Ningú vol saber res de tu quan no tens ni un cèncim, explica el blues d'Ida Cox i B. Feldman, enregistrat per Bessie Smith el 1929. Aquest tema pot considerar-se com a la banda sonora oficiosa del crash borsari que deixà el món sencer en recessió. De la mateixa manera, cantautors genials com Woody Guthrie van posar-hi la música a les tragèdies descrites a les novel·les d'Steimbeck, la munió de pagesos pobres i arruïnats d'Oklahoma que, en una brutal odissea són esclavitzats pels grans propietaris agrícoles californians.

“La xusma de l’entrepont / no parla anglès ni alemany / mes hi ha quelcom / que no requereix explicació: / que a la primera classe li toca el primer torn / i que mai no hi ha prou ampolles de llet / ni sabates, ni bots salvavides per a tothom”. Així de crua és la realitat descrita al Cant II de la comèdia “L’enfonsament del Titànic”, àmplia metàfora de l’assaigista Hans Magnus Enzenberger. De fet, el naufragi del qual aviat farà un segle representa una alegoria de com el capitalisme liberal previ als conflictes del segle XX és capaç de passar de la supèrbia a la misèria en poques hores. I sobretot, com els que s’enfonsen, són sempre els mateixos.

No són exageracions dels periodistes. La crisi ja ha arribat aquí implacablement i comença a provocar les seves primeres víctimes. Jo en conec algunes, amb els seus noms i cognoms, i com deia Serrat en la seva irònica cançó sobre Badalona, el seu carnet d'identitat. Ha arribat la crisi, després d'una eufòria de la qual pocs se'n beneficiaren realment. També en vaig conéixer alguns d'aquests. En general, gent sense escrúpols ni manies, aprofitats dels molts que avui llencen a la paperera de la història.

Una de les virtuts de la iniciativa, avortada, del ministre Corbacho, de posar fi a la contractació en origen mentre les xifres de desocupació es deborden, és que posa a debat un tema tabú. Sobre immigració, avui és pràcticament celebrar un debat seriós i rigorós, superficialment pels prejudicis i polèmica que susciten, profundament pels interessos particulars que intervenen.

A l’hora de debatre sobre aquesta qüestió, apareix la propaganda, la censura, i la sospita sobre aquell que gosa discrepar de la postura oficial que la considera com a molt productiva, positiva i enriquidora. No nego pas que el procés tingui efectes positius, tanmateix, des d’un punt de vista estrictament acadèmic, com a tot fenomen, hi ha gui guanya i qui perd. Precisament la llista dels uns i dels altres determina la posició majoritàriament favorable a la immigració, per part dels mitjans de comunicació i think tank dels economistes liberals, i desfavorable, per part del carrer.

Acabo de passar uns dies agradables a Andorra. Feia més de divuit anys que no tornava, i l'experiència, fonamentada en fer el turista, i una mica de muntanya -amb l'ascensió al Pic Blanc (2.723m)- m'ha permès relaxar-me i descansar.
Quan estudiava a l'Autònoma, la presència d'algunes companyes de facultat del principat pirinenc m'havien donat una impressió poc publicitada (i gens idílica) del que representa aquest petit estat. Em parlaven de l'implacable caciquisme, d'un estat on els sindicats estaven prohibits i persistia un cert feudalisme econòmic contra una població majoritàriament estrangera, sense a penes drets polítics o socials, que vivien de la seva condició de paradís fiscal, tothora des d'una ambugüitat nacional pragmàtica i equidistant del poder espanyol i francès, en una mena d'independència limitada, i una absència d'ambició destacable.

Nota: Article publicat a El Punt el passat dissabte, 23 d'agost.
Qualsevol qui hagi viatjat per Amèrica del Nord s'adonarà de com pot arribar a ser d'asfixiant el servei a qualsevol hotel, bar, restaurant o botiga. Aquesta actitud no és gratuïta. Ja les guies de viatge alerten de la importància de deixar propines abundants, al voltant del quinze per cent de l'import estipulat en les factures, i de l'hostilitat i ressentiment que suscita entre els empleats negar-se a pagar aquesta mena d'impost tàcit.

