immediata”.
En un dels estudis monogràfics més recents, titulat "La Batalla de l'Ebre" publicat per ECSA, es fa esment de les estratègies militars a la nostra partida. El pas de Font de Quinto consta en el mapa estratègic de la maniobra militar: Aquesta maniobra era una de les dues operacions de distracció que havia planejat l'Estat Major en els dos extrems de l'ofensiva. L'altra és la que van portar a terme la 14a brigada a Amposta i els dos batallons republicans, que van travessar el riu per l'illa de Gràcia i per Campredó van acabar trinxats per les tropes franquistes, parapetades per respondre eficaçment qualsevol atac en aquest sector.
F. Marqués, en la seua tesi doctoral titolada "Análisis de la Mortalidad en el término de Tortosa", ens informa de 8 morts de soldats campredonencs des del nou d'agost de 1936 fins l'1 de novembre de 1938, en llocs tan diversos com el Front de l'Ebre, Extremadura o Guadalajara.
L'històric militant socialista i ex-degà del Tribunal de Comptes de la Unió Europea, en Josep Mª Subirats Piñana, ha recollit en diversos llibres una llarga documentació sobre els fets succeïts durant aquells tres fratrídics anys i la sagnant postguerra que els seguí. A "Pilatos, prisión de Tarragona", fa esment del Consell de Guerra i posterior afusellament del campredonenc Joan Colomè i Barberà, líder local de la CNT. També va veure la mort a aquella presò, en Ramon Sebastià i Cid, després d'haver sofert tota mena de maltractaments i vexacions. Subirats Piñana, un pou d'anècdotes, ens explicà com a pregoner de la Festa Major de Campredó del 2000, que el 18 d'abril de 1938, assetjades aquestes terres per les tropes franquistes, va haver d'escapar de Tortosa amb bicicleta i passar la nit a una cabana a Campredó, alhora que remarcà la importància estratègica del nostre poble que ajudà a la preservació de documentació històrica de Tortosa, que amb tanta cura va guardar el Delegat de Cultura de la Generalitat, Joan Cid i Mulet.
Durant la Setmana Santa del mateix any, Tortosa va sofrir els pitjors bombardejos. Justament el 16 d'abril a les vuit del vespre, el comandant republicà Líster va ordenar dinamitar el pont de l'estat. Més de vint-i-cinc mil persones varen fugir cap a les muntanyes de Coll de l'Alba, Coll Redó i Hostal de don Ramon. Cid i Mulet, torna a donar-li un toc literari amb grans sentiments que posen la carn de gallina:
 L'èxode fou inevitable. Infants i dones, amb el plor als llavis, fugien carretera endavant sense tenir consciència del camí que calia prendre. La costa de Soldevila resultava insuficient per a engolir la riuada humana. I al lluny, el tronar dels canons semblava un colpejar de martells sobre les ànimes endolades.On es refugiaria tota aquella multitud sense control, esporuguida pel diluvi de foc que la percaçava pels camins intransitables de l'èxode? La manca de mesures de previsió per a fer front a un èxode probable, obligaren els fugitius a demanar ajut a les barriades rurals de Camarles, Aldea i Campredó, que si bé no el negaren, la proximitat de les ribes de l'Ebre obligà igualment els pacífics habitants d'aquestes terres a abandonar el patrimoni familiar, perquè els canons, dintre de poc, des de l'altra banda de riu, no deixarien reposar ningú.
El senyor Francesc Subirats Machí, que fou alcalde pedani durant els primers anys de la República, ens donà un emotiu testimoniatge: La gent no es va moure del poble fins el 38, quan el front s'instal.là al riu. A l'arribada dels soldats, aquí teníem una gran collita de blat per segar (heu de pensar que l'any 37, va ser l'any de la riuada). Sense saber el perquè, em van fer Delegat de la zona de guerra, i em van posar un Batalló Internacional a disposició per recollir-la. Els soldats durant el dia vigilaven els moviments de l'altra vora de l'Ebre, el riu estava atrinxerat des de Soldevila a la Pedrera, i a la nit amagats en la foscor segaven blat.
A finals de desembre es va iniciar la "Campanya de Catalunya", mentre que el 13 de gener de 1939 es va ocupar Campredó i molts altres pobles de la riba baixa de l'Ebre. L'historiador Gárate Córdoba publica un pacte de Guerra de notable interès històric:
13 de Enero de 1939: Campaña de Cataluña. Por la costa también ha continuado el avance de nuestras tropas que a la citada hora de la tarde, habían rebasado el pueblo de El Perelló, quedando liberada totalmente la población de Tortosa y pueblos de la Ampolla, Campredó, Hostal nou, Camarles, Jesús y María, La Cava y otros de menor importancia ...
 La nit del 24 de juliol es complirà el 70è aniversari de l'inici de la sagnant Batalla de l'Ebre. Aquest històric esdeveniment va tenir lloc al terme de Campredó, a l'alçada de Font de Quinto on les tropes republicanes van creuar el riu. La població havia estat evacuada i el poble va quedar completament destruït per la guerra. A la torre medieval es conserven uns històrics grafits que realitzaren a llapis uns soldats de les Brigades internacionals, sobre els quals ja n'hem fet cinc cèntims en posts anteriors. En motiu d'aquesta important efemèride, que va tacar de sang els nostres camps, aquests dies dedicarem uns quants posts a parlar del desenvolupament de la guerra a Campredó,
LA GUERRA CIVIL A CAMPREDÓ
L'aixecament militar que tingué lloc al nord d'Àfrica el 18 de juliol del 1936, capitanejat pel General Francisco Franco Bahamontes, malauradament ha estat el fet més decisiu de tot el segle XX per a Catalunya, donades les tràgiques conseqüències que en derivà, quant a l'intent de genocidi cultural del país, amb l'abolició de totes les institucions catalanes tant polítiques com culturals (La Generalitat, l'Orfeó Català, l'Institut d'Estudis Catalans etc.), així com la repressió cruenta i sistemàtica contra els perdedors.
