Podem citar alguns noms. Ovidi Montllor, Lluís Llach, Joan Oliver, Lluís Maria Xirinachs,... Tots ells tenien coses en comú. Un alt sentit ètic, inconformisme vital, el valor de mantenir les seves conviccions fins a les darreres conseqüències. I així els va anar... El nostre país segueix fabricant figures de referència, models a imitar, pensadors i activistes crítics que no es deixen intimidar pel poder. Tècnicament, en diríem dissidents. Uns dissidents sense amics. Massa covardia a dins, i indiferència a fora. Dissidents sense l'èpica de les pel·lícules anglosaxones, dissidents d'aquests que no reben ni un duro de fora, ni cap invitació d'ambaixades estrangeres. Dissidents dels quals ningú no se'n recorda, que són bandejats, oblidats, perseguits, entre la covardia i indolència de tots...
Acabo d'escoltar l'emotiu comiat del periodista Antoni Bassas. Es tanca el cercle iniciat el 1995, quan el vaig sentir, per primera vegada, a El Matí de Catalunya Ràdio. Al llarg d'aquest període de temps l'he anat seguint amb menor o major intensitat. De vegades m'hi he trobat pròxim, de vegades allunyat. Tanmateix, em queda un immens respecte per la seva figura com a periodista. La independència mai no acaba d'existir en un professional, tot i que jo sempre hi he detectat una gran honestedat per part seva. Crec sincerament, que s'ha guanyat l'estimació i consideració del seu públic.
El meu col·lega Capi Vidal, de la CNT de Madrid fa, al seu blog, una anàlisi brillant de les repercussions quotidianes sobre el papanatisme nacionalista que recorre Espanya. Us transcric aquí les seves reflexions. D'aquí pot inferir-se que probablement els únics intel·lectuals honestos que queden a Espanya són els llibertaris. Entre altres coses, perquè encara no han estat comprats per les multinacionals de la comunicació.
Buenos, pues aquí nos encontramos, en el día en que parece que una
selección nacional de este país, llamado España, va a conseguir que
todo el mundo se olvide de la puñetera crisis. ¿Todo el mundo? Cuesta
señalar, una vez más, lo obvio, pero no todo el mundo se olvida ni se
quiere olvidar de los problemas (y no solo de los suyos, aunque algunos
rara vez se acuerden de los de los demás), ni se emociona con el fútbol
ni, para mí mucho más importante, con las malditas banderas.
Nota: Article publicat avui a El Punt Tot i semblar una paradoxa, el programa informatiu que tracta la política catalana amb major serietat, és el paròdic Polònia.
Hi deu ajudar, a banda de la sòlida formació d'historiador rebuda per
Toni Soler, la seva relació privilegiada amb brillants periodistes que
expliquen en privat més coses del que publiquen. És per això que, sota
format humorístic, i en la tradició catalana de la sàtira política,
sovint els guionistes anticipen esdeveniments o converteixen en
hegemòniques les interpretacions oficioses de la realitat. Un dels
darrers gags consistí en la paròdia d'una marató televisiva en què el President
provava d'aixecar els ànims del país, sense aconseguir-ho. Era evident
la seva al·lusió a la «Catalunya optimista» i desnacionalitzada que, al
llarg de la darrera campanya electoral, tractava d'oposar-se a la
Catalunya moralment derrotada del període 2003-2008
M'ha afectat molt conèixer la notícia d'aquest matí, que confirma la desaparició de l'advocat i infatigable activista social Sebastià Salellas. Tot i haver coincidit poques vegades, Salellas traspuava aquell valor de l'home savi i valent capaç de defensar qualsevol causa, en contra la lògica de la força i el poder, i amb la necessària premissa de la seva noblesa, motivat únicament per la seva profunda creença en la justícia. La seva és una irreparable pèrdua per a la societat gironina, que en poc temps ha assistit a la mort de Dolors Laffite i Francesc Ferrer i Gironès, exemples de qualitat professional i humana, i sobretot d'allò que cada vegada en veiem menys, compromís. A títol personal, Salellas és l'únic personatge real que apareix a la meva novel·la Geníssers, com a advocat infatigable de les causes perdudes. Un cameo derivat de la meva admiració per la seva figura.
