Aquest matí he estat convidat al programa "Els matins d'estiu", de TV3 a una breu tertúlia sobre els anomenats "Espais de Benvinguda" que prepara el Departament d'Educació per a l'alumnat nouvingut, de 8 a 18 anys, que s'incorpora al sistema educatiu.
Com passa en aquests programes, el més interessant és el que els convidats comenten fora d'antena, abans i després d'un debat forçosament breu i concís. Ja se sap el temps televisiu sol ser incompatible amb els necessaris matisos d'una realitat que mai no és blanca o negra. Tanmateix, el meu paper ha estat el de criticar la inciativa del Departament. Més enllà del contingut específic -massa boirós, d'altra banda- l'actuació global dels darrers temps de la política educativa -sisena hora, supressió batxillerat nocturn, intents privatitzadors- fan desconfiar de qualsevol nova ocurrència.

Fonts fidedignes m'informen d'un nou joc als patis d'escola. Després que algunes associacions d'espectadors es queixessin de l'emulació, per part d'alguns nens, d'espectacles de lluita lliure, altres activitats, amb tanta violència simbòlica, sembla ocupar el temps d'esbarjo de les nenes.
La informadora, de nou anys, explica l'activitat amb tot luxe de detalls. En un racò clandestí del pati -les participants són conscients de la desaprovació del professorat- s'organitza una mena de passarel·la, on les nenes han d'exagerar moviments sensuals i remenamenta de meluc al més pur estil Shakira, mentre s'estableix un tribunal, com tots, de vocació inquisitorial, on se sotmet les "candidates" a un cruent interrogatori.

Nota; Article publicat al suplement L'Aula del Diari de Girona.

A escoles i instituts circula una llegenda urbana. Si els centres educatius fan córrer la veu que alguna iniciativa, canvi o innovació beneficia clarament els resultats acadèmics, automàticament l’administració educativa fa el possible per eliminar-lo o neutralitzar-lo. “Si va bé, no ho diguis en veu alta”, sembla la consigna repetida a les sales de professors. Les accions dutes a terme pel Departament en aquests anys motiva aquesta creença. Allò que funciona o funcionava bé, i no s’adiu a polítiques d’aparador o minuts de no-do al telenotícies, s’ataca. En canvi, els invents sense experimentació, els canvis no fonamentats sobre anàlisis rigoroses, les transformacions dictades a cop de decret i que no fan altra cosa que parar boig equips directius i claustres, complicar la vida de les escoles, i en inútil malbaratament d’esforços, no paren de créixer

Nota: Article publicat al Setmanari La Directa, el 21 de maig

Antropòlegs com Manuel Delgado o Gerard Horta ens alerten, fa temps, sobre l’obsessió del poder per controlar l’espai públic. La criminalització de l’oci descontrolat, les “ordenances cíviques”, els”Fòrums de pagament”, la repressió creixent al carrer i la progressiva privatització dels espais responen a l’objectiu de controlar una ciutadania de la qual sempre es recela, tot reconduint-la vers àmbits privats, vigilats i d’incitació al consum com els grans centres comercials a les perifèries de la ciutat.

El mateix succeeix amb el temps. L’increment efectiu de les jornades laborals, les hores malbaratades en desplaçaments creixents, l’obsessió per l’oci organitzat esdevè un procés paral·lel de privatització del temps on els individus perden espais de llibertat en benefici dels interesos corporatius, tal com reflectia l’excel·lent metàfora, disfressada de conte infantil, de Momo, de Michael Ende.

Surten de classe. Alguns, es queden al menjador, altres, els més afortunats, se’n van a dinar a casa. Mires a banda i banda i escoltes converses. Sents com entre ells s’insulten i malparlen. M'arriben notícies que a aquell alumne diferent, que no comparteix els valors, els insults o els programes del grup, li fan el buit. I la cosa, ara que tornen les notes de tota la vida, s’agreuja si, a més, és un bon estudiant.

Sobta, malgrat no tenen més enllà de dotze anys, el poc respecte a l'hora de relacionar-se. Enzenberger els posaria com a paradigma de l’autoodi que caracteritza una civilització occidental erosionada pels valors de l’inidividualisme capitalista i la competitivitat despietada. Jo, potser, hi detecto una manca absoluta de referències. Molts només no deuen veure els seus pares fins a quarts de nou i en caps de setmana passats al centre comercial.