Des de la proclamació de la II República el 14 d'abril del 1931, havia hagut una delicadíssima conflictivitat social que feia preveure un conflicte armat. Els representants de l'anomenada caverna i els republicanistes s'acusaven mútuament de pistolerisme, a causa dels diversos actes violents que enterbolien sistemàticament la convivència ciutadana. La fortíssima personalitat dels dos polítics dominants a casa nostra, en Joaquim Bau al costat tradicionalista, i en Marcel.lí Domingo a l'esquerrà estatalista, varen arribar a crear un dualisme irreconciliable en la societat. Val a dir, que el panorama polític a les Terres de l'Ebre era substancialment diferent al de la resta de Catalunya, on els partits dominants eren la "Lliga Regionalista" que presidia en Francesc Cambó, i "Esquerra Republicana" dels Presidents Francesc Macià i Lluís Companys.
 Els desnonaments al camp, la destitució de l'Ajuntament (amb el nomenament d'una gestora-alcalde presidida per en Rafel Alemany, del partit Radical governant a Madrid, que arraconava fins i tot tradicionalistes i la Lliga), l'empobriment de la població, l'anticatalanisme de sectors importants de l'església tortosina, la dura repressió contra les persones i grups que participaren en els fets d'octubre del 1934, i les dramàtiques vagues del textil i la construcció dels primers mesos del 1936, varen adobar el terreny per als greus esdeveniments que es produïren durant l'estiu i la tardor d'aquest mateix any, quan esclatà una de les revoltes anticlericals més sagnants i ferotges. La ciutadania, en canvi, volia donar mostres de plena normalitat, amb la celebració fins i tot de festes falleres i esportives durant el mes de març. Per aquelles dates, també va ocórrer un esdeveniment important, quan es va intentar establir un servei marítim ràpid (de vuit hores) entre Tortosa i Barcelona, amb un vaixell de vuitanta tones que va xocar en els baixos rocosos de Campredó.
Tornant als aspectes polítics, ja hem comentat anteriorment, que les eleccions del febrer del 1936 varen donar una victòria contundent al Front d'Esquerres. Com a exemple, a la demarcació tarragonina, el poeta Ventura Gassol (ERC) va obtenir 91.683 vots, mentre que en Marcel·lí Domingo arribava als 92.470. En canvi, el tradicionalista tortosí Joaquim Bau i la seva candidatura varen ser els grans derrotats amb només 67.888. A Campredó, segons ens informa l'edició de "Lluita" del 16 de febrer, la tònica electoral va ser fins i tot més favorable a les esquerres, els candidats dels quals varen superar els tres-cents vots, mentre que en Bau no arribava als noranta.
En moltes poblacions de les Terres de l'Ebre es començà una cruenta persecució del clergat i la destrucció dels seus béns. És important comprendre la psicologia que els guiava, l'home republicà es considerava ateu, descregut i enemic de l'església catòlica, així doncs, podem considerar l'anticlericalisme com a un element important en l'aixecament popular de juliol a les nostres comarques. El bisbat tortosí s'havia erigit en un focus hostil al triomf del Front d'Esquerres, alhora que es mesclà massa sovint amb els conspiradors antirepublicans. Aquest factor portaria conseqüències veritablement tràgiques amb una sagnant revolta contra la sotana, i amb el foc com a imatge destructora que destruïa les esglésies de Tortosa, la nit del divendres 31 de juliol de 1936. També a Godall i a Xerta, es produïren la crema d'imatges de verges i sants, i resta de béns materials de l'església. A Campredó, en Lluís Climent en el seu llibre "Rojos en Tarragona" (un dels típics reculls parcials dels esdeveniments elaborat pels guanyadors), també esmenta la crema del temple parroquial.
L'arxiver de la catedral de Tortosa, Manuel García Sancho, en el seu llibre "Sacerdotes Diocesanos fieles hasta el Martirio", ens fa cinc cèntims de tots els assassinats de clergues en els primers mesos de guerra, entre ells el rector de la parròquia de la Petja, la qual incloïa la partida de Campredó, Mossèn Frederic Casanova i Carles. Va nàixer el 1879, fou ordenat sacerdot el 1903, va ser capellà de la parròquia de Sant Blai a Tortosa durant un any, per passar a ser vicari de Campredó fins al juliol del 1936. Va residir a Campredó fins a l'agost, protegit pel Comitè Local, però donades les freqüents incursions dels milicians d'Amposta es va haver de retirar a una caseta de camp propietat del seu amic Ramon Aubalat, que s'encarregà de la seva alimentació. Malgrat que conservà moltes amistats, va sentir por i va voler marxar agafant la carretera general de Barcelona en ple dia. Al Lligallo Antich de Camarles va ser delatat, empresonat i conduït al col.legi Sant Lluís de Tortosa, on va estar empresonat durant quinze dies. Va ser afusellat el 28 d'agost, a "Els Ametllers" i enterrat en una fosa comuna al cementiri de Sant Llàtzer.
Xavier Pujadas fa esment dels terribles "paseos nocturnos" de la mort, que dirigia un personatge molt discutit, en Joan Vilàs Comí, conegut com "Xaparro", membre del comitè de Front Popular del PSU: Aquests assassinats es caracteritzaren per ésser comexos generalment de nit i per grups reduïts de persones que executaran les famílies al peu de les carreteres properes a la ciutat o d'altres indrets apartats del casc urbà: Costa de Soldevila, Camí de l'Hostal, Sant Onofre, Camí d'en Ramon.