Avui m'ha arribat un correu d'un dels amics del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans. Atesa la visita dels prínceps a les comarques de Girona -concretament a Platja d'Aro-, el SEPC havia intentat que el claustre es pronunciés sobre aquesta qüestió, sobretot tenint en consideració les circumstàncies que van acompanyar la darrera visita del Borbó pare, fa alguns mesos, i que ha comportat la histèria de l'Audiència Nacional i una vintena de ciutadans processats per la seva dissidència republicana, i per cremar unes fotocòpies. El cas és que les institucions de la UdG no han volgut sentir ni parlar del tema, i com en èpoques pròpies del franquisme i han evitat la inclusió en l'ordre del dia d'una moció presentada pels estudiants, en què s'instava a la universitat a no acceptar visites d'aquesta mena.
El meu
col·lega Just Casas Soriano, historiador i professor de la UAB transcrivia feia
poc a la revista “Orto” comentaris sentits al seu bar de tota la vida, a Terrassa,
on cada matí esmorça, els comentaris que havia aplegat les setmanes prèvies a
les eleccions del 9 de març.
Es tracta
d’un compendi d’estereotips, com podreu veure, encara que, ben segur, eficaços
per aconseguir la manipulació electoral d’un percentatge molt significatiu de
la societat, i que invalida, per tant, tot anàlisi polític fet amb el millor
dels rigors i les intencions possibles. En altres paraules, la vella estratègia
del caciquisme i clientelisme polític, adobat amb la por com a element de
manipulació, traslladat des d’esquemes rurals a suburbans transplantats i pels
partits majoritaris, que actuen com a agents dels poders fàctics. Us transcric
alguns dels comentaris i arguments per votar que recull Casas;
“Si no
votas no vas a cobrar la pensión”
“Si no
votas quedas enuna lista en el ayuntamiento y luego no cobrarás el paro”
Amics de les terres de l'Ebre, em conviden a participar en la iniciativa solidària de blocaires contra el transvassament -jo parlaria obertament de robatori- de l'Ebre. Com no podia ser d'altra manera, m'hi adhereixo. Abans de reproduir el manifest que penjo en aquest post, voldria afegir alguna reflexió. A mi, tot el que ha succeït els darrers mesos, no em quadra. No ha estat un any especialment sec, ni portem una temporada de sequera absoluta. Tinc la impressió que no ens ho expliquen tot. Només sé que la darrera vegada que vaig agafar un avió feia temps que no veia, des del cel, tantes piscines privades i tants camps de golf, per no parlar dels esclaus que importen els nostres empresaris i inunden les ciutats, tot desbordant les nostres infrastructures. Només sé que unes quantes companyies -algunes de les quals encara es lamenten de no haver-se pogut quedar amb Fecsa/endesa, seran les que sortiran guanyant amb una gran obra poc útil. En fi, cal acabar amb aquesta pantomima de rics que afirmen defensar els interesos de barcelonins com jo.
MANIFEST BLOCAIRE CONTRA EL TRANSVASAMENT*
*El col·lectiu de blocaires ebrencs volem sumar-nos al
rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la
societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i
que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragna (CAT)
amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que
perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.*
Entre una
de les darreres activitats que més em van impactar darrerament va ser ara farà
un mes, quan vaig fer de traductor anglès català /català anglès, per a la
representació d’un sindicat d’ensenyants kurds de Turquia. Ens visitaven perquè
volien conèixer l’experiència de la immersió lingüística per disposar d’un
model a proposar des de la seva entitat. Els dies posteriors també anirien al
País Basc per cercar una mica d’inspiració.
No m’agrada fer pronòstics,
perquè el risc del ridícul és massa gran. Tanmateix, aquest vespre, mentre
rellegeixo, vint-i-dos anys després el tercer volum d’aquell fabulós llibre
d’Arnold Hauser sobre la història social de la història social de la literatura
i de l’art, em costa resistir-me a interpretar la jornada de demà com a episodi
de singular trascendència que pot representar l’indicador de canvis de fons,
tant pel que fa a la societat espanyola en general, com la catalana en
particular.
Crec que demà, la victòria
del PSOE serà més àmplia de l’esperada. Qui sap, fins i tot, si arribarà a la
majoria absoluta. El repugnant crim d’ahir, fet amb la intenció d’un càlcul
interessat i d’imprevisibles conseqüències, acabarà per afavorir els interesos
electorals dels socialistes. L’assassinat d’ahir no únicament és repugnant en
sí mateix, atès el vomitiu gest de matar algú indefens, sinó per la part que
toca de provocar un canvi de tendència final, en aquesta dèria que alguns tenen
de no respectar les regles del joc.
