Nota: Ressenya a la Revista de Girona, que per cert, inicia una nova etapa molt prometedora.
Guillem Terribas; Demà serà un
altre dia. Aventures d’un llibreter. Ara Llibres. Badalona, 2007, 158pp.
Els gironins sobrevinguts hem
d’aprendre, des del primer moment, a traçar una nova cartografia, a assimilar
un nou codi de circulació per una ciutat que no és ben bé com les altres. Més
enllà de les visions idealitzades de guies turístiques o dels superats tòpics
de la ciutat grisa i negra, no és difícil topar, ja el primer dia de
residència, amb un clima peculiar, on es percep que la ciutat, com explicita el
programa local de Xavier Carmaniu, és sobretot els seus llibres, i hauríem
d’afegir, els seus llibreters. En aquest sentit, la primera visita a la 22 no
deixa de tenir un cert valor de ritus iniciàtic. La iniciació a la ciutadania,
com incitaven els llibertaris, per la cultura.
Comentari del llibre de José Luis Oyón La quiebra de la ciudad popular. Serbal, Barcelona, 2008
El recent serial de TV3 -en realitat, un reportatge dramatitzat- Els diaris de Pascal realitzen una lectura parcial, subjectiva i farcida de prejudicis dels conflictes socials de la Catalunya Republicana. S'assumeix sense gaire recances el discus construït pel periodista Josep M. Planes -amb uns reportatges superficials i xenòfobs, tal com pot reflecteix la reedició dels seus textos compilats a Mirador- i la superficialitat i sensacionalisme que es desprén del famós Transmiserià, del periodista i polític Carles Sentís. Més o menys, es venia associar anarquisme, lumpenproletariat i murcianos, i s'obviava el perquè d'una combinació que va portar a una espiral d'exclusió, ressentiment, i finalment, una revolució igualitària, on els humiliats van pretendre -i aconseguir, en certa manera- un curt estiu de l'anarquia, els tems immediatament posteriors al 19 de juliol del 36. José Luis Oyón fa efectivament la investigació -qui sap si definitiva- sobre el perquè de tot plegat. Amb un treball de fonts exhaustiu -encomiable el seu ús del cens de 1930 per conèixer amb noms i cognoms milicians i militants- fa una dissecció de la Barcelona desigual de les dècades anteriors...
Nota; Ressenya publicada avui al suplement Accents del Diari de Girona
Ponç Feliu Llansa; En el temps
de les fronteres. Brau, Figueres, 2008, 270 pp.
Una de les causes de la fatiga de
la novel·la com a gènere és perquè aquesta no pot competir amb la realitat.
També perquè en les darreres dècades és difícil trobar bones novel·les (Roman,
en francès, diferenciat de la nouvelle, narració més breu de
caràcter híbrid entre la narrativa i un conte necessàriament menys complet),
perquè sovint els escriptors senten la temptació d’emmirallar-se en excés en
problemes existencials i abusar dels focs d’artifici, i s‘obliden d’explicar
bones històries, objectiu primer –i qui sap si darrer- cercat pels lectors.
Avui de 6 a 7, la llibreria Abacus de Girona (carretera de Barcelona, 42-44) em convida a fer signatures de llibres del meu "Geníssers", publicat l'any passat, i que sembla que les vendes del qual s'han revifat. En fi, serà la meva estrena, que espero no sigui catastròfica. En fi, tot i que sempre he volgut declarar-me objector de consciència en una festa tan comercial com Girona, i que difícilment puc competir amb els qui tenen una càmara al davant i alguns negres al darrere, difícilment cediré a la temptació de l'autopromoció. Bé, us deixo un fragment de la ressenya que Francesc Foguet va publicar a "El Contemporani", sobre la novel·la i una petita crònica del "Diari de Girona". Per suposat, la cosa bona que tenen aquesta mena d'actes on patim els autors que ens quedem sols a la festa, és tenir l'oportunitat de poder intercanviar opinions amb el públic.
