Hem entrat al període de comptes de l'Ajuntament de Barcelona i si voleu saber de què es tracta podeu veure-ho a aquest vídeo.

Aquests darrers dies s'ha paralt molt poc del que va pasasr al ple del'Ajuntament de Barcelona divendres passat. De fet es parla molt poc de Barcelona com a ens polític. Se'n parla una mica més des del punt de vista de la gestió, però no gaire més.

El cas és que s'hi va discutir sobre la tala d'un alzinar al Tibidabo, una tala sobre la que el ple del Districte de Sarrià s'hi havia oposat, i sobre la que el ple de l'Ajuntament de Barcelona també s'hi havia oposat. El Govern municipal ha donat ordres, tanmateix, de tirar la tala endavant. I ho ha fet emparant-se en la transferència de la decisió a una empresa que no està controlada, teòricament, ni pel ple de Sarrià, ni pel ple de Barcelona. L'Empresa és municipal, és clar. Forma part d'aquest entramat empresarial post-soviètic i post-modern de l'Ajuntament de Barcelona, un entramat de control complex... fins i tot per part dels qui teòricament les lideren des de la Plaça de Sant Jaume.

Més enllà de si cal tallar els arbres o no, més enllà d'analitzar la política de penell dels membres del Govern municipal ecosocialista (gent capaç de tallar un bosc dient que és bo pel negoci del parc d'atraccions al mateix temps que pretenen passar per bioregidors), el que està a debat a Barcelona és la qualitat democràtica de la ciutat. Una ciutat en la que el vot de les persones i la conformació de majories que se'n deriva, no té un reflex real en el debat polític perquè el reglament, segons alguns, està als ervei d'una visió dictatorial de la funció d'alcaldia.

No cal dir que la institució espanyola de l'alcaldia no té res a veure amb la tradició dels comuns de vila catalans. És el llast antidemocràtic que tan bé interpreta el govern biosocialista. I no cal dir que en la llavor de la institució espanyola que tan desgraciadament han assumit, hi ha el mal que ens assola actualment. Però també és cert que l'actitud de l'equip de govern combinada amb un model real de gestió de la ciutat que s'ha fet petit, trist, anquil·losat i feble, està duent la capital de Catalunya al desastre, a la provincianització.

És això el que volen? És això el que es proposen? Per què no obren portes i finesters i deixen que l'opinió majoritària de la ciutat expressada a través dels representants legítims mani al consistori, al nostre Comú? Cal una ambició nova per Barcelona. O això o la mediocritat prèvia a la desaparició.

Hi ha una qüestió metropolitana oberta a Barcelona. Fa uns quants anys, quan molts de nosaltres encara no havíem sortit de la universitat, l'àrea metropolitana de Barcelona va esdevenir motiu de foc creuat entre dues concepcions del país.

Avui, al cap de més de vint anys, cal que recuperem el coratge per unir-nos al voltant d'una necessitat: la de fer de Barcelona una capital de dimensions competitives. Això no vol dir que els municipis del voltant de la Barcelona estricta hagin de renunciar a res. Vol dir que tota l'Àrea Metropolitana de Barcelona ha de tenir la consideració de ciutat, i que tots en som part.

Catalunya necessita unir-se al voltant d'una metròpoli forta, integrada en el país i no enfrontada amb ell (dàquí que alguns defensem un paper important del President de la Generalitat en el nou ens que s'ha de configurar). Per això és tan necessari que d'una vegada ens posem d'acord per refer l'àmbit de concreció de les polítiques metropolitanes. Ni tenia sentit dotar de bandera i d'himne (ni de la seu fastuosa que es va dotar a la Zona Franca) un ens que naixia amb ganes d'oposar-se a la Generalitat, ni té sentit avui com a ens de gestió pura i dura, infradotada per a la visó i per tant per a la política amb majúscules.

És cert que el model de cultura metropolitana que ha generat el camí fet és complexe. Però també és cert que sense la independència de Cornellà, Sant Just, l'Hospitalet i tants d'altres municipis avui els barcelonins del centre viuríem envoltats de barriades sense nom. Ara el que cal és treballar a partir de la realitat que tenim, sabent treure el millor profit de la situació actual. Cal una bona llei de l'Àrea i cal que sàpiga reforçar la personalitat de les parts tot rellançant la força del conjunt. En sabrem? Tot depèn de com ens desempelleguem del llast dels errors dels qui ens avn precedir, i de com podem aprofitar una conjuntura que ens força a trobar el camí correcte.