En iniciar-se la campanya
electoral, tenia la intenció de fer diversos comentaris sobre la seva evolució.
Tanmateix, considerats els
fets, els únics als quals els candidats deuen haver fet feliços deu ser als
accionistes dels laboratoris de Prozac. Ha estat d’un nivell polític
lamentable, a còpia d’eslogan buit, consignes, emocions, pors,... i poques
idees, molt poques idees.
Per començar, els debats
electorals, reduïts a una mena de combat de galls on importava més l’agilitat
dialèctica i la comunicació no verbal que els propis continguts programàtics. Per
cert... en tota la publicitat electoral que m’ha inundat la bústia aquests
dies, pràcticament no hi ha propostes serioses. A més, aquesta obsessió per
arrossegar-nos a un bipartidisme més d’actituds que d’idees,... francament,
destrempa molt.
He de confessar que la meva
defensa del vot nul dels darrers dies, m’aporta una allau de consells,
incomprensions i crítiques. La majoria d’interlocutors parteixen de les bones
intencions, i em volen fer avinent que el vot nul i l’abstenció únicament
beneficien les dretes. Altres ja m’acusen directament de dretà infiltrat,
perquè bona part de les meves reflexions els desconcerten.
Comprenc el seu punt de
vista. De fet, jo mateix pensava coses semblants no fa gaire. El problema no
són elsmeus processos de canvi de
mentalitat, sinó que més aviat el planteig esquerra-dreta, si prenem com a
màxima el pensament profund d’en Montilla de fets, no paraules, acaba
reduït a una simple qüestió sintàctica; un mer complement circumstancial de
lloc.
Dimarts passat vaig estar
mirant el debat que al programa Àgora feien alguns dels candidats. El nivell
polític, com succeeix arreu amb aquesta desdibuixada campanya era força baix, i
en aquest terreny, els candidats més veterans, com en Carles Campuzano de CiU, i
l’Alícia Sánchez-Camacho, del PP van esdevenir els més brillants, contrastant
amb el trist paper, especialment de la candidata del PSC, el nom de la qual, ni
tan sols recordo. Ara bé, si he de destacar quelcom d’aquest acte tan propici
per badallar, són les intervencions del públic.
En les meves darreres entrades del blog he rebut algunes crítiques per la meva incitació al vot nul. El principal argument és que, aquest posicionament personal, facilita la victòria electoral de la dreta. En sóc plenament conscient. És més, conec amb un cert detall, gràcies als treballs d'Anna Monjo i Eulàlia Vega el resultat d'una abstenció militant que, en les eleccions de 1933 va portar a la CEDA al poder, i va posar les bases de la dissolució de la República.
La història no es repeteix mai, tot i que és fàcil trobar coincidències inquietants. Tanmateix, com que la història s'assembla fóra bo recordar el perquè la massa obrera, majoritàriament organitzada al voltant de la CNT va deixar de donar suport a les esquerres parlamentàries -en especial a ERC- i la seva desafecció va permetre la victòria de la reacció.
Després d'un inici de campanya decebedor, on els diferents partits tenen tan clara la desafecció ciutadana que busquen el vot a la contra, hora és ja que faci les meves autopropostes en aquesta protesta individual que representa el vot nul útil.
Dic vot nul útil, perquè, a diferència de l'abstenció, o el vot en blanc, el nul no computa, i no pot beneficiar indirectament a cap de les candidatures.
La primera de les meves propostes, com no podia ser d'altra manera, és en el camp econòmic-laboral. Cal una reforma fiscal a fons, basat en una renda màxima i mínima. Tots els ciutadans d'aquest país, independentment de la seva condició han de tenir garantida una renda mínima. Evidentment, aquesta ha de restar condicionada a una renda màxima possible que eviti un excés de desigualtat. És a dir, tot allò que ultrapassi un patrimoni que entre tots decidim, raonable -posem per cas, cinquanta milions d'euros- sigui col·lectivitzat.