El proper divendres, 18 d'abril, a la llibreria "Sahiri" de València, he estat convidat a presentar el meu llibre El anarquismo individualista en España, 1923-1931. La presentació correrà a càrrec del meu col·lega i gran hitoriador valencià Paco Madrid. Després de Bilbao, Barcelona i Granollers, toca ara anar al País Valencià i aprofitar per conèixer aquest treball, reconversió en llibre apte per a tots els públics de la meva tesi doctoral, sobre un corrent filosòfic de l'anarquisme prou interessant i amb prou elements per tenir en consideració en una actualitat on les idees noves més aviat van cares.
Ferran Aisa; Les avantguardes.
Surrealisme i revolució (1914-1939). Editorial Base. Barcelona, 2008, 358
pp.
Les avantguardes artístiques i
literàries, amb formes i continguts transgressors van sacsejar l’Europa del primer
terç del segle XX. Des del moment en què Tristan Tzara, al mateix cafè on Lenin
conspira, estableix les bases del moviment Dadà, fins el darrer cartell d’en
Carles Fontserè, just abans del seu exili de tercera a París, Europa viu una
revolució que subverteix les bases de la cultura. Tanmateix, sovint
l’espectacularitat del missatge fa obviar les raons de fons, i els canvis
estètics imposats pels diversos ismes esdevenen una boira de guerra que
impedeix percebre el rerafons de les transformacions que els nous artistes
expressen des de les seves obres. La dispersió acadèmica entre la història de
les arts plàstiques, la literatura o la música també dificulten la comprensió
d’un fenomen d’arrel revolucionària i llibertària que esdevé un qüestionament
radical de l’ordre burgès i de mercat consolidat al llarg d’un segle XIX on
s’ha assolit definitivament la victòria de la revolució industrial sobre les
dissidències. I això és el que explica perquè les avantguardes són tan
referenciades, i alhora tan poc i mal conegudes.
L’estiu del 2002 vaig llegir
el clàssic de la literatura catalana Incerta Glòria, de Joan Sales. Es
tractava d’una edició on s’havien suprimit les parts censurades i aplicat
algunes de les reescriptures de l’escriptor i editor. La primera impressió fou
positiva, perquè, encara que sembli mentida, la novel·lística sobre la guerra
civil no és tan extensa com hom podria pensar, i en la majoria de casos, sol
estar massa mediatitzada per la visió personal, habitualment massa influenciada
per la condició social de l’autor. Tanmateix, en aquell moment, vaig creure que
Incerta Glòria estava sobrevalorada per la crítica. Tot i tenir una bona
arrencada, i aspectes certament interessants, alguns trams em semblaven
reiteratius, massa divagatius i sovint soporífers, amb un cert sentit de
descurança estilística i una extensió desproporcionada. No n’hi ha per tant,
em vaig dir a mi mateix, tot contestant a la frase “La millor novel·la catalana
del segle XX” que se sentia dir des del canon literari.
Durant les darreres setmanes he simultanejat la lectura de Obras completas, de l'escriptor guatemalenc Augusto Monterroso, i Mil Cretins, del barceloní Quim Monzó. Ha volgut l'atzar que al llarg del lapse de temps en què mirava els contes d'ambdós autors, les circumstàncies incloguéssin episodis propis de narradors aparentment distants, i a la pràctica, tan propers.
De Monterroso coneixia poc. La referència al conte més curt de la història, recollit a l'antologia d'Alfaguara. Després de l'arrencada d'unes quantes narracions breus, magistrals, la resta semblava davallar en interès, tot i que no en estil...
Nota. Aquesta és una ressenya publicada fa algunes setmanes al Diari de Girona
Óscar Jané Checa; Catalunya i
França al segle XIX. Identitats,
contraidentitats i ideologies a l’època moderna (1640-1700) Afers, Catarroja 2006, 459 pp.