Atès que encara no m’he recuperat del Jet Lag, porto la setmana sencera zapejant de matinada, a la recerca d’algun programa amb prou capacitat somnífera. Tot just ahir, en una d’aquestes cadenes marginals pròximes a una ultradreta amb corbata, com “Intereconomia” van passar el documental holandès Fitna, dirigit i produït pel parlamentari Geert Wilders, que tanta controvèrsia va generar en el seu moment, i ja comentat en aquest mateix bloc. Entre la música de Txaikovski, els lemes inquietants de “Freedom go to hell” i les imatges esfereïdores d’adúlteres lapidades, gais penjats o avions estavellant-se contra les torres bessones, es conjuraven per produir l’insomni produït per la inquietud. No sé perquè, mentre que inquietants barbuts llegien sures pròpies dels guionistes de Pulp Fiction, per relaxar-me, alternava el documental amb el “Cuarto Milenio” d’Iker Jiménez amb el tema central del Ieti. Poc després, dos tertulians amb fila de fer hores a la Cope, tot i que amb capacitat de construir frases subordinades, anaven atiant el foc de la xenofòbia entre els escassos televidents de la matinada.

Nota: Article aparegut al diari El Punt el passat 24 de juliol

Max Stirner fou un filòsof alemany de mitjan segle XIX, contertulià de Marx, i d'un èxit més primerenc i efímer que el seu coetani. En la seva principal obra, L'ego i la seva propietat, un tractat iconoclasta i provocador, contindria elements que després serien assumits i reelaborats pel seu deixeble intel·lectual Nietzsche. Stirner, que havia presenciat les revolucions burgeses que marquen la transició vers el món contemporani, va elaborar una teoria profundament crítica sobre les transformacions socials i polítiques del seu temps. De fet, allà on els europeus veien canvis, ell trobava continuïtats. La substitució de l'imperi per l'estat, i de l'emperador pel dret, no representava el «progrés dialèctic» hegelià, en la direcció d'una societat més justa i democràtica, sinó un perfeccionament dels mecanismes de poder i submissió. Es tractava, ras i curt, de processos pels quals el poder es reinventava a si mateix, es dotava d'un relat de legitimitat, i permetia que aquells individus sotmesos al domini d'una minoria assumissin la naturalitat de la seva subjecció. Quan el filòsof gratava sobre la superficialitat institucional, trobava el feudalisme profund que feia mantenir intacta la piràmide del poder, les estructures de domini que afectaven grups socials i nacionals.

Nota: Article aparegut avui a El Punt

Els Rossell són una família de classe mitjana alta. Ell, arquitecte, fa anys que dirigeix un estudi. Ella, pediatra, compaginava la plaça a la Seguretat Social amb una consulta privada. En els últims temps, les coses els han anat bé. Les reiterades rebaixes impositives, tant per reduir i simplificar els trams com per fer recular els impostos patrimonials i empresarials, els han permès estalviar-se entre vuit i deu mil euros anuals.

Amb aquests diners extres han llogat per hores una noia equatoriana que ajuda en les tasques domèstiques, fan inversions en hedge funds i han adquirit una segona residència a la platja. Paral·lelament, les facilitats contractuals i la permissivitat legislativa respecte a les fórmules de contractació que fan de la precarietat la norma bàsica de relacions en el món del treball, l'arquitecte, a còpia d'externalitzar riscos –fer autònoms i temporals els seus empleats–, ha expandit la cartera d'encàrrecs i guanya més diners amb menys despeses i preocupacions.

Corria el 1998. Quan la bombolla especulativa que sacsejà l’Argentina començava a presentar les primeres esquerdes, un govern nomenat a dit des del FMI va imposar les seves receptes: reducció de despesa pública, reducció d’impostos, desregulacions legals, financeres i laborals. Aleshores, no recordo quin analista va fer una comparació molt gràfica. És com un avió que va perdent alçada, i des de la torre de control ordenen apagar un motor, reduir la potència de la resta a la meitat, i portar un avió cisterna al qual li transfereixin la totalitat del querosè. El desenllaç és fàcil d’intuir. L’economia va entrar en barrena, i va precipitar els argentins en la misèria.

Per als historiadors hi ha pocs elements tan diàfans com els impostos per comprendre l’entrellat de relacions en el sí d’una societat. Les societats desigualitàries, proclius a la corrupció, descohesió i conflicte intern, exoneren les elits de contribuir a l’estat. En tot cas, l’estat són ells, i la resta de mortals han de mantenir-los al cim de la piràmide. Les societats igualitàries, sense corrupció, amb cohesió i pau social, són aquelles on s’aplica estrictament la progressivitat fiscal i les elits són les que donen explícitament el seu exemple per mantenir el lideratge moral sobre el conjunt del país.

El meu besavi es va instal·lar a Barcelona la tardor de 1898. Tornava de l’espantós ridícul amb què ens obsequià el nacionalisme colonialista espanyol a Filipines, i calien noves perspectives. Com explica una vella cançó nord-americana de la primera guerra mundial, com vols que Johny, després de conèixer París/ torni a la granja? El desembarcament amb l’uniforme ratllat de l’exèrcit colonial a la ciutat portuària, allà on el va portar el seu vaixell, devia impressionar el meu avant-passat, que decidí no tornar al seu poble, proper a Segòvia, sinó instal·lar-se definitivament a un ciutat aleshores fascinant, aviat coneguda com a Rosa de Foc.

