Contra unes malaurades vigències, Amb dignitat, sense faltar mai a la dignitat.,..., 1, 2: Gir 3: Contra mascarades, masca radas? .... mascardades.... Criteris (d'atenció a la història, a les maneres, fets, declaracions, de contrast): no ens hem de permetre el tracte d'estúpids, ni ambigüitat per marejar o confondre, ni versificacions de dominació mediàtica amb musiqueta de fons, de molt de fons.... Tampoc no ens hem de permetre l'odi i alimentació d'odi que hi ha qui vol mantenir (ai, pobrets..., que a sobre algú es queixa de semblant obligació espanyola o d'altres menes!) per "tradició molt tradicional" n'he sentit a dir. Necessitem: Explicitació. Garanties democràtiques. Justícia. Records. Pensament. Honestedat i professionalitat en la informació. I alguna cosa més. Les tenim, eh!
Vaga. (...) Amb aquestes dades a la mà, és
inadmissible que no hi hagi la reacció política
corresponent. Quan la ciutadania s'expressa amb aquesta contundència,
els representants democràticament elegits no poden fer com si
res. Això perverteix totes les dinàmiques de la
democràcia i de la política. (I
anem sumant perversió..., aquí en sabem molt, fins i tot de
multiplicar, fins i tot fer-ne la inversa d'arrels quadrades amb
tombarella. I també anem col·leccionant abusos, mascarades, mentides i demagògies, ja prou, no?)
El 17 d'aquest mes, al cap de dos dies del ja
tradicional homenatge que ERC ret cada any, de matinada, al president
Lluís Companys al fossat on el van afusellar els franquistes, Borja
Montoro, un dels dos humoristes del diari madrileny La Razón,
publicava, en l'espai on habitualment encabeix el seu acudit, una
fotografia de l'esmentat homenatge, sense retocar però amb una llegenda
escrita en la lletra gòtica habitual en els textos del Tercer Reich, i
en alemany macarrònic, que deia: ReichfürerCompanyshomenajennacht, 15.10.08. Una vergonyosa ignomínia que palesava amb total exactitud la misèria humana, ètica i intel·lectual, del senyor Montoro.
(Gir 1: contra unes malaurades vigències.) Gir 2: Amb dignitat, sense faltar mai a la dignitat.
Vaga. (...) Amb aquestes dades a la mà, és
inadmissible que no hi hagi la reacció política
corresponent. Quan la ciutadania s'expressa amb aquesta contundència,
els representants democràticament elegits no poden fer com si
res. Això perverteix totes les dinàmiques de la
democràcia i de la política. (I anem sumant perversió..., aquí en sabem molt, fins i tot de multiplicar, fins i tot fer-ne la inversa d'arrels quadrades amb tombarella:)
No és gràcia allò que cal, sinó justícia. I si el govern espanyol és
covard, que ho és, com a mínim cal demanar al govern català que els ho
diga a la cara i no siga còmplice de tanta covardia.
(...) Lluís Companys, l'únic president democràticament electe afusellat
després d'un procés penal a tota l'Europa Occidental. I el més greu és
que la sentència encara segueix vigent, el llavors president de
Catalunya segueix essent culpable per la justícia estatal, sense que hi
hagi perspectiva de anul·lin el judici sumaríssim. El President
Companys no era més ni era menys que les altres víctimes innocents de
la última dictadura feixista d'Europa. Únicament posà rostre a totes
aquestes víctimes i en especial a les que, com ell, van caure únicament
per ser catalanes. Per això és tan important recordar que un dia com
avui el President del país va ser assassinat. Perquè, recordant això,
ho recordem tot.
· Ja han passat més de trenta anys de la mort del dictador i les coses continuen igual. Els que reclamem que es tingui memòria històrica –no només per recordar a Isabel i Fernando–, ens hem de sentir dir que això és revengisme, que els dolents som nosaltres, que tot ha anat molt bé, que tot s’ha fet molt bé. I ara el Conseller Saura demana, amb una ingenuïtat que gairebé fa angúnia, que el ministre de Justícia espanyol amb una “celeritat important” faci un reconeixement de la innocència del President Companys. No, no és per aquí que haurien d’anar les coses. S’ha d’exigir que el judici contra Companys (i contra Carrasco i Formiguera, contra Carles Rahola, i contra tants altres), sigui declarat absolutament il·legal i nul. I llestos. Perquè aquest és el problema real del règim postfranquista: no ha considerat el franquisme com un parèntesi d’il·legalitat sinó com un període de legalitat, diferent de la nostra, però igualment legal. Això és el que repugna a qualsevol consciència democràtica que no es vulgui fer còmplice de la dictadura.