"Barcelona ha de ser una ciutat amable, una ciutat feta de palmeres i música a l'estil de la que ens van anar colant des del temps del Gato Pérez, perquè era fàcil i ens permetia anar fent. Barcelona ha de deixar de competir per ser una ciutat entre ciutats, ha d'optar per l'optimisme de la gandula a la platja i de la caipirinya a la claror de la lluna. Mentre tant, si podem anar colant algun centre de recerca amb professors que s'estan una temporada amb nosaltres sense massa opcions a fer-hi estada de debò (ningú que vulgui jugar fort no fa un projecte de vida al voltant d'una vida en xancletes, però a nosaltres què, oi?!), si podem mantenir algun museu amb alguna col·lecció que no estigui malament per poder dir als turistes que temps enrera vam ser alguna cosa; o si de tant en tant ensopeguem algun bon concert al Liceu o al Palau -a ser possible de producció compartida amb el Teatro Real de Madrid-... per què hem de demanar res més a la vida? Al final, Espanya també necessita les seves ciutats de províncies, i comparats amb Oviedo o León, home, encara som alguna cosa més..."

No us penseu que he embogit; senzillament miro de trobar alguna lògica al que ens està passant, i he arribat a la conclusió que implícitament aquest és el model dels qui ens han fet la ciutat, la capital de Catalunya, aquests darrers anys. Precisament aquest matí, del Naranco d'Oviedo estant, pensava en aquesta història que ens estan colant de la Catalunya optimista, que lliga amb la Barcelona tropical que ens hem anat empassant. Hi pensava perquè del cim del turó d'Oviedo s'hi veu una ciutat en transformació, amb voluntat de créixer i de situar-se en el mapa de les ciutats amb millor qualitat de vida d'Espanya. Oviedo sap que no pot competir amb Madrid. Però per què no amb Barcelona? I això ha volgut dir transformar els barris i el centre (per exemple amb una obra monumental -no entro a jutjar-ne la qualitat estètica ni urbanística- d'en Calatrava), això vol dir mirar de situar-se en el circuit cultural espanyol, en el circuit turístic de qualitat i en el camí d'una gran transformació industrial d'una manera que si no sortim de Barcelona ens sembla que nosaltres som els únics que fem coses d'aquesta mena.

També hi pensava quan circulava per la ronda de Saragossa, la Z-40, que com el nombre indica és el quart cinturó de la capital aragonesa. Nosaltres encara discutim. I encara més hi pensava quan ahir vaig parlar amb en Joaquim Forn, que havia passat un parell de dies a Madrid, on va quedar sorprès de la gran transformació de la capital de l'Estat. Per cert, que en visitar el Centre d'art Reina Sofia hi va ensopegar amb el bon amic Manel Borja Vilell, que ha fugit de la província per anar a la capital. Coses del tròpic i de la verborrea tropical, que acaba cansant.

De tot l'enrenou provocat per la incompetència del Conseller Saura i el cas dels islamistes radicals, el pitjor de tot, per a mi, és el nul exemple que la família Saura-Mayol representen a la política catalana en aquests moments. O, en sentit contrari, l'exemple d'incoherència que tots dos s'esforcen a representar. Per un costat ella, parlant de ser una antisistema... tinent d'alcalde d'un dels sistemes institucionals més forts del país, com és l'Ajuntament de Barcelona! Per l'altre ell, que gosa parlar d'accions policials preventives, aplicant-hi un sentit idèntic a la guerra preventiva, quan ha passat per ser un adalid de la "lluita" (a tot se'n diu lluita avui dia) contra la cultura política d'en Bush i els seus. Per cert, ara ja sabem que els fets desmenteixen els qui deien que retirant tropes de l'Irak estàvem salvats. Ara sabem que el feixisme totalitari dels islamistes radicals es fixen en nosaltres perquè nosaltres som part del món lliure, del món que odien, del món que pot canviar la gent que ells pensen que els pertany.