Així, jo puc considerar-me com a quarta generació de barcelonins... o no! Aquella ciutat sempre difícil, va decidir expulsar-nos. La data fatídica on ja estava escrita la futura exclusió d’aquells no disposats a deixar-nos robar per la burgesia constructora fou el 17 d’abril de 1986.

La meva amiga Marianne Brull, ànima de Ruedo Ibérico, i que amb el seu ull clínic d'editora, des de fa molts anys recopila tot allò interessant que circula per la xarxa, em reenvia la convocatòria general que circula per internet d'una vaga general (revolucionària?) contra el capital, responsable veritable de la crisi que es ve olorant fa temps.
Jo, amb aquestes coses, me les miro molt amb el un punt d'escepticisme. Probablement diversos grups més o menys d'estètica àcrata -els anarquistes autèntics els localitzareu pel tamany de la seva biblioteca!- aspiren a catalitzar el malestar general i la inoperància dels teòrics referents polítics i sindicals.
Malgrat tot, mai no s'ha de menysprear el poder del ressentiment. El "creixement" econòmic ha provocat més perdedors que guanyadors, i ara, quan el Titanic pot enfonsar-se, tothom ja sap què passa amb els turistes de tercera. A tot això, la resistència irlandesa al despotisme neoliberal gravat al Tractat de Lisboa, o les iniciatives dels "laboristes" britànics d'imposar 65 hores de jornada (i els republicans catalans amb sisenes estúpides hores a primària) no deixen d'anar afegint llenya al foc. Potser sí que les convocatòries espontànies, al marge de les organitzacions, i les "vagues salvatges" -les "civilitzades" no solen servir de gaire, ens dibuixin un nou canvi de paradigma. Per si de cas, transcric aquesta convocatòria:

BASTA YA!!!!!!!!!!!!!!!! ESTOS POLÍTICOS NOS LLEVAN A LA RUINA, OS IMAGINÁIS CUANTAS FAMILIAS

DESTROZADAS POR LAS SUBIDAS DE LAS HIPOTECAS??

CUANTA GENTE NO LLEGA A FIN DE MES POR LA SUBIDA DE ALIMENTOS BÁSICOS!!!!

Y AHORA QUIEREN SUBIRLA LUZ UN 20%, PERO, ¿QUE ES ESTO???

DEJEMOS YA DE QUEJARNOS Y ACTUEMOS YA DE UNA VEZ!!!!, POR TODO LO QUE HICIERON NUESTROS PADRES,

NUESTROS ABUELOS...........

Tenia molta raó avui en Vicent Partal en palesar la fragilitat de la nostra societat globalitzada. L’increment sobtat i sense límits del gasoil ha provocat un conjunt d’efectes que posa en evidència l’absurd de les premises sobre les quals és fonamentada; creixement il·limitat, desregulació, excessiva mobilitat del capital, nul respecte per l’individu...

Voldria expressar una reflexió que no veig massa reflectida en aquesta situació inesperada. La major part dels mitjans parlen de “vaga” del transport, quan en realitat és ben bé una altra cosa. A l’edició d’avui de “La Vanguardia”, Francesc de Carreras ens recordava que la vaga és una protesta organitzada d’un col·lectiu determinat, que treballa per un altre, I que utilitza aquesta tàctica per assolir uns objectius determinats. Gairebé, una deficinició de diccionari. Doncs resulta que el que està passant aquesta setmana no compleix aquestes premisses. No és una protesta organitzada, sinó espontània, i per tant, incontrolada. La majoria són autònoms, i no solen tenir relacions contractuals amb ningú, sinó que fonamenten la seva activitat en l’autoexplotació –fins que al final, explota tot-. No té uns objectius concrets, ni una estratègia determinada, sinó que és l’expressió radical d’un malestar propiciat per la desesperació. En tot cas, el seu crit (una tarifa especial) no és una reivindicació, sinó la impugnació de la societat de mercat, una mesura d’economia moral.

La directiva aprovada ahir amb nocturnitat per la Comissió Europea, permet els diferents governs incrementar la jornada laboral fins a les 65 hores. Tot i que aquesta encara ha d’ésser aprovada pel Parlament i que això implica que cada govern tindrà la llibertat d’aplicar-la o no segons la seva conveniència, la mesura és ben simptomàtica del grau de democràcia d’una Unió que actua de corretja de transmissió dels diversos lobbies.

