Anna
Politkòvskaia, ho recordem, és una periodista que va ser assassinada. Va
morir, va morir perquè la varen assassinar, un dia de l’octubre passat quan
anava cap a casa seva. La varen matar després d’una pila de previs perversos,
com ho són les amenaces, altres intents d’acabar amb ella, persecució, i el que
no sé i no en tinc notícia. Morta. Una periodista assassinada, per ésser una professional
honesta i explicar, investigar, observar, mirar, coses que alguns poderosos no
volien que siguin notícia. Coses sobre les que qui sigui vol que la gent no en
tinguem notícia.
No sóc capaç ara de retrobar una referència que llegia fa uns
dies. Era una petita nota on s'explicava el que em va semblar la
persecució d’algun responsable d’una revista o publicació en la que hi
treballava Anna Politkòvskaia; i em sembla que també parlava d’arrest de la
filla d’aquest, si no recordo malament, editor.
Al costat d’aquestes bestieses, que es multipliquen i
multipliquen per complicitats, silencis, i acceptacions de rigor molt malentès (però molt malentès), recordo una petita
conversa amb una senyora russa a la estació de Passeig de Gràcia, a Barcelona
el 18 de febrer d’enguany.
Ella llegia un diari rus, i em va intrigar saber què en
deia de la investigació sobre aquest assassinat; i en general sobre la
persecució de periodistes. Ens va fer d’intèrpret la neta d’aquesta senyora,
que parlava català amb mi, i rus amb l’avia.
M'explicà que el diari no deia gaire cosa; i que eren bàsicament
xafarderies i detalls sobre la vida d’Anna Politkòvskaia. I alguna coseta, poca, sobre la
mort i investigació de la mort de Litvinenko.
Un altre cas que les autoritats sembla no volen aclarir. I
em pregunto: quines autoritats tenim?
Ensenyen a les escoles de periodisme a enfrontar-se (pràcticament
i intel·lectual) a aquests abusos de poder, ignomínies de l’”ambient”, “situació”,
“inèrcies”, i a cops presentat també com a necessitat de supervivència? O pot ser es consideren aquestes qüestions com a no fonamentals en la formació i aprenentatge d'aquest ofici?
Aprenen els periodistes a enfrontar i plantar cara a
aquestes coses que veiem acaben amb el que en un mínim sentit es pot continuar
anomenant periodisme? O hem de creure que els periodistes russos (com els de
qualsevol altre lloc) no es veuen en la obligació d’informar acuradament sobre
aquests (i tants que en veiem; i d'altres que es disfressen d'accidents, o fins i tot de crims de la persona perseguida) assassinats i les seves investigacions perquè “alguna cosa hauran fet”
(ja en el màxim triomf del cinisme i liquidació de la consciència)?
Molt a prop d'aquestes mancances per la llibertat d'expressió, sobrances d'"autoritats" incompetents per a una vida digna, dominis de poderosos que crec que entre altres problemes han vist massa pelis violentes apocalíptiques i estúpides; i més misèries que acompanyen aquest fets, què podem fer?
Penso que, entre altres coses, i començant amb el que tenim més a prop, no quedar-nos aturats davant capteniments genocides d'alguns polítics en actiu. En aquest paquet hi poso, d'entrada i crec és suficient per començar, als que gosen dir que faran política antinacionalista.
Ja han provat de fer passar una colla d'enganys, existències, inexistències, i altres elements de domini mediàticcccc. Ara llegeixo com a intenció política d'alguns personatges la seva pretensió d'anar contra els nacionalismes català i basc. Això, com a expressió des d'un grup polític, ÉS GENOCIDI. NO ÉS OPCIÓ POLÍTICA. NO ÉS TAMPOC UNA "QÜESTIÓ D'OPINIÓ"; SENYORS, ELS DIRIA, SI TENEN ORELLES.
(...)