La majoria d'informacions que hem pogut recopilar de la situació que es va viure a Campredó durant el conflicte bèl.lic, provenen de la premsa esquerrana, concretament de "Lluita", l'òrgan del PSUC i la UGT, donat que aquest partit es constituí al poble l'agost del 1936, tal com ens informa el periòdic "El Treball". A Campredó ja existien altres forces esquerranes com els marcel.linistes del Partit Republicà Radical Socialista, l'ERC que dirigia Germà Machí, el sindicat Unió de Rabassaires (amb seu al carrer Gandia), així com també estava implantada els anarquistes de la CNT, que impulsà la col·lectivització de Campredó durant els primers mesos de la guerra.
El moviment social esquerrà va viure uns mesos organitzatius intensíssims. Varen posar en funcionament l'organització que va aplegar els entranyables Peoners, xiquets entre sis i deu anys, que es dedicaren a recaptar fons per als companys que estaven lluitant al front, també per a les necessitats de la guerra, amb l'abastament de camions amb menjar. El Comitè d'Enllaç entre la CNT i la UGT, dirigit per Josep Mulet Arrufat i Vicent Querol Salom de la UGT, i Joan Barberá Colomé i Pere Lluís Mayor de la CNT, s'encarregà de dirigir aquestes activitats, després del suport popular que varen rebre amb l'afiliació massiva al sindicat socialista.
Una onada de càntics revolucionaris varen omplir els nostres camps. Amb el cant es creia que es podia canviar el món, amb els seus missatges d'igualtat i de solidaritat, en els quals s'exaltaven les virtuts soviètiques i es condemnava el feixisme. Especialment popular i colpidora era la "No passareu", del poeta Apel.les Mestres, que curiosament va morir el mateix 18 de juliol: No passareu/ i si passeu, serà damunt d'un camp de cendres;/ les nostres vides les prendreu,/ nostre esperit no l'heu de prendre./ Més no serà! Per més que feu/ no passareu!
 Avui dissabte 5 de juliol, a les 13 hores i al recinte de la catedral de Tortosa, tindrà lloc la signatura de la Declaració de Tortosa: un document històric que reivindica el paper de la ciutat com a veritable cruïlla de la nació catalana. El signaran 4 alcaldes ben significatius que representen 4 territoris dels Països Catalans: Perpinyà (Catalunya del nord), Benicàssim (País Valencià), Palma de Mallorca (Illes Balears i Pitiüses) i Tortosa (Principat de Catalunya). Aquest acte, organitzat per la Federació Llull (Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear) s'organitza per commemorar el 300 aniversari de l'entrada de les tropes borbòniques de Felip V a la ciutat, l'11 de juliol de 1708, després d'un setge que va durar més d'un mes. La campanya reivindicativa de les nostres llibertats va començar l'any passat a Lleida i tindrà continuïtat els propers anys en d'altres ciutats com Alacant o Eivissa, per seguir la trajectòria de la dissortada Guerra de Successió (1705-1715). Aquesta és una altra data històrica a recordar, per les conseqüències nefastes que va tenir per a tots els territoris de l'antiga Corona catalanoaragonesa, tal com varen ser l'11 de setembre de 1714 (caiguda de Barcelona) i el 25 d'abril de 1707 (Batalla d'Almansa). Com tan sovint hem comentat, als catalans i a les catalanes ens toca commemorar sempre dates històriques de derrotes militars que ens han impedit ser una nació lliure i sobirana.
A la tarda, uns grups de ball folklòric d'arreu del país construiran un mapa dels Països Catalans gegant a la plaça dels mercats; mentre que, posteriorment, el grup Aramateix farà un concert a la plaça de l'ajuntament.
DECLARACIÓ DE TORTOSA
L’11 de juliol de 1708, ara fa 300 anys, la ciutat de Tortosa era conquerida per l’exèrcit francocastellà de Felip de Borbó, que un any abans havia guanyat la batalla d’Almansa i havia iniciat la conquesta del País Valencià i Lleida. Oberta la porta del sud i dominada Tortosa, el mateix exèrcit va ocupar, passats uns quants anys de contínues lluites, Barcelona (l’11 de setembre de 1714) i Mallorca (el 3 de juliol de 1715). Segle i mig després, Tortosa tornava a ser protagonista; aquesta vegada de l’inici de la refeta: el maig de 1869, republicans federals de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, i també d’Aragó, convocats per Valentí Almirall, es reunien a Tortosa i subscrivien l’anomenat Pacte de Tortosa, en el qual reivindicaven la necessària col•laboració entre tots els territoris que havien format part de l’antiga Corona d’Aragó. Tortosa, a mig camí entre València i Barcelona, entre Perpinyà i Alacant, al davant de la costa de les Balears, hauria de ser un punt de trobada entre tots els nostres territoris. En aquest sentit, l’any 1976, el Congrés de Cultura Catalana (aquella magna iniciativa cívica que va saber superar les fronteres administratives i restablir la col•laboració entre les nostres terres) la va declarar cruïlla dels Països Catalans. Tortosa, capital històrica d’una terra on es parla una forma del català que s’estén a banda i banda del riu Sénia, des de l’Ametlla a Alcalà de Xivert, és la prova més convincent de la unitat de la llengua catalana. Tortosa és també la seu d’un bisbat que, des de temps de Jaume I, abastava les terres catalanoparlants del nord del País Valencià, i que encara avui s’estén per les comarques valencianes del Baix Maestrat i els Ports. Tortosa és, per tant, l’eix central i vertebrador d’una història comuna, i pot ser-ho també d’un futur possible. És per això que, en acomplir-se els 300 anys dels fets de 1708, volem reivindicar per a la ciutat de Tortosa aquest paper central de cruïlla i de punt de trobada, amb una mirada posada en el futur comú dels nostres territoris.
