Al post de diumenge passat vaig fer cinc cèntims de la sorpresa agradable qe vàrem tenir durant el berenar-sopar en família al nou establiment que la cadena d'entrepans Viena ha obert a l'històric edifici del mercat de peix de Tortosa, quant a la condició normalitzada que donen a la llengua catalana, ja que tots els serveis són en el nostre idioma. Sortosament, avui hem tornat a experimentar un cas semblant quan hem visitat la botiga de la cadena d'electrodomèstics Confort, que està situada a l'alçada del barri de Santa Càndida abans d'entrar a Tortosa venint des de Campredó. Tots els rètols explicatius estan escrits en un català correcte i també totes les explicacions informàtiques. És a dir, sense faltes d'ortografia i amb una acurada correcció lingüística. Malauradament massa sovint hem de comprovar com es fan  retolacions en català sense gens de cura, com a mostra de no donar cap importància a l'idioma, la qual cosa ajuda a minoritzar-lo encara més. 
El meu xiquet, que està aprenent a llegir a col·legi, s'ha afeccionat a pronunciar cada síl·laba dels rètols. S'ha trobat amb paraules com: assecadors, rentaplats, rentadora, nevera, congelador, esprimidor,  planxa, electrodomèstics, ordinador, etc. Donava goig comprovar com una altra empresa tenia alta cura per la llengua catalana!
El cas contrari ens hem trobat al restaurant xinès on hem anat a dinar. Aquests establiments no són precisament "català friendly" enlloc. No és que no t'atenguin en català, sinó que no hi ha ni una sola paraula en aquest idioma al menú, la qual cosa els seria veritablement fàcil d'aconseguir. Si anessin al servei de normalització lingüística de la Generalitat ho tindrien de franc, així de senzill. Aquests són, llavors, del "català unfriendly" (si l'amic Brian  Cutts llegeix el post, em dirà que és un ús incorrecte de l'anglès...deliberat).
Establiments com Confort i Viena col·laboren a la normalització lingüística i mereixen el reconeixement social en aquest àmbit. Quant als altres que he esmentat, potser caldria que des de les institucions pertinents se'ls expliqués en quin país estan ubicats i que hi ha mecanismes molt senzills per col·laborar amb la cultura de la terra que els ha acollit.

La derrota catalana a la Guerra dels Segadors (1640-59) va comportar l'annexió a França de les 5 comarques septentrionals del país i la consegüent pèrdua de poder polític per a Catalunya. Va continuar la castellanització progressiva de la noblesa, de les classes benestants de la societat i de la literatura anomenada com a culta,  mentre que el català va quedar relegat a l'espai més popular (teatre i poesia). L'aplicació dels Decrets de Nova planta el 1717 per part del borbó Felip V, després d'una nova derrota a la Guerra de Successió (1705-1715),  va portar a la marginació total del català en l'àmbit de l'administració pública.
Com vàrem analitzar en el post anterior, les nostres comarques havien estat bressol d'escriptors molt importants d'arrel catalana durant els segles SVI i XVII: Cristòfor Despuig, F. Vicent Garcia, Francesc Mulet. La castellanització, però, era total durant els segles XVII i XVIII. L'arribada dels corrents romàntics procedents d'Europa a principis del segle XIX va comportar un increment notable de l'interès per les lletres. Tot i això, el conreu de la veïna llengua castellana era exclusiu. Les nostres comarques varen aportar 4 importants literats: Jaume Tió i Noé (Tortosa), Wenceslao Ayguals de Izco (Vinaròs), Brauli Foz (Fòrnols del Matarranya) i Antoni Altadill (Tortosa). Cap d'ells va conrear la llengua catalana, però. El poeta tortosí Tió i Noé era considerat com el rei de la poesia i un dels escriptors més preuats a Barcelona. Ayguals de Izco i Altadill varen ser els màxims representants de la novel·la social castellana del segle, que es publicava en  fascicles. Altadill, republicà furibund, va ser el redactor de "El Estado Catalán" de Valentí Almirall. Foz és autor de la novel·la picaresca "La vida de Pedro Saputo", és considerat el segon millor escriptor d'adscripció aragonesa de la història després de Baltasar Gracian. Va realitzar un històric discurs en lloança del català en els Jocs Florals de Barcelona de 1863. Tots ells varen tractar temes referents a Catalunya i la catalanitat, tot i que encara no havien fet el pas al conreu de la llengua de la terra.
