|
Distincions.  Al paperet d'aquest jutge imaginat hi diu alguna cosa com ara: "Tu tria, i Has de triar! (la petita contenta, oh! Fabulós si puc decidir-ho jo, ho tinc clar!!) "Però (amb lletra molt petita, només detectada per prudència), però has de pensar que és possible que els haguem disfressat, I que el teu pare sigui la teva mare i la teva mare el teu pare." Això no és ni decidir ni triar. Ho tenia molt clar fa més de trenta anys, i ho veig igual ara. Serveixi l'anècdota (i no és exageració que era una idea que n'assaltava sovint davant la tassa del wàter) per a remarcar que un punt important de la defensa del dret de decisió és que no li podem dir decisió a qualsevol cosa. La garantia d'aquest dret té unes exigències que abasten més que el moment. Des de formació, educació, informació, tempus, etc., a unes exigències de decència i honestedat en el plantejament, n'hi veig una pila. Quines semblances hi ha entre pèrdua de força i fluixesa de qui t'estava oprimint? Penso que és interessant contemplar-les, perquè d'aquesta manera es fa més difícil que ens confonguem. I, en un entorn de confusionisme estructural, de poders, i acceptat amb rialletes impotents, diria que pot anar molt bé. Trobo una notícia al bloc d'en Jordi Carbonell: ICETA ENS PORTA ¿BONES NOVES?,DESPRÉS DE NADAL e-noticies.com
PERÒ NO INDEPENDENTISTES Iceta creu que TV3 ha de "fabricar catalanistes" Més moderna que quina altra? "Zapatero té una idea més moderna d'Estat. No li fa por la idea que en un Estat es comparteixin identitats nacionals diferents, que és com a ell li agrada dir, diferents, no?. Ara, d'aquí a dir que és un federalista amb tots els ets i uts, home, doncs encara li queda molt camí per recórrer en aquest sentit". · Entenc que "idea més moderna d'Estat" la deu dir en contrast a algú menys modern. Però ni idea de què vol dir. I considerar que ser més modern és el mateix que ser una mica federalista, tampoc ho aclareix gaire. · Que no li faci por la idea que en un Estat es comparteixin ....., penso que denota dos problemes. Per una banda un problema de personalisme que confon Zapatero, projecte que volen presentar, i previsió de futur desraonada. I per una altra banda un problema més general. Sembla que no volen o no vulguin acceptar que la diferència, així com el compartir són relacions bilaterals. Veiem que als espanyolistes els ha anat tant bé usar la diferència com a insult contra minories/majories, resistents polítics/submisos, dissidents/?; crític/imperceptiu, altres nacionalitats/nacionalitat espanyola, etc., que pot ser sí que sigui que no ho recordin. Però diria que no per això els hi hem d'acceptar la confusió. Crec que n'hi ha prou amb algun dels detalls que ens presenten ara, o el record de l'exministre Bono fent adoctrinament sobre la por a la diferència. Quina era la definició? Ara no la tinc present, però suposo que el sr. Iceta, quan parla de catalanisme, deu referir-se a aquella definició que varen posar en marxa fa uns mesos. Hauria d'aclarir-ho, i penso que els qui coneixeu bé el tema, també hauríeu de fer cinc cèntims al personal sobre les diferències entre la tradició catalanista i els catalanisme del que parla Iceta. Tot i això tampoc tinc clar que està dient aquí: "(...) Finalment, s’ha referit als mitjans públics per dir que “necessitem els mitjans públics per fabricar catalanistes. És a dir, hi ha gent que pot pensar que els mitjans públics han de fer... radicalitzar els que ja són catalanistes per fer-los nacionalistes o independentistes i... alguns que pensem que això és un objectiu legítim que no compartim però voldríem que fossin catalanistes gent que no ho és”." (...) Dos detalls importants que assenyala en Miquel Pairolí: En diuen electoralisme, però és odi 12.12.2007 | MIQUEL PAIROLÍ 1) "(...) D'entendre el que Montilla, Saura i Ridao volen dir, ja ho entenem, ja, però si l'electoralisme ha de causar aquests danys col·laterals potser que ens ho fem mirar, potser que ens preguntem a quina mena de democràcia juguem i a quina mena d'eleccions ens convoquen. (...)" 2) "(...) Santa ingenuïtat! En diuen electoralisme, però és odi. Odi contra la llengua catalana, odi contra Catalunya, odi contra la idea de Països Catalans." (...)  Trobo una pàgina (Lèxic-Sintaxi) interessant en la que llegeixo un article que explica unes confusions entre "ajornar" i "posposar". La trobareu a l'enllaç d'una entrada a la xbs: Catalunya Catalana: Som
una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres
infrastructures «Posposar» no és «ajornar» "(...)Ajornar vol dir deixar-ho per a un altre dia, per a més endavant, diferir. Però no pas posar-ho darrere d'una altra cosa. Ajornar es podria traduir al castellà amb el verb aplazar. Ah, però aleshores són verbs que tenen una morfologia allunyada l'un de l'altre! És clar, ajornar i aplazar són mots d'aparença morfològica diferent, i, per tant, aquesta diferent aparença no serveix per a convertir el català en un equivalent, si fa no fa, del castellà. Ara bé, posponer i posposar s'assemblen de forma; i vet ací que donant-los un significat comú, el de ajornar, ens trobem que ja s'ha suprimit del vocabulari català un mot que li és propi, que li dóna personalitat. (...)"
