Juny de 1987. Hipercor. Havia quedat a les 4 amb una amiga. La nit anterior havia estat intensa i llarga, de fet, vaig anar a dormir a tocar d’alba, per allitar-me una hora i sortir cap a la facultat amb el tren de les 8:20, per fer un examen d’Història de l’Art II. Després de dinar em vaig quedar adormiscat. Devia ser un quart de cinc quan la meva mare em va despertar sobtadament i em preguntà si havia sentit l’explosió. Ja eren dos quarts de cinc quan vaig arribar a la cita, tanmateix, vaig trobar una allau d’ambulàncies que se’n duien els primers ferits. La meva amiga, afortunadament, va arribar encara més tard que jo a la cita. Tanmateix van morir vint-i-una persones, la major part veïns del barri, dependentes, estudiants,…

Com tothom, vaig sentir satisfacció quan els responsables d’aquell assassinat foren capturats i empresonats. Tanmateix, passats els anys, aquells homes violents, les accions dels quals em causen autèntica repugnància, haurien de seguir a la presó? Em feia aquesta pregunta ahir al vespre en sentir les repapiejades declaracions de Fraga. Si definim el terrorisme com a la pràctica d’una violència individualitzada o indiscriminada amb la intenció d’assolir finalitats polítiques, és just mantenir assassins a la presó, mentre altres persones que van practicar-la o avalar-la es mantenen lliures i amb representació institucional?

Recordo haver llegit fa alguns mesos el llibre de Víctor Alexandre “Jo no sóc espanyol”. Es tractava d’un text interessant, tot i que alhora, un déjà vu, on es dedicava a explicitar la incapacitat “genètica” de comprensió del fet nacional, no estatal, per part de qualsevol espanyol, més enllà de la seva condició social o cultural. Qualsevol que tingui una relació fluïda amb espanyols ho constata els dies parells i ho percep els senars. Tanmateix, malgrat una àmplia experiència en aquest sentit, confesso que em costa acostumar-m’hi.

Benvolguts, benvolgudes.
Dimarts i dimecres passat vaig tenir l'honor de ser convidat pel Dr. Miquel Izard, professor emèrit de la UB, i pel Museu d'Història de Barcelona, a participar en un seminari sobre L'Inversemblant estiu del 36. En la primera sessió vaig tenir una hora per impartir la conferència "Les arrels de la tragèdia. Les raons profundes de la violència revolucionària l'estiu de 1936". Posteriorment, el Dr. Izard va fer la seva anàlisi de la situació peculiar desfermada a la ciutat amb la revolució del 19 de juliol. El seminari fou completat, l'endemà, per una taula rodona sobre la qüestió amb els meus col·legues Josep Maymí, Dolors Marín i Eduard Masjuan. Us passo aquí part de la meva llarga intervenció:

Universidade de Santiago de Compostela. Juliol de 1999. Un dia indeterminat entre el 18 de juliol, aniversari de l'Alzamiento i el 25, Sant Jaume, patró de la pàtria hispànica i motiu de l' Año Santo Compostelano. La gent de la Facultat d'Història em convida a la segona edició del Congrés Internacional sobre Historiografia Història a Debate, on participo amb una ponència i una taula rodona.
Vaig de públic a la conferència d'una brillant historiadora i amiga meva, la doctora Susana M. López, especialista en història americana i argentina i professora de la Universidad Nacional de la Patagonia. La seva intervenció va sobre alguna cosa així com "imaginarios, identidades y memoria histórica", que més o menys serveix ...

El jutge de l'Audiència, pressionat per nombroses associacions de memòria històrica, no només de procedència espanyola, sinó internacional, ha accedit a investigar sobre els desapareguts arran de la repressió franquista. L'objectiu, en teoria, seria conèixer si hi ha base de delictes entre el que es consideraria les xifres dels assassinats pel franquisme en execucions irregulars, i que oscil·laria entre els 30.000 i 100.000 desapareguts, a banda dels càlculs documentats de 140.000 morts assassinats pel franquisme durant la guerra i el primer franquisme (Santos Juliá i Salas Larrazábal) o 200.000 que defensa Anthony Beevor. A tot això, encara hauríem d'ampliar la xifra d'entre 100.000 i 300.000 persones mortes per la penúria, l'internament a camps de concentració a Alemanya i Espanya, les presons, i simplement, deixant morir de gana desenes de milers de dones i nens.