El primer setmanari tortosí va ser "El Ebro", fundat el 1845. El primer poema en català va aparèixer anys després al periòdic "El Dertosense", que dirigia Josep M. Paulí (també molt interessat en les coses de Catalunya) i portava com a títol "A mon adorat turment". No va ser fins la dècada de 1860 quan varen començar a aparèixer alguns poemes i peces teatrals en un català molt pobre i carregat de barbarismes. Durant aquests anys va destacar la feina de tres literats, naturals de Tortosa, que residien fora de la ciutat: Carles Altadill, Francesc Riba i Josep Felip Vergez. Altadill era germà del novel·lista abans esmentat i era conegut com "Lo Gandul", per una peça teatral que va crear i una revista que dirigia. A més, portava una vida bohèmia a Barcelona. Vergez va marxar a Cuba i va realitzar una interessantíssima carrera periodística. Havia estat convidat prèviament el 1868, a causa de la seua amistat amb el gran literat Víctor Balaguer, a la trobada d'escriptors catalans i occitans que va tenir  lloc a Montserrat. Escrigué poemes d'autèntica passió per la llengua catalana. Francesc Riba era el pare del prestigiós poeta Carles Riba i va col·laborar en nombroses revistes barcelonines d'aquest període.
Els meus estudis em porten a situar la renaixença del català literari a les comarques centrals dels Països Catalans  entre 1878 i 1883, ja que durant aquests anys es varen produir uns fets destacats quant al conreu literari  de la nostra llengua. Es varen convocar els primers certàmens poètics per part  de la carlista Acadèmia de la Joventut Catòlica, amb la participació de joves poetes en llengua catalana, que formen la que considero com a Generació de 1883, any en què es convocaren els primers Jocs Florals de Tortosa: Lluís Lluís i Dolç, Josep Vergés i Zaragoza, Lluís Bernís, Joan Baptista Ferreres i Francesc Mestre i Noé. També varen publicar-se "Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" del cavaller renaixentista Cristòfor Despuig (autèntica obra mestra de la literatura catalana, escrita el 1663) a cura del Pare Fidel Fita; a la vegada es varen editar interessants estudis sobre "El llibre dels costums de Tortosa", una de les joies medievals,  per part del jutge valencià Benvingut Oliver, així com l'obra "Derecho Catalán" de l'advocat carlista Ramon Foguet, que demanava el respecte a l'històric dret civil català.  
Tot i això, ens haurem d'esperar fins al tombant del segle XX per veure una generalització en l'ús del català literàriament. Francesc Mestre i Noé, un gran intel·lectual catalanista tortosí sobre el qual parlarem properament, serà el gran patrici de les lletres tortosines en català. També cal destacar l'aparició de nombrosos clergues d'arrel catalana, que varen sofrir una dura repressió per part de la   cúpula eclesiàstica totalment espanyolitzada, però que varen romandre fidels a la llengua de la terra: Mn. Baptista Manyà, Mn. Tomàs Bellpuig, Mn. Eloi Ferrer, Mn. Joaquim Garcia Girona, Mn. Manel Rius, Mn. Rafel Escuder.