La mateixa correlació corresponsable, l'establirem en els salaris. Al nostre país és necessari un salari mínim lligat a un de màxim. De manera que si s'acorda un salari mínim de 15.000 euros anuals, el màxim, no ultrapassi els 150.000. Hora és ja de buscar polítiques econòmiques que equilibrin la societat.
Ja tinc decidit a qui votaré. A mi mateix. No, no es tracta, com molts podrien pensar d'una sobredosi d'autoestima, ni d'una boutade, ni tan sols d'una rebequeria intel·lectual. Ras i curt, es tracta d'una proposta iconoclasta, que més que protestar, qüestiona.
Els partits polítics representen una anomalia històrica. Es tracta de grups de notables que vehiculen determinats interesos, en teoria de grups socials, a la pràctica de grups econòmics. Prenen els nostres vots per legitimar-se, i a posteriori prescindeixen de la nostra voluntat o opinió. Com a molt, un cop cada deu anys ens demanen opinió, via referèndum a la feina feta.
Jo, al contrari proposo, de manera radical, recuperar el concepte primigeni i etimològic de democràcia. És a dir, d'acord amb el concepte grec del terme, una veritable democràcia participativa d'àgora, on l'assemblea de la ciutadania sigui l'òrgan sobirà, i els diversos càrrecs de representació esdevinguin rotatius, per sorteig i subjectes a censura (ostracisme)
Ahir les enquestes electorals del CIS i el CEO assenyalaven una reducció molt significativa de la distància que mantenia el PSOE respecte del PP. A Catalunya, el descens en l'intenció directa de vot és espectacular, del 37 al 27 %, és a dir, deu punts.
Els analistes podran fer mil "cabòries". Tanmateix hi ha un fet clar. Les eleccions espanyoles es guanyen o es perden a Andalusia i Catalunya. Si al nostre país hi ha un alt percentatge de participació i de mobilització del vot socialista, el PP ho té molt difícil. Si hi ha una alta abstenció, el PSOE té un greu problema.
I no és molt difícil percebre l'erosió del capital polític del socialisme català. Més enllà de temes identitaris i d'una insultant submissió al carrer Ferraz, el que compta, com diu Montilla, són els fets, no les paraules.
I el fet és que la dèria privatitzadora i neoliberal dels socialistes catalans, amb la Geli, l'Hereu i en Maragall germà estan arruïnant les expectatives de vot del país.
Deu fer quinze anys que sentia en Cuní a Catalunya Ràdio. El seu estil agressiu i transgressor, en aquella època, podia semblar més o menys atractiu, sobretot perquè feia el fals efecte d'intentar anar a l'arrel de la notícia, a treure l'entrellat profund dels diversos temes.
Després, és cert, va anar als Estats Units per un temps, i ben probablement quedaria molt afectat pel mal d'Arkansas. Aquesta malaltia és la del típic home acomplexat que, en veure les dimensions d'un país desmesurat, tant en les formes com superficial en els continguts, es deixa fanatitzar a l'estil dels predicadors que devia contemplar en un país on l'individu és tan fràgil que necessita lligar-se a les idees més absurdes que li donin escalf de comunicat.
Tot just ahir, vaig fer una trobada amb les CUP de Girona. Es tractava de conèixer el posicionament de les Candidatures sobre la privatització de l'ensenyament que dibuixa la nova Llei d'Educació de Catalunya. Amb en Jordi Navarro, que l'any passat s'havia presentat a les llistes de l'Ajuntament amb uns resultats prometedors, ja hi havíem coincidit en alguna ocasió, en un parell de debats sobre llengua i ensenyament i una tertúlia a la ràdio. També en coneixia algun que un altre membre i en tenia constància de la gran feina realitzada arreu del país...
Porto unes setmanes d'un cert silenci. He anat espaiant les meves intervencions al blog perquè, d'una banda, certes obligacions i encàrrecs m'han obligat a deixar-lo de banda, i de l'altra, perquè estic en un procés de profunda decepció sobre com evoluciona tot plegat al nostre voltant. Algunes experiències m'han permès conèixer de primera mà algunes intimitats polítiques, protagonitzades per persones d'un ampli espectre parlamentari i (en teoria) ideològic. Estic seguint l'actualitat amb una regularitat, tot fixant-me en els petits detalls significatius. I francament, el resultat de tot plegat accentua el meu pessimisme. És cert que el sobiranisme ...