Primer de tot, confesso la meva barcelonitat. Des que a finals del 1898 el meu besavi va tornar de la guerra de Filipines, la meva branca de Diez som barcelonins. Tret d'un breu episodi a Bèlgica i a Tarragona, i una certa bohèmia nòmada de joventut, hi vaig viure fins als vint-i-vuit anys. Vaig passar de l'amor al desencís, i després, vers un cert ressentiment. La ciutat, simplement, ja no em pertany. En certa mesura, i d'una manera més o menys silenciosa, com ha passat amb tants altres milers, ens va anar expulsant. No érem prou solvents, i potser tampoc estàvem disposats a ser extorquits per aquesta mena de màfia político-empresarial que es va dedicar a especular i a convertir Barcelona en "la millor botiga del món".
És difícil resistir-se a la fascinació d'una ciutat com aquesta. Per tant, les relacions amor-odi són més freqüents del que podríem sospitar. Malgrat tot, segueixo anant sovint, ja sigui per imperatius professionals, visites familiars, o experiències culturals. Tanmateix, no puc sostreure'm a l'atracció i la curiositat d'un espai que ja fa temps em tracta com un estrany. Tot i que els meus espais de memòria van desapareixent a poc a poc, continua essent la capital d'un no-estat, una mena d'estrany palau sense rei ni cort.
Crec que ha estat més la curiositat que la nostàlgia. El cas és que aquests dies he decidit fer el turista a la meva ciutat. He llogat un apartament turístic per uns pocs dies, i he intentat captar l'ambient. Vet aquí les meves impressions.

Només acceptaré la monarquia el dia que em coronin rei.

Ho podria haver dit Max Stirner, Oscar Wilde o George Bernard Shaw. Tanmateix ho sostinc jo. Sobretot després de molts discursos nadalencs

Les meves felicitacions nadalenques a la comunitat de Vilaweb. I esperar que els bons desitjos esdevinguin realitats.

Si Déu existís, hauríem de pensar seriosament en interposar-hi una demanda civil. La justícia divina no existeix sinó com a abstracció formulada per teòlegs avorrits. Hi ha persones que, d’entrada, entren involuntàriament en el joc de l’existència amb les pitjors cartes, o amb cap. I. M. fou una d’aquestes. Només obrir els ulls, perdé la mare durant el part. De fet, en obrir els ulls per primera vegada, tampoc va veure gran cosa. Complicacions al traumàtic i involuntari moment del naixement la van deixar amb escassos residus visuals, mantinguts a còpia d’una medicació agressiva amb els terribles efectes secundaris d’engreixar-se compulsivament.

 

Nota: Article publicat aquest mes a la revista Barret Picat.

A i jo ens devíem conèixer quan teníem deu anys. Passaven l’estiu al mateix poble i l’espontaneïtat relacional dels setanta ens permetia una gran facilitat per fer amics, almenys fins que la mili marcava  camins diferents. Bé, això no seria del tot exacte, perquè tant A. com jo no ens vam prestar a aquest segrest inútil, en el seu cas, perquè era una persona decidida i després d’algunes pròrrogues, va fer-se objector.

Estudiava tercer de BUP nocturn a Barcelona, quan la professora de grec i veïna del barri i posterior companya d'exposicions ens definí el mot "aristos". Malgrat que les llengües no són mai simètriques, i que els conceptes de l'antiguitat mai coincideixen amb les concepcions actuals, la idea de "els millors" adobada amb la filosofia provocadora de Nietzsche em va impressionar. Així doncs, la peculiar expressió de l'Àtica clàssica aristokratos venia a descriure "el poder dels millors", enfront de l'oligarkos, "el poder d'uns pocs" i el demokratos el poder d'un poble que no és ben bé el que nosaltres ens pensem. És clar, segons aquests preceptes...

Som rics en les societats civilitzades. Per què hi ha, doncs, aquesta misèria al nostre voltant? Per què aquell treball penós i embrutidor de les masses? Per què aquesta inseguretat del demà (fins i tot per al treballador millor retribuït) enmmig de les riqueses heretades ahir i malgrat els poderosos mitjans de producció que donarien a tothom el benestar a canvi d'unes poques hores de treball quotidià?
Els socialistes ho han dit i tornat a dir fins a l'infinit. Perquè tot allò necessari per a la producció ha estt acaparat per alguns en el transcurs d'aquesta llarga història de saqueigs, guerres, ignorància i opressió en què ha viscut la humanitat abans d'aprendre a sotmetre les forces de la natura.

L'adolescència és una època on, contràriament als tòpics, no actuem amb naturalitat ni expressem les pròpies conviccions, gustos o deixem penetrar en els secrets de la pròpia identitat. Potser per això, en el seu moment no vaig admetre la meva admiració pel grup ABBA. En aquesta etapa quedava més bé aparentar altres gustos musicals més extrems, o en el meu cas, de més sofisticats. Així, malgrat que moltes de les melodies fresques del grup suec que taladraven contínuament el pensament, em declarava admirador de Supertramp, Mike Oldfield, Pink Floyd o Bob Dylan.
I i T, en canvi, no tenien cap mania ni reserva en proclamar la superioritat musical del grup dels vestits impossibles. Eren, simplement, gent sense complexos.
Molts anys més tard...

Nota: Article publicat en el número d'aquest mes de la revista Barret Picat.