Tortosa, 5 de juliol de 2008
El proper dissabte 5 de juliol, la Federació Llull, que aplega les entitats socioculturals i reivindicatives més importants dels Països Catalans: Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, organitza un acte històric de commemoració dels 300 anys de la caiguda de la ciutat de Tortosa en mans de les tropes borbòniques de Felip V, que forma part del programa d’activitats de la campanya "300 anys. Caminant cap al futur. 1707-1714 / 2007-2014". Pretenen retornar a la memòria col·lectiva el setge de Tortosa de 1708, un episodi dramàtic de la Guerra de successió, atès que, conquerida la ciutat de Tortosa i ocupat Ares del Maestrat, va suposar la definitiva ocupació del País Valencià. El Procurador primer de la ciutat de Tortosa, Ignasi Minguella, i el Tinent Coronel, Francesc de Montagut, defensaven la ciutat en nom de la Coronela, un exèrcit de voluntaris al servei de l’arxiduc Carles d’Àustria. El setge es va establir el 9 de juny, i no va ser fins al 15 de juliol quan 30.000 soldats, sota les ordres de Felip d’Orleans, varen aconseguir entrar a la ciutat. Una setmana abans, el 8 de juliol, el comandant de l’exèrcit austriacista va signar les capitulacions, entre les quals, el lliurament de la important fortalesa d’Ares. Al mes de desembre del mateix any, l’exèrcit de l’arxiduc, comandat per Guido Starhemberg, va intentar recuperar Tortosa, la qual va esdevenir la plataforma des d’on l’exèrcit borbònic va realitzar el definitiu assalt a la resta de Catalunya.
Aquesta campanya es va endegar en motiu del 300 aniversari de la derrota a la Batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707), que va suposar l’inici de la pèrdua de les llibertats nacionals dels regnes de l’antiga corona d’Aragó. Arreu del país es va fer popular la dita: “Quan el mal ve d’Almansa a tothom alcansa”. Ja se sap que els catalans estem acostumats a celebrar les derrotes (11 de setembre, 25 d'abril), perquè la victòria final es fa d'esperar (això no és una eurocopa!!!).
Posteriorment, la campanya recorrerà altres localitats de la nació catalana com Alacant (2009), València (2010), Girona (2011), Mallorca (2012), Vic (2013) i Barcelona (2014).
Tal com ens recordava l’historiador Oriol Junqueras: “Des de les capitulacions de València i Lleida (1707) o Tortosa (1708) i Alacant (1709), fins a les de Barcelona i Cardona (1714) o Mallorca i Eivissa (1715), encara no hem recuperat la imprescindible llibertat política per gaudir dels nostres drets individuals i col·lectius. Uns drets que ens foren arrabassats per la força de les armes i que encara ens són negats per egoisme. A primera hora de la tarda de l’Onze de Setembre de 1714, “essent l’esclavitud certa i forçosa”, les autoritats polítiques del país van dirigir-se a tots nosaltres per darrera vegada. En compliment de les seves funcions, ens “donen testimoni als venidors de què han executat les últimes exhortacions i esforços, protestant de tots los mals, ruïnes i desolacions que sobrevinguessin a nostra comuna i afligida pàtria”. A nosaltres, per tant, ens pertoca recollir el seu testimoni, per fer realitat els seus somnis de llibertat.
PROGRAMA
12.30h Descoberta d'una placa commemorativa (Plaça de Barcelona. Mercat del peix)
13.00h Acte: signatura de la Declaració de Tortosa (Catedral)
14.30h Dinar dels Països Catalans: arrossada (Pavelló firal)
18.00h Un futur compartit (Plaça de l'Ajuntament)
-Construcció d'un mapa gegant dels Països Catalans.
- Animació amb colles de cultura popular
19.00h Concert. ARAMATEIX (grup de rock-folk). Plaça de l'Ajuntament.
 Jaume Nunó i Roca (Sant Joan de les Abadesses, 1824 - Buffalo, Nova York, 1908) era un prestigiós compositor que s'inicià com a organista a l'església parroquial de Sant Joan. Als 8 anys, va anar a viure a Barcelona, on guanyà una plaça de solista al cor de la catedral. El 1845 va ingressar a l'exèrcit, en el qual va dirigir la banda de música militar del regiment de la reina. El 1851 va realitzar el tradicional viatge d'ultramar que feien molts músics a Cuba, on es féu càrrec de l'organització de les bandes militars. En aquest país va conèixer el general mexicà Antonio López de Santa Ana, que el 1852 el va contractar per a reorganitzar les bandes de música de Mèxic. Guanyà les oposicions públiques per al càrrec de director del Conservatori Nacional de Música i Declamació. El 1854 es presentà al concurs per premiar la millor composició per a l'himne nacional mexicà, amb lletra ja escrita pel poeta Francisco González Bocanegra. Guanyà el concurs i l'himne s'estrenà el 15 de setembre d'aquell any al Teatro Santa Ana. Dos anys més tard retornà a l'Havana i després es traslladà a Nova York, on treballà com a pianista i director d'orquestra, obrí una acadèmia i recorregué diferents ciutats nord-americanes. El 1864 tornà a Mèxic per dirigir una temporada d'òpera. Instal·lat a Rochester, fou director d'òpera (1873-76) i concertista. Finalment, s'establí definitivament a Buffalo (1876-08), on obrí una acadèmia de música al Women's Union Building. La seua relació amb Mèxic va ser molt estreta, ja que hi tornà diverses vegades: el 1864 per dirigir una temporada d'òpera, i el 1901 per participar en les festes patriòtiques de Mèxic. Allà fou rebut apoteòsicament i se li féu un homenatge al Teatre Arbeu. El 1904 féu un nou viatge a Mèxic per celebrar el cinquantenari de l'himne. El 1942, el govern mexicà li tributà una gran homenatge amb motiu de l'arribada de les seves despulles, que foren dipositades a la Rotonda de los Hombres Ilustres de la Ciudad de México.