El cert és que "l'esquerra bread & butter" catalana va donant el to del que és capaç, aferrada al gest i a una estètica passadora. Poca cosa més. L'Ajuntament de Barcelona ens dóna oportunitats molt repetides de constatar la buidor de tants missatges que sonen a progrés però que amaguen l'absoluta inanició política i conceptual de qui els formulen.

Ara, dit això, cal afegir que la inanició va per barris. I cal tenir molt present que quan es parla de nacionalisme, de catalanisme, de "lluita" per la llibertat nacional, per la cultura nacional, haurem de començar a avaluar quanta gent que oficialment "lluita" per la nostra causa des d'un lloc més o menys oficial, ben retribuit, ho ha fet abans voluntàriament, sense esperar res a canvi, sense l'exigència joiosa de la gratuïtat. Quants n'hi ha? Qui són? Dels uns i dels altres. Feu l'avaluació de la coherència personal de tots plegats i anem-ne parlant... Espero seguir-ho fent als pròxims posts!

Jordi Hereu diu que no executarà les accions que li imposa l'oposició municipal (ho diu ell amb una certa elegància; ho diu algun company seu pel broc gros, com si fos traït pel subconscient menys confessable). En la manera de dir-ho hi ha un error de partida: no és l'oposició qui imoposa. És el joc de majories i de minories vigent actualment en el consistori barceloní. L'alcalde s'empara en la no gens clara delimitació de funcions legislatives, executives i de control atribuïdes als diferents organismes de la Casa Gran. Però no pot emparar-se en el "no em dóna la gana", quan de fet l'oposició el que fa és tan sols "indicar" el que ha de fer, donat que els mitjans per fer-ho els té ell.

Nosaltres defensem que l'alcalde i el seu equip no poden actuar en contra de la viluntat majoritària de la ciutat. Ells defensen que sí que ho poden fer. Sincerament crec que és un enroc retòric. Espero que sigui retòric. Altrament seria molt preocupant. Ha de corregir.

Hem passat uns dies a la província de Sòria, amb les poesies de Machado a les mans. Ens agrada mirar de comprendre Espanya. Cal comprendre l'adversari per saber-lo guanyar. A més Espanya encara ofereix racons d'autenticitat difícils de trobar a la resta d'Europa, racons que poden ajudar a deixifrar oblits nostres. Una d'aquestes oportunitats me l'ha donat Numància. Les ruines de Numància, al mig del pàramo, diuen molt més del que sembla a primera cop d'ull. De Numàncies a l'Imperi n'hi va haver a centenars. Un poble no gaire gran de celtíbers dedicats a la ramaderia, hostils als romans i als romanitzats. Fins aquí res destacable. El que fa Numància destacable és que l'Imperi decideix utilitzar-la de símbol de la seva potència i fa propaganda de l'anorreament de la vila. Hi envia el millor general, fa que els grans historiadors i glossadors del seu temps en parlin (Titus Livi, Ciceró,...). Amb quina finalitat? Que el món sàpiga com actua Roma amb els qui s'hi oposen.

Al cap dels segles Espanya mira de tornar a ser. L'any 1802 hi ha la troballa de les primeres restes de Numància. L'any 1846 el govern espanyol mira d'erigir-hi un monòlit. No hi és a temps. Espanya, trencada pel mig, guerrejant amb ella mateixa sense donar-se treva, fa del monòlit inacabat la metàfora de la seva incompletitud. L'any 1902 l'Alemanya del Kàiser Guillem envia arqueòlegs per tot el món antic per refer el mite del Sacre Imperi Romano-Germànic. Shulten arriba a Numància i en fa la primera i més important excavació. ALfons XIII visita les obres l'any 1907 (retingueu-ne la data) i decideix que és indigne d'Espanya que els alemanys facin les excavacions en el bressol d'Espanya. El mite engega un altre cop amb tota la força. És el mite que necessita una Espanya, una Castella partida pel 1898. Un mite que es construeix a partir d'una Numància que lluita fins a la mort, per l'honor, per la fúria de la raça, contra l'imperi, contra Roma, contra la cultura... Alfons XIII hi erigeix un altre monòlit, al costat de l'inacabat.