Vaig conèixer la Dora fa dinou anys. Vam coincidir a Bèlgica en un camp de treball internacional, i ens vam fer molt amics. Va venir a visitar-me a les diverses cases on he residit, i jo també vaig anar diverses vegades als diversos apartaments que corresponen a diverses fases de les nostres vides respectives: al pis d’estudiants compartit, prop del centre de Berna, a l’estudi on s’havia establert pel seu compte, i a la caseta als afores on s’ha instal·lat amb el seu marit i la seva filla.

Dora havia nascut a Praga, tot i que vivia a Suïssa des dels quatre anys. No és difícil imaginar el perquè. La seva família va haver de fugir de la repressió que els esperava la mort de la primavera. Mentre els tancs russos avançaven, bona part del país fugia. I van convertir en refugiada la meva amiga.

El pasat 8 de maig vaig ser convidat a la UAB a participar al col·loqui internacional L'(a)frontera. Història pensament i paisatge, coordinades pel Dr. Òscar Jané. La jornada a la qual vaig assistir va resultar de gran interès i representa una mostra que el país va unes quantes passes endavant respecte als seus polítics, especialment quant a la voluntat de dissoldre les fronteres interiors, molt especialment la de les Alberes. Vaig presentar una comunicació sobre els efectes del tancament la frontera en la dissolució del potent moviment anarquista, un dels meus principals temes d'investigació. Us la passo a continuació.

L’anarquisme ha estat, en essència, un moviment anacional i sennacista que ha tendit a ignorar les fronteres tant pel que fa a la seva filosofia essencial, com a la pràctica, pel que fa a circulació d’idees, i contactes personals i polítics. El cas dels Pirineus, i en especial de Les Alberes, ha estat paradigmàtic, amb una tradició que ha tendit a ignorar la dimensió nacional, sobretot a l’època de la Primera Restauració espanyola i la Tercera República, i ha propiciat l’intercanvi d’idees i el refugi polític en èpoques de persecució i repressió.

Nota; Publicat avui a El Punt

Amb la capitulació d'Appomatox i la rendició de les forces confederades, l'abril de 1865, es donà per acabada la guerra civil nord-americana. L'endemà mateix, la Unió alliberà tots els presoners de guerra, i retornà cavalls i fusells a cadascun dels soldats confederats per facilitar el seu retorn i iniciar la reconstrucció d'un país devastat. Significativament, el president sudista, Jefferson Davis, capturat al maig, fou empresonat i alliberat al cap de dos anys. Pràcticament en això quedà la repressió. Així quedà enrere l'episodi més sagnant –636.000 morts– viscut pels Estats Units, que amb una actitud de perdó i generositat va tenir l'habilitat de fer-ne un «lloc comú», tot creant una narració capaç d'atorgar solidesa –i sentiment nacional– a una societat travessada per profundes falles ètniques, socials i polítiques. El trauma nacional va acabar servint per reforçar els vincles de lleialtat mútua.

...Som adoradors de la bellesa, i tanmateix, senzills en els nostres gustos. Conreem la nostra ànima. Emprem les riqueses sense fer gala de vana ostentació, sinó on realment són necessàries. Confessar la pobresa no és cap vergonya entre nosaltres, sinó l'abjecció i la misèria. Un ciutadà d'Atenes no abandona els afers públics per ocupar-se només de casa seva, i fins i tot aquells que d'entre nosaltres no tenen grans negocis estan també al corrent de les coses del govern. Mirem a qui defuig de la política, no pas com una persona indiferent, sinó com un ciutadà perillós; i si hi ha pocs entre nosaltres que siguin aptes per proposar, tots som bons per decidir en els afers d'estat. És opinió nostra que el perill no es troba en la discussió, sinó en la ignorància; perquè nosaltres tenim com a facultat especial la de pensar abans d'obrar, i encara enmig de l'acció, mentre que altres són valents en la ignorància i vacil·len quan comencen a pensar...

A poc a poc, una generació d’intel·lectuals honestos que van tenir la desgràcia de viure temps difícils i la sort de poder-los explicar a les noves generacions, ens van deixant. Benet era un d’ells. Potser no era un dels més destacats, encara que, ben segur, un dels més complets.

Tot i no compartir alguns dels seus plantejaments historiogràfics, no puc fer altra cosa sinó reconèixer els seus mèrits. Benet, com ja li havia passat a Herodot, no es podia sostreure a les seves experiències personals a l’hora de relatar-nos una història complexa d’un país que desconcerta els psicoanalistes. Alhora, com els clàssics grecs, no es conformà amb escriure la història, sinó que a més en va voler formar part fent un autèntic servei al país.