Anys després, l'intel·lectual jesusenc Joan Cid i Mulet (Jesús 1907- Ciutat de Mèxic 1982) va aconseguir gran fama al país asteca amb l'edició de "México en un himno" el 1954, en commemoració del centenari de l'himne nacional mexicà. El llibre va merèixer tota mena d'elogis per part de la classe política i intel·lectual i va passar a ser de lectura obligatòria al servei d'ensenyament públic del país. El 1969, per iniciativa de Salvador Moreno, es va organitzar un emotiu homenatge a la figura de Jaume Nunó al seu poble natal, amb la col·locació d'una placa a la casa on va nàixer. Hom li dedicà, també a Sant Joan de les Abadesses una font, amb l'aportació d'un grup de mexicans i catalans; la plaça on s'erigí es anomenada popularment plaça dels mexicans. Va ser durant la segona visita a Catalunya de Cid i Mulet, tot i que finalment no hi va poder assistir per haver estat ingressat a l'hospital per un problema d'apendicitis. Els lligams entre Sant Joan de les Abadesses i Mèxic han continuat, ja que se celebra la famosa festa de El Grito al mes de setembre, en l'organització de la qual participa el Consolat mexicà a Barcelona.
 El Corpus de Sang va ser un avalot protagonitzat a Barcelona, el 7 de Juny de 1640, per un nombrós grup de segadors, amb la connivència d'una bona part de la població local. Un petit incident al carrer Ample entre un grup de segadors i alguns barcelonins, en el qual un segador va quedar malferit, va precipitar la revolta. L’any 1640 va ser un any decisiu i de greus conseqüències en produir-se, sobretot a partir del mes de maig, un alçament generalitzat de tota la població del Principat de Catalunya contra la mobilització, i permanència al país, dels terços de l'exèrcit reial (entrats a Catalunya a causa de la guerra amb França el 1635) i contra la pretensió que fossin allotjats dins les poblacions. Algunes varen negar-se a obrir les portes, com Sant Feliu de Pallerols, o Santa Coloma de Farners, on va ser enviat l'algutzir Montrodon per dur a terme la instal·lació dels soldats; en la resistència dels vilatans l'algutzir va trobar la mort. La represàlia duta a terme pels terços a Riudarenes (3 de maig) i a Santa Coloma de Farners (14 de maig) desencadenaria un ràpid alçament armat de vilatans i pagesos que, de les comarques gironines, s’estengué cap a l'Empordà, cap al Vallès i cap a Osona i el Ripollès.
"Visca la fe de Christ!", "Visca lo rey , el nostre senyor!" i "Visca la terra, i muyra per semp lo mal govern!" van ser els lemes dels segadors que van originar la revolta popular del 7 de juny de 1640, dia conegut com el Corpus de Sang. Els aldarulls es reproduïrien a Barcelona durant el dies següents. El balanç va cloure's amb un total d´entre 12 i 20 morts, majoritàriament funcionaris reials. La mort del virrei, el comte Queralt, va marcar però, un punt d´inflexió en el trencament entre Catalunya i Espanya i va precipitar l'inici de la "Guerra dels Segadors".
ELS MÀRTIRS DE 1640
 En la data d'avui, 7 de juny (468 anys després de l'històric Corpus de sang) hem cregut oportú afegir un històric article que va publicar el 1938 al setmanari antifeixista Meridià, l'historiador tarragoní Antoni Rovira i Virgili (un dels ponents més importants del nacionalisme català de tots els temps). Fa referència a un altre article que havia publicat l'intel·lectual Joan Cid i Mulet sobre els controvertits fets de Tortosa de 1640, que ha passat a la història amb el nom de "Màrtirs de 1640".
"En un dels darrers números de MERIDIÀ, el nostre amic Joan Cid i Mulet ha parlat dels màrtirs que l’any 1640 va tenir a la ciutat de Tortosa la causa de Catalunya. Aquells màrtirs de Catalunya són recordats d’alguns anys ençà pel rètol d’un carrer tortosí: ”Carrer dels màrtirs del 1640”. I és verament emocionant, per a un català, de guaitar el rètol que es manté al seu lloc enmig de les runes de la ciutat del Baix Ebre.
Just és que aquells catalans que tres-cents anys enrera, van sucumbir en defensa de la pàtria catalana, siguin honorats per aquests d’una manera permanent. El cas dels tortosins executats l’any 1640 demostra no sols el patriotisme d’aquells homes, ans encara el patriotisme del poble de Tortosa, que en la seva gran majoria estava al costat de Catalunya. Té raó, doncs, Cid i Mulet en demanar que sigui recordada amb tots els honors, la gesta tortosina del 1640 i que siguin honorats degudament els màrtirs d’aquell tràgic any. Però nosaltres creiem que el record de caràcter general català que ell proposa per als tortosins executats aleshores, ha d’ésser no solament per als màrtirs de Tortosa, sinó per als de les diverses poblacions de Catalunya que van tenir així mateix llurs màrtirs. La gesta tortosina de l’estiu de 1640, que restava gairebé coberta per la boira de l’oblit i de les confusions històriques, és ben digna d'ésser coneguda i admirada, sobretot en els nostres dies. L’exèrcit de Franco va voler seguir, mesos enrera, el mateix camí. I de la invasió de Catalunya que va seguir l’any 1640 l’exèrcit comandat pel marquès de Los Vélez. Ara, però, els invasors no han trobat a Tortosa els traïdors que, fa prop de tres-cents anys, van obrir-los les portes de la ciutat i van donar-los resolt d’aquesta manera el difícil problema militat del pas de l’Ebre.
Amb les dades històriques conegudes avui, hom pot reconstituir-se els fets de Tortosa en llurs línies generals, que són aquestes: concentració de nombrosos soldats castellans (trets de llurs cases per lleves forçoses) al castell a o fortalesa de la ciutat; intent de les autoritats reials per proveir aquells soldats d’armes i municions i per donar un cop que els permetés d’apoderar-se de la població, on predominaven els partidaris de la causa catalana; alçament victoriós del poble tortosí el dia 21 de juliol de 1640; tractes de les classes altres i de la clerecia de Tortosa amb el comte d’Olivars; cop de força dels reialistes el dia 4 de setembre següent i cruel repressió dirigida contra els qui més es distingiren en el moviment popular, quinze dels quals van ser condemnats a mort.