Contràriament al que agradaria a
bona part de la nostra classe política, la qüestió identitària centra els
debats intel·lectuals actuals. Catalunya no és excepció, sinó norma en una
Europa que es planteja a diari què i com és la nació. Sense anar més lluny, a
França, paradigma de la solidesa estatal, els símbols i representacions han
estat eix central d’una recent campanya electoral més preocupada per les
essències que la gestió. Sembla una paradoxa. Els contemporaneistes atribuirien
a l’estat veí la paternitat de la nació moderna, el protagonisme absolut en
aquest procés aparentment sorgit durant la revolució de 1789, tot i que
planificat a partir de l’escola de la III República
Comentari del llibre Temps líquids. Viure en una època d'incertesa, de Zygmunt Bauman. Viena Edicions, Barcelona, 2007, 136 pp.
Bauman és un dels grans pensadors a cavall del segle XX i XXI. I, en el meu cas, he de reconèixer que és un dels que més ha influenciat en el meu discurs. La seva narració, basada en l'impacte individual de les grans transformacions propiciades pels processos de globalització són difícilment superables. Les seves formes, basades en un insuperable relat a còpia d'imatges i metàfores, s'insereixen clarament en l'imaginari actual.
Lògicament, de vegades la fòrmula corre el risc d'esgotar-se. Lluny d'això, cada llibre, tot parlant del mateix, aborda aspectes diferents des de punts de vista diversos. El seu darrer llibre traduït ens aporta noves llums...
Aquests darrers dies he estat llegint el llibre de Miguel Artola La guerra de la independencia, Espasa, Madrid, 2007. Volia fer un tast del que ens ve a sobre amb el seguit de commemoració del bicentenari de la coneguda Guerra de la Independència (1808-1814), denominada per la historiografia catalana com a Guerra del Francès.
No és cap secret que la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, pretén aprofitar aquest aniversari per reactivar un dels mites fundacionals de la nació espanyola moderna, amb tot el que comporta; trobades generosament subvencionada d'historiadors, simposis, exposicions, publicacions i fins i tot un film dirigit per José Luis Garci. Tot plegat, trobo moltes semblances amb la parafernàlia organitzada el 1992 per a la commemoració del V Centenario.
Comentari del llibre La doctrina del Schock. L'ascens del capitalisme del desastre, de Naomi Klein, Empúries, Barcelona, 2007, 739 pp.
Per elaborar i analitzar teories econòmiques sol haver dos sistemes diferents. La primera, apriorística, basada en idees prèvies i servidora d'interesos foscos, és plena de certeses absolutes i basada en dogmatismes inflexibles. Més o menys, podria aplicar-se als economistes de Chicago, o més pròximament, el nostre neoliberal Xavier Sala-Martín. La segona, basada en evidències i documentació, a partir de l'observació de la realitat, és la que representa aquest llibre, probablement un dels textos del segle.
Naomi Klein, que ja havia trasbalsat el panorama intel·lectual amb el seu No Logo, dóna solidesa interpretativa a una història complexa, aparentment contradictòria, que, paradoxalment mostra una coherència impecable. Els diversos electro-shocks en forma de crisis econòmiques i humanitàries, estan estretament connectades amb l'"èxit" de la "nova economia", que no és altra que la de la vella explotació atiada per la cobdícia.
Comentari del llibre d'Ángel Pestaña Informe de mi estancia en la URSS, zyx, Madrid, 1968
Aquests darrers dies he estat llegint aquest document històric que resumeix el viatge de l'anarcosindicalista Ángel Pestaña a la celebració del primer Congrés del Komintern. Portava a la butxaca l'adhesió provisional de la CNT i l'encàrrec d'esbrinar què passava a més de tres mil quilòmetres de casa. La revolució soviètica havia suscitat grans esperances entre el proletariat. Tanmateix, el component marxista autoritari dels revolucionaris aixecava suspicàcies entre el més democràtic i liberal moviment anarquista. La primera constatació de Pestaña era que les coses no anaven pas bé. Després d'allotjar-lo en un luxós hotel, descobreix, astorat, que els delegats al Congrés deixen les sabates a la porta de les habitacions amb la intenció que els empleats els les enllustréssin. "I aquests han d'alliberar el proletariat de la seva servitud?", es pregunta, en veure que els assistents no són altra cosa que burgesos frustrats.