De Montréal 76 servo la imatge en blanc i negre d’una noia de quinze anys fent tombarelles per terra i contorsionant-se a les barres paral·leles. Era estiu, i em mirava aquell espectacle de circ mentre berenava a corre-cuita mentre, esperàvem reprendre la segona, tercera o quarta part d’aquells partits de carrer inacabables, encara amb la pilota sota el braç. Eren anys on els pares eren menys neuròtics que no pas nosaltres avui, i l’esport, amb les deficiències de realització de l’era analògica, no calia mirar-lo per la televisió, sinó que el vivíem constantment en la dolça anarquia d’aquells mesos en què els menjadors de casa esdevenien meres zones d’avituallament.

És cert. Vaig quedar encisat per la mirada decidida d’aquell cos fràgil on ja no hi cabien més medalles. Qui sap si va ser una mena d’enamorament infantil, sobtat, impressionat per aquella combinació de força i elasticitat d’aquella nina de porcellana. Qui no recorda Nadia Comaneci?

He deixat de banda el meu blog algunes setmanes. Espero que els meus lectors habituals sabreu disculpar-me. He passat dues setmanes i mitja viatjant pel Canadà, un país absolutament recomanable, un plaer per als sentits, i en termes kavafians, un port per adquirir coneixements.

Atesa la meva condició estricta de turista, la meva mirada ha d’ésser necessàriament superficial. I quan es viatja amb família i amics, es potencia l’aïllament grupal, fet que al seu torn potencia un cert tancament pel país que es visita. És per això que resulta  fàcil emetre judicis poc contrastats.

Poques coses es poden afegir al mail obert d'avui d'en Vicent Partal. Jo sóc d'aquests a qui agrada el futbol com a joc de profund sentit operístic, alhora que detesto participar en rituals col·lectius. Tanmateix, la meva admiració per l'esport me la prenc com una passió íntima i personal, derivada del contingut tràgic i teatral, i no pas del que representa de confrontació simbòlica i tribal. No, jo sóc d'aquests que es miren l'espectacle des de casa, i no crida mai, i els únics gols que celebrà en el passat eren els escassos que marcava personalment. I desitjo fermament que guanyi aquell que sobre la gespa demostri més mèrits futbolístics i morals.
Efectivament, i com altres vegades he sostingut, sóc un no nacionalista de manual. No en tinc cap bandera, ni la pirata. M'agradaria triar la nacionalitat en funció de la conveniència personal. Millor encara, m'agradaria subhastar el color del meu passaport. Formar part d'aquella nació que m'oferís més béns i serveis tangibles, i m'exonerés d'haver d'exhibir patriotismes teatrals. Sentiments i pàtries són coses que no casen massa bé, sobretot en grans contingents. I per suposat, els petards, només per Sant Joan.
Ja sé que estic en minoria. I que en la situació actual em provocarà més d'un odi, especialment entre aquells que usurpen el meu autèntic "no nacionalisme". Francament, cada dia detesto més les banderes, les celebracions, els autos de fe contemporanis a places roges, de colón o del hombre blanco de colón. En situacions difícils com aquestes no queda altre remei...

Sostenia Tolstoi, al primer paràgraf d’Anna Karerinna, que totes les famílies felices s’assemblen, mentre que les infelices ho són cadascuna a la seva manera. Els fets que relataré no van sortir a cap diari, ni tampoc apareixeran a cap llibre d’història. Entra dins l’anonimat de les confidències, les mitges paraules i el secretisme d’intimitats inconfessables. Tot i que les infelicitats resultants, contràriament al text del novel·lista rus, sí s’assemblen.

A X, un poble turístic de pocs milers d’habitants, orgullós, endogàmic i benestant, la nit d’un dissabte d’hivern es van trencar sis famílies. Dilluns, pràcticament tothom ja n’estava al corrent. Els especialistes del safareig van lligar caps a partir de notícies fragmentàries, i aviat en van treure l’entrellat d’una acció coordinada i comuna. S, antic  regidor, coneixedor dels secrets més íntims dels veïns i avantpassats respectius, i amb una sòlida formació d’historiador que li comporta un sentit analític envejable, em va oferir una interpretació mastegada, des dels fets fins al rerefons, passant pel context.

Només acceptarè la monarquia el dia que em facin rei!

Nota: Article Publicat a Barret Picat. Fotografia pròpia

L’atzar, i les vicissituds familars, van fer que la Julia nasqués i passés els primers anys de vida a Geòrgia, al Deep South dels Estats Units. Més atzars, i més vicissituds la van fer aterrar a Barcelona, on s’hi va estar fins poc abans de complir els catorze, quan els avis islandesos es van plantar i exigiren que la seva néta havia d’anar a viure amb ells, a una gran casa amb vistes a la badia de Reykjavík. A la seva mare, una artista plàstica, bohèmia d’un talent i sensibilitat desbordants –i fins a cert punt, destructius- li va costar molt la separació, tant com probablement a la Júlia, que aleshores vivia i anava a escola a Gràcia, un dels millors barris del món, i en una època, els primers vuitanta, on a la ciutat preolímpica encara tot semblava possible.

Un dels defectes col·lectius que sovint caracteritza els catalans és la difícil relació amb la realitat. Una concepció bipolar del món que fa tan aviat incórrer en l'eufòria com caure en la depressió, passar de l'injustificat complex de superioritat com la creença en una patològica inferioritat que ens impedeix tirar endavant ambiciosos projectes. Potser és per això que Woody Allen s'hi deu sentir tan a gust, a Barcelona.
Històricament, amb els valencians, hem tingut relacions de tota mena, menys de normalitat. Ja des de l'edat mitja el Llobregat ha mirat amb reticències el Túria. Alguns catalans solen mirar un parell