Durant aquests anys també es va produir l'esclat del corrent tortosinista, amb escriptors que reivindicaven el particularisme tortosí amb la frase "Ni catalans, ni valencians: tortosins", els quals feien ús del dialecte comarcal i en feien bandera tothora. Ramon Vergés i Paulí i Joan Moreira són els màxims representants. Vergés Paulí era un fervorós catòlic, que va combinar tota la vida el seu amor a Tortosa amb la seua adoració per la Mare de Déu de la Cinta. Va publicar infinitat d'articles en molts rotatius, els quals va reunir en els diversos volums d'Espurnes de la llar. Moreira va realitzar un important  treball com a folclorista que va reunir en "Del folklore tortosí". La seua obra té molt més interès que la de Vergés Paulí, el qual escrivia tal com parlava sense cap criteri lingüístic i publicava estudis històrics clarament parcials. El polític dretà, ultracatòlic i ultraespanyolista Joaquim Bau va fer de mecenes d'aquests escriptors tortosinistes.

  L'associació tortosina Joventuts Musicals  varen portar al teatre-auditori Felip Pedrell de Tortosa la portentosa veu de l'algueresa Franca Masu, la nit de la diada nacional de l'11 de setembre. Va ser un acte musical i cultural d'un altíssim nivell, de la qual cosa cal felicitar l'organització, que va entusiasmar veritablement tot el públic assistent que dempeus va acomiadar aquesta bellíssima cantant que ens va portar els sons més esplèndids de la Mediterrània i que va saber transmetre el seu  gran amor a la llengua catalana. Primerament, se'ns va presentar dient que era un orgull per a ella poder interpretar als Països Catalans (tot un acte de reivindicació). Ens féu saber que personalment, l'alguerès, la variant de la llengua catalana de la seua ciutat, va suposar una gran descoberta, atès que no el parlava de menuda perquè els seus pares no eren algueresos. Aquesta descoberta la portà a implicar-se en la cultura de la seua ciutat en tot moment, i fer-ne bandera tothora. Ens presentà el seu nou disc, Aquamare, la consolidació de la seua carrera musical. Durant l'espectacle va introduir diverses cançons en italià, castellà i sard, que li donaren un gran sabor mediterrani. Voldria fer esment de la cançò Minyona morena, a través de la qual crec reconèixer que es descriu a ella mateixa, aquesta morena bellíssima que "amb la barca del temps, amb el vent de llevant" ens transmet tot el seu art i l'encant del país català de Sardenya.
Franca Masu, coneguda en el món artístic com la diva, ens anava donant explicacions d'allò que sentiríem a  cada cançó i ens exterioritzava voluntàriament els seus sentiments. La cantant vol deixar constància de les virtuts del cant alguerès antic:  "La cançó algueresa és molt particular, no hi ha res igual a l'illa. Té una "contaminació" dels cants napolitans, que es van meselar amb la música dels pescadors d'aquí. Es tracta de motius molt senzills, gairebé ingenus, simples, peró en aquesta simplicitat hi ha una força increïble." Franca Masu va iniciar-se en el món de la música interpretant jazz, fet que ha condicionat el seu estil musical positivament. Tot i això, el fet d'usar l'anglès com a mitjà no li feia sentir l'art com a propi. El seu món artístic necessitava de l'empenta que li va portar el descobriment de la llengua catalana.  L'any 2000 la seua recerca personal la va dur a l'enregistrament de "El meu viatge", un homenatge a la seua ciutat, ja que descrivint l'Alguer exterioritzava tot aquest magnífic ambient mediterrani, que explicita universalitat.  Ens posa al davant càntics de poetes com Antoni Canu o Rafel Catardi, i és que com li agrada recordar: "En la simplicitat del cant alguerés hi ha una força increïble"

Ens vol fer sentir en tot moment  la nostàlgia que porta a dintre: nostàlgia dels amors i vivències d'adolescència, nostàlgia d'una ciutat emmurallada que vol preservar els arrels, nostàlgia d'una llengua que ve d'antic, nostàlgia d'una cultura sarda que té l'origen amb els nuracs prehistòrics i que no se l'ha d'engolir l'imperial Itàlia.   Les següents declaracions són la viva mostra de l'ideal que l'encamina:  "Potser amb la meva música podré fer néixer més amor i més curiositat per la llengua. Les noves generacions no acaben de comprendre que aixó és una riquesa. Jo tenia trenta anys quan vaig decobrir aquest món, i puc dir que m'ha canviat la vida".