Ressenya del llibre; Francesc
Foguet, Pep Martorell (coord.), L’escena del futur. Memòria de les artes
escèniques als Països Catalans (1975-2005) El Cep i la Nansa. Col.
Argumenta Vol. 6, Vilanova i la Geltrú, 2007, 237pp.
A principis de 2003, un heterogeni col·lectiu de joves intel·lectuals
crítics va aplegar-se per debatre sobre l’estat general de la cultura al
conjunt de territoris de parla catalana. A diferència d’iniciatives similars,
l’embranzida inicial no va derivar en manifestos o plataformes, sinó que va
cristalitzar en la publicació d’una ambiciosa col·lecció de llibres d’assaig, Argumenta,
on poder oferir una panoràmica àmplia i estereoscòpica de la realitat.
Així, des de l’arriscada i modesta editorial de Vilanova, el Cep i la Nansa,
han fet un repàs a l’estat de la cultura, la historiografia, la societat, la
premsa i l’edició.
Comentari del llibre de Lluís Busquets i Grabulosa; Última notícia de Jesús el Natzarè. Proa, Barcelona 2006, 498 pp.
Em confesso un escèptic. Em sento incòmode amb els creients acrítics i amb els ateus fanàtics. Considero que la realitat és farcida de matisos, i el món ple de contradiccions. Des del punt de vista religiós, suposo que pel fet d'haver anat sempre a escoles públiques, no tinc una fixació especial, com sí en tenen altres respecte a capellans i monges, no sense algun greuge personal profund. És difícil que hi hagi coses que no m'interessen. Malgrat que la meva postura personal oscil·la entre un agnosticisme crític, tot i que disposat a acceptar que la religió pot tenir aspectes positius, les lectures sobre teologia, especialment si aquestes es fan des del rigor i la contextualització, contribueixen a consolidar una formació personal en permanent construcció. Durant el mes d'agost i part del de setembre, el llibre del teòleg olotí Lluís Busquets, m'ha acompanyat...
Cometari del llibre; Ferran
Soldevila; Els dietaris retrobats (1939-1943) Edicions 3 i 4 València,
2007, 624 pp. Edició a cura d'Enric Pujol
L’Enric Pujol és un dels
historiadors més prolífics –diria que hiperactius- de la darrera dècada. Les
seves recerques sobre l’exili, sobre els corrents historiogràfics i
l’epistemologia de la disciplina, la seva passió per la història dels
intel·lectuals i les idees polítiques i la seva especialització –diríem que
fixació- per la figura de Ferran Soldevila fan que la seva darrera obra
publicada sintetitzi els seus interesos en la recuperació, introducció i
comentaris dels dietaris que Ferran Soldevila escriví entre 1939 i 1943.
Benvolguts, benvolgudes Finalment, després de deu anys de començada, cinc anys de conclosa, quatre anys de llegida i tres anys de reescrita, adaptada i traduïda a l'espanyol, la meva tesi doctoral ha estat publicada. El resultat... prefereixo que jutgi el lector. Tanmateix, he d'admetre que aquest dimarts, quan la sostenia entre les mans per primera vegada, tot just sortida de la imprempta, no me n'he estat de sentir-me emocionat. Us passo la nota de premsa. I us convido a compartir-la.
Comentari del llibre de Víctor Alexandre; La paraula contra el mur. La independència no és un privilegi. La Busca Edicions. Barcelona 2006.