Nota: Article publicat al Diari de Girona avui

La lectura de l’articulat de la Llei d’Educació de Catalunya, ofereix impressions ambígües. Primer de tot, una sensació d’alleujament a l’hora de comprovar que els plantejaments maximalistes recollits a les bases, en gran part s’han evaporat. La possibilitat de gestionar privadament centres públics, una aberració inspirada en els experiments britànics que han acabat per posar contra les cordes els laboristes, no es recull explícitament, malgrat que hi pugui subsistir el perill de manera implícita. El llenguatge d’escoles de negocis que inspirava el primer document, s’ha rebaixat. Algunes de les veus destacades dirigides des de foscos interesos, han callat. És evident que la jornada del 14 de febrer ha estat un èxit, no només per la demostració inequívoca de la ciutadania on s’expressava la insubmissió davant els projectes privatitzadors del Departament i el Foment, sinó perquè la manifestació va fer saltar totes les alarmes sobre l’absurd i la inconsciència d’algunes idees sobre gestió que han fet descarrilar tots els trens que ha tocat.

Nota: Article publicat avui al Diari de Girona

La retòrica de la sisena hora s’amarava d’un llenguatge políticament correcte i unes consignes que, el temps, ha anat configurant com una burla cruel. Es parlava de’”igualtat d’oportunitats” quan el que hem acabat creant ha estat una pesada hipoteca col·lectiva que ha saquejat inútilment els ja migrats recursos que la Generalitat dedica a un ensenyament públic cada vegada més assetjat. En nom d’aquesta “igualtat d’oportunitats”, sense docents disponibles ni diners, els centres de formació de persones adultes han vist frustrar l’expansió que requereix el país i es redueix l’assignació econòmica ordinària als centres. La darrera ocurrència d’un Departament que recorda cada vegada més a la gerència del zoològic londinenc del film “Criatures ferotges” de Monty Python, s’amaga en la foscor i, amb un sentit penal de nocturnitat, elimina precisament un d’aquells pilars de la igualtat d’oportunitats teòrica dels quals el mateix president Montilla, en el passat, se’n va beneficiar.

La incòmoda situació del conseller Baltasar, sorprès a l’hora de practicar el contrari del que sempre havia defensat, molt probablement passarà a la història política del país com a exemple de la incoherència que ha caracteritzat el govern els últims anys. L’administració irresponsable dels recursos, la sensació d’improvisació, l’ocultació d’informació, la negació de la realitat, i la diferència entre principis ideològics i decisions efectivament preses sembla una tendència estesa en tots els àmbits de l’administració pública catalana. Aquesta situació provoca, a hores d’ara, un desconcert total en la ciutadania.

Després de viure una jornada històrica el 14 de febrer, on massivament la comunitat educativa; famílies, estudiants i professorat han reocupat l’espai públic, és necessari fer un seguit de reconeixements d’un èxit del qual el conjunt de la societat catalana s’ha de congratular.

En primer lloc, cal agrair l’actitud de la Conselleria. Amb la falta de tacte i consideració respecte els agents de la comunitat educativa, davant unes presses injustificades, una opacitat remarcable i un llenguatge plagiat dels millors manuals de les escoles de negocis, ha fet despertar una escola pública cansada que es responsabilitzi ensenyants, alumnes i famílies dels errors i mancances de dècades de polítiques erràtiques, causants de desconcert, desencís i distanciament. Les obsessions privatitzadores, directament provinents dels organismes financers internacionals interessats a colonitzar l’escola pública, potser han servit per vacunar la societat respecte les obsessions neoliberals de què fan ostentació els ocupants de Via Augusta.

A la reunió inicial de pares del curs de la meva filla, la mare d'un dels nens més intel·ligents de la classe es va queixar que no portaven prou deures. El tutor, un noi jove amb poca experiència, com sol passar en aquests casos, va convertir una opinió en un mandat. Ara, respecte el tercer de primària, el volum de feina extra s'ha incrementat considerablement.
Com si no hi hagués prou amb la jornada escolar més extensa d'Europa (enlloc del món civilitzat els alumnes de primària passen més de 25 hores setmanals de classe), la càrrega excessiva dels deures sotmet els alumnes a una càrrega excessiva d'obligacions.

