Conste que he passat mig dia pensant
que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga
Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort
o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots
aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable
podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes.
I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que,
aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les
seues víctimes.
I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com
Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n
passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que
hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho
hem aconseguit.
Per això, perquè la memòria el
perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de
vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de
dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de
trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a
trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort
després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de
Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra,
també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el
nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976,
quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda
el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de
1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de
ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en
formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era
Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.
A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu
menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus
crims.
(P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de
lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del
Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)
Aquesta notícia és una d'aquelles que alegra, i a diferentes bandes.
Per contingut, forma, ..., ostres, és molt bó:
"(...) El treball ha consistit a analitzar la retòrica, la forma com els polítics espanyols van fer arribar els seus missatges -la manera com "van vendre" els seus missatges- a la ciutadania espanyola durant el període de la campanya electoral a les Corts Espanyoles del març de 2008. En un període com l'electoral, en què és cabdal que la ciutadania s'assabenti de què proposen els partits polítics, ¿ajuden els missatges i la informació que es donen al ciutadà a reflexionar per prendre una decisió? A quins patrons de comunicació responen aquests missatges electorals? Com es presenten? (...)"
La Xarxa de Blocs Sobiranistes, a la Universitat Catalana d'Estiu 2008
L'edició d'enguany de la Universitat Catalana d'Estiu
comptarà amb la presència de la Xarxa de Blocs
Sobiranistes. L'organització de l'UCE inclou, en la seva quarantena
edició, una Jornada de Blocaires dels Països Catalans amb el títol:
"Blogs, llibertat d’expressió, política i futur de la democràcia i el
sobiranisme amb les noves tecnologies",
que tindrà lloc el dia 19
d'agost al matí a Prada de Conflent. Aquesta jornada serà oberta a
tothom i es completarà, a la tarda, amb un taller de blocs per als estudiants inscrits.
Amb aquesta iniciativa la XBS vol situar els blocs enmig del debat
sobiranista en què es troba immersa la nostra nació i convida tothom a
participar-hi per convertir la jornada en un espai per al debat,
l'anàlisi i les idees.
"(...) Entre els elogis, però, n'hi ha hagut un de mal enfocat, tot i la bona
intenció. S'ha dit que en Tià era «advocat de causes perdudes». La simple idea que les causes dels menys protegits, dels més
desafortunats, dels més dèbils, puguin ser considerades, d'entrada,
«causes perdudes», em regira l'esperit. Ell no les hi considerava pas.
Si ho hagués fet, no s'hi hauria posat amb l'entusiasme, la tenacitat i
l'agudesa amb què ho feia." (llegir)
“Las mujeres hemos de confiar en nuestra inteligencia e identidad sin
imitar las actitudes masculinas a la hora de dirigir. La cultura
femenina da importancia a la intimidad, al detalle, a las relaciones
personales y al fondo de las cosas” Mercè Sala
Organitzat per: Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya - FEHC Av Gran Via de les Corts Catalanes núm.592, 1er - Barcelona http://www.histocat.cat Donat l'horari de l'acte, us informem també de que no és celebrarà l'habitual sopar-tertúlia.
- Hola Jongasca!!
Moltes gràcies!
-
Hola de nou, dius que temàticament no hi tingui res a veure.... Primer, moltes gràcies per la contribució. Segon, no ho tinc tant clar :-) El plaer i aire que duus amb aquesta música és ben menester, és molt menester.
Què tal? m'he assabentat d'alguns detalls interessants a Alacant, i el viatge!
Per exemple, hi ha una plaça, que ara es diu "La plaça dels estels". Es conserva una placa, i també vaig veure que un edifici duu el nom de la dictadura.
LA
DANSA DELS NEGRETS DE L’ALCÚDIA. La dansa o ball dels Negrets de
L’Alcúdia potser es presenta encara hui com una de les més arcaiques
conservades a la Ribera del Xúquer en la modalitat de dansa acrobàtica
o de construcció de torres humanes, precedida per un ball pantomímic i
burlesc, tal i com en origen, sembla que era corrent a les comparses
locals anomenades “moixigangues”, encarregades de donar ambient festiu
a les grans celebracions. (llegir)
Ara us explico un moment molt dolç del viatge i d'Alacant.
Suposo que sabeu que va passar amb el tren i l'hora d'arribada.
Sí aixo ho varem seguir molt atentament. i les dolçaines?
Sabeu també que la manifestació ens va venir a trobar davant la estació.
Que
(em va agradar molt) en Jordi Porta parlava abans (mentre estàvem en
aquella andana tirats) i havien dit que pot ser enviaven un altre tren
a recollir-nos, però no sabíem hora, i encara pensàvem que arribaríem
abans de les sis, i l'Eliseu Climent li va dir que ja començarien a les
sis i un poquet, que ens esperarien.
Doncs, en arribar a Alacant, al carrer a la sortida de la estació, ens
varen oferir als que veníem amb l'accidentat (?) tren Jaume I, una
dansa preciosa, una muixeranga, i el detall de la benvinguda.
- La muixeranga és l'himne nacional de tots els PPCC
Bé era la proposta que va fer en Joan Fuster i que fou assumida pel PSAN, i almenys per alguns, és així.
A mi m'agrada, una bona raó és que no té trets regionalistes, com sí tenen altres himnes dels diferents trossos dels Països Catalans.
- Sí, no és regionalista, aquest era l'argument d'en Fuster
Avui tornava a casa i a la ràdio escoltava aquesta peça. No he sortit del cotxe fins que ha acabat. La trobo deliciosa. Genial que hagi anotat el nom i autor, i ara he trobat un vídeo que recull precisament Vocalis de Rachmaninov, en la veu de Renè Fleming.