I diria: ajornant "posponemos" i, vet-ho aquí. En aquesta confusió, tant l'espanyol com el català posem darrera en lloc d'ajornar, i diem "ajornar" i "posposar" quan no s'escau. Pot ser per això anem esperant. I pot ser per això és que som tant compresiiiuuuuus. A aquesta possible (i usual, com assenyala en Jaume Vallcorba i Rocosa) confusió la podríem anomenar: detrasitzar. Podria significar posar darrera però no per a col·locar sinó per a descol·locar; per exemple. Tot i que, ben mirat, crec que no ens cal inventar-nos aquesta paraula que sona fatal i té forçada pronúncia. Ja tenim d'altres paraules que, a més, ens permeten veure-hi millor el que passa. Tenim: menystenir, atacar, sotmetre's, sotmetre, espoliació, etc. I diria: no ens ajornem, i tampoc en hem de posposar, i, sobretot, no ens pospongamos! (...)  Quines diferències fonamentals hi ha entre una cosa decisiva i una cosa decidida?Em sembla interessant plantejar-nos aquesta pregunta, perquè a vegades entenem que un esdeveniment decisiu ha estat necessàriament decidit. I això no és sempre així. Com tampoc ho és que una cosa, pel fet que hagi estat decidida, esdevingui necessària i normalment decissiva. També perquè confonem capacitat i pràctica de prendre una decisió, potestat de fer coses decisives; i un recargolament encara més greu: fatjanderia i ésser decidit. No penso, però, ara en allò que en diem ésser més o menys decidit; ni tampoc en la consciència de quelcom que esdevé, o es presenta com a decisiu. Sinó que voldria parlar sobre aspectes de coneixement, visibilitat, cegueses, respectes polítics, sabers, exigències o necessitats, temps, etc.; relacionats amb una decisió. Crec que en aquest camp és important no perdre de vista les distincions que ens apareixn si ens plantegem la pregunta que proposo. Especialment bàsic si parlem d'acció; i per a no confondre moments decisius cecs, "decisions" cegues, i decisions. Aquests dies recullia un exemple de decisió, en un sentit clar de prendre una decisió (a parer meu ben bona), que espero sigui decisiva: · Tresserras decreta la fi de la transició en polítiques culturals i comunicatives Notícia per Comunicació21 "Decretem la fi de les formes de fer política de la transició". Amb aquesta rotundidat, el conseller de Cultura i Comunicació, Joan Manuel Tresserras, va advocar ahir davant l'auditori de la Blanquerna per la necessitat de cremar etapes i superar les "polítiques defensives" que van aplicar-se a Catalunya per superar els estralls del franquisme. (llegir més)  notícia a vilaweb: Montilla assisteix a l'aniversari de la constitució espanyola a Madrid.Sobre aquest fet, em pregunto: Ens hem de creure que la celebració del nostre president de la festa (festes) a la constitució espanyola significa que ja tenim un govern espanyolitzat? Alguna cosa com ara aquesta idea he llegit aquest dies. El president de la Generalitat afirma que cal restablir ponts. Jo li preguntaria si és normal que a qui li destrossen els ponts li toqui també demanar disculpes i pagar la despesa. Que aquests no demanen que celebrem la constitució postfranquista; sinó més aviat que la qüestionem, i que abandonem les amnèsies i coses pitjors que la mantenen. El portaveu del seu partit afirma que la participació de Montilla en aquesta festa s'explica perquè és moment 'd'estrènyer llaços amb Espanya'. Jo començaria per demanar-li si s'adona de les confusions espanyolistes i d'altres menes entre lligam i lligat. Alguns no veuen aquestes diferències; i d'altres simplement les obvien, disfressen, o coses així. I després de preguntar-li si és o no conscient que cal contemplar aquestes diferències; li preguntaria directament a quins lligams es refereix; i si el seu partit és capaç d'acabar amb els lligats que varen establir amb el franquisme. Republicanisme o totalitarisme. Us recomano uns detalls que ens apunta el filòsof Ramon Alcoberro. Els trobo bons pel debat polític.