 “El fragor d’un gran nombre de tambors servirà durant la nit tant per a espantar els teus enemics com per a reanimar el coratge dels teus soldats: l’esclat d’un gran nombre d’estendrards, la multitud de les seves evolucions, la seva diversitat de colors (...) llançaran la inquietud i la perplexitat en el cor dels teus enemics. Així, a més de l’aventatge que tindràs de fer saber promptament totes les teves voluntats al teu exèrcit, (...) tindràs també el de cansar el teu enemic fent-lo saber estar atent a tot el que cregui que vols emprendre, de fer-li néixer dubtes continus sobre la conducta que has de seguir i d’inspirar-li espants eterns”

Aquest fragment pertany al milenari llibre de Sun Tzu, L’art de la guerra, actualment una obra de culte a les escoles de negocis. L’ús d’una estratègia de confusió per conquerir nous espais i minar l’esperit de resistència dels defensors representa un seguit de recursos psicològics per a assolir objectius inversors. Sembla que els assessors del Departament d’Educació han llegit Sun Tzu, i probablement, assistit als cursos dels economistes més radicals de l’escola de Chicago per tal d’assolir un nou objectiu a colonitzar. Com ha succeït ja en altres països, aquest nou espai a ocupar se’n diu escola pública.

Avui, al Diari de Girona publico aquest article

Nova Llei d’educació de Catalunya, una catàstrofe anunciada

Explica Naomi Klein, al seu darrer llibre, com el neoliberalisme indueix catàstrofes col·lectives per tal que, en situació de xoc, la societat civil no pugui defensar-se mentre els propietaris de capital es dediquen al saqueig dels serveis públics i els espais comuns.

El primer exemple que posa és com el mateix Milton Friedman i els seus deixebles van caure com voltors al sistema públic educatiu de la Nova Orleans inundada el 2005.

En aquest post transcric l'article que sobre la creixent privatització de l'educació, em va encarregar la revista Docència. En aquesta intervenció, força extensa, em dedico a esbrinar quines són les motivacions que porten els governs a desregular i privatitzar els sistemes públics d'educació, -bàsicament el model Blair dut a terme per la nova esquerra (???) i com aquesta acaba lliurant al capital internacional l'únic ascensor social que resta. Com podreu veure, els guionistes de Maragall i la Generalitat s'inspiren en aques model per tal de destruir l'escola pública i fer de l'educació d'aquest país un negoci rodó.

Avui, a el diari El Punt apareix el meu article El mirall anglès sobre el que hi ha al darrere de la Nova Llei Catalana d'Educació

“Educació, educació, educació” van ser les paraules pronunciades per Tony Blair en un conegut discurs, el 1997 per enumerar les tres prioritats de la seva acció gubernamental. Una llarga campanya de manipulació política havia estat realitzada per desprestigiar un sistema educatiu, que si bé tenia els seus problemes, derivats essencialment de les dessoladores conseqüències socials det tatcherisme entre les famílies treballadores, en absolut mantenia una situació catastròfica. El fet, és que aquest discurs, dissenyat per experts publicitaris, va ser més pensat per seduir electors que per elaborar alternatives qualitatives. Dins el pack discursiu hi havia una sofisticada retòrica com “competències”, “avaluació” o excel·lència” que substituïen els vells valors republicans de “llibertat”, “democràcia”, “igualtat” o “cohesió”.

Ahir vaig seguir el debat de l'Àgora. El representant de l'administració es va posar en evidència ell mateix, quan rere la seva retòrica buida, tractava d'imitar el model britànic, és a dir, una privatització que va aconseguir blindar les classes socials per tal que els centres poguéssin triar els alumnes, i "passar el mort" als mestres. Si la seva política consisteix a "passar el mort", és millor que no governin, ni facin res. Com si ells no tinguéssin responsabilitat.
Sobre tot plegat, algunes dades;

Ara que apareixen els resultats mediocres pel que fa a l'ensenyament secundari, investigats per l'informe de la Fundació Jaume Bofill, em ve a la memòria una anècdota molt significativa que il·lustra a la perfecció els problemes actuals de l'educació al nostre país.
Quan treballava a Blanes, com a especialista de pedagogia terapèutica, va arribar a segon de primària un nou alumne de l'ètnia Sarahule, de l'interior de Gàmbia. La seva tutora em va comentar molt preocupada que aquell nen, en Mahmadou, del qual no en sabien la data ni el lloc de naixement amb exactitud, i que el van col·locar en el grup gairebé després de calcular la seva edat a partir del poc científic criteri de mesurar la seva alçada, presentava més problemes dels habituals en aquests casos. La Susanna em deia que aquell nen acabava de sortir de la selva, que li fes una ullada, que me'l mirés en profunditat.