S'ha convertit en el pilar indiscutible de la música algueresa. El seu èxit personal serà l'èxit de tot un món cultural entre muralles, que ens arriba als Països Catalans amb gran empenta.

Aquests darrers dies tothom ha pogut llegir a la premsa que un conjunt de "tontaines" del País Valencià, les illes Balears i la Franja de Ponent havien redactat un manifest conjunt en què afirmaven que "No hablamos catalán". Alguns rotatius qualifiquen aquesta gent "d'intel·lectuals", la qual cosa és una clara incorrecció semàntica. La definició d'intel·lectual que dóna el Fabra és: "Pertanyent o relatiu a la intel·ligència". No crec que sigui llest o intel·ligent una persona que pugui arribar a afirmar, sense posar-se roig, que els habitants de Calaceit (Matarranya), Benicarló (Baix Maestrat) o Campredó (Baix Ebre) parlen llengües diferents. Més aviat són curts de gambals!
D'una banda, tenen raó: no parlen català. Ells, personalment, no el parlen, usen habitualment la llengua de Cervantes. Pretenen, però, dir que la llengua amb què enraonen habitualment els ciutadans d'aquests territoris, la qual ells desconeixen, no és la catalana. Llavors, no hi ha dubte, hem de parlar d'esquizofrènia més que d'intel·lectualitat.
Aquesta dèria secessionista forma part de la subcultura de l'espanyolisme més recalcitrant. Els blavers que tingueren l'origen a l'Horta de València, s'expandeixen per la Franja (la gent de la FACAO) i pels incults de Sa llengo baléà. Gent que sap perfectament el que parla, però ho nega. Gent que pertany a les cavernes, i que minoritza la parla de la terra deliberadament. Gent que creu que els i les australopitecus que habitaven l'Àfrica ja parlaven valencià i xapurriat. Fins i tot els mascles i les femelles lligaven amb aquestes llengües melòdiques i propiciaven la proliferació de l'espècie. També els australopitecus homosexuals, aquests sense engrandir el món amb nous éssers.
Els "tontaines" sí que proliferen! Una altra bona colla també està de manifest. Són gent "no nacionalista" que lluiten contra els nacionalismes expansius i imperialistes. Són gent amb un currículum tan "no nacionalista" com Fernando Sabater, Alberto Boadella, Arcadio Espada, i la resta de la tropa. Bona gent!!! Aquests "no nacionalistes" diuen que la llengua espanyola ha de ser la llengua "nacional" a tots els territoris que conformen la "no nació".  Hauríem de parlar, doncs, d'una llengua "no nacional", amb la qual cosa tan oficial hauria de ser el rus (Visca Rússia!!!) com la llengua de Benito Pérez Galdós. I és que als col·legis de Catalunya hi ha una sobredosi de català. Tothom es dirigeix a tothom fent ús de la llengua de l'arcaic Ausiàs March (ai, no, que aquest parlava i escrivia en valencià!!!). Al pati està prohibit parlar en espanyol per la qual cosa ningú gosa mai usar-lo!
Abans la gent que no sabia de lletra (com es deia popularment), quan volia donar credibilitat a un afer deia: "Creu-t'ho, que ho han dit a la tele". Ara que som tecnològicament més moderns, el fet que s'abusi del català als col·legis té la credibilitat pròpia de: "Ho he llegit a El Mundo".
L'esquizofrènia dels "no nacionalistes" també arriba a El Periódico (El Psoedico), defensor a ultrança, d'acord amb la línia editorial, d'una ordenança  "no nacionalista" com és la implantació de la tercera hora d'espanyol a l'educació obligatòria, per tal que els alumnes s'acostumen a llegir aquesta llengua tan desconeguda per a ells. No tenen possibilitat d'escoltar-la: ni a la televisió, ni a la ràdio, ni al cinema, ni al pati de col·legi. També és tan difícil comprar un diari en la llengua de Mariano José de Larra (arcaic) i de Mariano Rajoy (modernitzat recentment)!