L'any 1907 comencen unes altres excavacions clau per comprendre'ns: les d'Empúries. Empúries, la colònia grega més important d'aquesta part de la Mediterrània, i posterior porta d'entrada de la romanització. Pocs paisatges de la terra són tan evocadors del que nosaltres avui entenem per civilització. Puig i Cadafalch, l'impulsor de les excavacions, la Mancomunitat de Prat de la Riba, el nacionalisme, adopten Empútries com un dels símbols clau de la regeneració nacional... catalana! Mentre les Espanyes fan el viatge cap al futur agafades al mite numantí, nosaltres decidim posar Grècia i Roma a la nostra motxilla. I ho fem en un moment en el que es congria a Europa és la tempesta dels totalitarismes. Vull dir que ho fem sabent que el camí que engeguem és un camí genuí.

Vam llegir la llegenda d'Alvargonzàlez, en la que s'hi esmenta Barcelona com a porta de sortida cap al nou món. Ressons quixotians? Sempre he pensat que en els regeneracionistes nacionalistes espanyols (dels que en Machado n'és insígnia), hi ha la nostàlgia del que mai no han pogut ni sabut ser. I nosaltres, ho valorem prou?

Llegeixo amb una certa perplexitat que ADIF informa sobre el nobre d'injeccions de morter que faran al túnel que va de l'Hospitalet a Sants. Francament, em sembla estem arriban a uns nivells de tonteria que esgarrifa. Ja sabeu que escric un article setmanal al "Dossier".

Els dos darrers articles els he dedicat al colonialisme que Espanya ens aplica, i que compta amb la nostra col·laboració entusiasta. Doncs bé, quan la notícia és el nombre de morterades que calen per aguantar un túnel, o quan la notícia són les impresisons de la gent que passa per damunt del pont de vianants del polígon Gornal (com ahir a la nit a TV3), vol dir que la invasió dels nostres esperits està reeixint. Pensem-hi una mica i a veure si entre tots aconseguim despertar-nos del mal-son en el que ens han immers i en el que tan a gust anem minvant.

Ahir vaig anar a l'Aplec de les Roquetes. Us recomano que n'aconseguiu el programa de mà i en llegiu els articles de Salvador Cardús i de Sebasteià Alzamora. Tenim tendència a menystenir les nostres tradicions. I les Roquetes ens hi reconcilien. Vaig dinar al costat d'unes senyores del Verdum, que han vist com el barri canviava des que hi van arribar fa cinquanta anys. Ballen sardanes i de tot, "porque en el barrio tenemos la suerte de tener todo tipo de fiestas". Al camp de la Guineueta, mentre tant, s'hi jugava un partit de futbol de la lliga llatinoamericana. Alguns equatorians van baixar a l'Aplec i es van barrejar amb la gent.

L'Aplec farà quaranta anys l'any que ve. Vol dir que van començar l'any '68, quan a Europa la joventut volia carregar-s'ho tot per mirar de trobar sortides noves a un cul-de-sac espiritual. Aquí una colla de joves se n'anava a les Roquetes a fer ballar la gent. I encara hi són. Hi heu pensat mai? Val la pena en uns dies en els que sembla que ens volen convèncer que estem acabats, que tot plegat forma part d'una decadència imparable. No els feu cas!

(Ah, i per a qui li interessi, avui a les 7 del vspre, a la Fundació Tàpies, hi presento el meu darrer llibre: "Per què faig de polític? Carta oberta als meus fills". Tots i totes hi sou convidats).

De l'experiència d'uns pocs mesos de regidor de l'Ajuntament de Barcelona en trec algunes conclusions que vull compartir amb vosaltres:

En primer lloc la sensació que aquí, a la Casa Gran, encara hi ha coses que funcionen com abans de l'any 1977. A la Generalitat, malgrat tots els malgrats, s'hi respirava un ambient de projecte en marxa, d'horitzó difús, en el que tot hi cabia.

En segon lloc, la potència concentrada que és aquest Ajuntament. Hi ha possibilitat de fer molt i sobta la incapacitat de l'equip actual de matar els fantasmes olímpics del passat. Ara sembla que no hi ha cap idea refrescant, cap il·lusió traspassable als barcelonins. Però en canvi és cert que l'Ajuntament pot actuar de dinamitzador i de multiplicador de les capacitats de la societat. També és veritat que Barcelona haurà d'aprendre a respirar més acompassadament amb la resta de l'Àrea Metropolitana, si no vol passar a convertir-se en el llast dels qui l'envolten.