És una llàstima que no hagi pogut publicar-se encara el llibre que sobre els fets de Tortosa durant l’any 1640 té compost el nostre vell amic Ferran de Sagarra, que ha aplegat un considerable nombre de documents inèdits, els quals completen el que va publicar anys ha Celestí Pujol i Camps. Mereixen d’ésser honorats els màrtirs catalans del 1640. I mereixen d’ésser vituperats els traïdors que aleshores hi va haver. Entre aquests van figurar els tres procuradors de Tortosa, és a dir, els tres consellers que formaven el govern municipal. La repugnant fesomia moral d’aquests homes es mostra en la lletra que van adreçar el dia 6 de setembre a la Generalitat. És un breu document regalimós d’hipocresia i de crueltat sarcàstica. Heus ací la lletra al·ludida:
Los excessos que han comès los pertorbadors de la quietud d’esta ciutat han arribat a l’últim del desvergonyiment, i no s’han obligat a tots els ciutadans a prendre les armes y ab lo nom del Rey Nostre Senyor alçant sometent, capturat divuit o vint dels més culpables, hanse’ls fulminat en aquestes, u vui dematí se han donat garrots a sis d’ells, y per a escarment públich se han tret penjats de una finestra de la sala de la procuradoria d’esta ciutat. Ab què resta la justícia ab malta aucthoritat y ab la reputació convenient, y lo Rey Nostre Senyor servit comés just. Donant_ne rahó a vostres senyories estam segurs los ha de cabre molt gran part de gust vehent-nos lliures de la oppresió que patia la justícia.
La contesta de la Generalitat va ésser l’acord que, setmanes després prenia la Junta de Braços Generals (veritable Parlament de Catalunya) declarant traïdors aquells mals tortosins i molts catalans i expulsant-los de la comunitat legal del Principat. Al cap de tres segles, l’eterna Catalunya ha reivindicat el poble i els màrtirs de Tortosa amb una làpida d’honor i ha fet d’aquella ciutat una de les pilastres de la resistència a l’invasor. I estem segurs que és ja pròxim el dia de la glorificació conjunta dels màrtirs i els herois catalans de l’any 1640".
Antoni Rovira i Virgili
 Joan Palau i Miralles és probablement l'alcalde més conegut que ha tingut Amposta al llarg de la història. Nascut a Gandesa el 1867, de mare ampostina, va realitzar els primers estudis al prestigiós Col·legi de Sant Lluís de Tortosa, com a membre d'una generació brillant d'alumnes que incloïa: l'intel·lectual catalanista Francesc Mestre i Noé, el periodista i poeta Josep Vergés i Zaragoza (Constante), el poeta i advocat Lluís Lluís i Dolç, i el jurista Joan Martí i Miralles (fill dels Freginals). El 1905 va arribar a l'alcaldia ampostina, quan encara no havia complert els 40 anys. Políticament eren temps inestables, acabava d’irrompre el fenomen de la Solidaritat Catalana, que agrupava les formacions catalanistes i republicanes davant de la repressió de l’exèrcit envers el setmanari barceloní sarcàstic “El Cucut”. Amposta era llavors un poble que no superava els 4000 habitants, que pertanyia al districte electoral de Roquetes. Era un home de formació conservadora, amb un caràcter fort i una grandíssima personalitat, que li va portar comptar amb acèrrims defensors i detractors. Va demostrar tothora una gran dedicació al càrrec, així com una remarcable capacitat de negociació política.
El 19 de maig de 1908, va tornar de Madrid amb el reial decret signat pel Rei Alfons XIII, mitjançant el qual concedia a Amposta el títol de ciutat. Precisament avui s'endeguen les activitats que organitza l'ajuntament ampostí per commemorar el centenari d'aquest important esdeveniment per a la població. Durant els anys de l'alcaldia de Palau, la capital del Montsià va experimentar un enorme creixement demogràfic i econòmic, al mateix temps que es van tirar endavant projectes transcendentals que li havien de canviar la fesomia com: la construcció de les Escoles públiques (que albergava l'edifici actual del Museu del Montsià), les anomenades Cases barates (40 habitatges per a gent obrera i necessitada) i, molt especialment, l'emblemàtic pont penjant que va ser inaugurat al mes de juliol de 1919.
La figura de Joan Palau per a Amposta pot ser veritablement equiparada a la del totpoderós alcalde Teodor González per a Tortosa, atès que tots dos varen gaudir d'un gran prestigi polític i social que els va permetre portar a terme projectes importantíssims per a les poblacions respectives. El seu fill, Joan Palau i Mayor, va fer una interessant carrera política com a dirigent del Partit Radical Autonomista que dirigia el controvertit polític andalús Alejandro Lerroux, conegut pel seu visceral anticatalanisme i anticlericalisme. Va ser elegit diputat al congrés durant el Bienni negre republicà (1934-1936). La nit del 10 d'agost de 1936, dies després d'esclatar la revolució, un grup d'incontrolats va assassinar pare i fill a la carretera de Tarragona.
El 21 de juliol de 1919, el setmanari "palauista" local, "El Eco de la comarca", li va dedicar tot un monogràfic en motiu de l'homenatge que el polític va rebre a la ciutat el 24 de juny (dia de la seua onomàstica), després d'haver-li estat concedida la "Encomienda de la preciada orden civil de Alfonso XII", com a premi a la seua dedicació a l'alcaldia i als seus dots com a polític. Una llarga llista de personalitats de la Catalunya del moment es van adherir a l'esmentat acte d'homenatge, entre els quals cal destacar: el Bisbe de la diòcesi de Tortosa, Pedro Rocamora; el President del Congrés dels Diputats, M. Villanueva; el Rector de la Universitat de Barcelona, M. Carulla; el Governador civil de Tarragona, Roger Sol; l'Alcalde de la ciutat de Tarragona, Manel d'Orovio; i el Director del col·legi nacional de sords i muts, el pedagog i escriptor ampostí Miquel Granell.