Al darrera de la iniciativa hi ha, formalment, el Regne Unit. Pocs ho recorden, tanmateix, fou la Revolució Industrial britànica la que marcà la cruel disciplina fabril, a partir de crear un règim militar i carcelari a les fàbriques del XVIII i XIX. Que amb aquesta intenció de generar uns treballs forçats que incloïa l’explotació infantil, es van organitzar autèntics camps d’extermini anomenats asils de pobres per a aquells reticients a entrar a la lògica del mercat laboral. Que milions de camperols van ser expulsats de les seves terres. Que es van generar artificialment condicons de gana com la “great famine” irlandesa, la qual va acabar amb la meitat de la població, i que va forçar a molts illencs a ocupar-se en condicions per sota de la subsistència a les fàbriques del Lancashire.

Aquesta setmana una de les notícies més comentades fou la proposta de la consellera Geli de contractar, amb caràcter d’urgència, facultatius estrangers. La raó adduïda era la preocupant carència de professionals de la medicina en un moment en què hi ha entre un i dos milions més de resdidents al Principat, respecte només fa una dècada. La demanda venia acompanyada d’una proposta encara més polèmcia, que aquests nous professionals importats de països amb formació diversa no haguéssin d’esperar l’homologació pertinent.

Nota: Article publicat a "El Punt", ahir divendres.

Falsa prosperitat

Ara, quan sembla que la crisi comença a afectar també l'estadística, faríem bé d'examinar un període recent que no sembla que hagi servit per a altra cosa que permetre l'acumulació a uns pocs. Realment ha estat un temps de prosperitat?

tribuna
Historiador


En caure el mur de Berlín, es féu evident el descrèdit de les utopies. En nom d'una inassolida igualtat es privà els individus de llibertat en un marc insolidari. Avui, l'evolució econòmica del capitalisme també ha palesat la seva condició d'utopia destructiva. En nom d'una inassolible llibertat s'ha aguditzat fins a graus mai vistos la desigualtat i fet de l'egoisme una virtut. Dues dècades després del col·lapse del comunisme, el capitalisme triomfant ha expressat la seva condició de religió utòpica que requereix sacrificis humans per alimentar els seus déus.

Avui, primer de maig, més que una festa és una incitació a reflexionar sobre l'evolució econòmica i social del moment. I hi ha poques coses millors que el manifest que les organitzacions alternatives als "agents socials oficials" han donat a conèixer avui a Girona, que us transcric a continuació.

nguany les organitzacions sotasignants hem decidit celebrar un primer de maig diferent, perquè volem recuperar el primigeni, el de 1890, quan centenars de gironins i gironines van manifestar-se per primer cop per exigir llibertat, igualtat i solidaritat.

En una ocasió, un amic escocès, em va dir que Margaret Tatcher havia estat pitjor que Hitler. Davant el meu gest escèptic va reforçar amb arguments la seva categòrica asseveració. Tatcher va fer quatre coses que tots els bombardejos de la Luftwaffe no van arribar a aconseguir. La primera, carregar-se la puntualitat del ferrocarril, la segona, destruir tota la indústria i deixar-nos, doncs, en una posició vulnerable, la tercera, generar una profunda dividió de classes, amb la dissolució de la unitat nacional, i finalment, desmoralitzar els britànics, em va informar. Certament, la revolució neoliberal protagonitzada per la filla d'un botiguer que compartia el te amb personatges  de la categoria moral de Pinochet ha fet del Regne Unit una mena d'empresa desunida.

Aquests dies de Setmana Santa he deixat abandonat el bloc. La invitació a presentar el meu llibre El anarquismo individualista en España, 1923-1938, a la llibreria Gatazka, de Bilbao, amb entrevista radiofònica inclosa, va servir per aprofitar el temps i fer una visita a Euskadi, país que sempre té molta tirada per als catalans, i on ja he estat mitja dotzena de vegades.

Tanmateix, a la capital de Biscaia, no havia tornat des que l’estiu del 1988 m’hi vaig passejar unes hores tot esperant un tren. Certament, vint anys donen per a molt, i puc confirmar que el canvi experimentat per la principal ciutat basca ha estat profund. Com no podia ser d’altra manera, a banda de la trobada amb els lectors, vaig fer el que resulta propi de qualsevol turista: passejades a la vora del Nervión, visita al Guggenheim, i contemplació d’alguns dels elements més emblemàtics, adobades amb alguna conversa amb un col·lega historiador. De tot plegat, n’extrec algunes sensacions ambígües, i un regust agredolç.