En tercer lloc, la immensitat de la xarxa empresarial pública que s'ha generat, tan gran que arriba a competir en camps com el de la restauració. Cap mirada còmplice a la societat civil, cap oferiment de cooperació realment generosa. Tot ha de ser a canvi d'alguna cosa perquè aquest és el regne de la desconfiança.

Finalment, tinc la impressió que els socialistes no estan preparats per deixar de governar i s'aferraran a la cadira a qualsevol preu. Ramon Tremosa sempre diu que un socialista es defineix com el polític que saps quan s'asseu en una cadira però que mai no saps quan se n'aixecarà.

Ara és el temps, per tant, de pensar Barcelona de manera diferent i de fer-la de manera diferent. Ara veig que parlar d'una Barcelona "oberta", liberal, socialment equitativa, jovial i seriosa a la vegada, treballadora, amb gust per l'excel·lència i atrevida en les apostes estratègiques és una necessitat. Ho anirem fent entre tots.

Més claror sobre els esdeveniments d'aquests dies a Barcelona: es parla massa de la falta d'inversió. M'estranya que ara hi hagi columnistes i editorialistes que se sumin al desencís ara que no hi ha cap argument que justifiqui el tràngol. Però l'apel·lació a unes inversions que cas d'arribar en veurem els efectes d'aqui uns quants anys em sembla sospitosa. Per què no en parlaven quan tocava? Per què no denunciaven la política colonial dels uns i la col·laboracionista dels altres quan tocava? Per què no s'explicava la inutilitat de la contribució a la governabilitat d'Espanya? Per què no s'ha explicat la traïció constant de l'Estat i l'estultícia dels qui no la volien veure o, veient-la, la callaven?

Ara el problema és un altre: el problema és de gestió, de funcionaris que vénen per voler-ne marxar, que saben que els porten a l'escorxador, marxen i els paguen els serveis prestats amb una rectoria. O us penseu que el problema de rodalies és tan sols un problema d'inversions? No senyor; és de gestió, de mala gestió! I el Prat? Que es perdin les maletes és un problema d'inversions o és un problema de falta de ganes de fer-ho bé? Els bons gestors es demostra que en són quan les coses van justes! I les autopistes, i l'electricitat?

Fem política amb majúscules! Reclamem el que ens toca, el que és nostre amb mentalitat d'Estat, trencant amb els traïdors i amb els col·laboracionistes, sumant els que sabem sumar! I posem a la picota els mals gestors públics per tornar les coses a lloc.

Tinc la sensació que Barcelona se'ns queda a les mans. No pot ser que falli tot i que tot sigui una casualitat maleïda. Barcelona se'ns queda a les mans, se'ns apaga perquè possiblement no hem tingut prou coratge per dir-nos que hem anat en pilotes massa temps. I ara recollim el que hem sembrat.

És molt dur veure que l'única reacció oficial, tant de l'alclde com de la super tinent d'alcalde Mayol, sigui protestar airadament, com si la cosa no anés amb ells. La gran Mayol ja ens va donar una lliçó de com no s'han de fer les coses quan la famosa embarrancada de l'aeroport del Prat ara fa un any. Al cap de dotze mesos a fet el mateix, això si, sense vestir-se de guiri: "que hi facin alguna cosa!" crida ella i crida l'equip de Govern. Però són ells els que hi haurien d'haver fet alguna cosa els darrers anys, i ara mateix.

L'alcalde hauria d'agafar els líders polítics de la ciutat, tots, i endur-se'ls a Madrid a veure a qui fos, a seure davant de qui fos, a exigir a qui fos. El que és inacceptable és que ens apaguin de la manera com ens apaguen. Francament, ni el millor guió no aconseguiria acabar amb nosaltres de manera més indigna... O potser va d'això?