Aquest històric alcalde que es va regir pel lema "TOT PER I PER A AMPOSTA", la qual considerava com a pàtria petita, és recordat per l'ascensió gegantina que féu la ciutat sota el seu mandat, malgrat les eternes controvèrsies que acompanyen els personatges públics i els polítics de pes. El seu conservadurisme militant i el seu assassinat en mans dels revolucionaris de la FAI, varen provocar la mitificació del seu nom durant el franquisme. Ens quedem, però, amb un dels paràgrafs d'elogi que li escrigueren en l'esmentat número especial del setmanari ampostí, com a exemple de l’adoració que per la seua figura tenien els seus nombrosos seguidors, com era el cas del periodista M. Miró Esplugas:
"I Amposta té l’alcalde Palau, qui és un home eminentíssim, un esperit selecte, superior, clarivident, d’aquests que no apareixen gaire sovint en els pobles, d’aquests que són com una concreció del més pur i del més sublim d’una raça. Vostre alcalde ha consagrat tot l'immens cabdal de sos amors, tota la plenitud de ses energies, per l'enlairament social d'Amposta, fent d'aquesta hermosa ciutat el capdavanter d'aquesta comarca. És un fill del poble que ha posat tot el seu talent, totes les seves energies, tot el seu entusiasme, al servei de la població. Per això, a la vegada que és ell model de ciutadans, és model de pobles el poble ampostí. En honorar-lo avui, fills ampostins, compliu un deure sagrat de patriotisme que parlarà per a sempre més a vostres fills".
El 19 de maig de 1908, mitjançant un reial decret signat pel rei Alfons XIII, i de la mà de l'alcalde Joan Palau, a Amposta li va ser concedit el títol de ciutat. Avui fa 100 anys d'aquesta important efemèride! El Consistori ampostí té prevista l'organització d'un gran nombre d'activitats per commemorar aquest esdeveniment històric. L'any 2006 la ciutat ja va ostentar el títol de Capital de la Cultura catalana, que va permetre gaudir de tota una amalgama d'actes culturals. Vaig tenir el goig de ser el coordinador i un dels redactors del llibre "Amposta" (Onada edicions), en el pròleg del qual vàrem voler  donar un acurat retrat de la població. En el dia d'avui, em fa il·lusió deixar als lectors del bloc aquesta informació sobre la capital del Montsià, ciutat amb la qual tinc lligams laborals des de 1991, i en la vida cultural de la qual m'hi sento plenament identificat: "Amposta se’ns presenta a principis del segle XXI com una ciutat en ple desenvolupament urbanístic, forçat entre altres factors per un espectacular increment demogràfic i per la puixança econòmica dels darrers anys, amb un notable dinamisme esportiu i cultural, i amb unes justes ambicions de liderat territorial. El retrat nostàlgic de la vila pagesa d’antany ha quedat per sempre més en el pou dels records per tal de donar pas a una ciutat moderna que ha anat canviant completament la seva fisonomia durant les darreres tres dècades. La preponderància total de les professions i tasques relacionades amb el ram agrícola ha donat pas a altres fonts de riquesa radicalment distintes: el comerç, els serveis i la indústria. Ben enrera han quedat, per tant, els temps en què la ciutadania local depenia per a la seva supervivència gairebé íntegrament del conreu de l’arròs, que va portar a un encertat agrupament camperol amb la fundació de la Cambra Arrossera, entitat francament essencial per a comprendre l’estructura laboral i econòmica de l’Amposta de la segona part del segle XX, i que es va convertir en una eina absolutament imprescindible per tal de garantir la subsistència econòmica de diverses generacions d’ampostines i d’ampostins.
Les dos històriques bandes musicals de la ciutat, la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica, han esdevingut tot un emblema social, un excel·lent referent del seu ram i un mirall cultural de primer nivell per a la resta de poblacions de la geografia catalana. De ben segur que han estat la llavor que ha permès que hagin sortit a la ciutat una gran quantitat d’autèntics virtuosos d’aquest gènere que han convertit Amposta en la veritable capital catalana de la música instrumental. Són igualment emblemàtics altres grans personatges que en diferents camps han exportat arreu el nom de la vila i, consegüentment, el de la regió final de l’Ebre català. Hem volgut mesclar els seus noms expressament per tal d’associar les seves notables virtuts en un conglomerat que ens omple d’un lloable orgull conciutadà. Aleshores, com als molins fariners o arrossaires ben revolts, se’ns presenten al nostre davant artistes, escriptors, polítics, músics i esportistes de notable relleu nacional i internacional: Sebastià Juan Arbó i Adolf Ventas, Miquel Granell i Joaquim Moya, Innocenci Soriano Montagut i Enric Arasa, Joan Palau i Alfred Escrivà, Josep Serra i Joan Suñé, Dàmaso II i Josep Guarch “Teixidor”, Benvingut Font i Mari Chordà, Joan Josep Bertomeu i Carles Guerra, Emili Bonet i Manel Batalla, entre molts d’altres que de ben segur també mereixerien trobar el seu nom entre aquestes línies.