Partits "no nacionalistes" com el PP (ex d'Acebes), el PSOE (actual de Bono), Ciudadanos (Ribera, ja sense nu) o UPM (la no nacional Rosa Díez) defensen que s'implanti una llengua "nacional". Em perdo una mica, i els lectors i les lectores encara més!
Einstein no era res al costat de la intel·lectual Díez. El parlar d'Alacant ja el xiuxejaven les senyores Cromanyones. I la capacitat d'intel·lecte d'aquests redactors de manifests és directament proporcional a una equació on intervindria la Belén Esteban (ex de Jesulín) i la Carmen Sevilla (ex del règim).
I aquesta gent pendent que els russos se'n tornin a Sibèria aquesta nit, perquè la seua selecció "no nacional" ha superat els quarts de final, cosa que no havia fet des que s'enfrontaren els Neanderthals i els Cromanyons, quan a Jesucrist encara li feien falta uns quants segles per venir a la terra: planeta de  "nacions" i de "no nacions".
PD: Els de la foto, els "no nacionalistes" Rosa Díez (no espanyola), Fernando Sabater (no basc), Mario Vargas Llosa (no peruà).

En el post d'avui, tornarem a reivindicar expressions ben característiques del català que parlem als pobles de la riba final de l'Ebre.  El nostre lèxic és variadíssim, com el de qualsevol altra variant de la nostra llengua. Paraules com granera (escombra, per als parlants del dialecte oriental) ens porten a la construcció de verbs com "agranar", usat en expressions com "agranar cap a casa", que té el seu significat equivalent en altres variants dialectals. Una de les paraules que més sobta a altres parlants és "escurar", és a dir, rentar els plats; una acció derivada és "fer l'escuranda". De fet, "escuranda" fa referència al conjunt d'estris que han de ser rentats.
També voldria fer esment de la pronunciació col·loquial de paraules com "ando-siau" enlloc d'adéu-siau, de la qual, persones de generacions més grans en fan un ús extensiu. Val a dir que evoluciona cap a "ando-sien", al qual no  podem trobar cap mena d'evolució fonètica.
Una de les expressions més "nostrades"  és "alego". No estic parlant de l'expressió "Hasta lego", un evident castellanisme amb l'escursament de "luego". Per si sol, la paraula "alego" esdevé sinònim de prompte (aviat): "Alego vindrà". Tot i que també pot significar "en un futur": "Alego no podrem sortir de casa", "Alego en seran més que natros".
Crec que en altres posts ja havia destacat el fet que usem una "v" en diminutius com peuet o pouet que esdevenen povet o pevet. Aquest fenomen també es produeix en poal (galleda, en català oriental), que en alguns pobles pronunciem "poval"; i en paraules derivades com una "poalada d'aigua" que pronunciem "povalada". Personalment faig un mal ús de la paraula katiusques (botes d'aigua), ja que dic kataiusques. No sé explicar per què, sembla que sóc l'únic.
Finalment, em queda parlar de l'expressió "mes que sigue", que usem enlloc de "encara que sigui només per": "Vés al curset mes que sigue perquè te veiguen la cara"; també pot significar "tan de bo": "Mes que sigue, jugue Ronaldinho". A Campredó la pronunciem "mas".
  

Tinc per costum reivindicar, de tant en tant, tot un seguit d'expressions i paraules que usem en diversos indrets en particular de les comarques centrals dels Països Catalans. Cal remarcar que són usades en  determinats llocs, atès que quan parlem de dialectes o de variants dialectals no ens estem referint,  en absolut, a parlars uniformes de tota una comarca o comarques. Em diverteix redactar posts que fan referència a aquestes expressions nostrades, ja  que és la mostra més tangible de riquesa lingüística i que la llengua roman ben viva arreu. En les darreres setmanes, molts col·legis del territori, tant de secundària com de primària,  s'han apuntat a diverses campanyes adreçades a l'apadrinament de paraules en desús, les quals són molt necessàries ja que apropen els estudiants a la parla comarcal.