Divendres vaig assistir a la primera sessió plenària ordinària de l'Ajuntament de Barcelona de la meva vida. Ja han sortit als diaris força comentaris sobre com va anar tot plegat. No em puc estar de comentar, tanmateix, alguns dels pensaments que em van venir al cap mentre estava assegut a l'escó del Saló de la Reina Regent:

1. En primer lloc el saló de sessions, i la decoració del mateix: el bust del rei, el retrat de la reina regent i de l'infant Alfons, l'alcalde assegut en una trona més alta que les altres... tot plegat d'un gust decimonònic que s'escauria en una institució que fes gust de ranci, però no s'adiu amb el dinamisme propi d'un ajuntament com el de Barcelona i que té molt poc a veure amb les nostres tradicions culturals i polítiques. Al costat mateix d'aquest saló, la noblesa continguda i digne del Saló de Cent actua de recordatori del que hauríem pogut ser, del que podem tornar a ser.

2. L'actitud de l'alcalde i dels seus de no voler respectar la decisió del Consistori: efectivament els grups que donen suport al goven municipal van perdre una votació. Per qui no ho sàpiga, val la pena explicar que els ajuntaments barregen les funcions de control, legislatives i executives en el mateix òrgan decisori. Per tant, una decisió del ple de l'Ajuntament sobre una qüestió determinada obliga l'Alcalde, lògicament, a tirar-la endavant. No vull entrar en la polèmica del túnel. Tan sols em quedo amb el debat sobre la legitimitat democràtica del ple per prendre certes decisions. I és que l'altre dia se'n van dir de l'alçada d'un campanar!

Vindran més reflexions, segur, però de moment em quedo amb aquestes dues. Veient com va la cosa, n'haurem de seguir parlant!

Vaig ser dels que va pensar que la reacció generada per la presència de Woody Allen a Barcelona era excessiva. De sergui da vaig veure, però, que la set fa que els primers glops siguin exagerats, i això és el que ens ha passat amb l'arribada d'el director americà. Res més.

La mosca se'm va començar a enfilar al nas quan alguns personatges espanyols que no ens estimen gaire, i algunes cadenes i alguns directors de diaris que no es distingeixen pel seu catalanisme ni per dirigir mitjans escrits en català, van començar a parlar de provincianisme. Sentir aquestes persones parlant de provincianisme, elles que voldrien veure el país definitivament reduït a un apèndix de Ciudad Real em fa reiure i em treu de polleguera.

En Jaume Roures em va convidar a assistir a la roda de premsa que va donar el director a l'Hotel Miramar fa uns quants dies. Tot l'acte es va desenvolupar en català, llevat de la intervenció del director i de la ministra. El parlament més provincià va ser, lògicament, el de la ministra. La resta dels parlaments van ser ponderats i lleugers. Tot força cosmopolita, força normal, com sempre hauria de ser. El magnífic aperitiu que es va servir va passar la mar de bé. Allò era una festa organitzada, segons consta a la invitació, per Mediapro i pel Sr. Allen. Hi van convidar a qui van voler. Hi tenien tot el dret perquè era la seva festa.

Em temo que això no agrada a tants provincians locals que ni s'han plantejat jugar la lliga que juga en Roures i la seva gent. És legítim criticar-los, és clar. Però em sembla que aquest cop en la crítica s'hi cola l'auto-odi de sempre, la incapacitat posada a la llum del dia, la frustració feta pensament correcte, la pruïja per desnacionalitzar-nos i per despersonalitzar-nos del tot. Ah, i si pot ser que sembli que és culpa nostra!!!

A mi no em sembla gens provincià veure la Johanson passejant i treballant al costat del meu despatx a la Rambla de Catalunya. Ni em sembla provincià comptar amb emprenedors que assoleixen els objectius que es plantegen. Potser el que passa és que els qui més piulen saben que, si en comptes d'estar rodant a la Rambla de Catalunya s'estés rodant al Paseo del Prado, estarien cantant l'enèssim rèquiem pel país i explicant les maravelles del cocidito madrileño. Ara no poden, i això els fot.

La crítica més divertida és la dels ajuts públics a la pel·lícula. I si ens aturem a analitzar els ajuts concedits a productes cinematogràfics nostrats d'impossible difusió comercial? I si ens aturem a analitzar ajuts a tota mena de mitjans de comunicació? No s'hi val. No està bé criticar la busca en ull aliè quan en el propi hi portem un viga com una casa de pagès.

Conclusió: que els Sr. Allen i les Scarlett d'aquest món vinguin tantes vegades com vulguin a Barcelona, que ho fagin de la mà de productors catalans, i que nosaltres en gaudim! I si els pica, que s'hi posin fulles!!!