I aquest immens paratge natural del Delta de l’Ebre, la gran planúria que ens envolta i ens dóna vida, se’ns acredita com una garantia implícita de futur. Mar, platja i riu s’uneixen per a configurar un bellíssim conjunt natural, conegut i admirat, que té al bell mig, com un dels centres neuràlgics, un veritable oasi urbà molt pacífic: el Poble Nou. La Ribera és una de les essències de la nostra terra, que ni els radicals canvis en la geografia urbana ni els inusitats increments demogràfics gosen alterar. L’aposta per un turisme de qualitat i respectuós amb el medi ambient és transcendental en un territori que presumeix de ser la segona zona humida més extensa d’Europa i un paradís per a la vida animal i vegetal. No cal dir que vetllar per la bona salut del riu Ebre ha de ser l’objectiu primordial de les nostres institucions i de tota la nostra ciutadania.
La parla ampostina, el nostre accent riberenc tan peculiar, els refranys i les dites recitades pels pagesos, el riquíssim folklore de la ribera i el cant de la jota, que han acompanyat el dia a dia agrícola al llarg de la història, formen part intrínseca d’un model de vida centenari que encara és ben viu i que convé dignificar, mantenir i reivindicar.
Aquesta és la ciutat que tenim, una ciutat que ens encomana tota mena d’ambicions pròpies, a la vegada que demostra estar fermament preparada i disposada a ser el motor de conducció per tal d’aconseguir el definitiu reconeixement institucional de les Terres de l’Ebre. Les nostres comarques fa anys i panys que demanen amb insistència tenir un pes més consistent dintre del conjunt català. Ha arribat el moment de fer l’esforç necessari per a exercir com a vertadera cruïlla cultural i lingüística. L’Amposta que tan orgullosament va aconseguir ser nomenada Capital de la Cultura Catalana del 2006 tenia al davant un repte immens atès que havia de representar els valors culturals d’una nació amb una llarga tradició i amb una llengua mil·lenària, estimada i minoritzada al mateix temps. I, per suposat, hem de fer nostre per sempre més l’eslògan de l’històric esdeveniment, Amposta, un pont de cultura, que ens encamina a esdevenir un veritable pont d’unió entre els heterogenis territoris que formen els Països Catalans. Amposta, un excel·lent lloc per viure!".
 Va ser a la tardor de 1705, que a Altea desembarca, Baptista Basset, com a general, de l'exèrcit de Carles el d'Àustria. Entra en la Marina i passeja per pobles i viles i en moltes comarques
als maulets va distribuint armes i donant raons, convencent a tots els llauradors que l'Arxiduc Carles ha promés suspendre tributs i gravàmens i tot el país li va plantar cara al borbó Felip V.
Els reis i governants de tota Europa es posen a l'aguait i al plet s'aboquen, que està en discussió la corona dels regnes d'Espanya i els dos aspirants una guerra van a provocar, buscant aliances amb altres estats dos exèrcits preparen, Felip de Borbó i Carles d'Àustria, tals són els seus noms.
Als pobles van renàixer les esperances d'arrancar el poder als nobles senyors i en poques setmanes el camí de València aplanaren; maulets i aliats dominaren pobles i ciutats; d'una punta a l'altra el país va tornar a obrir les arques per traure al carrer les senyeres contra el botifler i l'Arxiduc Carles a la porta de Quart aclamaren i ell feu jurament d'obeir i defendre les lleis.
Del dia que ara esmente guardeu memòria: el 25 d'abril de1707 que trista batalla va somoure la terra d'Almansa; l'exèrcit borbó al de l'Àustria va véncer d'un colp i sense defenses ocuparen comarques senceres. Mal dia va nàixer qui ordenà destruccions i matances. Si el mal ve d'Almansa amb raó diuen que a tots alcança: no es pot oblidar que en la boca del poble ha quedat.
Després que va sotmetre tot el país i va tractar els hòmens amb gran crueltat, pensà que era l'hora d'augmentar el poder de la seua corona i sense tardança promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual suprimia les lleis i costums de la pràctica antiga i ens va prohibir que parlàrem la llengua d'ací. Senyors i senyores, de la història us hem fet el reconte; si voleu seguir, en els llibres está tot escrit.
 El passat diumenge 20 d'abril, el Dr. Laureà Pagarolas (director de l'Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona) va impartir una esplèndida conferència al poble de Campredó (Baix Ebre), en el marc de la jornada del Totxo (per recaptar diners per a Mans Unides), que organitza anualment la parròquia Sant Joan Baptista. L'il·lustre conferenciant va fer un exhaustiu repàs històric sobre els quefers de l'orde del Temple i la seua expansió i influència en el nostre terme, situat en el tram final de l'Ebre. Va usar un llenguatge molt entenedor per fer-nos saber com s'organitzaven administrativament els templers, mitjançant comandes i sotscomandes com la del Prat, que governava el territori actual de Campredó, la qual cosa és molt important per comprendre el nostre passat i adonar-nos-en de la importància estratègica que va tenir. Va fer esment de diversos noms importantíssims per a la nostra història, que fins ara ens eren desconeguts, malgrat que er
|
L'Associació Amics dels Castells i del Nucli Antic de Tortosa va presentar a finals del mes de juliol un important document sota el títol de “Pacte pel patrimoni històric de Tortosa”, amb la intenció d’aconseguir el necessari consens sociopolític quant a la conservació, restauració i divulgació del valuós patrimoni històric de la ciutat del Baix Ebre. Ens hem de felicitar d'aquesta ferma aposta de l'entitat que presideix l'amic Jordi Jordan, així com fer-nos pròpies les seues reivindicacions. Les muralles de Tortosa, i sobretot el nucli antic en conjunt, han sofert una deixadesa històrica que ha portat al deteriorat estat actual. El patrimoni històric tortosí, que compta amb un notable valor arquitectònic i una gran bellesa estètica, no ha estat considerat com una prioritat per cap dels governs municipals. De vegades aquestes constatacions poden ser considerades com a crítica demagògica i sense fonament, però una passejada pel nucli antic de Tortosa o una mirada a l'entramat emmurallat esdevé un veritable espill de la negligència amb què s'ha tractat l'important llegat patrimonial dertosenc. 