I encertats, i molt més interessants per mirar les propostes, accions, idees, dels partits que no: 1) La poca claredat amb que aquestes perpètues campanyes ens permeten parlar de política. 2) El garbuix amb que mostren les idees la majoria dels partits. Del de debò, però, no el que Mas anomena “garbuix”. Que veig simplement com una seva aversió al moviment.
Crec que és més aclaridor que l'espectacle de dretes que fan un discurs i unes propostes que s’assemblen a les de les esquerres més cegues i intransigents. Dretes que es diuen de centre; esquerres que es diuen de centre; i al centre (on les pressions contra l’acció política semblen voler situar tothom) més que centre és dreta amb molt de pes. Dretes i esquerres que no ens parlen de les seves idees. També hi ha altres coses, però ara parlo de les que no estan gens clares. Els trobo uns articles a més terapèutics per calmar les irritacions que provoquen les bajanades i xafarderies magnificades per alguns representants de partit, i pel que considero dolents analistes polítics. Vull dir que no és interessant, i crec que a l’elector en general no li ha d’interessar, cap de les coses que alguns ens presenten com a significatives; més greu encara, com a políticament significatives; quan no són més que xafarderies, imatges, o un lloc a l'agenda d'algú.
 Voldria remarcar una diferència que hi ha entre: 1) Fer una acusació barroera. I 2) Fer una acusació de que una cosa es fa, es mira, s’utilitza, etc., de manera barroera. Fa temps persegueixo com explicar una sèrie de problemes que veig en el que vaig anomenar acusació barroera d’idealisme. Que bàsicament es dona quan es tracta d’acusar a algú de provocar mals al món per parlar sobre coses que van malament en el món. I una cosa que vull assenyalar és que aquesta qüestió és diferent que una acusació d’idealisme barroer. La cosa és complicada, perquè amb el què em trobo normalment és amb una acusació barroera (seria un cas del punt 1) que es fa des d’una postura d’idealisme barroer (seria un cas del punt 2). Des d’un idealisme barroer s’acusa algú de generar realitat en atendre, parlar, parar atenció, denunciar, etc., determinades qüestions. I s’acostuma a amanir amb la frase: “Si tu no en parlessis, això seria invisible.” I d’aquesta manera es pretén donar culpa (com?), a qui en parla, de provocar mals al món. Aquí jo faig acusació d’ús barroer del què el idealisme ens posa davant, per part d’algun que vol acusar a algú que “molesta”. Així ens ho presentem sense escandalitzar-nos. I ens quedem aturats davant frases com ara: “Si no en parlessin seria invisible. Això “deu voler dir” que podem obviar-ho. No em vinguin amb problemes”. Es veu més clar si pensem en una situació com aquesta, ven propera. Tenim que, quan passen coses com l’assassinat d’un periodista, la persecució d’un pensador, artista, etc., ho noticiem al costat de la frase: “Era molt molest per al govern, o per a determinat grup de poder, etc.” I al costat, i diria que aquí neix una confusió grossa, de seguida arribem a acusar a l’assassinat d’idealista. Tenim ven a prop el crim a Anna Politkóvskaia. I diria que no hauríem d’obviar els problemes que ens mostra aquests fets, i tampoc les coses que ens aclareix. Penso en coses com tot el què deu haver patit aquesta dona, i massa persones. I que te a veure amb el què intento explicar avui. De moment seguiré donant voltes a com ens ho fem per a acusar algú d’idealista pel fet de parlar de coses simplement perquè algú no en vulgui parlar. I, fixant-me en el cas d’Anna Politkóvskaia, miraré com ens ho fem per a creuren's que si no atenem a un problema, aleshores aquest desapareix. Com ens ho fem per a acceptar aquest maltractament del món, i de la dignitat del periodista. (24- 10- 2006: Xavier Muntanyà ens explica a Mail Obert algunes coses interessants sobre periodisme i dignitat.)  Em preocupa les conseqüències i situacions que són fruit d'una confusió que veig alguns polítics tenen en aquesta campanya d'una forma molt aguda.Per això i allò em sembla interessant assenyalar-la. Es tracta d'una confusió entre nueses. Hi ha qui vol confondre; alguns altres pot ser confonen, entre quatre formes de nuesa. 1) La nuesa amb què neixem. 2) Les nueses amb les que a voltes ens les hem de veure. 3) La nuesa del cos. I 4) La nuesa de veure's el llautó. Són diferències entre nueses que defenso hem de mantenir. Bàsicament perquè el fet de confondre-les permet vendre moltes motos; i perquè molesten molt. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosAMICS
ARRANJAR
BLOCS
DIGNITAT
EINES
VISIBILITAT
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