Per un correu electrònic, enviat per en Roger Palà m’assebento de la campanya per tal que la Plaça Rius i Taulet passi a anomenar-se Plaça de la Vila de Gràcia. He de confessar que entre 1987 i 1988 vaig passar llargues temporades a la vila, al carrer Martínez de la Rosa, ben a prop de la Torratxa que m’assenyalava massa ràpida unes hores que volia es congeléssin. Era potser una època de bohèmia abellida per la nostàlgia en un espai que traspuava llibertat i bellesa, i on vaig fer amistats que no s’han erosionat ni pel temps ni la distància.

 

Ahir vaig mantenir una conversa informal amb un dels representants d’un sindicat que va participar a la multitudinària manifestació pel Dret a Decidir, celebrada tan sols fa quatre mesos. En les trabades prèvies amb membres de la Plataforma, d’altra banda contents perquè sindicats independents dels partits compartissin els seus anhels, no van copsar cap sensibilitat especial pel que fa a drets laborals. De fet, em van comentar que, en sentir parlar de treball, jornada, salari, condicions, percebien una expressió similar a la d’aquells japonesos que no coneixen un borrall de cap llengua indoeuropea.

He estat pensant, aquests darrers dies, sobre aquesta circumstància. La blogosfera, els opinadors dels diaris, i jo diria que en un parcentatge elevat de ciutadans participen d’una agitació sobiranista creixent. Tanmateix, també tinc la sensació que molts dels creients consideren la independència com a fenomen que resoldrà per sempre més el seu conjunt de problemes quotidians.

Ha volgut la casualitat que els dos darrers veterans francès i alemany de la primera guerra mundial hagin mort amb només vint dies de diferència. El primer dia de l'any va desaparèixer Erich Kaestner (1901-2008), i el passat dia 20, ho féu Lois de Cazenave (1897-2008). Bé, la informació és una mica innexacte, perquè de fet encara sobreviu un altre veterà, Lazare Ponticelli, amb 110 anys. Les notes necrològiques les passava ahir La Vanguardia en un esplèndid petit reportatge biogràfic.
Recordo que una de les primeres notícies que vaig llegir en un diari, potser el Noticiero Universal, i a principis dels setanta, parlaven de la desaparició del darrer veterà de la guerra de Cuba. Potser ens tocava de més a prop perquè el meu besavi patern hi va participar en aquell conflicte, i en el de les Filipines, i perquè per la banda de la meva mare, diversos dels meus ascendents havien provat (poca) fortuna a l'illa caribenya. Pocs dies després, pel carrer Matanzas, al barri dels Indians de Barcelona, recordo haver una discussió intensa entre alguns excombatents de la guerra colonial del Marroc, en què explicaven literalment, les seves batalletes.

Aquest dissabte, en una tropada amb un escamot de l'ETA, es va matar un guàrdia civil i en van ferir greument un altre. Al cap de pocs minuts, tots els mitjans n'anaven plens, imagino que atiats per la necessitat de tapar la gran notícia del dia, l'aplec de més de mig milió de persones que constataven el gran distanciament amb aquesta Espanya emergent, la de sempre.
El problema de notícies com aquestes és que quan la informació no apareix, els periodistes es lliuren a una bacanal de propaganda, tot tractant de transmetre emocions. És obvi que les circumstàncies assenyalades obrien molts interrogants. Què feien guàrdies civils a l'estat francès? Els seguien? Això no resulta contrari als tractats internacionals? Tenien permís de la república? Anaven armats? Cap d'aquests dubtes s'esvaïa mentre una desfilada de declaracions glorificava els dos dissortats militars. Ara bé, què hi tenia a veure la notícia del dia anterior, en què l'Audiència Nacional ordenava l'empresonament de persones sense delictes concrets, només per la "pertinença" a un determinat entorn, en el que suposa una flagrant violació de l'estat de dret, elevant Espanya a la categoria de democràcia turca. O com condicionava el fet que centenars de milers de ciutadans protestarien, no contra el govern, sinó contra l'estafa monumental que ha suposat la Segona Restauració.

Al passat número 68 del Setmanari La Directa, surt publicada l'entrevista que Roger Palà, blogger d'aquesta casa, em va fer via correu electrònic, amb motiu de la publicació del meu llibre El anarquismo individualista en España. Us passo aquí la versió sense editar.

1) El moviment anarquista està infraestudiat a nivell historiogràfic? A què és degut?