Avui voldria centrar-me en algunes expressions en especial, que, de ben segur, sobten els parlants d'altres llocs del domini lingüístic comú. Concretament, la paraula "gonia", que pren el sentit de pressa o d'angúnia. "Porto gonia" equival a tenir pressa. A la vegada, "Tinc gonia que no ve" vol dir "Estic preocupat que no ve", ja que la situació em causa angúnia (preocupació). Aquesta és una expressió col·loquial que s'usa arreu de les poblacions ebrenques.
També és curiós l'ús de la paraula "espai", com a sinònim de "Vés en compte". També en ocasions agafa el sentit de  lentament, com en les expressions: "Parla més espai" (a poc a poc) o "Vés espaiet" (condueix amb cura).
Una altra expressió ben nostra és "fer avio", que vol  dir enllestir feines amb rapidesa inusitada. Veiem com "Has fet avio" també vol dir "has tornat ràpid" o "has acabat prompte". Moltes d'aquestes expressions agafen significats ben específics en determinades circumstàncies. 
És una "xamba" disposar d'aquest lèxic tan ric en la llengua catalana. "Quina xamba hem tingut avui" en un partit de futbol, fa referència al fet que la sort ha estat al costat de l'equip al qual donem suport. 
  

El passat diumenge vaig assistir al casament de l'amic i escriptor ampostí, Rafel Duran, amb l'aldeana Montse Curto, que va tenir lloc a l'ermita de l'Aldea. L'àpat  posterior es va celebrar en un conegut hotel de Deltebre,  el qual va sorprendre'm agradablement, a part de la qualitat i l'abundància del menjar,  pel fet que disposava de diverses vidrieres que estaven decorades íntegrament amb paraules gastronòmiques tal com s'usen i es pronuncien en algunes poblacions del Delta de l'Ebre. L'escriptura era fidel a la fonètica emprada en aquests pobles del territori. Com a exemple, la paraula "potaque", referint-se a un menjar que en diversos llocs de les Terres de l'Ebre rep una denominació força diferent: recapte, olla barrejada, etc. A Campredó, la pronunciem "potaje", amb el so característic de la j castellana. En la majoria de comarques de Catalunya se li diu escudella, i ha esdevingut un dels plats gastronòmics més importants del país. Val a dir que fonèticament el parlar ebrenc, sobretot entre la gent gran, tendeix a la realització del canvi de la J per la K, com comprovem amb noms de procedència castellana com José o Juanito, que esdevenen Kosé o Kuanito, pronunciats pels més grans de casa. La vidriera en qüestió tenia molts altres noms referents a fruites, verdures i plats de menjar com: abercoc, aborgingo, primentó, llima, xapadillo, pataques, llangostí, maçana, etc.
En aquest mateix àmbit de reivindicació de paraules, a la tasca "Lo Pati" de Campredó, la qual des que era un adolescent he considerat com el meu bar de capçalera, fa uns mesos varen dotar-la d'una portalada magnífica, amb una vidriera de'estil de l'anterior,  que incloïa el nom de moltes de les partides de la població: Timbes Roges, Font de Quinto, Espluga, Raval del Pom, Sant Onofre, Roca-Corba, Racó, Mas de la Missa, Bassa Venècia, Argilers, Baranc dels Pixadors, Soldevila, Ribé, Les Barraques, Coll-redó, Solicrú, Lligallo de les Veles, Barceloneta, etc.
Aquesta mena de vidrieres, a part de la funció estètica i decorativa, també serveixen per afavorir la preservació de vocables nostrats, siguin paraules de referència o noms de partides rurals, moltes de les quals ja són desconegudes entre les generacions més joves.