No sóc un lector assidu de literatura independentista. En les poques obres llegides al llarg dels vuitanta i noranta, sentia un déjà vu que complementava uns discursos poc sofisticats adreçats al voluble món de les emocions. El llibre d'Alexandre, arribat a les meves mans per circumstàncies peculiars i llegit en quatre dies, no només m'ha semblat interessant i ben escrit, sinó que li he trobat possibilitats d'anàlisi que trascendeix la voluntat del seu propi autor.
Nota: Ressenya publicada al Suplement Accents, del Diari de Girona.
Superats ja els perills de
l’exotisme, aquest català de cognom Bezsonoff –en definició d’Antoni Puigverd-,
ens presenta una obra de maduresa. Els elements latents en la seva obra
anterior s’exhibeixen sense recances a Els taxistes del tsar, el treball
més personal publicat per l’escriptor perpinyanenc. Aquesta no novel·la, ni
llibre de memòries, ni història ficció, sinó tot el contrari, ens relata
l’accidentada trajectòria d’aquest cognom tan singular en el nostre panorama
literari. I per a això, es remunta als orígens genealògics del seu avi, oficial
de l’exèrcit del darrer tsar, tant a la Gran Guerra com al conflicte civil que
l’oposarà al bolxevisme. La successió de desfetes el portarà a un exili
definitiu a una França sempre seductora als russos. Com bona part dels
refugiats de la revolució d’octubre, Mitrofan Tikhonovitx Bezsonoff es dedicarà
a fer de taxista a París i enyorar un món perdut. A diferència del seu germà,
també oficial blanc i taxista parisenc, no esdevindrà un hostatge de la
nostàlgia, i refarà una existència francesa. Posteriorment es casarà amb una
cartera catalana del Rosselló, atzar del destí que inexorablement propiciarà
l’existència del més rus dels escriptors catalans.
Quan ja l’estiu es marceix,
arriba l’hora de fer algun balanç. Diuen que aquests mesos, amb vacances o
feines a mig gas són propicis per a la lectura. Potser sí que és veritat. No
pas per un clima especial, sinó per la bella anarquia que regeix aquest període
de l’any, on uns quants recuperem una certa sobirania per fixar la nostra
pròpia agenda.
Aquestes darreres setmanes
estic fent unes quantes lectures força interessants. Bona part es tracta de
llibres que van quedar a la pila de lectures pendents perquè es tractava de
llibres especialment gruixuts i complicats. Altres són d’alguns col·legues o
amics que me n’envien, i que per tant, adquireixo el compromís moral de
mirar-los i transmetre la meva opinió als seus lectors.
Nota: Ressenya a la Revista de Girona, que per cert, inicia una nova etapa molt prometedora.
Comentari del llibre de José Luis Oyón La quiebra de la ciudad popular. Serbal, Barcelona, 2008
Nota; Ressenya publicada avui al suplement Accents del Diari de Girona
Benvolguts,
El proper divendres, 18 d'abril, a la llibreria "
Nota. Aquesta és una ressenya publicada fa algunes setmanes al Diari de Girona
Comentari del llibre Temps líquids. Viure en una època d'incertesa, de Zygmunt Bauman. Viena Edicions, Barcelona, 2007, 136 pp.
Aquests darrers dies he estat llegint el llibre de Miguel Artola La guerra de la independencia, Espasa, Madrid, 2007. Volia fer un tast del que ens ve a sobre amb el seguit de commemoració del bicentenari de la coneguda Guerra de la Independència (1808-1814), denominada per la historiografia catalana com a Guerra del Francès.
Comentari del llibre La doctrina del Schock. L'ascens del capitalisme del desastre, de Naomi Klein, Empúries, Barcelona, 2007, 739 pp.
Comentari del llibre d'Ángel Pestaña 
Avui, al suplement 
Comentari del llibre de Lluís Busquets i Grabulosa; 
Benvolguts, benvolgudes
Comentari del llibre de Víctor Alexandre; 
Nota: Ressenya publicada al Suplement 