Ahir la Fundació Jaume Bofill va alertar, per enèssima vegada, sobre els reiterats mals resultats de l'educació secundària a Catalunaya. Mals resultats pel que fa a l'índex de fracàs escolar, parcentatge d'escolarització al tram 16-18 i abandó. Entenc que la Fundació és una entitat seriosa i rigurosa en les estadístiques, com sempre ha demostrat. Ara bé, el pitjor no són les xifres, sinó les lectures superficials i interessades que se'n faci.
Des de la meva experiència a peu de trinxera, els factors que ens condemnen a tenir uns mals resultats relatius són els següents.
Una base herència del franquisme. Tots els experts en educació assenyalen la correlació entre nivell educatiu de la mare i rendiment escolar. En aquest sentit, l'escola catalana ha fet una feina excel·lent, tot fent un gran salt qualitatiu en una generació, encara que no sembla suficient. El parcentatge d'adults amb carències educatives és molt elevat, i l'oferta pública d'educació d'adults, pràcticament inexistent.

Avui he publicat al suplement L'Aula del Diari de Girona, l'article redactat conjuntament amb Francesc Saló "Esvorancs Educatius" sobre les conseqüències de la política neoliberal de les nostres esquerres.

ESVORANCS EDUCATIUS 

 

El col·lapse de les infrastructures, la decepció col·lectiva provocada per la distància injustificada entre les grans promeses electorals i la prosaica realitat de l’acció política ha causat una greu desafecció entre la ciutadania, pa de cada dia entre els mitjans de comunicació. La discriminació estatal respecte Catalunya, l’ús partidista de les infrastructures, l’electoralisme pur i dur són els principals arguments pels quals els usuaris del transport i els serveis públics acusen l’estat de deslleialtat i el govern de la Generalitat de silencis clientelars.

Quan tenia vuit anys i era a punt de fer la comunió, em pensava que si mossegava el pa àzim, anava de dret a l’infern. Aquesta temença era compartida per la pràctica totalitat de la meva promoció. Per sorpresa meva, anys després i passada l’era de les creences infundades, vaig adonar-me que hi havia adults que encara s’empassaven aquesta llegenda urbana.

Dins del fet religiós podríem considerar tres nivells jeràrquics; la fe, la creença i la superstició. Qualsevol religió monoteica té el seu conjunt ritual. Tot ritus esdevé l’embolcall d’un significat trascendent. L’eucaristia representa la reconstrucció simbòlica del Sant Sopar, un gest que simbolitza la pertinença a la comunitat extensa que representa l’església. Tanmateix, una bona part de cristians agafen el rave per les fulles i converteixen en essencial allò que és una simple metàfora i s’agafen al peu de la lletra les formes, tot ignorant el contingut.

Avui, al suplement L'Aula del Diari de Girona, apareix aquest article que reobre el no debat sobre la implantació arbitrària de l'absurda sisena hora a primària.

Al llarg de molts anys, la qüestió de l’endèmica insuficiència de recursos econòmics a l’escola pública, va centrar els debats. No era per menys. El dèficit acumulat curs rere curs havia esdevingut una feixuga càrrega per a la comunitat educativa. El canvi de govern, en canvi, ens va oferir l’amarga lliçó que els diners són només mitjans que poden ser malbaratats inútilment quan no hi ha objectius intel·ligents, o quan la reflexió profunda cedeix davant la temptació populista. Els grecs saben de què parlem. Les seves autoritats van hipotecar el país per celebrar uns magnífics Jocs Olímpics, mentre es preguntaven on eren els camions de bombers i els mitjans aeris mentre cremava el Peloponès.